Assajos sobre la realitat

Ja ho deia Forrest Gump que la vida és una veritable caixa de bombons, on t’hi trobes els desitjats bombons d’atmelles però també la sorpresa de l’amarg licor quan menys t’ho esperes. Mentre somrius davant les dents mecàniques de la nova campanya “Dóna corda al català” et trobes entremig les declaracions amargues dels representants de les cases regionals que se senten discriminats per la política lingüística i el nou estatut que impulsa la Generalitat.

De moment, agafem els bombons més dolços. Les campanyes institucionals per incentivar l’aprenentatge i l’ús del català han estat des de fa molt temps massa inclinades a potenciar l’adjectiu institucional. Aquest fet ha creat en molts casos una llengua oficial, amb una implantació administrativa més que correcta, però amb una implantació al carrer molt limitada. L’ús del català no ha de ser una qüestió de militància sinó una qüestió pràctica on les institucions però, en gran mesura, les entitats, associacions i col·lectius han de tenir una major implicació. La llengua que té bona salut és aquella que s’usa per estimar, per comprar, per fer una cervessa o per demanar favors. En definitiva, per usar-se al carrer. Potser amb aquesta nova estratègia, el català tindrà una major implicació amb la realitat. Felicito, en tot cas, l’hàbil creatiu publicitari que ha reconvertit els excedents de les botigues d’articles de broma en objectes dignes de campanyes lingüístiques. Ja estic veient que els penis mecanitzats serà els pròxims personatges de la campanya a favor de l’ús del preservatiu.

Però deixem-nos d’objectes de broma i comencem a agafar els bombons de licor perquè no ens quedarà més remei que trobar-nos amb l’omnipresent Manuel García Prieto, president de la FECAC, la federació organitzadora de la Feria d’Abril de Catalunya. García Prieto, un expert en diner públic, no només té un particular costumari català, sobre quines festes nacionals són subvencionables i quines no, sinó que ara ha encetat la seva particular visió del país amb un amarg lament sobre la participació de les cases regionals en el nou Estatut. El senyor de la Feria d’Abril denuncia una presumpte discriminació del Govern català i reclama el bilingüisme per part de les administracions catalanes perquè en molts casos la gent de les cases regionals no entenen l’idioma de Pompeu Fabra. No és cap secret que Catalunya és un país d’immigrants. Ningú pot parlar sense treure a relluir els seus avantpassats andalusos, murcians o gallecs en una societat on el respecte per la diferència és bàsic per entendre les nostres tradicions. En aquest sentit, el bilingüisme ha de ser una opció que ens ha d’enriquir i no pas dividir com molta gent. A aquestes alçades de la pel·lícula resulta una mica còmic que persones que representen col·lectius regionals reclamin que no entenen l’administració perquè el seu paperam està en català. On ha estat tota aquesta gent durant els últims vint anys? Segurament veient com els seus latifundis culturals s’anaven engreixant amb les subvencions dels governs convergents. Les cases regionals han estat impermeables a les tendències socials d’aquest país i a la sensibilització per l’ús de la llengua mentre la seva caixa anava augmentant. Està clar, que la llengua dels diners l’entén tothom, en suwahili, portuguès, castellà o gallec. El que ja costa entendre, de totes totes, és que a les seves reivindicacions bilingües i la seva presumpte marginació de l’estatut s’hi sumin les demandes ecologistes davant el patiment dels cargols a la llauna. Parlem sense vergonya, diu la nova campanya lingüística de la Generalitat. Però per fer-ho, primer de tot cal tenir-ne i, val a dir, que aquesta gent de vergonya no en tenen gaire. Se la van deixar ja fa molts anys entaulats amb les bones mariscades dels diners públics.

~ by assajos on 30 maig 2005.