Assajos sobre la realitat

Aquest mot defineix sovint tots aquells que des de fa un temps estan en contra del règim cubà de Fidel Casto i que expressen la seva opinió des de les costes de Miami. Aquests dies però la dissidència s’ha instal·lat a l’estat espanyol com a resposta de tots aquells que no accepten les idees progressistes del govern Zapatero, sobretot aquelles que tenen a veure amb les unions homosexuals.

Pepita Romagosa, habitual tertuliana d’un programa de televisió, es queixava l’altre dia que els catòlics també tenien dret a la dissidència, com a dret fonamental de tot ciutadà. Ara resulta que les alegres senyores dels barris de Salamanca, Chamartín o la Bonanova desperten ara de la letargia conservadora per reclamar allò que els hi sembla més coherent. Potser no canviaran els seus tratges de Coco Chanel per samarretes anarkistes però volen mobilitzar-se davant la febre rosa que s’acosta com un perillós sunami.

Dissidents del món, uniu-vos!, criden, Foragitem els gais del Parlament!, reclamen. El que és cert és que la dissidència que reclament, que professen com a esperits del maig del 68, els hi arriba massa tard. Tard perquè tots aquells que porten temps reclamant la llibertat de pensament fa temps que han abandonat qualsevol esperança. La dissidència en el nostre món sempre s’ha vist enterbolida pels tòpics de tots aquells que han presidit les estructures de poder, justament, els marits d’aquestes il·lustres senyores que es conxorxen entre cafès i pastes.

Tothom té dret a opinar i expressar-se contrari al que estableixen les lleis però és molt paradoxal que aquesta demanda vingui justament d’aquells que van convertir el pensament únic en el pa de cada dia.

Però no tot pot ser recriminacions a l’hora del cafè. La dreta espanyola ha convertit la dissidència en terrorisme no sense l’ajuda de gran part dels partits que s’expressent en clau progressista. Mentre Aznar il·legalitzava els vots de Batasuna i tancava Egunkaria, per exemple, nosaltres miràvem cap un altre costat i ens repetíem, amb la boca petita, que la via catalana era la millor, aquella en què dones una passeta endavant i tres enrera.

Les alegres senyores de Salamanca, Chamartín o la Bonanova s’apunten a la dissidència perquè saben que la feina contra homosexuals, catalanistes i progressistes, en general, és llarga. De moment, suquen els melindros en els salons de te a l’espera de contraatacar amb les seves armes contrarevolucionàries per salvar el país.

~ by assajos on 30 maig 2005.