Assajos sobre la realitat

Entreu i preneu-la tota, que aquesta és la Vila de la diversió, entregada a tots vosaltres, vingueu d’on vingueu, tant se val d’on veniu, si del sud o del nord. De la mateixa manera, preneu i beveu tot el que hi hagi, que aquesta és la Gràcia del botellot, de l’alcohol etern, vessat per vosaltres, llauners o barres de bar, en remissió dels vostres negocis.

Dos milions i mig de visitants i seguim apostant per un major finançament, que ho cobreixi tot i que ens acosti a la Feria d’Abril. Aquest és l’objectiu de molts, que les nits gracienques d’havaneres, discomòbils i bingos a la fresca puguin competir amb els finos i els tratges de faralaes de la festa de la FECAC. Mentre ens hem passat tot un any amb els colzes sobre la taula reflexionant sobre quin era el futur de la Festa Major hem continuat engreixant el bacó amb els milions de les administracions públiques. Que ens falten locals? Doncs cop de talonari! Que ens falten serpentines i paper maché? Doncs un altre bitlletet per aquí ! Mentrestant, les conclusions del debat ens portaven a lloar el guarnit com a element central de la Festa.

Però després de tot, què ens queda ? Ens queden els organitzadors decebuts i amb poques ganes de seguir, ens queden els veïns de tota la vida esparverats i reclamant que s’acabi prohibint aquesta setmana desenfrenada d’agost i un Ajuntament que observa com les seves campanyes de civisme es queden en paper mutllat.

A les reaccions contra els aldarulls tothom s’apunta. Uns, perquè ja els hi va bé poder tenir arguments electoralistes contra un alcalde mancat d’idees I un equip de govern plegat a la inèrcia. A uns altres, poder vestir-se amb les ínfules dels profetes ja els hi està bé perquè sempre podran tirar la pedra contra segons quins moviments socials i amagar la mà. A uns tercers, només els hi queda el paper d’apocalíptics. És a dir, els que en qualsevol moment veuran els signes de la fi dels temps. El civisme i l’ètica estan abocats a la barbàrie.

I tot plegat per què? Fa temps que tímidament intento fer una tasca de jardiner exemplificant que les reflexions que es duen a terme en aquest barri, per extensió a la ciutat, es dediquen quedar-se en les fulles, sense observar l’estat de les arrels. No és que l’arbre no ens deixi veure el bosc sinó que el bosc no es deixa veure les arrels.

Els diaris, informatius o butlletins van plens de nivells d’ocupació turística, de número de llits disponibles i de percentatges de reserves hoteleres però no ens preguntem si quins són els límits d’una ciutat oberta al món però que creix amb les batzegades dels macroesdeveniments que els nostres polítics s’inventen.

Entreu i preneu-la tota, que aquesta és la Vila de la diversió. La Vila que hem vist aquest agost està més pròxima a Lloret o Calella que no pas al poble que tots voldríem que fos. I d’aquest model alcoholitzat tots en tenim una mica la culpa. Primer perquè no hem sabut advertir del tot els factors que ens podien conduir a aquest camí. D’altra banda, perquè és el model que hem permés que es vengués. Que Gràcia aparegués dins les rutes turístiques com un altre “wonderful place” no ens preocupava, tot al contrari, ens feia gràcia.

‘Fer país’ no significa treure la senyera i proclamar el dret a portar barretina sinó projectar més enllà dels diners fàcils i a curt termini del turisme. En aquest sentit, recollim el que sembrem i el nostre caràcter crític es queda en foteses. No són foteses que els joves no poguem accedir a una vivenda digna sense haver de deixar-hi el fetge, ni que els drets individuals estiguin alienant la comunitat, ni que els treballadors diguem “Sí, senyor” igual que cantava irònicament n’Ovidi Montllor.

Avui potser no és hora d’entrar en detalls però cal que a la Vila ens deixem de mirar el melic i observar en el nostre codi genètic l’índex de gracianisme. Necessitem un veritable debat on entrin totes les opinions. Repeteixo, totes. En el món sempre hi haurà apocalíptics però ara no és hora de pessimismes ni de crítiques fàcils i electoralistes.

Avui que em toca fer el darrer assaig sobre la realitat de la temporada les cordes del meu llaüt de poeta crític desafinen més que mai. Penso que és la calor. Durant aquests mesos he intentat analitzar aspectes de la realitat de casa nostra buscant sempre la crítica. Tot i que a vegades penso que aquesta em surt més aviat àcida, confio que m’entenguin, m’agrada posar el dit a la nafre. I quan no hi ha nafre, m’agrada rascar una mica sobre la crosta de la indiferència. Aquesta és per a mi, una de les coses que els ciutadans i ciutadanes no ens podem permetre, la indiferència.

La indiferència, la no protesta, la manca de crítica mai ens donarà una paraula mal sonant i tindrà la decència de la bona educació. No obstant, la bona educació, el saber estar, ens ha deixat indiferents molts cops davant la guerra, el sofriment i l’epidèmia.

Aquests assajos, doncs, a vegades impertinents, a vegades massa utòpics, volen ser el reflex de moltes consciències que ens esvaloten els sentits o bé ens fan pair encara les victòries del neoliberalisme i dels reaccionaris.

Us he de confesar, que repassant els anteriors assajos m’he adonat que la religió ha tingut un pes molt important en aquestes reflexions. Des d’aquell servidor de Déu al Brasil anomenat Pere Casaldáliga fins la Conferència Episcopal, la meva educació cristiana ha donat peu a l’admiració per molts però també pel meu més absolut rebuig a aquells que volen decidir què és la família o que volen condicionar l’Estat als seus interessos.

