Can Winston

Molts cops quan un amic t’explica un viatge o veus un documental de viatges surt la frases “Allà són molt hospitalaris”

Doncs aquest és el cas de Palestina, us podria posar molts exemples, però no deixarien de ser tòpics que es podrien llegir a una crònica de qualsevol viatge.

El que m’agradaria explicar va ser una de les grans contradiccions que vam viure allà:

Durant els set dies que la Brigada Castellera vam estar a Palestina ens van allotjar en un “Ressort” que tot i que encara no estava de tot acabat, no vaig acabar d’entendre si ja estava inaugurat o no.

Tot i que nosaltres no vam pagar res, no crec que la Xarxa d’Enllaç amb Palestina es gastes una fortuna amb nosaltres.

Però estar a un lloc on hi havia una de les poques piscines de Cijordània (no crec que n’hi hagi masses) sabent on estàs i com es viu al camp de refugiats que tens a pocs quilòmetres és xocant.

Aquest va ser un dels temes de conversa a les llargues sobretaules que fèiem a la nit quan tornàvem d’alguna ciutat Palestina.

Aquesta és una de les contradiccions que em vaig emportar d’aquelles terres. Com també la diferencia que hi havia entre les cases d’un assentament colon i les cases d’una població Palestines, separats per escassos quilometres.

La segona actuació que vam fer a Hebron va ser la que ens va impactar més, la que ens va fer pujar l’adrenalina, però també, siguem sincers, que en algun moment vam estar una mica acollonits.

Durant l’estada a Palestina els dies els dividíem de la següent manera: al matí tallers amb els nens, a la tarda visita a la ciutat on actuaríem i al vespre actuació.

A l’hora convinguda els dos mini busos ens van venir a buscar. Però vam convertir vehicles per a 18 persones a vehicles on hi cabien 25 o 26 persones, posant tamborets al passadís i seient tres persones on hi cabien dues.

El centre d’Hebron és un caos organitzat, ple de gent, parades, taxis, furgonetes, carretons… on tot els botiguers et donen el “Welcome to Hebron”. Un d’aquells caos que agraden contemplar, veient com la gent va amunt i avall, escoltant els crits, les botzines…

En Jamal, la Maria i el Mahmud ens van fer de guia durant la visita que vam fer per la ciutat antiga.

La Ciutat vella està controlada per 2000 soldats israelians, ja que 300 famílies de colons ultraortodoxos han ocupat el centre de la ciutat, fent fora als Palestins que hi vivien.

Si que et facin fora de casa ja és greu, els palestins han de suportar Check-Points al mig del carrer, carrers tancats i les “gracietes” del colons, que no tenen prou en ocupar les cases sinó que “putegen” els seus veïns. Com per exemple fent punteria amb armes de foc contra els dipòsits d’aigua que hi ha als terrats o tirant escombraries, runa, aigua bullent o àcids als carrers per on passen els palestins. Això ha obligat als habitants d’Hebron a posar reixes i teles per evitar que els hi caigui a sobre tot el que tiren.

La primera actuació la vam fer en una mena de fira que realitzaven perquè la gent pogués comprar tot el necessari per la tornada a l’escola. Allà vam descobrir que els xiulets és més que un aplaudiment, és a dir que si els hi ha agradat molt, entre aplaudiment i aplaudiment fan un xiulet.

Després de fer un te i fumar una shisha vam anar a una plaça d’Hebron, allà la gent estava acabant de mirar el “culebrot”, que tothom seguia amb passió, que n’aprengui el Cor. Quan va acabar ens vam enfaixar i ens vam preparar per l’actuació.

Cada cop estàvem envoltats de més gent, i com que la plaça estava una mica enclotada teníem la sensació que el públic ens queia a sobre.

Vam realitzar un parell de pilars de tres nets palestino-catalans (els segons i l’anxaneta eren palestins), un quatre de cinc net amb l’agulla i el moment àlgid va ser quan vam aixecar un pilar de quatre.

Quan en Jaume (que feia d’anxaneta) va desplegar la bandera Palestina la cridòria va ser impressionant. Jo que feia de baix em va semblar que queia el món a sobre. Just desmuntat el pilar van comeneçar a cridar i nosaltres ens vam afegir “Free, Free, Palestine”.

