Assajos sobre la realitat

Huertas Claveria o les lliçons de periodisme

30 maig 2005 • 1 Comment

Fa unes setmanes, el col·legi de Periodistes de Catalunya va fer un sentit homenatge a un dels professionals més imprescindibles de la nostra ciutat, Josep Maria Huertas Claveria. Huertas, un periodista de la vella escola que no va dubtar en fer un periodisme compromès amb les llibertats del país i que per denunciar les irregularitats administratives del règim franquista va ser empresonat durants uns mesos a la presó Model. És que Huertas les ha vist de tots colors, a dins i fora de la presó, però en un lloc o l’altre sempre ha mantingut uns denominadors comuns: el seu compromís a la recerca de la veritat, la valentia i el tipus de periodisme proper amb la gent i crític amb el poder establert, des del franquisme fins avui dia.

Huertas a més a més, sempre ha estat una persona que ha defensat la premsa de barris, aquest tipus de periodisme que no es basa en els grans titulars sinó en les notícies pròximes, les que en toquen a tots d’aprop en els nostres carrers. Per a molts, Huertas “és el gran coneixedor dels barris de Barcelona”. Sent periodista d’El Periódico de Catalunya o actualment de La Vanguardia, mai ha estat un estrany en redaccions locals, en presentacions de publicacions de barri o en conferències sobre revistes de districte. Sap que aquest tipus de periodisme és el seu, el que col·loca una lupa molt a prop dels fets per trobar-hi els signes de la veritat.

En Huertas diu que els periodistes d’avui dia escriuen millor però que els hi falta valentia. La seva feina, com hem dit, es basa en la humilitat i la curiositat, però també en la independència i la crítica, sobretot l’autocrítica. En els darrers temps Huertas Claveria ha assenyalat que “algunes informacions sobre el Carmel li han causat vergonya”. Però no només el Carmel ens causa vergonya a molts que llegim alguna determinada premsa de la ciutat perquè després d’aquest fatídic barri hi ha el 3% i després mocions de censura o querelles.

En el darrer ple del Districte, el regidor Ricard Martínez va respondre al convergent Carles Agustí si davant determinades informacions feia més cas a un mitjà local o a un regidor de districte. Ben mirat, la frase té gràcia perquè en un moment on els polítics han abaixat els seus índex de credibilitat, comparar la veracitat entre un polític i un mitjà de comunicació resulta paradoxal. Però el cas és que els periodistes estem perdent credibilitat perquè estem sent arrossegats per la voràgine de declaracions i contradeclaracions dels polítics. Per a molts, no importa el contingut, simplement, que una frase pugui servir per contrarrestar una altra. En alguns extrems, fins i tot, som els encarregats de posar la catifa vermella per tal que les senyories del Parlament o l’Ajuntament puguin lluir els seus vestits pressupostaris. No obstant, els periodistes tenim el deure de discrepar de tot allò que se’ns serveix precuinat a les rodes de premsa i comunicats. La nostra comoditat s’ha convertit en el vici de la professió, massa preocupada de resaltar estadístiques inútils, asseguts des de les nostres oficines assèptiques.

Està clar que potser el regidor tingui un pèl de raó quan posa en dubte alguns mitjans locals però potser abans de criticar el terreny dels altres podria mirar la collita pròpia, que segur que hi creixen moltes carbasses.

La caixa de bombons lingüística

30 maig 2005 • No Comments

Ja ho deia Forrest Gump que la vida és una veritable caixa de bombons, on t’hi trobes els desitjats bombons d’atmelles però també la sorpresa de l’amarg licor quan menys t’ho esperes. Mentre somrius davant les dents mecàniques de la nova campanya “Dóna corda al català” et trobes entremig les declaracions amargues dels representants de les cases regionals que se senten discriminats per la política lingüística i el nou estatut que impulsa la Generalitat.

