Assajos sobre la realitat

Entreu i preneu-la tota, que aquesta és la Vila de la diversió, entregada a tots vosaltres, vingueu d’on vingueu, tant se val d’on veniu, si del sud o del nord. De la mateixa manera, preneu i beveu tot el que hi hagi, que aquesta és la Gràcia del botellot, de l’alcohol etern, vessat per vosaltres, llauners o barres de bar, en remissió dels vostres negocis.

Dos milions i mig de visitants i seguim apostant per un major finançament, que ho cobreixi tot i que ens acosti a la Feria d’Abril. Aquest és l’objectiu de molts, que les nits gracienques d’havaneres, discomòbils i bingos a la fresca puguin competir amb els finos i els tratges de faralaes de la festa de la FECAC. Mentre ens hem passat tot un any amb els colzes sobre la taula reflexionant sobre quin era el futur de la Festa Major hem continuat engreixant el bacó amb els milions de les administracions públiques. Que ens falten locals? Doncs cop de talonari! Que ens falten serpentines i paper maché? Doncs un altre bitlletet per aquí ! Mentrestant, les conclusions del debat ens portaven a lloar el guarnit com a element central de la Festa.

Però després de tot, què ens queda ? Ens queden els organitzadors decebuts i amb poques ganes de seguir, ens queden els veïns de tota la vida esparverats i reclamant que s’acabi prohibint aquesta setmana desenfrenada d’agost i un Ajuntament que observa com les seves campanyes de civisme es queden en paper mutllat.

A les reaccions contra els aldarulls tothom s’apunta. Uns, perquè ja els hi va bé poder tenir arguments electoralistes contra un alcalde mancat d’idees I un equip de govern plegat a la inèrcia. A uns altres, poder vestir-se amb les ínfules dels profetes ja els hi està bé perquè sempre podran tirar la pedra contra segons quins moviments socials i amagar la mà. A uns tercers, només els hi queda el paper d’apocalíptics. És a dir, els que en qualsevol moment veuran els signes de la fi dels temps. El civisme i l’ètica estan abocats a la barbàrie.

I tot plegat per què? Fa temps que tímidament intento fer una tasca de jardiner exemplificant que les reflexions que es duen a terme en aquest barri, per extensió a la ciutat, es dediquen quedar-se en les fulles, sense observar l’estat de les arrels. No és que l’arbre no ens deixi veure el bosc sinó que el bosc no es deixa veure les arrels.

Els diaris, informatius o butlletins van plens de nivells d’ocupació turística, de número de llits disponibles i de percentatges de reserves hoteleres però no ens preguntem si quins són els límits d’una ciutat oberta al món però que creix amb les batzegades dels macroesdeveniments que els nostres polítics s’inventen.

Entreu i preneu-la tota, que aquesta és la Vila de la diversió. La Vila que hem vist aquest agost està més pròxima a Lloret o Calella que no pas al poble que tots voldríem que fos. I d’aquest model alcoholitzat tots en tenim una mica la culpa. Primer perquè no hem sabut advertir del tot els factors que ens podien conduir a aquest camí. D’altra banda, perquè és el model que hem permés que es vengués. Que Gràcia aparegués dins les rutes turístiques com un altre “wonderful place” no ens preocupava, tot al contrari, ens feia gràcia.

‘Fer país’ no significa treure la senyera i proclamar el dret a portar barretina sinó projectar més enllà dels diners fàcils i a curt termini del turisme. En aquest sentit, recollim el que sembrem i el nostre caràcter crític es queda en foteses. No són foteses que els joves no poguem accedir a una vivenda digna sense haver de deixar-hi el fetge, ni que els drets individuals estiguin alienant la comunitat, ni que els treballadors diguem “Sí, senyor” igual que cantava irònicament n’Ovidi Montllor.

Avui potser no és hora d’entrar en detalls però cal que a la Vila ens deixem de mirar el melic i observar en el nostre codi genètic l’índex de gracianisme. Necessitem un veritable debat on entrin totes les opinions. Repeteixo, totes. En el món sempre hi haurà apocalíptics però ara no és hora de pessimismes ni de crítiques fàcils i electoralistes.

~ by assajos on 12 setembre 2005.