Assajos sobre la realitat

Hi ha qui diu que la vocació dels periodistes creix quan volem estar a primera linía de tot allò que va succeint en la societat on vivim. Les càmeres i els objectius aquest cap de setmana estaven als Jardinets de Gràcia on algunes entitats catòliques conservadores es manifestaven pel que consideraven una agressió. Ja se sap que diuen, cap agressió sense resposta.

La manifestació convocada per entitats com E-cristians a la Vila era la resposta dels sectors més retrògrads davant la llei que autoritza a les parelles homosexuals a adoptar infants. És inqüestionable el dret dels ciutadans a expressar les seves opinions i els seus desacords com en qualsevol país democràtic.

Fins ara el carrer estava dominat pels actors que es manifestaven contra la guerra, pels progressistes que no respectaven la unitat d’Espanya i pels líders de l’oposició que s’havien convertit en vulgars pancartistes. Ara, una vegada un d’aquests líders progressistes és president del govern, els nostres amics dels barris acomodats, la tercera edat abonada a la sagristia i els papistes s’han alçat per redreçar la societat de l’ateisme, l’homosexualitat i el progressisme.

Els nous profetes conservadors són aquests que persegueixen els periodistes pels Jardinets per buscar un minut d’entrevista, un tall de veu o una opinió al telenotícies, tot defensant el dret dels nens a tenir un pare i una mare com a pares. El manifestant que defensa la família agafa la guitarra i al més pur estil kumbaià escampa octavetes musicals contra Zapatero i el tripartit com si fossin part dels genets de l’apocalipsi.

Els kumbes de l’Opus, les seves mares i els guardians de l’ortodoxia nacionalcatòlica han enxufat l’amplificador no per defensar els seus interessos sinó els interessos i l’educació dels infants. Diuen que respecten l’homosexualitat, amb la boca petita és clar, però neguen als homosexuals el dret a desenvolupar el seu rol de pares. Aquells que un dia defensaven que “el carrer era seu” ara surten amb els seus fills i nets per defensar la família clàssica, en un país on cada cop més creixen les famílies monoparentals i el paper dels pares clàssics com a elements educatius i de referència està molt en entredit.

De tornada als Jardinets i mentre seia a la sala de plens del Districte per seguir el concert final de l’Orfeó Gracienc vaig deixar enrera la meva indignació i vaig girar la truita. Que els sectors més retrògrads de la nostra societat es manifestin per combatre les lleis que defensen els drets dels homosexuals no ens ha d’inquietar. Tot al contrari, són una bona senyal que la societat està avançant cap a llindars més plurals malgrat les batzegades d’intolerància que neguen tota mena de diàleg ja sigui polític o moral. El respecte per les confessions religioses no ens ha de fer perdre el nord per fer un país més lliure i democràtic. Dissabte, Salamanca. Ahir, Gràcia. Dissabte pròxim, Madrid. La resposta dels qui creíem en la pluralitat ha de ser la pedagogia.

~ by assajos on 16 juny 2005.