De moment, agafem els bombons més dolços. Les campanyes institucionals per incentivar l’aprenentatge i l’ús del català han estat des de fa molt temps massa inclinades a potenciar l’adjectiu institucional. Aquest fet ha creat en molts casos una llengua oficial, amb una implantació administrativa més que correcta, però amb una implantació al carrer molt limitada. L’ús del català no ha de ser una qüestió de militància sinó una qüestió pràctica on les institucions però, en gran mesura, les entitats, associacions i col·lectius han de tenir una major implicació. La llengua que té bona salut és aquella que s’usa per estimar, per comprar, per fer una cervessa o per demanar favors. En definitiva, per usar-se al carrer. Potser amb aquesta nova estratègia, el català tindrà una major implicació amb la realitat. Felicito, en tot cas, l’hàbil creatiu publicitari que ha reconvertit els excedents de les botigues d’articles de broma en objectes dignes de campanyes lingüístiques. Ja estic veient que els penis mecanitzats serà els pròxims personatges de la campanya a favor de l’ús del preservatiu.

Però deixem-nos d’objectes de broma i comencem a agafar els bombons de licor perquè no ens quedarà més remei que trobar-nos amb l’omnipresent Manuel García Prieto, president de la FECAC, la federació organitzadora de la Feria d’Abril de Catalunya. García Prieto, un expert en diner públic, no només té un particular costumari català, sobre quines festes nacionals són subvencionables i quines no, sinó que ara ha encetat la seva particular visió del país amb un amarg lament sobre la participació de les cases regionals en el nou Estatut. El senyor de la Feria d’Abril denuncia una presumpte discriminació del Govern català i reclama el bilingüisme per part de les administracions catalanes perquè en molts casos la gent de les cases regionals no entenen l’idioma de Pompeu Fabra. No és cap secret que Catalunya és un país d’immigrants. Ningú pot parlar sense treure a relluir els seus avantpassats andalusos, murcians o gallecs en una societat on el respecte per la diferència és bàsic per entendre les nostres tradicions. En aquest sentit, el bilingüisme ha de ser una opció que ens ha d’enriquir i no pas dividir com molta gent. A aquestes alçades de la pel·lícula resulta una mica còmic que persones que representen col·lectius regionals reclamin que no entenen l’administració perquè el seu paperam està en català. On ha estat tota aquesta gent durant els últims vint anys? Segurament veient com els seus latifundis culturals s’anaven engreixant amb les subvencions dels governs convergents. Les cases regionals han estat impermeables a les tendències socials d’aquest país i a la sensibilització per l’ús de la llengua mentre la seva caixa anava augmentant. Està clar, que la llengua dels diners l’entén tothom, en suwahili, portuguès, castellà o gallec. El que ja costa entendre, de totes totes, és que a les seves reivindicacions bilingües i la seva presumpte marginació de l’estatut s’hi sumin les demandes ecologistes davant el patiment dels cargols a la llauna. Parlem sense vergonya, diu la nova campanya lingüística de la Generalitat. Però per fer-ho, primer de tot cal tenir-ne i, val a dir, que aquesta gent de vergonya no en tenen gaire. Se la van deixar ja fa molts anys entaulats amb les bones mariscades dels diners públics.

El vell gerent Casaldàliga

30 maig 2005 • 4 Comments

El vell gerent d’una de les empreses més antigues del món ha rebut una carta del cap de personal sol·licitant que no només abandoni el seu despatx sinó també que surti de la ciutat per tal que el nou gerent no se senti pressionat per la seva presència. Aquest gerent, que porta més de 30 anys en el seu lloc de treball, s’anomena Pere Casaldàliga, missioner claretià que és bisbe de São Félix de Araguaia, una localitat del Mato Grosso, al Brasil.

Casaldàliga potser és una de les últimes referències clares d’aquell corrent progressista que es va anomenar fa molts anys teologia de l’alliberament i que tantes incomoditats ha dut a la consciència del Vaticà.

Casaldàliga és un home de paraules senzilles però al mateix temps poètiques. En un dels seus poemes, aquest vell ministre de Déu, malalt de parkinson i amb la pressió alta, diu que somia amb una Esglèsia vestida només d’Evangeli i sandàlies perquè sap que ni la paraula ni el camí són part de l’actual missatge de l’Església catòlica, crispada, conservadora i amb desitjos totalitaris. La intrasigència demostrada molts cops per la Conferència Episcopal espanyola, denunciada en nombroses ocasions en aquests assajos, xoca clarament amb el missatge amable i sincer però al mateix temps contundent d’aquest català.

Casàldaliga fa seves les paraules d’Helder Cámara, carismàtic bisbe de Recife, que desarmava els seus crítics a Roma amb una frase digne d’emmarcar: “Si dono almoïna a un pobre em diuen sant, si pregunto per què els pobres no tenen menjar em diuen comunista”.

