Assajos sobre la realitat

Casaldàliga és un home de paraules senzilles però al mateix temps poètiques. En un dels seus poemes, aquest vell ministre de Déu, malalt de parkinson i amb la pressió alta, diu que somia amb una Esglèsia vestida només d’Evangeli i sandàlies perquè sap que ni la paraula ni el camí són part de l’actual missatge de l’Església catòlica, crispada, conservadora i amb desitjos totalitaris. La intrasigència demostrada molts cops per la Conferència Episcopal espanyola, denunciada en nombroses ocasions en aquests assajos, xoca clarament amb el missatge amable i sincer però al mateix temps contundent d’aquest català.

Casàldaliga fa seves les paraules d’Helder Cámara, carismàtic bisbe de Recife, que desarmava els seus crítics a Roma amb una frase digne d’emmarcar: “Si dono almoïna a un pobre em diuen sant, si pregunto per què els pobres no tenen menjar em diuen comunista”.

Comunista o no, Casàldaliga entén què és el sofriment, perquè el viu cada dia en els rostres dels seus feligresos en una zona on el subdesenvolupament ha estat continu i accentuat per la pressió dels grans terratinents. L’estimat bisbe potser no entén d’economia però sap quines són les conseqüències dramàtiques del capitalisme en estat pur a llatinoamèrica.

El neoliberalisme és la mort, diu sovint Casaldàliga, conscient que al llarg dels anys s’ha guanyat molts enemics dins i fora de l’Esglèsia. Només la providència sap quantes bales duien el seu nom marcat en les pistoles dels assassins. Casaldàliga ha tingut més sort que altres sacerdots del mateix Brasil, El Salvador o Guatemala, que van morir en mans de paramilitars a qui la paraula de Déu era molesta. Malgrat tot, i malgrat el propi Vaticà, Casaldàliga ha mostrat una tenacitat de ferro ajudant els camperols, els més humils, aquells que en un país tan extens com Brasil no podien fer sentir la seva veu. El neoliberalisme és la marginació freda de la majoria sobrant, continua dient el vell gerent de Déu, que encara creu, malgrat tot, en la teologia de l’alliberament com una utopia cap a una alternativa vital.

Sovint des de Catalunya s’han fet campanyes per promoure aquest humanista catòlic entre els candidats al Premi Nobel de la Pau. Però aquest no és el camí volgut per el vell Casaldàliga que mostra el seu descontentament amb la decissió d’apartar-lo de la seva comunitat. No perquè no vulgui retirar-se sinó perquè considera que la comunitat, les bases, han de participar en l’elecció del nou bisbe de São Félix de Araguaia. La gent ha de participar de l’Esglèsia perquè aquesta ha de ser més transparent, més participativa. El món canvia i l’Esglèsia ha de canviar per entendre els seus feligresos.

A vegades, els assajos sobre la realitat són més entenedors des de la perspectiva de les paraules admirades. Confesso que sóc agnòstic, però confesso la meva més profunda admiració per aquest home, Pere Casàldaliga, que sense tenir res més que la seva intel·ligència com a arma, ha sabut combatre durant molts anys els enemics dels més humils. Seria d’admirar, que el Vaticà, que no escolta gaire els seus socis i simpatitzants, escoltés la veu de molts brasilers que volen que el seu vell bisbe no marxi. Casaldàliga no ha de rendir comptes amb el Vaticà, en tot cas, ha de ser aquest qui ha de lloar la tasca d’aquest claretià que, sense perdre l’humor, diu que espera que Déu li perdoni les seves bones obres perquè sap que les males obres l’hi perdonarà segur.