No puc oblidar tampoc i no menys que agrair als nostres polítics el seu paper en el nostre país o en la nostra ciutat. La crítica política és un bé escàs. Conrear-la és una feina més aviat dura. Malgrat tot, ja sigui a Tumbuctú, Barcelona o París, encara queda molta feina per fer.

Polítics, bisbes, putes, dissenyadors, publicistes, intel·lectuals, periodistes, dissidents, lingüistes,… I un llarg etcètera han anat nodrint aquests assajos cada dilluns a l’hora del cafè i després del Cor de la ciutat. Les trames de Sant Andreu són jocs de nens al costat de la realitat, aquesta paraula que els professors de periodisme em van ensenyar a desmitificar i que és l’eix pel qual giren aquests assajos, que com bé diu el tòpic, superen la ficció.

Avui el destí ha permès que en aquesta data tan especial, el 18 de juliol, un servidor tanqui la paradeta per recarregar la ploma de tinta i el cervell d’idees malicioses.

Avui tanquen aquests assajos però no deixin que el seu esperit crític se’n vagi de vacances. Cal que entre tots, moguem les consciències per caminar cap a les utopies, en un món, que com bé deia un periodista mexicà, està ple de cafès sense cafeïna, xocolates sense cacao i diaris sense periodistes. Aquesta és la realitat i així hem intentat explicar-la.

En un país abocat a les discussions prosaïques i les tertúlies polítiques sorprén que certes notícies passin desapercebudes en el magma informatiu. Publicàvem l’altre dia a Transversal Web que la demanda supera l’oferta de places d’escoles bressol públiques. Hem de reconèixer que l’atemptat de Londres s’ha engolit aquests dies qualsevol canapé informatiu sense que haguem fet qualsevol anàlisi o consideració. Res a dir, ni nosaltres ni aquells estèrils conglomerats de protestes urbanístiques en què s’han convertit les associacions de veïns.

Si algú repassa la breu història de les associacions de veïns se n’adonarà que de la seva funció cohesionadora i el seu esperit socialitzador, que conjugava la protesta amb el missatge alternatiu per construir uns barris millors ja no en queda res.

A les administracions cada cop els hi resulta més difícil mantenir l’estat del benestar i balbucegen petites dosis d’autocomplaença. Mentrestant, el ciutadà es resigna a veure com els aspectes socials reculen cada dia un poquet més davant la marea neoliberal. En aquest moviment geològic les associacions de veïns no han sabut mantenir el seu missatge cohesinador i resten monopolitzades pels moviments veïnals de curt abast. La lluita veïnal actual és un reflex de la societat d’avui dia, individualitzada, miop, molt cridanera i sense ganes de cercar alternatives globals. Avui no es brama per una via O, per un PERI, ni tan sols per més escoles bressol. Avui dia en els aparadors de la protesta estan de moda les mobilitzacions contra el soroll, els traçats de l’AVE o les mesquites.

La lluita d’un barri no importa al barri del costat perquè en el fons ja ens està bé que treguin una presó per posar-la dos quilòmetres més enllà. Aquesta és la filosofia del nou veïnatge, cridaner i desconfiat de tot allò que sona a alternatiu. És això el que cerquen. Si van maldades sempre poden dir que la culpa la tenen els okupes, que fan soroll i es pixen al carrer.

Molts dels que lluitaven fa uns anys per cercar alternances i missatges d’esperança han convertit l’egoïsme en la seva lluita. Els que fa uns anys compartien experiències místiques a Canet Rock ara són els que no volen sentir ni a parlar de les narcosales. Els que fa uns anys van portar les manifestacions religioses de Setmana Santa són els que ara no volen les mesquites en el seu municipi. Els fa unes dècades es guanyaven les garrofes a l’estranger són els que se senten incómodes a la ‘Petita Quito’ que és l’Eixample.

Evitem parlar d’immigració, drogues i, fins i tot d’escoles bressol perquè en el fons protestar pel soroll és una lluita superflua i que no implica reflexionar sobre les estructures del nostre món.

Aquests dies s’estrena El Calentito, una pel·lícula que vol recuperar l’ambient i la música d’allò que es va anomenar la movida madrilenya. Fa uns anys, aquesta onada de nostàlgia només hauria tingut cabuda a Cuéntame, aquella eterna sèrie de Televisió Espanyola que tenia olor a naftalina.

Doncs bé, Jordi Vilches, un actor català que participa en aquest film explicava fa poc en una entrevista que entre l’equip de rodatge eren centenars les persones que havien estat en un o altre concert d’aquelles mítiques nits madrilenyes.

Posteriorment Vilches quan va parlar amb alguns dels músics dels grups de moda de llavors aquests explicaven que eren poques les persones que havien assistit en aquelles mítiques nits. Paradoxal, oi? Als anys vuitanta tothom gaudia de la movida madrilenya igual que a l’acabar la segona guerra mundial molts havien estat membres de la resistència francesa o molts van participar en el maig del 68.

La historiografia del segle XX ha patit l’enorme influència dels mitjans de comunicació que han convertit qualsevol membre de la massa en un subjecte històric de primer ordre. Allò que comunment anomenem testimonis són les fonts d’informació més bàsiques amb què es nodreixen els mitjans de comunicació en els casos on no hi ha experts més o menys qualificats.

El periodisme al llarg del segle XX ha sobrepassat la seva funció merament informativa i en molts casos s’ha convertit en l’eix pel qual s’ha explicat la Història. No és estrany trobar llibres on es reprodueixen les portades del Time o fotografies de diaris de tots els conflictes armats. La funció dels mitjans de comunicació és extraordinària per fer conèixer realitats ocultes però també per amplificar i mitificar aspectes i esdeveniments històrics i, per extensió, personatges i biografies.

