Assajos sobre la realitat

Avui parlaré en primera persona. Permeteu-me que us expliqui alguna cosa de la meva vida quotidiana. Imagineu-vos les meves habilitats baixant d’un vagó de metro quan em trobo un bassal d’aigua a l’andana, que les sandàlies que duc no controlen del tot. El resultat per molt còmic que pugui sembla és un servidor patinant fins caure al terra davant la indiferència de la gent. El meu jo encara pateix una mica de dolor on l’esquena on els eufemismes diuen que perd el seu nom i el mòbil que duia a la butxaca posterior dels pantalons ha quedat una mica esquerdat.

Què hi feia un bassal d’aigua en una estació de metro? Aquestes circunstàncies, com les denomina el cap d’estació de torn quan poses qualsevol reclamació, són les mateixes que ens permeten advertir les deficiències del transport públic metropolità.

El meu amic Quim diu que tinc especial fòbia per l’àrea verda, pròpia del ciutadà que viu en el centre de la ciutat i ha de recòrrer a aquest servei per estacionar el seu vehicle. Potser sí, Quim. Aquesta proposta municipal no em deixa indiferent. No obstant, per contraposició, l’alternativa que se m’ofereix ja no és només feixuga sinó que a voltes resulta fins i tot perillosa.

Una relliscada la pot tenir tothom, veritat president Maragall? No obstant, l’Ajuntament ja fa massa temps que rellisca pel que fa la supressió de barreres arquitectòniques. El món canvia a cada segon però la nostra percepció de les minusvalies i dels obstacles de viure en una societat que les obvia avança molt lentament. Tot just ara hi ha exemples tangibles. Aquest estiu l’organització de la Festa Major de Gràcia s’ha decidit a incorporar lavabos públics per a minusvàlids. Entenem que fins ara a la Festa Major no venien persones en cadires de rodes? Entenem també que potser l’Hospital Clínic no hi arribaven persones amb mobilitat reduïda? Tot just ara estn començant les obres per instal·lar ascensors a l’estació de metro al costat d’aquest centre sanitari.

L’exemple d’algunes estacions de la línia blava no és generalitzat i la sensibilitat per aquestes problemàtiques continua sent ben limitada. Si el manteniment d’algunes estacions ja és deficitari resulta difícil pensar des de l’òptica d’una cadira de rodes o unes crosses.

Com deíem, la nostra societat està canviant en molts sentits. Des del punt de vista demogràfic, la qualitat de vida obre majors possibilitats a la gent gran i als discapacitats i els equipaments urbans cal que es readaptin a aquestes situacions socials.

La nostra sensiblitat pel medi ambient també ha d’incloure una major sensibilitat en la confecció del nostre entorn perquè espais que fins ara eren territoris prohibits per les disfuncions motrius deixin de ser-ho. Parlen de societat igualitària, lliure i democràtica però els assumptes arquitectònics que tenen a veure amb les barreres i obstacles són en gran mesura insalvables, avui per avui.

La ciutat continua sent perillosa per als seus habitants, entenent que la seguretat no significa només vigilància policial sinó manteniment de l’espai públic. No valen excuses ni missatges com “depén de tu”, que traslladin la responsabilitat al ciutadà. Un cotxe oficial que ocupa una vorera pot dependre d’un conductor però una vorera sense rampa depén de qui administra els béns públics.

Demano doncs que no només millorin les condicions de manteniment de les estacions de metro perquè un servidor o qualsevol altre no torni a posar el peu en cap altre bassal sinó que millorin l’accessibilitat en el transport públic, centres oficials, entitats i zones per a vianants.

Cal respectar l’entorn però també cal que l’entorn ens respecti a nosaltres i que els estrategues entenguin com és la ciutat per a un minusvàlid, ja sigui per qüestions de motricitat o per ceguesa. Tots ens mereixem una ciutat millor.

~ by assajos on 6 juny 2005.