La invenció del periodisme ciutadà
@YairMartinez es preguntava si “Tan devaluat està el periodisme a Mèxic que han hagut d’inventar el periodisme ciutadà per no pagar a periodistes d’ofici i tener notes de forma gratuïta”. Com si es tractés d’un concurs a l’estil d’Operación Triunfo o X-Factor, la CNN a Mèxic ha obert un concurs sobre ‘Periodisme Ciutadà’ amb diverses categories i premis. Per participar caldrà pujar arxius de so, de vídeo o fotografies a Proyecta México. Un dels premis és un viatge als Estats Units, concretament a Atlanta, seu de la cadena de notícies més famosa del món.
En el món del fast-food, hi ha llibres per ser ‘community manager’ en una setmana, es pot ser emprenedor sense arriscar ni un sol euro i com és obvi que tothom que ho desitgi pot ser periodista pujant una foto o un vídeo o inscribint-se en un curs. El dret a la informació és un dret fonamental de tota democràcia però al contrari que en l’àmbit de la justícia o la medicina, aquest dret no és exclusiu dels professionals de la comunicació.
Cada cop són més les eines de comunicació i les capçaleres dels mitjans de comunicació perden pes no només perquè el periodista s’està convertint en un èsser cada cop més autònom sinó perquè (i a raó de la primera causa) cada cop hi ha més periodistes que opten (molts cops de forma forçosa) treballar pel seu compte. No fa gaire estmentàvem que a l’State of News Media 09 ja s’esmentava la idea que “el poder està passant al periodista individual, allunyant-se de les organitzacions periodístiques”.
Com bé diu Josep Lluís Mico, “les eines digitals i els mecanismes de participació massius” han fet que els lectors, espectadors o oients clàssics s’hagin convertit en actors participants no només de la política sinó de les narratives dels nostres temps. Temps per cert, on la professió periodística està més en entredit que mai. Els excessius posicionaments polítics o els viatges a les clavegueres dels imperis (veure el #phonehacking de Murdoch, per exemple) han fet augmentar el descrèdit a la professió que malgrat tot es mou i entent el període de canvis. Periodismo Ciudadano és un exemple.
Diu Manuel Castells que als periodistes només ens queda la ‘veracitat’, el darrer reducte de la nostra existència. El darrer i el més important, sense dubte. Crec que la veracitat ha d’anar acompanyada d’una major incidència de les històries humanes i de la veu dels ciutadans.
Podem donar eines als ciutadans per explicar la proximitat, la vida diària o el seu entorn. No obstant, en el punt que donem i elevem aquesta pràctica com a fals periodisme ciutadà estem normalitzant la barreja de gèneres informatius i opinatius, estem fent norma la manca de contrastació i assumint la dictadura del ‘una imatge val més que mil paraules’.
Assumint que aquest debat sobre el periodisme ciutadà hauria d’estar més que mort, que ha omplert milers de conferències i pàgines, però com una ampolla vella llançada al mar segueix tornant com si servís de justificació per resumir les nostres misèries i els nostres punts febles com a periodistes. En el fons, només és un problema d’etiquetes, de l’obsessió contemporània d’etiquetar tot allò que tenim al davant i de voler ser en poc temps i sense cap mena de preparació allò que ens permeti realitzar-nos sense topar amb les frustracions professionals.
Com a professionals, cal baixar al carrer, escoltar la gent, conèixer què són capaços d’aportar-nos. L’experiència d’ OhMyNews, Bluffton Today, Muncie Free Press ens indiquen que és important el paper del ciutadà en la comunicació actual. No obstant, cal tenir clar que els límits periodístics estan delimitats pel codi deontològic i, sobretot, per uns criteris de qualitat que cal recuperar per no haver d’inventar-nos móns paral·lels on és fàcil jugar a fer de pare, mare, infermera, polícia, doctor o periodista.
Leave a Reply