Fa unes setmanes es va descobrir que Enric Marco, president de l’Amical de Mathausen, havia falsejat la seva biografia i que mai havia estat en un camp de concentració com havia assegurat des de feia temps. En aquella ocasió les crítiques a Marco van ser cruentes per la seva presumpta desconsideració a la memòria dels assassinats en els camps de concentració. Potser sí que és una manca de respecte pels que van perdre la vida en aquests inferns però Marco s’havia passat mitja vida donant conferències explicant els mètodes sàdics del nazisme. La falsejada biografia de Marco o d’altres persones no deslegitima el seu missatge ni la memòria de republicans, jueus, socialistes o homosexuals.

En el cas de Marco parlem d’un esdeveniment històric que és encara avui dia la nafra més important de la societat occidental moderna. Però els casos de la movida madrilenya, de la resistència francesa o del maig del 68 potser semblen aspectes més quotidians i que no ens fan reflexionar tant. Pobres il·lusos, aquells que menteixen per pujar un graó més la seva vida de la mediocritat. No ens enganyem, però, la mediocritat de la majoria de nosaltres no està en què no siguem protagonistes dels esdeveniments històrics sinó que precisament volguem ser allò que no som.

Però potser els causants d’aquestes mentides no som nosaltres mateixos sinó aquells que han escrit i construït la Història en les darrreres dècades. A vegades em dóna la sensació que la Història hauria de servir com explica Isaac Asimov en la seva novel·la ‘Fundació’ en ajudar a predir i no caure en els errors del passat i no tant en crear mites. El concepte ‘memòria històrica’ tan repetit en els darrers temps no té a veure amb la megalomania ni amb la vanitat, sinó en la lluita i les reivindicacions dels pobles.

Tal dia com avui de l’any 1992 moria a Sueca l’intel·lectual valencià Joan Fuster. Algunes efemèrides oficials parlen de Fuster com a escriptor però aquest adjectiu es queda més aviat curt per la trascendència de l’obra d’aquest autor que va cultivar l’amor cap als Països Catalans en molts àmbits.

Incorformista, sarcàstic, lluitador, sense pèls a la llengua, Fuster representa potser un dels darrers exemples de personalitats compromeses amb un projecte de país des de la barricada del sentit crític. Home de contrastos i sense cap sentit de la vanitat, Fuster va conrear tants admiradors com enemics per dir les coses clares. Potser sorprén que un dels millors intel·lectuals del catalanisme naixés precisament al País Valencià, però igual que Ovidi Montllor, Fuster va saber estimar un país que engloba més de 10 milions de parlants. La llengua i la cultura comúna són, doncs, els eixos comuns de pobles i ciutats des de l’Empordà a Alacant, passant per Ses Illes.

Recordo descobrir Joan Fuster gràcies a un llibre d’aforismes, de frases contundents que parlaven de la vida des d’un pessimisme sarcàstic. Fuster, igual que un altre universal que fou Josep M. de Sucre, representa per l’autor d’aquestes línies una descoberta personal, un referent d’una forma de pensar que projectà i sacrificà quasi la seva vida personal per estructurar una idea complerta de país, una cosa difícil que molt poca gent s’atreveix a fer.

Avui, entre tants intel·lectuals d’opereta que apareixen als mitjans de comunicació, cal tenir un record per aquest veritable home de lletres. El pessimisme de Fuster ens col·loca davant l’optimisme de rellançar un país, una cultura i una llengua.

El PSC organitza des de fa unes setmanes uns cursos d’informàtica per als seus militants per tal que puguin estar al dia de les noves tecnologies. Aquesta mesura sembla d’entrada una bona proposta per combatre l’analfabetisme tecnològic, un dels problemes amb què es troben, sobretot, les persones majors de 40 anys que per exemple han de buscar feina. L’ús de les eines ofimàtiques és imprescindible en un mercat laboral on l’ordinador i internet, en particular, són imprescindibles.

No obstant, aquesta notícia que ens sembla molt bona queda enfosquida per les declaracions del seu responsable de partit, Josep Maria Sala, que preguntat sobre l’ús del programari lliure es justifica dient que “usem el Windows perquè aquest sistema operatiu el té molta més gent i, sobretot perquè “el PSC fa formació, no ideologia”.

Les paraules de Sala sorprenen i ens fan pensar que potser el tret els hi pot sortir per la culata perquè de passar a ser un partit innovador i “on-line”, com titula El Periódico de Catalunya, passa a ser un partit que com diu Transversal Web “incompleix el Pacte del Tinell”. Aquest darrer titular que pot semblar tan desmesurat no ho és gens si repassem els acords que van signar els socis del tripartit català per, com es deia llavors, fer un govern “catalanista i d’esquerres”. El Tinell garantia, en teoria, la promoció i l’ús del programari lliure, de tots aquells programes de codi obert que s’estan imposant davant el monopoli de Microsoft i el seu Windows.

Passats uns mesos, i com deia el coordinador de la plataforma Softcatalà, Jordi Mas, la perspectiva d’ús d’aquest tipus de programes a l’administració autonòmica és molt pessimista. Aquests aspectes tecnològics han quedat com paper mullat en una retòrica que semblava que representaria un canvi en uns aspectes banals però que tenen una importància cabdal.

Usar el programari lliure no és una qüestió només d’ideologia, de contraposar la llibertat de programació per sobre del monopoli de Microsoft. El programari lliure s’usa per fiabilitat, rapidesa, seguretat i també per despesa pública. El cas, per exemple d’Extremadura és paradoxal. Governada per un socialista com Rodríguez Ibarra, l’administració autonòmica ha potenciat des de fa uns anys el sistema operatiu lliure Linux, per la seva gratuïtat. El cas d’Extremadura o Andalusia, dues comunitats que a vegades titllen de poc avançades, ens han de fer reflexionar sobre què és ideologia. La ideologia també es pot entendre com tot allò que significa un abaratiment dels pressupostos tecnològics, tot innovant i assegurant un aprenentatge per a tots els ciutadans.

