Molt soroll per no res
En un país abocat a les discussions prosaïques i les tertúlies polítiques sorprén que certes notícies passin desapercebudes en el magma informatiu. Publicàvem l’altre dia a Transversal Web que la demanda supera l’oferta de places d’escoles bressol públiques. Hem de reconèixer que l’atemptat de Londres s’ha engolit aquests dies qualsevol canapé informatiu sense que haguem fet qualsevol anàlisi o consideració. Res a dir, ni nosaltres ni aquells estèrils conglomerats de protestes urbanístiques en què s’han convertit les associacions de veïns.
Si algú repassa la breu història de les associacions de veïns se n’adonarà que de la seva funció cohesionadora i el seu esperit socialitzador, que conjugava la protesta amb el missatge alternatiu per construir uns barris millors ja no en queda res.
A les administracions cada cop els hi resulta més difícil mantenir l’estat del benestar i balbucegen petites dosis d’autocomplaença. Mentrestant, el ciutadà es resigna a veure com els aspectes socials reculen cada dia un poquet més davant la marea neoliberal. En aquest moviment geològic les associacions de veïns no han sabut mantenir el seu missatge cohesinador i resten monopolitzades pels moviments veïnals de curt abast. La lluita veïnal actual és un reflex de la societat d’avui dia, individualitzada, miop, molt cridanera i sense ganes de cercar alternatives globals. Avui no es brama per una via O, per un PERI, ni tan sols per més escoles bressol. Avui dia en els aparadors de la protesta estan de moda les mobilitzacions contra el soroll, els traçats de l’AVE o les mesquites.
La lluita d’un barri no importa al barri del costat perquè en el fons ja ens està bé que treguin una presó per posar-la dos quilòmetres més enllà. Aquesta és la filosofia del nou veïnatge, cridaner i desconfiat de tot allò que sona a alternatiu. És això el que cerquen. Si van maldades sempre poden dir que la culpa la tenen els okupes, que fan soroll i es pixen al carrer.
Molts dels que lluitaven fa uns anys per cercar alternances i missatges d’esperança han convertit l’egoïsme en la seva lluita. Els que fa uns anys compartien experiències místiques a Canet Rock ara són els que no volen sentir ni a parlar de les narcosales. Els que fa uns anys van portar les manifestacions religioses de Setmana Santa són els que ara no volen les mesquites en el seu municipi. Els fa unes dècades es guanyaven les garrofes a l’estranger són els que se senten incómodes a la ‘Petita Quito’ que és l’Eixample.
Evitem parlar d’immigració, drogues i, fins i tot d’escoles bressol perquè en el fons protestar pel soroll és una lluita superflua i que no implica reflexionar sobre les estructures del nostre món.
Leave a Reply