Comunista o no, Casàldaliga entén què és el sofriment, perquè el viu cada dia en els rostres dels seus feligresos en una zona on el subdesenvolupament ha estat continu i accentuat per la pressió dels grans terratinents. L’estimat bisbe potser no entén d’economia però sap quines són les conseqüències dramàtiques del capitalisme en estat pur a llatinoamèrica.

El neoliberalisme és la mort, diu sovint Casaldàliga, conscient que al llarg dels anys s’ha guanyat molts enemics dins i fora de l’Esglèsia. Només la providència sap quantes bales duien el seu nom marcat en les pistoles dels assassins. Casaldàliga ha tingut més sort que altres sacerdots del mateix Brasil, El Salvador o Guatemala, que van morir en mans de paramilitars a qui la paraula de Déu era molesta. Malgrat tot, i malgrat el propi Vaticà, Casaldàliga ha mostrat una tenacitat de ferro ajudant els camperols, els més humils, aquells que en un país tan extens com Brasil no podien fer sentir la seva veu. El neoliberalisme és la marginació freda de la majoria sobrant, continua dient el vell gerent de Déu, que encara creu, malgrat tot, en la teologia de l’alliberament com una utopia cap a una alternativa vital.

Sovint des de Catalunya s’han fet campanyes per promoure aquest humanista catòlic entre els candidats al Premi Nobel de la Pau. Però aquest no és el camí volgut per el vell Casaldàliga que mostra el seu descontentament amb la decissió d’apartar-lo de la seva comunitat. No perquè no vulgui retirar-se sinó perquè considera que la comunitat, les bases, han de participar en l’elecció del nou bisbe de São Félix de Araguaia. La gent ha de participar de l’Esglèsia perquè aquesta ha de ser més transparent, més participativa. El món canvia i l’Esglèsia ha de canviar per entendre els seus feligresos.

A vegades, els assajos sobre la realitat són més entenedors des de la perspectiva de les paraules admirades. Confesso que sóc agnòstic, però confesso la meva més profunda admiració per aquest home, Pere Casàldaliga, que sense tenir res més que la seva intel·ligència com a arma, ha sabut combatre durant molts anys els enemics dels més humils. Seria d’admirar, que el Vaticà, que no escolta gaire els seus socis i simpatitzants, escoltés la veu de molts brasilers que volen que el seu vell bisbe no marxi. Casaldàliga no ha de rendir comptes amb el Vaticà, en tot cas, ha de ser aquest qui ha de lloar la tasca d’aquest claretià que, sense perdre l’humor, diu que espera que Déu li perdoni les seves bones obres perquè sap que les males obres l’hi perdonarà segur.

Àngels i dimonis literaris

27 maig 2005 • No Comments

El meu amic Carles arrufa el nas cada cop que em veu arribar amb algun best-seller a sota el braç. M’amenaça fins i tot en retirar-me la paraula si em torna a veure amb el Codi da Vinci o Àngels i Dimonis. En Carles no és que tingui una especial adversió per l’escriptor nordamericà Dan Brown, sinó que, és dels que entén la literatura com un art màxim en què l’expressió no es pot vanalitzar per la cultura de masses.

Certament, no entrarem en analitzar els gustos del meu amic ni en consideracions sobre l’estil i la gramàtica del Codi da Vinci però sí en el paper que ha de tenir la literatura en la nostra societat. La divisió entre la literatura culta i la mediàtica és per a molts ben clara. Però modestament, cal veure on estan els límits que, en tot cas, són molt difusos. Posem com exemple la novel·la negra que, actualment està elevada a un status gairebé clàssic, va nèixer a principis dels anys vint a Estats Units del bracet del jazz o l’esport de masses. Les novel·les urbanes de Dashiell Hammett, autor d’El falcó maltés, són avui dia icones igual que ho poden ser Joe di Maggio o Humphrey Bogart.

Però el que acaben sent un clàssic també són les discussions i debats per Sant Jordi. Els anomenats autors mediàtics encapçalen les llistes de vendes mentre que els escriptors de tota la vida exigeixen que aquests llibres no siguin considerats literatura. Per a molts escriptors, la literatura ha de ser un negoci elitista reservat als més cultes, oblidant que la paraula és allò que ha fet evolucionar l’ésser humà, sense disticions de cap mena.