Ser progressista i catalanista, com s’autodefineix el tripartit català, significa no només treure a passejar la senyera o destinar diners per a escoles públiques i hospitals. També significa desenvolupar tecnològicament el país i ser prou valents per innovar en tecnologies que no només abarateixin costos sinó que permetin incloure la llengua catalana en els programes d’ús més habitual. Cal tenir en compte que mentre que companyies com Microsoft no han realitzat cap tipus d’esforç per a la promoció del català entre els seus programes, el programari lliure desenvolupat per milers d’usuaris dels Països Catalans han traduït a la nostra llengua la majoria dels programes de codi obert.

Contraposar ideologia i formació com ens vol fer creure el socialista Josep Maria Sala és demagogia i manca d’interès per potenciar les noves tecnologies. La formació només pot tenir sentit si el seu contingut té una veritable intenció de millorar els aspectes tecnològics del país. Si la formació tecnològica dels socialistes queda només com una declaració d’intencions ens quedarem en la mateixa casella de sortida.

Al llarg dels mesos continuarem criticant l’extremeny Rodríguez Ibarra per la seva manca de visió de l’Espanya plural mentre el seu govern desenvolupa una estratègia tecnològica molt més agosarada que Catalunya on els militants de base del ‘partit online’ continuen obrint les finestres de Bill Gates.

Aquesta setmana he escoltat molts tertulians (i no necessàriament de la Cope) fent-se els experts sobre la família i la tradicionalitat d’aquesta, tot defensant la manifestació d’aquest diumenge 19 de juny a Madrid. Escoltant-los se’m posen els pèls de punta per diverses raons.

D’entrada, no cal ser gaire llestos per donar-se compte que l’objectiu principal es defensar l’homofòbia en termes de defensa de la infantesa a tenir un pare i una mare. No importa que encara ara les llars d’acollida estiguin plenes de nens i nenes que no han tingut cap mena d’oportunitat a escollir quin tipus de pares volien.

Encara més important que desvetllar els orígens precissos d’aquests moviments que diuen que admeten els drets dels homosexuals però que els hi neguen els seus drets com a ciutadans, és posar les coses clares des del punt de vista antropològic. Estem aconstumats a escoltar moltes veus pretensioses que tant poden discutir sobre la recepte secreta de la coca-cola com del sexe dels àngels. En aquest cas, no puc més que indignar-me quan sento alguns talibans dels mitjans de comunicació (i no cal anar gaire lluny, donant la culpa a la ‘caverna mediàtica’ de Madrid perquè a casa nostra també n’hi ha d’aquests) parlar sobre la família.

L’antropologia (algú dirà què no sap què és ni perquè serveix) posa les coses clares en el concepte de família, la seva interpretació i la seva universalitat. D’entrada, aquesta universalitat que reclamen molts d’entendre la família com una unió d’un home i una dona és totalment falsa.

Claude Levi-Strauss, antropòleg francès d’enorme vàlua i actual Premi Catalunya 2005, parla que "a la major part dels pobles, el matrimoni té poc a veure amb la satisfacció de l’impuls sexual i té més a veure amb aspectes econòmics". Podríem dir doncs que la família s’estableix més per qüestions socials i econòmiques que no pas per qüestions sexuals, sent aquest un aspecte secundari. El sexe no és la base de cap matrimoni sinó més aviat altres aspectes determinen la relació entre un home i una dona, però també entre persones del mateix gènere.

Més concloient és l’experiència que relata Kathleen Gough sobre la institució nuer del matrimoni de dona a dona. Els dos membres de la unió són dones i, tal i com ha mostrat un altre antropòleg Evans-Pritchard, "les disposicions legals de la unió són rigurosament comparables a les d’un simple matrimoni legal entre un home i una dona". A peu de carrer algú em pot rebatre aquest argument dient que en el cas dels nuer es tracta d’una societat primitiva. Però si el nivell d’intel·lectualisme per defensar la família parteix de consideracions morals que gairebé ratllen la pretensió científica, aquest exemple dels nuer és totalment vàlid, tot i l’etnocentrisme que ens envolta.

Un altre antropòleg i catalogador de societats, Murdock, manifesta que la família té quatre funcions: la sexual, l’econòmica, la reproductiva i l’educativa. Negant la possibilitat d’una parella d’homosexuals al matrimoni i a tenir fills, de moment, que jo sàpiga només la natura, i de moment, ens pot anular la funció reproductiva.

Llavors, de què estem parlant? De la defensa de la integritat dels infants o bé la jerarquització de les idees d’uns quants (entre ells, els bisbes, que no tenen cap tipus d’experiència conjugal, al menys de forma oficial…)? La ‘modèlica’ família de l’Opus, formada per un home i una dona amb sis fills, posem pel cas, és més exemplar que la de la mare que ha triat educar el seu fill de forma individual sense l’ajut d’un home? Un vidu que vol educar els seus fills és un ‘discapacitat familiar’? La democràcia ens ha de permetre a tots escollir les nostres idees, tot sent respectuoses amb el pròxim.

Així com un pot venir qüestionant les adopcions per part d’homosexuals també m’agradaria que l’Estat em preguntés si estic d’acord que hi hagi signat un ‘concordato’ molt beneficiós pel Vaticà. Em nego que els conservadors m’imposin el pensament únic, basat en l’odi i el no-respecte a les minories.

Hi ha qui diu que la vocació dels periodistes creix quan volem estar a primera linía de tot allò que va succeint en la societat on vivim. Les càmeres i els objectius aquest cap de setmana estaven als Jardinets de Gràcia on algunes entitats catòliques conservadores es manifestaven pel que consideraven una agressió. Ja se sap que diuen, cap agressió sense resposta.

