Assajos sobre la realitat

Mig món ha conegut aquesta setmana una d’aquelles notícies que ens deixen més perplexos que el 0-3 del Bernabéu. Associated Press explicava que als Països Baixos empleats de la companyia de TV Endemol NV treballaven per intentar (ho van aconseguir finalment) aconseguir el rècord Guiness de fer caure un castell gegant de 3.992.397 fitxes de domino. Poca feina diran alguns. Quins hobbies més estranys, direm uns altres.

Quan estaven a punt de col·locar totes les peces, un pardal va entrar en la gran sala del centre de convencions on s’havia preparat aquesta magna obra. L’aire, com diuen les males cròniques, es tallava amb un ganivet pel vol d’aquest ocellet que, finalment, i per coses de l’atzar va tirar unes quantes fitxes… prop de 23.000!

Necessitaven una solució urgent, dràstica, contundent, directe… i algú va trobar la solució. Res de la racionalitat nordeuropea que ha distingit sempre els holandesos. Un dels atemorits treballadors no se li va ocòrrer altre cosa que liar-se a tirs amb el pardal, espècie protegida en aquell país. Finalment, i com no podia ser d’altra manera, l’ocell va pagar el seu atreviment amb la mort. Ecologistes del país han demanat explicacions i protesten per la visceral reacció. Què hauria passat si en comptes d’un pardal hagués estat la dona de fer feines o un vigilant jurat? També haurien acabat disparant-los?

Des d’aquí vull fer un homenatge a l’atrevit pardal holandès i, sobretot, a la racionalitat humana, característica que ens ha fet evolucionar fins a l’actualitat i que aquesta setmana ha caigut en el mateix lloc on milions de fitxes de domino van caure observades pel deliri dels conspiradors ‘homo sapiens’. Deixeu-me que avui aquest sigui un assaig sobre la irracionalitat.

Podem llegir a La Vanguardia que "Interior restablirà el control fronterer a Barcelona per la cimera euromediterrània", durant els pròxims dies 27 i 28 de novembre. Segons el ministeri d’Interior es vol garantir "el normal desenvolupament de la cimera" i així s’aplicaran les disposicions de l’acord de Schengen per restablir controls fronterers en ports, aeroports i límits territorials amb França. Ens preguntem, doncs, d’on sorgeix aquesta idea de l’Europa sense fronteres, de la Unió de lliure circulació de béns i persones, de la comunitat supranacional sense aduanes.

L’arbitrarietat amb què les autoritats obren i tanquen les fronteres europees es preocupant, sobretot si tenim en compte que aquests dies serà una cimera euromediterrània i el darrer cop va ser el casament dels prínceps d’Astúries. El pròxim cop serà el Barça-Madrid o les festes de Gràcia?

Aquesta setmana hem celebrat que per primer cop el català s’hagi pogut parlar de forma oficial a Europa en boca del president Maragall però no només de llengua viuen els ciutadans de la Unió i es demostra dia rera dia que aquesta és l’Europa que no ens agrada, l’Europa de les fronteres arbitràries o els ciutadans són tractats d’una forma o altra segons la seva procedència i objectius vitals. Europa ha de ser a les verdes i a les madures, tenint unes polítiques de seguretat que no es condicionin a esdeveniments conjunturals. Si no es així, totes les polítiques que s’apliquin, incloent Schengen, tindran un regust a improvisació i elitisme.

Fa uns deu anys aproximadament qui us escriu començava en el món del periodisme, a redactar lids i fer petits reportatges. La primera entrevista que vaig realitzar va ser ni més ni menys a Maria Antònia Oliver. Vaig trucar-la i vam quedar que passaria un matí a fer-li l’entrevista. A corre-cuita vaig repassar la seva biografia, alguna de les seves obres i què havia escrit fins llavors.

Quan vaig arribar i vaig trucar a la porta, va obrir un home d’uns quaranta llargs, pèls anàrquics, en barnús i sabatilles, al costat d’un petit gos negre que voltejava pels seus peus. Aquell home atén que ens va fer passar a casa seva era el mateix que aquest diumenge té el seu nom en la nova Biblioteca de Gràcia, en Jaume Fuster, un prolífic escriptor de novel·la negra i parella d’Oliver.

D’amabilitat exquisida, tots dos vam fer-me sentir a casa seva, no pas com un simple estudiant de Periodisme sinó com algú més amb qui compartir els seus llibres. La Literatura ha de ser una conversa, uns mots creuats, una tertúlia, històries senzilles que et permetin entendre el teu país, la teva ciutat, els teus veïns o la teva gent.

No hi ha contrast, però, entre la magnífica biblioteca de Lesseps i la persona que ha deixat el seu nom en aquest laberint de llibres, tan planer i senzill com compromés amb el país i amb la realitat que li va tocar viure.

L’alcalde Clos ha tornat a obsequiar-nos amb una d’aquelles frases, accions o reflexions que ens té acostumats darrerament. Aquest dijous hem pogut llegir a Transversal Web que ha foragitat dues noies que demanaven almoina a La Rambla intentant posar en pràctica aquesta ordenança d’una revolada. "S’ha de sortir de casa pixat i c…", va dir fa unes setmanes en un programa de ràdio i llavors la severitat de les seves paraules ens van semblar quasi humorístiques. En aquesta ocasió Clos ha foragitat els ‘indesitjables’ igual que el Messies va foragitar els comerciants del temple. Podria semblar una poca-soltada però posa d’especial rellevància les presses dels nostres polítics a resoldre en quatre dies les actituds incíviques que es produeixen a la ciutat.