Era moment d’acabar l’actuació, però semblava que la gent en volia més, i era gairebé impossible sortir de la plaça a causa de la gent que hi havia el nostre voltant.

Entre els palestins de l’organització i la policia que havia fet de cordó durant l’actuació (val a dir que allà la policia no anava amb porres, sinó amb metrelletes) van obrir un passadís i vam poder arribar a les furgos que ens esperaven allà al costat.

Un cop tots a dalt, vam sortit cap a Bensahur (lloc on dormíem) escortat per un cotxe de la policia, amb la gent picant a la furgo i els cotxes tocant els clàxons. Realment com si fóssim estrelles de rock.

Una experiència impressionant i irrepetible.

AVIS ALS LECTORS: Aquest és un rollo impressionant explicant alguna de les aventures a Palestina. L’autor no es fa responsable de la somnolència que provoqui.

Ja fa un parell de setmanes que els 35 components de la Brigada Castellera a Palestina 2009, vam tornar i potser ja és hora de fer una mica de crònica, o si més no intentar-ho de tot el que vam viure allà.

El més normal seria començar pel principi però començaré pel final del viatge per tal de fer-vos una idea de com és de complicat tot allò.

L’odissea que vam viure no és comparable amb la que van patir la resta de companys, que van patir la cancel·lació del seu vol i van suportar una diàspora per les rutes aèries europees, fent escales del tot inimaginables per arribar a casa. Nosaltres tres que vam haver de tornar un dia abans ens vam salvar. Però el fet d’anar amb Taxi i no amb un autobús gran, ens va permetre viure més de prop com és de difícil desplaçar-se per Cijordània.

Ens trobàvem a Nablus, una de les ciutat en que encara es pot trobar una mica de resistència, i on fins fa poc més de dos mesos no podies superar el Check-Point d’entrada a la ciutat dins d’un vehicle. És a dir havies de baixar del taxi, passar el Check-Point caminant i agafar un altre taxi fins a la ciutat.

Després de fer un petit dinar furtiu (humus i pita) dalt del errat de l’associació que ens acull (Durant la nostra visita enxampem de ple el Ramadà en el qual no es pot beure, menjar fumar ni practicar el sexe durant les hores de llum) comencem l’aventura de buscar un taxi que ens porti fins al Check-Point de Ramala, per tal de poder travessar el Mur de la Vergonya i arribar a Jerusalem. Sort que un membre de l’associació ens acompanya en aquesta aventura.

Els taxis no són com aquí, sinó que són furgonetes on hi caben entre 6 i 7 persones que van a un lloc concret. Si on has d’anar passa per la ruta del taxi, tu hi puges.

Després de més de mitja hora buscant un taxi (poc volen anar a Ramala) aconseguim pujar-hi a un.

Superem els dos Check-Points sense haver d’ensenyar els passaports. Tenim sort perquè en les dues ocasions els del taxi del davant fan baixar tots els passaports i els soldats registren el vehicle.

Malgrat que sempre intentava no adormir-me per no perdrem cap detall, la son i el cansament em venç, i finalment tots tres ens adormim. Però les peses del taxista per arribar a casa i acabar el dejú ens fa despertar cada cop que agafa un bot a tota velocitat i piquem amb el cap contra la finestra del taxi.

Per sorpresa nostre el taxi ens deixa al centre de Ramala, sort que la Maria sap àrab i aconseguim ràpidament un taxi que ens porti fins a les afores, on hi ha el Check-Point que ens permetrà travessar el mur.

Cada cop es nota que falta menys perquè el Muijaidí canti la fi de l’abstinència, perquè el taxista va fullat. Per estalviar-se una mini cua agafa una rotonda per l’esquerra i estar a punt de xocar amb una furgoneta.

Ara només falta travessar el Check-Point (un gran superfície amb reixes, ciment, tanques, reixes i més tanques semblant a un laberint).

Localitzem la porta de vianants i avancem uns metres i trobem 5 passadissos molt estrets on gairebé les motxilles no passen (com si passéssim per on van les vaques dins d’un escorxador). Els travessem i arribem a una mena d’esplanada on hi ha cinc portes giratòries de ferro (com les que hi ha al zoo).