La manifestació convocada per entitats com E-cristians a la Vila era la resposta dels sectors més retrògrads davant la llei que autoritza a les parelles homosexuals a adoptar infants. És inqüestionable el dret dels ciutadans a expressar les seves opinions i els seus desacords com en qualsevol país democràtic.

Fins ara el carrer estava dominat pels actors que es manifestaven contra la guerra, pels progressistes que no respectaven la unitat d’Espanya i pels líders de l’oposició que s’havien convertit en vulgars pancartistes. Ara, una vegada un d’aquests líders progressistes és president del govern, els nostres amics dels barris acomodats, la tercera edat abonada a la sagristia i els papistes s’han alçat per redreçar la societat de l’ateisme, l’homosexualitat i el progressisme.

Els nous profetes conservadors són aquests que persegueixen els periodistes pels Jardinets per buscar un minut d’entrevista, un tall de veu o una opinió al telenotícies, tot defensant el dret dels nens a tenir un pare i una mare com a pares. El manifestant que defensa la família agafa la guitarra i al més pur estil kumbaià escampa octavetes musicals contra Zapatero i el tripartit com si fossin part dels genets de l’apocalipsi.

Els kumbes de l’Opus, les seves mares i els guardians de l’ortodoxia nacionalcatòlica han enxufat l’amplificador no per defensar els seus interessos sinó els interessos i l’educació dels infants. Diuen que respecten l’homosexualitat, amb la boca petita és clar, però neguen als homosexuals el dret a desenvolupar el seu rol de pares. Aquells que un dia defensaven que “el carrer era seu” ara surten amb els seus fills i nets per defensar la família clàssica, en un país on cada cop més creixen les famílies monoparentals i el paper dels pares clàssics com a elements educatius i de referència està molt en entredit.

De tornada als Jardinets i mentre seia a la sala de plens del Districte per seguir el concert final de l’Orfeó Gracienc vaig deixar enrera la meva indignació i vaig girar la truita. Que els sectors més retrògrads de la nostra societat es manifestin per combatre les lleis que defensen els drets dels homosexuals no ens ha d’inquietar. Tot al contrari, són una bona senyal que la societat està avançant cap a llindars més plurals malgrat les batzegades d’intolerància que neguen tota mena de diàleg ja sigui polític o moral. El respecte per les confessions religioses no ens ha de fer perdre el nord per fer un país més lliure i democràtic. Dissabte, Salamanca. Ahir, Gràcia. Dissabte pròxim, Madrid. La resposta dels qui creíem en la pluralitat ha de ser la pedagogia.

Avui parlaré en primera persona. Permeteu-me que us expliqui alguna cosa de la meva vida quotidiana. Imagineu-vos les meves habilitats baixant d’un vagó de metro quan em trobo un bassal d’aigua a l’andana, que les sandàlies que duc no controlen del tot. El resultat per molt còmic que pugui sembla és un servidor patinant fins caure al terra davant la indiferència de la gent. El meu jo encara pateix una mica de dolor on l’esquena on els eufemismes diuen que perd el seu nom i el mòbil que duia a la butxaca posterior dels pantalons ha quedat una mica esquerdat.

Què hi feia un bassal d’aigua en una estació de metro? Aquestes circunstàncies, com les denomina el cap d’estació de torn quan poses qualsevol reclamació, són les mateixes que ens permeten advertir les deficiències del transport públic metropolità.

El meu amic Quim diu que tinc especial fòbia per l’àrea verda, pròpia del ciutadà que viu en el centre de la ciutat i ha de recòrrer a aquest servei per estacionar el seu vehicle. Potser sí, Quim. Aquesta proposta municipal no em deixa indiferent. No obstant, per contraposició, l’alternativa que se m’ofereix ja no és només feixuga sinó que a voltes resulta fins i tot perillosa.

Una relliscada la pot tenir tothom, veritat president Maragall? No obstant, l’Ajuntament ja fa massa temps que rellisca pel que fa la supressió de barreres arquitectòniques. El món canvia a cada segon però la nostra percepció de les minusvalies i dels obstacles de viure en una societat que les obvia avança molt lentament. Tot just ara hi ha exemples tangibles. Aquest estiu l’organització de la Festa Major de Gràcia s’ha decidit a incorporar lavabos públics per a minusvàlids. Entenem que fins ara a la Festa Major no venien persones en cadires de rodes? Entenem també que potser l’Hospital Clínic no hi arribaven persones amb mobilitat reduïda? Tot just ara estn començant les obres per instal·lar ascensors a l’estació de metro al costat d’aquest centre sanitari.

L’exemple d’algunes estacions de la línia blava no és generalitzat i la sensibilitat per aquestes problemàtiques continua sent ben limitada. Si el manteniment d’algunes estacions ja és deficitari resulta difícil pensar des de l’òptica d’una cadira de rodes o unes crosses.

Com deíem, la nostra societat està canviant en molts sentits. Des del punt de vista demogràfic, la qualitat de vida obre majors possibilitats a la gent gran i als discapacitats i els equipaments urbans cal que es readaptin a aquestes situacions socials.

La nostra sensiblitat pel medi ambient també ha d’incloure una major sensibilitat en la confecció del nostre entorn perquè espais que fins ara eren territoris prohibits per les disfuncions motrius deixin de ser-ho. Parlen de societat igualitària, lliure i democràtica però els assumptes arquitectònics que tenen a veure amb les barreres i obstacles són en gran mesura insalvables, avui per avui.

La ciutat continua sent perillosa per als seus habitants, entenent que la seguretat no significa només vigilància policial sinó manteniment de l’espai públic. No valen excuses ni missatges com “depén de tu”, que traslladin la responsabilitat al ciutadà. Un cotxe oficial que ocupa una vorera pot dependre d’un conductor però una vorera sense rampa depén de qui administra els béns públics.