D’altra banda, hem de tenir en compte que són les pròpies editorials qui potencien els llibres dels mal anomenats mediàtics. No podem deixar de dir tampoc que els propis mal anomenats clàssics també s’aprofiten dels fenòmens literaris. Entreu a qualsevol llibreria i compteu quants llibres s’editen, posem per cas, sobre Leonardo da Vinci o el Vaticà. Podríem dir que, posem per cas, Luis Racionero és un autor mediàtic perquè ha escrit una obra recentment sobre l’artista florentí? Cal tenir en compte que en la majoria de casos les editorials quadren els seus pressupostosi sobreviuen editant llibres d’autors clàssics i best-sellers.

Aquest 2005, Any del llibre i la lectura, hauríem d’evitar debats estèrils i centrar-nos en promocionar la lectura. Diuen els experts que l’empenta literària de la infantesa es perd arribada l’adolescència o la maduresa. És temerari doncs demonitzar els lectors de best-sellers i altres productes mediàtics perquè en molts casos aquestes obres menors són la clau per tal que molta gent s’interessi per autors tan imperdibles com Dante, Goethe o Hesse.

A l’actualitat poques coses escapen a les etiquetes. Etiquetar és la forma més fàcil, no obstant, de confondre la realitat entre àngels i dimonis. Res escapa a l’actualitat al mercat cultural dels mitjans de comunicació i promoció. Jerarquitzar, doncs, a partir de criteris mediàtics no ens diferenciarà gaire d’aquells que durant segles han apilat llibres per cremar-los fins convertir-los posteriorment en cendres.

Carta als reis d’orient

27 maig 2005 • No Comments

Estimats reis d’orient,

Aquest any no puc dir que hagi estat bo perquè ja se sap que els periodistes no en som de bons. De bondat potser no me’n sobra però sí de bones intencions. I què us puc dir de les bones intencions? Doncs mireu, m’agradaria poder explicar-vos que demanaria pel pròxim any.

El 2005 s’ha d’iniciar amb la necessitat que el nostre benvolgut alcalde deixi de fer propostes estrambòtiques. Sense voler-li mal potser li hauria de succeir el mateix que a Sant Pau que, caient del cavall, va veure la llum i va tenir una vida dedicada a la fe. En aquest cas, no demano fe pel senyor Clos, només una mica de coherència. Primer va ser el Fòrum de les cultures, després l’aparcament de pagament que vol instaurar a partir d’aquest any i ara, sembla que tindrem una nova reordenació dels barris. Posats a fer podríem dur la Barceloneta a Collserola i Penitents a les Rambles, que ja se sap que als habitants dels barris del nord també els hi senta bé la brisa del mar.

Però potser el que cal no és canviar els barris del lloc sinó més amor. Entre el PSC i ERC no s’estimen gaire. Tot i que els dos formen part d’un mateix govern tripartit gracienc, repubicans i socialistes no acompleixen la dita que parlant s’entén la gent. Mentrestant, els Verds, els tercers en discordia, miren cap a un altre costat i intenten dissimular. Tot s’ha dir que aquests ja recullen gots de plàstic reutilitzables per la pròxima festa major. Aquest any l’oferta va ser insuficient davant la gran demanda de graciencs i gracienques que volien emborratxar-se i perdre el senderi a peus del campanar. En l’àmbit de la política, us demanaria que pels pròxims consells plenaris repartissiu cafè, pastes i escuradents per sostenir les parpelles dels assistents. El darrer ple van ser quatre hores de diversió municipal entre propostes, explicacions i ciutadans que es queixaven. Com volen els polítics que hi hagi més participació ciutadana si la gent s’adorm a les cadires?

Precisament al voltant de la Festa Major també manca més amor. Uns diuen que no els hi agraden els okupes i els alternatius responen que no els hi agraden els veïns feixistes. Pel pròxim any us demanaria, reis d’orient, que convoquessiu una paellada popular o un partit de futbol perquè uns i altres s’esbatussessin dins els límits reglamentaris d’un terreny de joc o d’una cassola d’arròs. Potser d’aquesta manera l’equip de Transversal Web tindria més competència a l’hora de socarrimar llagostins i calamars com antigament féia a la plaça del Diamant.