Intentem passar la porta numero 1, malgrat que el llum està verd no hi ha manera de que giri. Llavors una veu sona per megafonia “Two is open” anem a la porta 2 i tampoc podem passar-la. Estem una estona intentant entrar fins que per megafonia ens diuen “Two is closed, one is open”. Tots cap a la 1.

Quan passem la porta, malgrat els problemes de passar la motxilla per la porta giratòria, ens trobem una màquina de raig X, un arc detector i un militar parapetrat darrer d’un vidre blindat. Li ensenyem el passaport a traves del vidre (el soldat ens fa una mirada d’odi) i passem el detector. Només queda passar un parell més de portes giratòries i ja hem superat el Check-Point!

Anem a buscar un bus per anar fins a Jerusalem, però el bus ha trepitjat unes punxes que els soldats israelians havien posat a la carretera i ha punxat una roda, hem d’esperar el següent.

Finalment a les 9 del vespre arribem a Jerusalem, hem tardat més de 3 hores per recorre els 35 quilometres que separen Nablus i el nostre destí.

Després de sopar i repassar que hem de dir als interrogatoris de l’aeroport (No podem dir que hem estat fent tallers a Cijordània, sinó que hem estat fent turisme per la zona controlada per Israel), agafem un altre taxi per anar fins a l’aeroport de Tel Aviv.

A mig camí un control policial para el taxi i ens demanen els passaports i ens fan identificar el nostre equipatge, total 20 minuts d’espera ja podem continuar.

Un cop arribem, el Quim va l’últim piti, i ens disposem a entrar a l’aeroport. Ens trobem un vigilant/guàrdia seguretat/persona/informador que ens demana quin és el nostre destí, si anem junts i alguna pregunta més.

Trobem una altre persona que ens torna a pregunta quin és el nostre vol i ens indica a quina cua hem d’anar. Allà abans de posar les motxilles a una màquina de Raig X ens ve una altre persona que ens fa un interrogatori:

–         On aneu?

–         De que us coneixeu?

–         Que fèieu a Israel?

–         On heu estat?

–         A quin hotel de Jerusalem?

–         On està aquest hotel?

–         A part de Jerusalem on heu anat?

–         Heu anat amb més gent?

–         Heu fet amics?

–         Heu controlat tota l’estona el vostre equipatge?

–         Algun amic us ha donat algun paquet?

–         Porteu ganivets o armes blanques?

–         Porteu estisores petites, llimes de dents o alguna cosa semblant?

–         I algunes més que ara no recordo…

Després d’aquest interrogatori ens marquen el passaport i les motxilles amb el número 5, és a dir que som “txungos”. Passem les motxilles per la màquina de raig X i ens fan anar fins uns taulells on ens revisen les motxilles.

M’obren la motxilla es troben tota la roba bruta, que l’havia posat a dalt de tot i sense bossa per tal de putejar-los, van traient mitjons, samarretes suades i calçotets pudents. Obren el necesser, la butxaca on hi havia tots els cables de la màquina fins que troben les ampolles de cervesa que porto per la col·lecció. La primera és una cervesa Palestina, fan mala cara, la noia o consulta amb el seu superior i em pregunten on l’he comprat. Responc que l’he comprat a un bar del costat de la Porta de Damasc (és mentida perquè la vaig comprar a Betlem) però així evito problemes. Després troben dues cerveses israelianes, cosa que els posa contents i donen el registre per acabat.

Facturem la motxilla gran, però com que és una motxilla els la fan portar a equipatges especials.

Ara hem de tornar a passar un control, com que tenim el 5 tornem a la cua dels txungos, on tot és més lent. Passem l’arc detector i la bossa de mà torna a passar per una màquina de raig X.

Amb un palet amb un cotó al fons comproven que no hi hagi residus d’explosius ni a la meva roba ni a la motxilla petita. Tornen a registrar la motxilla petita, passen la càmara de vídeo un altre cop per la màquina de raig X, fan alguna pregunta més i ja hem passat l’últim registre.

Ara fem una altre cua perquè ens segellin el passaport. Total estem una hora i mitja per passar tots els controls. Són dos quarts de quatre de la matinada i estem morts, fem un petit esmorzar i dormim una miqueta.

A les 5 ens enlairem i arribem a Riga a les 9. Allà tornem a passar per un control (Raig X i arc detector) i hem tiren l’aigua que havia comprat en el Duty Free de l’aeroport de Tel Aviv. Sense perdre temps embarquem en un altre avió i a la 1 del migdia ja estem a Barcelona.

