Assajos sobre la realitat

Sóc nou, Som blaus, liles, canvíem d’imatge, de color però en el fons tenim el mateix gust. Sóc nou, canvio d’embolcall, de forma, de denominació, però en el fons som els de sempre. Reinvento el meu nom mil vegades, que s’assembli a la marca, que confongui les natilles, els iogurts de tota la vida i les begudes energètiques.

No importa què hi hagi dins el producte. El contingut és només una excusa per mostrar el contingent. Les natilles de l’àvia sempre seran les mateixes, servides amb sucre cremat i terrines de terrissa, però les que ens vénen als supermercats canvien constantment, d’estanteria, quasi sempre, la ubicació és el de menys. El nom i el color de l’envàs canvia. Quan ja t’acostumes a una imatge, aquesta es desfà. Els iogurts es van tornant de forma preocupant de color liles, igual que els cosmètics. La veïna del cinqué ja no sap si els es veuen o se’ls ha d’extendre pacientment pel seu rostre de consumidora patològica.

Aquesta preocupant neurosi comercial va començar amb Mr. Propper quan es va castellanitzar per convertir-se en Don Limpio, el calb més castís, amic de la Real Acadèmia de la Lengua. Les proves del cotó del majordom no tenien res a fer amb el sex-appeal plastificat d’aquell personatge de col·lecció Jan Paul Gaultier.

Els nostres telèfons segueixen sent propietat del monopoli de les telecomunicacions franquistes però ara, som blaus, estimem en Pedrosa i en Gibernau i reinventem els logotips dels mòbils. Vivim per la publicitat i no ens preocupa si la nostra principal petrolera arrassa la fauna amazònica i els poblats indígenes. Què en sabran ells de motocicletes o de circuits de cotxes?

En els fons, què ens importa si Beckham és bon jugador o no? La seva imatge ens fascina, ens embolcalla amb aquests canvis d’imatge constants que ens deixa bocabadats. Vivim la cultura Beckham: la imposició constant del canvi, de la renovació eterna. Ni l’Au Fènix sobreviuria a aquesta roda de canvis.

Què importa que la dona d’un jugador anglès de futbol no sàpiga cantar? La mediocritat es disfressa amb sedes, amb logotips i ritmes enganxifosos per ficar-nos dins d’uns spot televisiu constant. Tu t’ho vals, diu una anunci de xampú però només som iogurts en una estanteria de super de barri: plens de conservants i recoberts de papers de colors perquè no reconeguin que som els de sempre, els mateixos, els que ens aixequem per anar a treballar cada matí, sortim de la nostra llar de trenta metres quadrats i som un número més al vagó del metro.

~ by assajos on 30 maig 2005.