Pel 2005, si els barcelonins hem de pagar per estacionar el nostre vehicle al carrer també demanaria una mica més de transport públic. El que hi ha actualment és insuficient i sovint descarrila i vola, igual que fa la locomotora a l’anunci de la loteria nacional. Sobretot a la línia verda. Posa’ts a demanar, segur que us queda un raconet en el vostre cabàs, podríeu incloure una parada de metro pel centre cívic del Coll ja que servidor quan ha de pujar als estudis de la ràdio va d’excursió fins arribar-hi.

I més que anar d’excursió és anar d’aventures quan algú busca un pis, ja sigui de compra o lloguer a la vila de Gràcia. En aquest sentit, us demanaria si és molt difícil per a vosaltres si no abaixar els preus, construir més ponts al barri. Ja se sap que els ponts igual que els caixers automàtics sempre han estat llocs molt acollidors per les famílies que cerquen un raconet per viure. Que no es preocupin les immobiliàries, que les estufes de butà i els matalassos ja els posarem els ciutadans, que tots hem de ser agraïts. Però no ens preocupem gaire per l’habitatge, que el poble vol més circ que pa. El nostre colisseu és el Nou Sardenya i, en aquest sentit, per l’equip de l’Europa us demanaria botes noves perquè les que tenen se’ls hi estan torçant a mitja temporada. Reitero aquesta demanda ja que l’any passat us vaig demanar el mateix i no m’ho vau concedir. Em penso que no em vau entendre gaire què us demanava perquè l’equip a mitja temporada ja quasi havia baixat de categoria.

Bé, segurament em deixo moltes coses als calaixos de la memòria però el principal desig és que espero que tots nosaltres ens manifestem el pròxim dijous per condemnar la mort del jove okupa gracienc Roger.

Exigeixo

27 maig 2005 • No Comments

Era una notícia anunciada la mort del jove okupa agredit brutalment aquest agost per una colla de neonazis a l’estació de Fontana. Era una notícia anunciada per l’estat crític d’en Roger, que finalment ha estat vençut per la mort. Aquesta cruel derrota pels pares, amics i ciutadans de Gràcia no pot tenir cap més continuació en l’acció judicial que resulta incomprensible. L’alliberament pocs dies després de l’agressió del principal acusat i els seus dubtosos amics, s’ha sumat a la curiosa decissió del jutge de variar el rumb de la investigació per les contradiccions en les declaracions.

En joc, la democràcia no pot resultar vençuda novament per l’acció feixista d’uns malnascuts. No podem fer-nos enrera davant el feixisme. En majúscules, hem de dir NO. Hem de dir prou a les agressions feixistes al nostre país. Ja fa uns anys va ser un jove independentista del País Valencià, en Guillem Agulló, qui va resultar mort a mans de neonazis. Fa 12 anys, en Pedro Alvárez va ser mort per un tret disparat per un policia a L’Hospitalet. En aquests dos casos, la investigació no ha trobat o no ha volgut trobar culpables.

En el cas d’en Roger, els esdeveniments semblen indicar que podem anar pel mateix camí. Que tot resulti un fet aïllat o una anècdota. Però les anècdotes les hem de deixar pels sopars d’empresa perquè la vida d’un jove ben val una investigació seriosa i, sobretot, una condemna unànime per part de la classe política de la nostra vila. No ens hem de quedar a mitges tintes amb declaracions institucionals que no serveixin per a res. No podem fer que aquest cas es converteixi en un simple cas de la crònica negra gracienca. En Roger no es mereix la impunitat dels seus assassins. Ni nosaltres tampoc ens la mereixem perquè en el fons, l’agressió que un principi es va voler emmascarar com un conflicte entre bandes rivals, és la mostra que els feixistes no respecten els principis bàsics de convivència de la nostra societat. Un dia va ser en Roger però un altre dia serem tu, jo o el teu veí.

No podem permetre que aquest cas resti en l’oblit. Hem d’exigir. La paraula és EXIGIR. Hem d’exigir als representants polítics del nostre districte que no només es rentin les mans amb declaracions institucionals. Cal fer un pas endavant, ser valents i no caure en les polítiques ambigües que tant sovint ens monstren els nostres polítics. Aquí no hi val excusar-se en ideologies ni sigles. El regidor de Gràcia, Ricard Martínez, va assegurar durant el mes d’agost que el Districte es personaria com a acusació particular en el judici contra l’assassí d’en Roger i cal acomplir el que es va manifestar llavors.