Només falta recollir les maletes, agafar un bus, un tren i el cotxe que m’espera a l’estació de Sants i anar cap a Sant Fèlix, on arribo a quarts de quatre.

Entre les 6 de la tarda i quarts de quatre (21 hores de viatge) vaig agafar tres taxis, un mini bus, un autobús, dos avions, un tren i un cotxe.

El dia no acabaria fins a les 6 de la matinada, dormin a Manresa després de tancar les alternatives…

[Com que a l'Eurohostel no hi havia conexió a internet si no pagavem 5 € al dia penjo avui el resum de les etapes 7 i 8]

Aquest dies els estem dedicant a fer la típica visita turística a una capital Europea: visitar esglésies o catedrals, fortificacions, edificis governamentals, monuments, mercats i edificis emblemàtics. Això si, sota una pluja intermitent que al final va calant i em sembla que em farà tornar a Catalunya amb un bon refredat finlandès.

I com no comprar els souvenirs, una tasca molt difícil que consisteix en recorre el màxim de botigues possibles, triar el souvenir, enrecordar-te dels preus i finament anar a la botiga on aquell souvenir era més barat.

Això durant el dia, a la nit anem a fer una cervesa, i quan dic una és una, ja que són molt cares. Abans d’ahir a un bar ens van clavar per mig litre de cervesa Koff (cervesa local) 5’40 €. Ahir vam anar a un altre bar i ens van fer pagar 4,60 per la mateixa cervesa. Val a dir que una ampolla de 33 cl. al super costa uns 2 € i pico.

De l’Eurohostel, cal destacar, que a part que s’ha de pagar per tot, sembla mentida que per respirar no hi hagi una taxa, ens van regalar 4 tiquets d’esmorzar (que costen 6,50 €) encara no sabem perquè. Tot i això avui alhora d’esmorzar no ens els han demanat.

Ahir vam tenir una conversa molt agradable amb un altre hoste de l’alberg, d’uns 50 anys, que té pinta a professor universitari, sobre l’opinió dels Catalans sobre la Unió Europea, sobre la independència etc…

No tant simpàtica amb la banda de noiets i noietes tennistes russos que a part de cridar, corre pels passadissos i fer soroll a les habitacions, ahir es van carregar la porta del lavabo de tios. Molts simpàtics els senyorets.

I avui a la tarda els núvols s’han aprimat i el que primer semblava una tímid rajos de sol s’ha convertit en un cel blau i un sol esplèndid. Hem pensava que el sol a Helsinki no era res més que un mite nòrdic.

Avui últim dia que agafem el cotxe (teòricament havia de ser el penúltim però hem avançat la nostra arribada a Hèlsinki). Però per contra hem fet l’etapa més llarga, 380 quilometres. La gran majoria sota una pluja bastant forta, i entre l’aigua que aixecaven els camions que teníem davant i les onades (que feien moure el cotxe) que tiraven els camions que venien en sentit contrari semblava que estiguéssim al mig d’un huracà.

Aconseguim arribar a Hèlsinki sense tenir cap accident i per potra arribem on hi ha l’alberg. Com que hem avançat la nostra arribada ens diuen que hem de dormir en dues habitacions comunitàries diferents, cap problema serà com tornar anar de campaments. Però hem d’esperar una estona que encara no han marxat els qui ocupen l’habitació.

Decidim anar a dinar on un vegetarià que a guia diu que es bo i barat, això si després de pagar els 3€ per deixar el cotxe al carrer 1 hora (no ens arrisquem a deixar-lo com fins ara sense tiquet).

Quan tornem a l’alberg, ens diuen que hi hagut un error i ens envien a un hotel que està a 300 metres. Arribem a l’Hotel Skatta, força senzillot però el recepcionista/vigilant/goril·la/guia turístic/tio molt simpàtic ens tracta molt bé.

Les habitacions tenen lavabo propi, cuina, nevera, tele (molt antiga) i connexió a internet (tot i que el portàtil no va massa bé i hem d’anar al passadís del pis de dalt per connectar-lo al cable). No se quin és el preu real, però us el recomano si heu d’anar a Hèlsinki: Hotel Skatta, davant del moll on surten els ferris cap Estocolm.

