Assajos sobre la realitat

Aquesta setmana que deixem enrera ens ha deixat una de les situacions més surrealistes que el Districte de Gràcia ha vist en els darrers anys. Davant d’una vaga de fam d’immigrants a la Barraqueta i a la CPF, els grups municipals del districte no s’han posat d’acord per consensuar una moció de suport. L’oposició ha volgut esmenar, amb tot el dret, un text que volia ser excessivament polític en comptes d’humanitari, i l’equip de govern ha volgut consensuar les coses a darrer moment, sense tenir en compte que aquesta mobilització d’immigrants portava ja més d’un mes activa. Amb tot això, la posada en escena, amb pujades de to i retrets, va estar a l’alçada d’una pel·lícula de Buñuel mentre que el públic s’ho mirava sense entendre res.

En aquesta ocasió, els nostres respresentants polítics no han estat gens encertats, ni com a polítics, ni tan sols com a ciutadans. El Districte de Gràcia no té les competències ni l’obligació d’anar a socòrrer els immigrants però sí que hauria d’estar a l’avantguarda de la sensibilitat de tot allò que succeix als barris graciencs. A vegades, els objectius partidistes cal deixar-los en un segon pla per demostrar a la ciutadania que la política pretén buscar un objectiu comú. Allò que se’n diu un projecte de país queda molt lluny a Gràcia, per molt que s’omplin la boca de paraules com descentralització o major quota de poder. Ara per ara, la majoria dels consellers de Districte són escalfacadires de plenaris i comissions.

La indignació desfermada a l’oposició per la manca de formes hauria de ser la mateixa davant un problema que s’ha volgut tractar tard i malament. El Districte té el dret de no voler fer cap moció de suport a la vaga de fam però si realment hi ha voluntat per fer-la, que es faci bé. Ja se sap el que fa un temps es deia: “la feina ben feta no té fronteres, la feina mal feta no té futur”.

Després d’aquest espectacle tan trist i tan indigne encara ressonen més paradoxals les paraules del regidor de Gràcia preguntava tot cofoï en qui confiàvem més els ciutadans, si en els polítics o els mitjans de comunicació. Ricard, series capaç, avui mateix de tornar a fer aquesta pregunta retòrica? Si se’m permet la metàfora futbolística, aquests dies els mitjans de comunicació graciencs golegem als nostres polítics. No cal posar-nos medalles ni mèrits. Simplement, per comparació, hem reflexat una mica més un problema que sembla que s’ha volgut silenciar. De fet, els mitjans d’àmbit nacional han passat de puntetes, quasi amb sabatilles de ballet. A Gràcia, hem dit les coses tal com sonen. No des de la tribuna de la sala de plens, sinó en viu, en directe, veient i preguntant a aquests immigrants. Veient com la manca d’esperança els assecava la boca i les paraules.

Avui potser l’oposició se sent com una amant ultratjada, sense honor i enganyada, a l’estil de Nobleza Baturra. Els partits de govern es mostren resignats i ploren la seva manca de competències reals però el cert és que ni uns ni altres han estat a l’alçada que els ciutadans i ciutadanes els hi reclamem.

~ by assajos on 30 maig 2005.