Demano doncs que no només millorin les condicions de manteniment de les estacions de metro perquè un servidor o qualsevol altre no torni a posar el peu en cap altre bassal sinó que millorin l’accessibilitat en el transport públic, centres oficials, entitats i zones per a vianants.

Cal respectar l’entorn però també cal que l’entorn ens respecti a nosaltres i que els estrategues entenguin com és la ciutat per a un minusvàlid, ja sigui per qüestions de motricitat o per ceguesa. Tots ens mereixem una ciutat millor.

Dificultat, ensopegada, tragèdia, vertígen. Amb aquestes paraules i altres semblants molts diaris han titulat les notícies sobre els resultats del referèndum francès per a la Constitució Europea. Es respira aire de decepció entre la classe política d’arreu del continent. Chirac ha anunciat que França encara vol estar a Europa. Un bon avís no sigui cas que les plaques tectòniques els allunyin del continent de la mateixa forma que les urnes.

La il·lustrada França ha dit que no al dret de cuixa neoliberal que significa aquesta Constitució. Mentre que Espanya va acollir fa uns mesos la proposta amb la indiferència de qui es deixa convèncer amb el dringar dels fonts de cohesió, els francesos han votat la negativa massivament. Més de 12 milions de ciutadans han votat ‘no’ mentre que molts analistes ‘eurofans’ ja han situat la causa de la devallada en el vot de càstig a Raffarin i Chirac.

Aquestes anàlisis no són més que la miopia d’aquells qui volen obviar la naturalesa real del referèndum. Cal situar la negativa en la manca de confiança dels ciutadans en la classe política en general. Però, per extensió, la ciutadania francesa rebutja l’Europa dels buròcrates, aquella que es basa en els aspectes aranzelaris i el mercadeig dels ajuts públics.

Els francesos volen una Europa més social i més política, que no forçosament ha de destruir la ‘grandeur’ del país veí ni la seva sobirania. Serà preocupant doncs que els tecnòcrates d’Estrasburg o Brussel·les interpretin aquest resultat com una negació a l’europeïsme, que vulguin veure càstigs a Chirac i no sobre ells mateixos i la seva sordesa i ceguesa.

Tot i la minusvalia d’aquesta Europa que perd a la batalla del terreny ideològic un dels seus motors de forma momentània, els polítics de la Unió continuaran el procés de ratificació intentant que no caigui cap més estrella de la bandera i, sobretot, interpretant aquest resultat com una bogeria col·lectiva francesa. Igual que van fer els capitostos del PP quan van voler desvirtuar els resultats del 14M, els ‘eurofans’ no poden caure en la demagògia de pensar que 12 milions de ciutadans s’han begut l’enteniment o han estat influenciats per l’extrema dreta. Sovint se cita que la democràcia és un sistema poític que fins i tot permet qe bojos com Hitler obtinguin el poder parlamentari. Però seria negar la realitat posar aquests exemples citats en el mateix cabàs.

De nou, com altres cops hem fet des d’aquesta tribuna, cal fer una crida per evitar els maniqueismes amb què ens tenen habituats els polítics i que repeteixen fins i tot els personatges d’altres galaxies i imperis. “O estàs amb mi o ets el meu enemic”, diu Anakin Skywalker, el futur Darth Bush Vader.

Aquests resultats han de destapar les orelles i desclucar els ulls d’aquells que pensen que el ‘NO’ significa antieuropeïsme. Cal seguir treballant perquè l’Europa homogènia i monolítica deixi pas a l’Europa dels pobles, on els interessos socials col·lectius siguin la nostra bandera.

Avui, a l’hora del cafè, ens permetem posar una mica de licor a la tassa per brindar per aquesta mostra de democràcia responsable que han fet els nostres veïns. Felicitats, Franca!

Cada estiu, hi hagi sequera o no, guanyi el Barça la lliga o no, a les carreteres catalanes apareixen noies que més que fer cantonades fan revolts. Ja sigui al Maresme, Baix Llobregat o Vallès podem trobar noies que exerceixen la prostitució per un preu relativament mòdic. Normalment a primera hora del matí una furgoneta les distribueix al llarg d’uns quilòmetres, sobretot als trams on hi ha corbes amb espai suficient perquè un vehicle es pugui estacionar. A la nit, la mateix furgoneta les recull amb els salaris de tot el dia.

Diuen que la prostitució és l’ofici més vell del món però aquesta modalitat és relativament nova, tot i que la podrem trobar a molts indrets del món. Des de Barcelona a l’Havana. A casa nostra, sovint els conductors no disminueixen la velocitat persuadits pels Mossos d’Esquadra o pels radars. Els amplis escots i les cuixes a l’aire d’aquestes professionals són un bon reclam per aquells conductors que les observen, mig encuriosits, mig desitjosos.

Però lluny de qualsevol pensament lasciu, aquestes noies són una mostra més de la doble moral de la nostra societat que s’escandalitza quan inauguren nous burdells a sota de casa però que no li importa que aquestes noies s’estiguin durant hores a ple sol. Podríem entrar en debats sobre la conveniència de la prostitució però no podem amagar la seva existència ni que poguem obviar la manca de seguretat i d’higiene d’aquestes treballadores del sexe. Moltes, vingudes sobretot d’Amèrica Llatina o l’Europa de l’Est, no tenen cap més oportunitat quan arriben al nostre país que vendre el seu cos.

La furtivitat dels encontres sexuals amb aquestes noies no poden ser descrits de cap forma sensual. Més aviat es podrien comparar amb el tractament vexatiu del bestiar que va a l’escorxador.