A la tarda ha tocat visita turística, on hem vist l’estil neoclàssic que impera en aquesta ciutat, no continuo amb la descripció de la ciutat perquè ho podeu llegir a la guia Trotamundos i segur que està molt més ben explicat.

Durant la visita ens hem topat amb dos guardaespatlles, un que vigilava un edifici privat i un altre que acompanyava a una dona i amb els primers catalans, que estrany que no haguéssim trobat cap català fins ara.

De Helsinki ja en parlaré més demà, però resumint podem dir que és més cosmopolita (és a dir que no tots són rossos), hi ha més turistes i aparcar el cotxe al carrer és mes car que a la zona verda.

Avui el hem dedicat al matí a fer una visita turística a Jyväskylä (és ben complicat escriure aquest nom). Pels carrers no hi havia ningú, realment semblava que tota la gentada que havíem vist ahir s’haguessin fos.

La visita turística ha consistit bàsicament en buscar els edificis dissenyats per l’arquitecte Alvar Aalto, que es veu que es mundialment conegut. La veritat és que els seus edificis no són molt diferents a la resta d’edificis de la mateixa època.

Un cop hem acabat la ruta hem decidit travessar les vies del tren (que limiten la zona antiga de la ciutat) i anar al llac que hi ha al davant, suposàvem que per allà hi hauria algun parc interessant.

A l’altre banda del parc ens hem trobat una esplanada molt gran ple de paradetes de tot tipus des de menjar, begudes, artesania i uns mini restaurants que feien peix, patates, verdures tot ben fregit amb unes grans paelles. Fins i tot hi havia demostracions de com es fa el salmó fumat.

Al mercat hem trobat tota la gent que no havíem vist al centre de la ciutat, estava ple de gent, i costava caminar.

A la tarda després de fer una mica el gos i aprofitant que ha tornat a sortir el sol (al·leluia!) i veiem un cel blau que ja no recordàvem, hem tornat a anar al bosc a fer una ruta a peu d’unes dues hores. La ruta que hem seguit avui (la vermella) anava per diferents caminets molt petits i que e alguns moments no sabies si allò era un rierol o un camí, de la quantitat de fang que hi havia.

Hem vist el trampolí que feien servir per fer els salts de trampolí a l’hivern, tot i que ara estava una mica deixat.

 Avui un grup de dues noies i tres nois finlandesos que estan a l’alberg ens han saludat en 3 ocasions diferents, ja no ens deuen tenir por! Una nova incorporació a l’alberg són dos motars que van amb samarretes nazis finlandeses.

Avui hem tornat a canviar d’alberg hi hem anat fina a Jyväskylä, després de fer 200 km amb el cotxe i una parada tècnica a una àrea de servei per estirar una mica les cames.

L’alberg on hem anat a parar està siuat al peu d’unes pistes d’esquí , tot i que és molt més gran que els altres alberg que hem anat (que tenien entre 4 i 7 habitacions) està força bé. Com a tot alberg finlandès disposa de sauna, que hem tornat a utilitzar, tot i que avui no he aguantat més de cinc minuts.

Ha estat plovent pràcticament tot el dia, i això ha fet que ens limitéssim de buscar un lloc per dinar i un super per comprar provisions. Hem trobat un restaurant que per 5,90 € tenies una beguda i bufet lliure, el menjar no era una delícia, però per aquest preu està molt bé.

Al vespre hem anat a fer una ruta de 8 quilometres per uns circuits marcats del que a l’hivern deuen ser les pistes d’esquí de fons. Hem caminat per uns paisatges espectaculars, entre la boira que s’aixecava després que hagués deixat de ploure.

Avui hem pres el primer àpat típic finès, unes sopes precuinades que hem escalfat al microones de l’Alberg (els restaurants d’aquí són massa cars perquè hi anem a menjar).

Aquí els preus de la Gasolina tornen a ser més barats, mentre que els voltants de Hèlsinki eren de 1,21 €/l a Savolinna eren de 1,31 €/l i aquí estant al voltant dels 1,28€/l.

Ens hem adonat que o fem por als aborígens finlandesos o que són estúpids i mal educats i no saben saludar. Mentre anàvem caminant pel bosc hem trobat mola gent de totes les edats caminant o corrent, ningú ens ha tornat la salutació. No sabem si és per la meva barba, perquè som morenos o perquè es pensen que els volem atracar.