Aquests dies en els múltiples correus electrònics que estem rebent de col·lectius i persones de Gràcia hi ha una frase que és molt colpidora: “Cap agressió sense resposta”. Doncs sí, calen respostes valentes. Respostes sense incitar a la sang o la venjança però calen respostes contundents en l’àmbit judicial i polític per evitar aquest tipus d’assassinats.

Avui recordem en Roger, fa uns anys recordàvem en Pedro o en Guillem, però siguin on siguin aquests assassinats, necessitem creure que les paraules dels polítics valen encara alguna cosa. Valen o haurien de valer per condemnar, per protestar i per assenyalar amb veu ferma i clara els culpables.

Si no exigim ara responsabilitats als nostres representants, què podrem exigir més tard quan ja no siguin un fet aïllat com alguns ens volen fer veure? Avui exigeixo, jo, Miquel Pellicer, director de Transversal Web, periodista gracienc i ciutadà de l’Eixample, que el Districte de la Vila actuï amb mà ferma, si cal, més enllà de les seves competències. Si cal més enllà de les seves atribucions. Que actuï per condemnar amb els principis democràtics de la justícia aquelles persones que van sesgar una matinada d’agost la vida d’un jove gracienc.

Disseny terrorífic

27 maig 2005 • No Comments

La nostra vida quotidiana està farcida de situacions i contextos curiosos. Avui m’he despertat molt artístic I he obert els ulls davant aquesta ciutat lletja I incòmode per als sentits que a vegades és Barcelona. Per exemple, ara que és final de mes, anar al caixer automàtic, en segons quins casos és fruir d’un retorn a la infantesa. Ningú s’ha adonat dels botons que des de fa un temps tenen els caixers automàtics de la Caixa de Catalunya?

La nostra vida quotidiana està farcida de situacions i contextos curiosos. Avui m’he despertat molt artístic I he obert els ulls davant aquesta ciutat lletja I incòmode per als sentits que a vegades és Barcelona. Per exemple, ara que és final de mes, anar al caixer automàtic, en segons quins casos és fruir d’un retorn a la infantesa. Ningú s’ha adonat dels botons que des de fa un temps tenen els caixers automàtics de la Caixa de Catalunya?

En un país on el veritable debat no ha estat Coca-Cola o Pepsi sinó Tente o Lego, aquest disseny ens remet a aquest tipus de joguines on tota la imaginació està al servei de les construccions de peces de plàstic. Les tecles d’aquests caixers ens permeten disfrutar del tacte i dels colors naïf de les joguines d’abans. Quin servei a la societat el que han fet aquests dissenyadors que ens han permés reviure la nostra infantesa!

Però els beneficis d’aquests dissenys també es tradueixen en perjudicats ja que els antics botons tenien al costat informació en ‘braile’ per a les persones cegues. Aquesta sensibilitat per les persones amb problemes visuals s’ha perdut amb la filosofia lego dels nous dispensadors de bitllets. En tot cas, sempre seran més útils aquest tipus de botons que no pas les pantalles tàctils d’altres entitats. Per a molts no ens és estrany treure més diners del compte o trobar-se la informació en gallec per prèmer uns centímetres més avall l’opció correcte. Amb el temps és possible que les sucursals bancàries siguin les ikastoles del futur si ens continuem equivocant al prèmer les opcions idiomàtiques.

Els botons dels caixers automàtics només són un petit canvi comparat amb els bancs situats en places i carrers. Els seients públics tenen una funció social molt important. Són els escenaris perfectes dels primers petons adolescents i de les primeres cigarretes o fumades populars. Els bancs per a dues o tres persones s’han convertit gràcies als genis del disseny en seients unipersonals. Si hagués de descriur què és la soletat mostrari un d’aquests bancs que per exemple podem trobar al passeig de Sant Joan. Actualment en aquesta societat individualista aquest mobiliari urbà ens assembla massa ample pel nostre ego. No obstant, allò que considero imperdible des del punt de vista del mal gust són els llums nadalencs que llueixen els nostres carrers. Desconec qui va ser l’irresponsable que va decidir il·luminar la via pública amb pares noël, rens i estrelles de gel. En tot cas, estic segur que el culpable deu tenir cada any unes vacances pagades per la companyia elèctrica perquè a part de mal gust són instal·lacions poc sostenibles.