L’al·legalitat del negoci del sexe només crea tràfic de blanques amb persones que arriben al primer món amb els somnis al cabàs i troben la crua realitat d’una carretera comarcal. El marc legal que reclament molts empresaris del sector no faria florèixer indescontroladament cases de cites ni prostíbuls com pensen alguns, sinó que milloraria les condicions de treball, higiene i salut de les persones que volen exercir la prostitució.

Qui vetlla pels interessos d’aquestes persones? Els empresaris que les volen explotar? Els clients que comparteixen mitja hora de sexe entre el volant i el canvi de marxes? Els riscos laborals d’aquestes noies són elevats. Obliguem als treballadors de la construcció que portin armilles de seguretat però ens importa ben poc si les noies de carretera si se senten desprotegides davant de qualsevol assaltant. En definitiva, aquesta és la nostra societat, la que s’escandalitza per una foto de Carod-Rovira coronat amb espines, que es resisteix a dialogar amb ETA, que es mobilitza quan les classes de religió deixen de ser obligatòries però que oblida les noies de carretera igual que fossin senyals de trànsit o una autovia.

Aquesta setmana que deixem enrera ens ha deixat una de les situacions més surrealistes que el Districte de Gràcia ha vist en els darrers anys. Davant d’una vaga de fam d’immigrants a la Barraqueta i a la CPF, els grups municipals del districte no s’han posat d’acord per consensuar una moció de suport. L’oposició ha volgut esmenar, amb tot el dret, un text que volia ser excessivament polític en comptes d’humanitari, i l’equip de govern ha volgut consensuar les coses a darrer moment, sense tenir en compte que aquesta mobilització d’immigrants portava ja més d’un mes activa. Amb tot això, la posada en escena, amb pujades de to i retrets, va estar a l’alçada d’una pel·lícula de Buñuel mentre que el públic s’ho mirava sense entendre res.

En aquesta ocasió, els nostres respresentants polítics no han estat gens encertats, ni com a polítics, ni tan sols com a ciutadans. El Districte de Gràcia no té les competències ni l’obligació d’anar a socòrrer els immigrants però sí que hauria d’estar a l’avantguarda de la sensibilitat de tot allò que succeix als barris graciencs. A vegades, els objectius partidistes cal deixar-los en un segon pla per demostrar a la ciutadania que la política pretén buscar un objectiu comú. Allò que se’n diu un projecte de país queda molt lluny a Gràcia, per molt que s’omplin la boca de paraules com descentralització o major quota de poder. Ara per ara, la majoria dels consellers de Districte són escalfacadires de plenaris i comissions.

La indignació desfermada a l’oposició per la manca de formes hauria de ser la mateixa davant un problema que s’ha volgut tractar tard i malament. El Districte té el dret de no voler fer cap moció de suport a la vaga de fam però si realment hi ha voluntat per fer-la, que es faci bé. Ja se sap el que fa un temps es deia: “la feina ben feta no té fronteres, la feina mal feta no té futur”.

Després d’aquest espectacle tan trist i tan indigne encara ressonen més paradoxals les paraules del regidor de Gràcia preguntava tot cofoï en qui confiàvem més els ciutadans, si en els polítics o els mitjans de comunicació. Ricard, series capaç, avui mateix de tornar a fer aquesta pregunta retòrica? Si se’m permet la metàfora futbolística, aquests dies els mitjans de comunicació graciencs golegem als nostres polítics. No cal posar-nos medalles ni mèrits. Simplement, per comparació, hem reflexat una mica més un problema que sembla que s’ha volgut silenciar. De fet, els mitjans d’àmbit nacional han passat de puntetes, quasi amb sabatilles de ballet. A Gràcia, hem dit les coses tal com sonen. No des de la tribuna de la sala de plens, sinó en viu, en directe, veient i preguntant a aquests immigrants. Veient com la manca d’esperança els assecava la boca i les paraules.

Avui potser l’oposició se sent com una amant ultratjada, sense honor i enganyada, a l’estil de Nobleza Baturra. Els partits de govern es mostren resignats i ploren la seva manca de competències reals però el cert és que ni uns ni altres han estat a l’alçada que els ciutadans i ciutadanes els hi reclamem.

Aquest mot defineix sovint tots aquells que des de fa un temps estan en contra del règim cubà de Fidel Casto i que expressen la seva opinió des de les costes de Miami. Aquests dies però la dissidència s’ha instal·lat a l’estat espanyol com a resposta de tots aquells que no accepten les idees progressistes del govern Zapatero, sobretot aquelles que tenen a veure amb les unions homosexuals.

Pepita Romagosa, habitual tertuliana d’un programa de televisió, es queixava l’altre dia que els catòlics també tenien dret a la dissidència, com a dret fonamental de tot ciutadà. Ara resulta que les alegres senyores dels barris de Salamanca, Chamartín o la Bonanova desperten ara de la letargia conservadora per reclamar allò que els hi sembla més coherent. Potser no canviaran els seus tratges de Coco Chanel per samarretes anarkistes però volen mobilitzar-se davant la febre rosa que s’acosta com un perillós sunami.

Dissidents del món, uniu-vos!, criden, Foragitem els gais del Parlament!, reclamen. El que és cert és que la dissidència que reclament, que professen com a esperits del maig del 68, els hi arriba massa tard. Tard perquè tots aquells que porten temps reclamant la llibertat de pensament fa temps que han abandonat qualsevol esperança. La dissidència en el nostre món sempre s’ha vist enterbolida pels tòpics de tots aquells que han presidit les estructures de poder, justament, els marits d’aquestes il·lustres senyores que es conxorxen entre cafès i pastes.

Tothom té dret a opinar i expressar-se contrari al que estableixen les lleis però és molt paradoxal que aquesta demanda vingui justament d’aquells que van convertir el pensament únic en el pa de cada dia.