Avui, com que ahir no ens havíem cansat prou hem decidit fer una ruta en canoa pels llacs que estant al costat de l’Alberg.

Teòricament havíem d’anar a una àrea de picnic del Parc Natural on estem, però hem descobert que a l’aigua és molt difícil orientar-se i hem anat a parar a una altre zona. No servim massa com a mariners.

Després quan hem tornat hem descobert que realment hem fet una volta molt gran, per anar a parar bastant a prop d’Oravi.

Una altre cosa que avui hem descobert són els contenidors, n’hi ha de 7 tipus diferents, el problema ha sigut nostra per desxifrar que volia dir cada cartell.

I ahir vaig provar la sauna, més que una cosa relaxant, sembla una tortura, cada cop que es tira aigua el braser, surt molt vapor bullin que et crema la pell i no et deixa respirar. Quina diversió trobem els finlandesos en la tortura? A Finlàndia hi ha (segons la guia) 1.200.000 saunes (én un país de 5.280.000 d’habitants).

Avui a mitja tarda, hem anat a fer una volta amb cotxe fins a un bosc i després hem continuat caminant. Després de tres dies avui els núvols han marxat i hem vist el sol!

PD: Mentre escrivia aquest post el Martí (el company de viatge) ha engegat la sauna i m’ha obligat a entrar-hi.

Avui, tot i que teòricament havíem de fer l’etapa més curta hem acabat fent 170 Km. Hem anat cap a Savolinna, però hem decidit anar-hi per carreteres interiors, ja que passava pel mig de molt llacs. Fins i tot hem hagut d’agafar un transbordador per travessar un llac.

A Savolinna hem visitat la fortalesa, que està situada a una illa rocosa. No ens han fet pagar entrada, però a canvi no hem pogut visitar tota la fortalesa ja que una part estava en restauració.

Després de dinar hem anat cap a l’alberg, que està a Oravi, a uns 35 quilometres de Savolinna. L’alberg està molt bé, saben mol angles i fins i tot la dona que mana parla una mica de castellà.

Després d’instal·lar-nos i comprovar que hi ha internet, hem anat a fer una volta (de 25 quilometres) amb bici pels boscos que hi ha al voltant de l’alberg. Anàvem molt abrigats, perquè estàvem a 9 graus, però hem acabat suant com uns desgraciats.

I avui he descobert com són els lavabos de les àrees de descans: una caseta de fusta, un banc amb un forat i que la merda anés caient cap al fons. Sort que a la fortalesa de Savolinna hi havia uns lavabos molt nets.

També cal destacar les impressionats carreteres per on hem passat, entre llacs i boscos. Semblava que passéssim per un passadís molt estret en mig del bosc. Aquí us deixo un vídeo.

[Post escrit ahir a la nit (dia 12) però penjat avui dia 13] 

Amb menys de 10 hores he passat d’acabar de treballar a Molló a  plantar-me a Finlàndia. Malgrat els esforços de la dona que s’ha assegut al meu costat a l’avió que m’ha estat molestant tota l’estona.

L’etapa d’avui era una de les més dures, en total hem fet 310 Km, sortint de l’aeroport de Hèlsinki, on havíem esmorzat a les 5:30 hora local (les 4:30 a Catalunya) i arribant a Imatra (al sud-est de Finlàndia).

Video del cotxe que utilitzem a la ruta

Pel camí hem passat per Kotka (per estirar una mica les cames i comprar provisions) i per Lappeenranta (coneguda per nosaltres com a Lapernata) on hem dinat a les 12 del migdia.

A Lapernata hem intentat fer una visita turística, però les pàgines de la guia on parla d’aquesta ciutat no hi eren, realment una putada.

Després hem aconseguit arribar a l’alberg de Savolinna, després de perdre’ns forces vegades, ja que està situat al mig del bosc.

Un dels llacs que hem trobat quan ens hem perdut

Allà ens esperava una dona que només parla finès, i hem aconseguit comunicar-nos amb ella a través d’una llibreta en que hi havia pàgines i pàgines de frases i preguntes amb angles i el seu equivalent Finès.

La ruta planejada pel Martí (l'altre)