Can Winston

De vegades tots els somnis no es poden complir:

Després de cagar el Tió tres cops en menys de 24 hores (El Tió de la colla, el Tió de casa la meva avia i el Tió de casa l'Aleix) i dos grans apats ara toca estudiar.

El regal del Tió de la colla va desapareixer en 5 minuts, ja que eren bonbons i per sort el regal del Tió de casa l'Aleix es va quedar a casa seva.

A casa la meva avia, malgrat haver anat a dormir a les 4 de la matinada, m'hi vaig presentar fresc com una rosa, en canvi el meu cosinet…. portava una ressaca tant gran que no va poder ni menjar.

El dia de Sant Esteve, vaig descobrir que costa molt aconseguir que dos monstres de 1 any i mig i tres anys, estiguin més de 5 minuts quiets.

Fent titelles, vaig aconseguir que estiguesin una estoneta quiets, malgrat que no entenien massa el concepte de davant i darrera el taló. Malgrat tot els cosinets (per ser exactes els fills del meu cosí) són molt divertits!!!!

 

Després de molt anys sense rebre cap pernil a casa, aquest any li han donat un al meu pare.

Aquí el teniu, és tant bo…

Mireu el trailer d'aquesta web… un gran anunci!

http://www.ffk-wilkinson.com/

Però jo continuo sense afeitar-me….

Vaig ràpid cap a la sala de la televisió, per tal d’aprofitar els poc minuts de temps lliure després de dinar. Gairebé topo amb ella, ens demanem perdó mútuament i fa un somriure angelical mostrant unes dents dignes de qualsevol anunci de pasta de dents.

Més tard entra juntament amb els seus pares al menjador, quan entra ens creuem i ens somriem, va a la seva taula i espera que li serveixin el dinar.

Al cap d’una estona em demanen que porti un “poleomenta” a la taula 15. El faig, el porto, pregunto per qui és, i ella amb respon, que es per ella. Mentre li serveixo ens mirem els ulls i tornem a somriure, quin ulls!! Em demana si li puc portar sacarina i li porto. Em dona les gràcies i marxo directament al soterrani, ja em puc canviar i marxar cap a casa, ja és l’hora.

Al vespre quan torno a l’hotel, em toca estar a la recepció, assegut davant de l’ordinador i també servint al bar.

Ella baixa i seu als sofàs de la recepció. Quan arriben els seus pares, s’aixeca, i amb un somriure encantador em demana un “poleomenta”. Anem cap al bar i li faig, li poso directament sacarina enlloc de sucre i em diu “Veig que t’has enrecordat de mi”. Com vols que no et rercordi?, penso.

Mentre estic davant de l’ordinador, vaig sentint fragments de la conversa que té amb els seus pares, ella ja té un nom: Iris, una edat: 20 i viu a Barcelona. De tant en tant quan aixeco el cap, l’enganxo mirant-me. I de tant en tant és ella qui m’enganxa, abaixem la mirada i continuem fent les nostres coses.

Durant les properes hores ve un parell de cops al bar a demanar alguna cosa, mantenim alguna que altre conversa banal, però sempre amb el seu somriure d’orella a orella. 

Cada cop que passo per la recepció per portar alguna beguda cap a  la sala de jocs o de televisió, ella aixeca el cap del llibre que està llegint, ens mirem i somriem.

Quan els seus pares pugen a l’habitació a dormir, ella també hi puja, però abans em diu un bona nit dolç amb el seu gran somriure.

L’endemà al matí quan arribo a l’hotel, veig que tot just marxa amb el cotxe, gira el cap somriu i em diu adéu.

Perquè el que passa a les pel·lícules després no passa a la realitat? Per demanar que no quedi, però la Iris també podria ser filla d’una família molt rica, així ja seria del tot pel·liculero.

Avui al diari he llegit la noticia de la mort de Sebastià Sorribas.

No se si el Zoo d'en Pitus, va ser el primer llibre llibre, que vaig llegir, si més no dels primers.

També recordo especialment un llibre que es deia la Cinquena Gràcia de Collpelat, que parlava del poble de Collpelat (alter ego de Sallent), un llibre no tant conegut però que em va agradar molt.

I un altre llibre que em ve a la memoria és la continuació del Zoo d'en Pitus, en aquest cas, feien una obra de teatre.

Gràcies Sebastià per les estones que he passat llegint els teus llibres.

Un altre tros del video de la colla d'aquest any. Realment és molt divertit, i va ser molt més divertit fer la gravació.

 No se si sense Martí no hi ha festa, però el meu cap demana que fem festa sense Martí. Dos dies seguits de festa (Diada Ganàpis i Sopar de Final de Temporada) el meu cos li costa aguantar.