Aquests llums ens fan perdre la trempera davant les festes nadalenques. Així no és estrany que els reis mags hagin perdut seguidors i que l’Ajuntament busqui desesperadament patges entre els nens i nenes de la ciutat. Tampoc ens hem d’esverar perquè és més honrós per al curriculum dir que has treballat de patge reial que no pas dir que has treballar al Fòrum. Els antics periodistes quan els hi preguntaven de què treballaven deien que eren pianistes en un burdell. Segur que amb el temps sortiran molts pianistes entre els que van compartir jornal amb els guerres de Xian.

Benvinguts a Assajos sobre la realitat

27 maig 2005 • No Comments

Assajos sobre la realitat és la secció d’opinió que Miquel Pellicer realitza cada dilluns a partir de les 16.30 hores al programa Les Tardes de Gràcia, de Ràdio Gràcia, al 107.7 FM. Política, societat, esport i altres curiositats humanes són part d’aquesta anàlisi de l’actualitat en clau irònica per part de Pellicer, director de Transversal Web. Hem plantejat aquesta nova eina per tal que sigui un petit i modest laboratori d’idees de la Vila de Gràcia.

Felicitats!

12 maig 2005 • No Comments

Si llegeixes aquest comentari, és que tot ha anat bé i ja tens el teu bloc funcionant!

Qui sóc?

1 gener 2000 • No Comments

Nascut a Barcelona l'any que va morir Elvis. Antropòleg i periodista digital. Sóc cap de l'edició digital de Mundo Deportivo i col·laborador de la revista Enderrock i les publicacions de l'Ajuntament de Barcelona.

“Què serà dels nostres néts?”

1 gener 2000 • 1 Comment

Sembla que aquesta pregunta la va fer la Reina Sofia durant la recepció del Dia de la Hispanitat davant del president Maragall, aquest diumenge a la Zarzuela. La preocupació per l’aprovació de l’Estatut al Parlament de Catalunya ha arribat fins i tot al palau reial i ses majestats comencen a preguntar què serà d’Espanya i fins tot, què serà de la seva família.

Reina Sofia

I és que aquests dies Jiménez Losantos no està sol en la seva funció difamadora contra Catalunya i les tertúlies, comentaris i reunions van plenes de comentaris desfavorables. Els més ‘suaus’ consideren que els catalans i catalanes vivim enganyats pels nostres polítics. I els reis espanyols, conscient d’aquesta opinió pública, fan preguntes que responen a les preocupacions dels seus súbdits. "Què sera dels nostres nèts?". Doncs crec que el mateix que els nostres catalanets i catalanetes, senyora: viuran en un món dominat per l’especulació immobiliària, per la insolidaritat (no la dels catalans sinó la del Primer Món davant del Tercer Món), amb un sistema educatiu condicionat a la inclusió de la Religió i no primant l’aprenentatge de llengües o la potenciació de les matemàtiques. Òbviament, els néts reials no tindran aquests problemes perquè acabaran estudiant en algun college a l’estranger i als estius podran gaudir del merescut descans en algun iot o a la piscina del Palau de Marivent.

La mala maror és evident si a més a més trascendeixen notícies com aquestes que els serveis de premsa de la Casa Reial ja s’encarreguen de difondre perquè en Joan Carles i la Sofia semblin dos espanyolets més que veuen amb mals ulls el que fem des de Catalunya.

Davant d’aquest clima necessitem ser intel·ligents i potser fins i tot pedagògics. Explicar l’Estatut a fora està bé però sí després d’aquesta dura tasca tornem amb el cap cot i amb els ànims pel terra, sempre ens quedarà l’opció de boicotejar-nos a nosaltres mateixos. Aquesta idea ja l’ha pogut realitzat n’Emili Junsalba amb el seu web "Boicoteja’t" on és molt fàcil donar raons explícites als espanyols per anar contra nostra. Algunes de les raons més obvies que podem llegir a aquest web són "crec que sóc nacionalista", "a Casa meva parlen en català per molestar" o "un cop em vaig alegrar que perdés la selecció espanyola". Al mal temps bona cara, que si els vents de la Meseta venen carregats amb pòlvora, hem de buscar motius per defensar els nostres objectius.

http://www.boicatejam.org