Can Winston

Divendres es va votar al Parlament l’admisió a tràmit de la ILP per prohibir les curses de braus.

Per variar tant en el debat del parlament, en les tertúlies, en articles d’opinió o els arguments de partidaris i contraris als toros va sortir la paraula castells.

Que ens deixin en pau! No saben argumentar positivament la seva posició?Ho han de comparar sempre amb una altre manifestació cultural? Sempre han de criticar una altre cosa per tal de defensar el seu posicionament?

Estic fins els cullons que sempre que hi ha aquest debat nosaltres ens toqui el rebre. Deixeu-nos en pau i discotiu-vos sense fotre’ns pel mig. Segur que hi ha castellers partidaris i detractors dels toros, jo la meva posició la tinc clara, però perquè hem de rebre nosaltres a causa de les vostres baralles!

Deixeu-me en pau i jo seguiré molt atentament el debat sobre si s’ha de prohibir o no els toros. I celebraré o no el que decideixi el Parlament.

Com a bon ciutadà dimarts vam col·locar al costat dels quatre cubells d’escombraries que ja teníem, el cubell de l’orgànica.

Com que havia d’anar a la Diputació (al carrer Urgell) vaig agafar la bossa d’orgànica i vaig baixar al carrer.

El tram de carrer on sempre llenço les escombraries hi ha en 100 metres 6 contenidors de rebuig i els 3 de recollida selectiva, però cap de rebuig.

Vaig decidir continuar el meu camí fins la Diputació confiant que durant el camí trobaria un contenidor marró. Els minuts anaven passant i jo ja tenia els dits ben congelats, i del contenidor ni rastre. Havia passat per carrers grans, per carrer petits, per carrers peatonals confiant que en algun lloc o altre en trobaria un.

Finalment no va ser fins al carrer Londres amb Muntaner que no en vaig poder trobar i tirar la bossa amb els residus orgànics de casa meva.

Avui he vist que a uns 200 metres de casa meu n’hi ha un, però en la direcció contraria en que vaig sempre. Ja que en el tram on hi ha els 6 contenidors hi ha el quiosc, forn de pa, super i va de camí per agafar el metro o el bus.

Ara ja se que per tirar l’orgànic hauré de fer una petita volteta, serà una estratègia perquè faci exercici físic?

Com costa ser cívic…

Dissabte a la nit, després d’anar a fer unes cervesetes me’n vaig anar a dormir ben content escoltant el butlletí de les 3 o les 4, o potser era de les 5 de Catalunya Ràdio. Les primeres noticies era sobre el Referèndum que s’havia de celebrar al cap de poques hores en diversos municipis de Catalunya.

El diumenge al matí, després de fer una parada tècnica a Sant Feliu de Llobregat per omplir el dipòsit i recollir un altre ganàpia ens vam dirigir a Ullastrell.

Allà per tal d’animar a la gent a participar en el referèndum havien organitzat tot d’activitats per nens, paradetes amb productes tradicionals, els gegants feien balls i nosaltres anàvem a fer un taller per la canalla.

Durant les tres horetes que vàrem estar allà hi havia força presència de persones a la única urna que hi havia, fins i tot en alguns moments hi havia cua.

A la nit en veure la participació una petita decepció, tot i que està bé, uns 10 puntets més no hauria estat malament.

Però avui quan m’he despertat he començat a escoltar els retrets entre la coordinadora de plataformes amb algunes plataformes, discussions entre “líders” de les consultes.

Som ben tontos els catalans, que no veiem que si comencem a discutir el dia després de les consultes la noticia no serà la consulta sinó les discussions. No es poden aguantar les ganes de protagonisme, les ganes d’escalar a la política i les ganes de ser uns grans líders de masses??

Sempre hem de fer igual els catalans, sempre ens hem de discutir, desconfiar del paio del costat, dividir-nos i posar-nos traves a nosaltres mateixos?

D’aquesta manera continuarem durant molt temps com estem… i això ja els hi agrada a Castella, que si continuem d’aquesta manera mai ens considerant seriosament.

Vaig passar de la il·lusió i esperança que la gent començava a fer les coses unitariament a la tristesa en veure que tot continua igual.

Cada cop crec que aquell gag de la Vida de Brian sobre els disidents del Front Judaico Popular es van inspirar amb Catalunya.