Però no tot pot ser recriminacions a l’hora del cafè. La dreta espanyola ha convertit la dissidència en terrorisme no sense l’ajuda de gran part dels partits que s’expressent en clau progressista. Mentre Aznar il·legalitzava els vots de Batasuna i tancava Egunkaria, per exemple, nosaltres miràvem cap un altre costat i ens repetíem, amb la boca petita, que la via catalana era la millor, aquella en què dones una passeta endavant i tres enrera.

Les alegres senyores de Salamanca, Chamartín o la Bonanova s’apunten a la dissidència perquè saben que la feina contra homosexuals, catalanistes i progressistes, en general, és llarga. De moment, suquen els melindros en els salons de te a l’espera de contraatacar amb les seves armes contrarevolucionàries per salvar el país.

Qualsevol nit pot sortir el sol, deia en Sisa. Qualsevol nit, potser no ens trobarem el sol sinó gent que enganxa indiscrimidament petits anuncis a qualsevol superfície visible: parets, semàfors, papereres, parabrises de cotxe, etc. Aprofiten la nit per fer una de les feines més de moda de l’economia submergida. Aquesta feina té un anunciant comú, les immobiliàries, que falsejant un estil més aviat naïf ens ofereixen grans ofertes en pisos. Però avui no parlarem de disseny, tal i com vam fer la setmana passada. El nou i la novetat perpètua han de deixar en aquesta ocasió pas a l’incivisme, a aquella economia que converteix la ciutat en un taulell d’anuncis sense mesura.

Estem farts que se’ns demonitzi la cultura del grafitti, que com a tendència sempre ha vist com se la titllava de protocultura. Les batalles per la neteja dels ajuntaments ja s’han encarregat de perseguir a tot aquell que duia un spray a la mà. Les batalles que s’anuncien als mitjans són les menys efectives. Fa uns anys també es va incloure els anuncis d’immobiliàries entre els cavalls de batalla municipals però el resultat és més aviat pobre per una senzilla raó. En aquest país estem acostumats a parlar de valors universals o creences al costat de criteris pràctics, com si les dues coses tinguessin molt a veure. La majoria de campanyes municipals incideixen en el civisme, un valor més o menys universal, però no aporten criteris pràctics. La política, com a eix vertebrador de la nostra administració, peca de l’immobilisme dels gestos, de les paraules que omplen titulars però que es queden en no-res. Els ciutadans, en alguns casos, farts de les promeses actuen de la forma més expeditiva que saben, el kittin, el desenganxar els molestos cartellets i llençar-los a la paperera o, convenientment en el contenidor de paper per a la recollida selectiva.

Aquestes batalles en el camp dels valors ciutadans són els mateixos que es reconeixen quan ciclicament apareixen casos de legionel·la, el darrer al barri de Vallcarca l’estiu passat, tot i que les lleis autonòmiques obliguen als propietaris de torres de refrigeració a passar controls exhaustius. De la desinfecció al bacteri només hi ha un pas, la poca voluntat de l’administració a convertir allò que promulga en realitats.

La lluita contra l’incivisme, aquest cop, contra la publicitat indiscriminada només té un camí, el que ha de procurar penalitzar les empreses que embruten la nostra ciutat. Tota la resta són focs d’artifici, bengales amb molta llum però poc ressó.

Sóc nou, Som blaus, liles, canvíem d’imatge, de color però en el fons tenim el mateix gust. Sóc nou, canvio d’embolcall, de forma, de denominació, però en el fons som els de sempre. Reinvento el meu nom mil vegades, que s’assembli a la marca, que confongui les natilles, els iogurts de tota la vida i les begudes energètiques.

No importa què hi hagi dins el producte. El contingut és només una excusa per mostrar el contingent. Les natilles de l’àvia sempre seran les mateixes, servides amb sucre cremat i terrines de terrissa, però les que ens vénen als supermercats canvien constantment, d’estanteria, quasi sempre, la ubicació és el de menys. El nom i el color de l’envàs canvia. Quan ja t’acostumes a una imatge, aquesta es desfà. Els iogurts es van tornant de forma preocupant de color liles, igual que els cosmètics. La veïna del cinqué ja no sap si els es veuen o se’ls ha d’extendre pacientment pel seu rostre de consumidora patològica.

Aquesta preocupant neurosi comercial va començar amb Mr. Propper quan es va castellanitzar per convertir-se en Don Limpio, el calb més castís, amic de la Real Acadèmia de la Lengua. Les proves del cotó del majordom no tenien res a fer amb el sex-appeal plastificat d’aquell personatge de col·lecció Jan Paul Gaultier.

Els nostres telèfons segueixen sent propietat del monopoli de les telecomunicacions franquistes però ara, som blaus, estimem en Pedrosa i en Gibernau i reinventem els logotips dels mòbils. Vivim per la publicitat i no ens preocupa si la nostra principal petrolera arrassa la fauna amazònica i els poblats indígenes. Què en sabran ells de motocicletes o de circuits de cotxes?

En els fons, què ens importa si Beckham és bon jugador o no? La seva imatge ens fascina, ens embolcalla amb aquests canvis d’imatge constants que ens deixa bocabadats. Vivim la cultura Beckham: la imposició constant del canvi, de la renovació eterna. Ni l’Au Fènix sobreviuria a aquesta roda de canvis.

Què importa que la dona d’un jugador anglès de futbol no sàpiga cantar? La mediocritat es disfressa amb sedes, amb logotips i ritmes enganxifosos per ficar-nos dins d’uns spot televisiu constant. Tu t’ho vals, diu una anunci de xampú però només som iogurts en una estanteria de super de barri: plens de conservants i recoberts de papers de colors perquè no reconeguin que som els de sempre, els mateixos, els que ens aixequem per anar a treballar cada matí, sortim de la nostra llar de trenta metres quadrats i som un número més al vagó del metro.