Jo també hi era?
Aquests dies s’estrena El Calentito, una pel·lícula que vol recuperar l’ambient i la música d’allò que es va anomenar la movida madrilenya. Fa uns anys, aquesta onada de nostàlgia només hauria tingut cabuda a Cuéntame, aquella eterna sèrie de Televisió Espanyola que tenia olor a naftalina.
Doncs bé, Jordi Vilches, un actor català que participa en aquest film explicava fa poc en una entrevista que entre l’equip de rodatge eren centenars les persones que havien estat en un o altre concert d’aquelles mítiques nits madrilenyes.
Posteriorment Vilches quan va parlar amb alguns dels músics dels grups de moda de llavors aquests explicaven que eren poques les persones que havien assistit en aquelles mítiques nits. Paradoxal, oi? Als anys vuitanta tothom gaudia de la movida madrilenya igual que a l’acabar la segona guerra mundial molts havien estat membres de la resistència francesa o molts van participar en el maig del 68.
La historiografia del segle XX ha patit l’enorme influència dels mitjans de comunicació que han convertit qualsevol membre de la massa en un subjecte històric de primer ordre. Allò que comunment anomenem testimonis són les fonts d’informació més bàsiques amb què es nodreixen els mitjans de comunicació en els casos on no hi ha experts més o menys qualificats.
El periodisme al llarg del segle XX ha sobrepassat la seva funció merament informativa i en molts casos s’ha convertit en l’eix pel qual s’ha explicat la Història. No és estrany trobar llibres on es reprodueixen les portades del Time o fotografies de diaris de tots els conflictes armats. La funció dels mitjans de comunicació és extraordinària per fer conèixer realitats ocultes però també per amplificar i mitificar aspectes i esdeveniments històrics i, per extensió, personatges i biografies.
Fa unes setmanes es va descobrir que Enric Marco, president de l’Amical de Mathausen, havia falsejat la seva biografia i que mai havia estat en un camp de concentració com havia assegurat des de feia temps. En aquella ocasió les crítiques a Marco van ser cruentes per la seva presumpta desconsideració a la memòria dels assassinats en els camps de concentració. Potser sí que és una manca de respecte pels que van perdre la vida en aquests inferns però Marco s’havia passat mitja vida donant conferències explicant els mètodes sàdics del nazisme. La falsejada biografia de Marco o d’altres persones no deslegitima el seu missatge ni la memòria de republicans, jueus, socialistes o homosexuals.
En el cas de Marco parlem d’un esdeveniment històric que és encara avui dia la nafra més important de la societat occidental moderna. Però els casos de la movida madrilenya, de la resistència francesa o del maig del 68 potser semblen aspectes més quotidians i que no ens fan reflexionar tant. Pobres il·lusos, aquells que menteixen per pujar un graó més la seva vida de la mediocritat. No ens enganyem, però, la mediocritat de la majoria de nosaltres no està en què no siguem protagonistes dels esdeveniments històrics sinó que precisament volguem ser allò que no som.
Però potser els causants d’aquestes mentides no som nosaltres mateixos sinó aquells que han escrit i construït la Història en les darrreres dècades. A vegades em dóna la sensació que la Història hauria de servir com explica Isaac Asimov en la seva novel·la ‘Fundació’ en ajudar a predir i no caure en els errors del passat i no tant en crear mites. El concepte ‘memòria històrica’ tan repetit en els darrers temps no té a veure amb la megalomania ni amb la vanitat, sinó en la lluita i les reivindicacions dels pobles.
Leave a Reply