Assajos sobre la realitat

Fa unes setmanes, el col·legi de Periodistes de Catalunya va fer un sentit homenatge a un dels professionals més imprescindibles de la nostra ciutat, Josep Maria Huertas Claveria. Huertas, un periodista de la vella escola que no va dubtar en fer un periodisme compromès amb les llibertats del país i que per denunciar les irregularitats administratives del règim franquista va ser empresonat durants uns mesos a la presó Model. És que Huertas les ha vist de tots colors, a dins i fora de la presó, però en un lloc o l’altre sempre ha mantingut uns denominadors comuns: el seu compromís a la recerca de la veritat, la valentia i el tipus de periodisme proper amb la gent i crític amb el poder establert, des del franquisme fins avui dia.

Huertas a més a més, sempre ha estat una persona que ha defensat la premsa de barris, aquest tipus de periodisme que no es basa en els grans titulars sinó en les notícies pròximes, les que en toquen a tots d’aprop en els nostres carrers. Per a molts, Huertas “és el gran coneixedor dels barris de Barcelona”. Sent periodista d’El Periódico de Catalunya o actualment de La Vanguardia, mai ha estat un estrany en redaccions locals, en presentacions de publicacions de barri o en conferències sobre revistes de districte. Sap que aquest tipus de periodisme és el seu, el que col·loca una lupa molt a prop dels fets per trobar-hi els signes de la veritat.

En Huertas diu que els periodistes d’avui dia escriuen millor però que els hi falta valentia. La seva feina, com hem dit, es basa en la humilitat i la curiositat, però també en la independència i la crítica, sobretot l’autocrítica. En els darrers temps Huertas Claveria ha assenyalat que “algunes informacions sobre el Carmel li han causat vergonya”. Però no només el Carmel ens causa vergonya a molts que llegim alguna determinada premsa de la ciutat perquè després d’aquest fatídic barri hi ha el 3% i després mocions de censura o querelles.

En el darrer ple del Districte, el regidor Ricard Martínez va respondre al convergent Carles Agustí si davant determinades informacions feia més cas a un mitjà local o a un regidor de districte. Ben mirat, la frase té gràcia perquè en un moment on els polítics han abaixat els seus índex de credibilitat, comparar la veracitat entre un polític i un mitjà de comunicació resulta paradoxal. Però el cas és que els periodistes estem perdent credibilitat perquè estem sent arrossegats per la voràgine de declaracions i contradeclaracions dels polítics. Per a molts, no importa el contingut, simplement, que una frase pugui servir per contrarrestar una altra. En alguns extrems, fins i tot, som els encarregats de posar la catifa vermella per tal que les senyories del Parlament o l’Ajuntament puguin lluir els seus vestits pressupostaris. No obstant, els periodistes tenim el deure de discrepar de tot allò que se’ns serveix precuinat a les rodes de premsa i comunicats. La nostra comoditat s’ha convertit en el vici de la professió, massa preocupada de resaltar estadístiques inútils, asseguts des de les nostres oficines assèptiques.

Està clar que potser el regidor tingui un pèl de raó quan posa en dubte alguns mitjans locals però potser abans de criticar el terreny dels altres podria mirar la collita pròpia, que segur que hi creixen moltes carbasses.

~ by assajos on 30 maig 2005.