Però per aquest context, ni hi ha una única solució ni les presses són bones aliades per prendre decissions. Clos està perdent la seva credibilitat com a gestor i sembla que ni ell ni cap persona del seu entorn s’estan adonant que no es pot rentar la cara de Barcelona fent de sheriff justícier. La justícia cal repartir-la des de la base, disminuint les diferències i les desigualtats, cercant les arrels dels problemes i no pensant en mesures electoralistes de poca volada.

Cal trepitjar el carrer però no fer-ho per treure la porra o imposar multes sinó per analitzar en la més estricta concreció l’incivisme però també les problemàtiques socials. Barcelona es transvesteix molts cops amb vestits de capitalitats diverses i esdeveniments que no desperten cap tipus d’entusiasme en el ciutadà contribuent. A marxes forçades Barcelona va perdent la identitat mediterrània per convertir-se en una conglomerat de McDonalds i Starbucks. A marxes forçades, la ‘gran esperança blanca’ que era Clos després d’un Maragall en vies de desenvolupament autonòmic s’ha convertit en una caricatura de sí mateix.

Una visita guiada per la nova cap dels Mossos d’Esquadra a Gràcia, Cristina Manresa, ens ha permés descobrir les interioritats de la comissaria de Vallcarca, que està a les últimes quant a arquitectura i noves tecnologies. D’entrada, l’edifici aprofita tota la llum que li arriba de la seva posició privilegiada a la muntanya de Vallcarca, que trenca amb la imatge sinistra d’algunes comissaries de les èpoques del franquisme. D’altra banda, "aquest edifici està més integrat en l’entorn", reconeix Manresa. Cal tenir en compte que fins ara moltes de les instal·lacions de la policia del país eren més pròpies d’estils com el ‘pop art’, amb vistosos panells blaus i vermells.

Un dels aspectes, però, més sorprenents d’aquesta comissària són els calabossos. No per qüestions delictives sinó per periodístiques (aquí alguns diran que no hi ha diferències entre un i altre àmbit) vam poder baixar fins la planta destinada als detinguts i, ¡Oh, sorpresa! ens vam trobar amb uns calabossos amb les parets d’un rosa intens. Apunten alguns que el color l’han escollit per donar tranquilitat als detinguts però, creíeu-me, que val més que no us enxampin fent alguna malifeta a Gràcia sinó voleu patir una experiència psicotròpica observant durant unes quantes hores les parets. S’ha de dir que són uns calabossos prou amplis però l’amplitud queda molt dissimulada amb aquest excés de color.

El més semblant als calabossos graciencs ho vaig veure fa uns mesos en un local de copes del Born que es diu ‘Pink Lounge’. Les mateixes parets i els mateixos sofàs amb coixins. No sé si es demostra així que la ciutat manté sempre el gust pel disseny, arribant fins a les darreres conseqüències. No obstant, s’escau una pregunta: seria molt demanar que a Gràcia servissin els mateixos còctails que al Born?

Val a dir que les postures dins el consistori no són homogènies i que alguns ja han començat a fer objeccions a aquestes mesures que semblen ser més per omplir titulars que no pas per ser efectives. Recordem que al nostre país estem acostumats, d’altra banda, a rebre manaments que després queden en focs articifals. I si no, cal només recordar que fa uns anys l’Ajuntament de Barcelona també va promoure una campanya per tal que la gent traspassés pels passos de vianats i no per allà on li sortia dels nassos. Es va anunciar una campanya implacable dels agents de la Guàrdia Urbana per sancionar els infractors però aquest anunci no va servir de res. Cal assenyalar, doncs, que aquest projecte del civisme quedarà com fum si no hi ha qui l’apliqui. Còctels com aquests només són petits digestius després de nits de ressaca com les que vam patir aquest estiu a Gràcia.

En un temps no massa llunyà els clixés de parentiu ens oferien una visió més aviat pejorativa de la tieta soltera, aquella que no havia trobat pretendents. "Aquesta es quedarà per vestir sants", deien els familiars i els veïns. La integritat física, de les noies sobretot, quedava qüestionada perquè no s’entenia que ningú la pretengués en matrimoni.

El poeta Federico García Lorca escriu per exemple a Yerma sobre una dona estèril que plana entre la solitud i la marginació social. Cal dir que en moltes societats s’exclou encara avui dia a les dones que no poden tenir fills. En un o altre món s’ha estigmatitzat els solters per la seva manca d’implicació, podríem dir així, en la transmissió dels llinatges. Les societats s’han perpetuat pels matrimonis que representaven la unió de dues famílies.

Encara avui dia, d’altra banda, vivim en una societat dual: del bé i del mal, del blanc o del negre, de Déu o del diable, etc. i un solter o soltera ens era una cosa incòmoda.

Més exemples sobre aquesta qüestió els trobem a la pel·lícula de Julio Medem "Lucía y el sexo". La protagonista, que acaba de ser abandonada pel novio, fuig a Formentera per plorar les seves penes. Al poc d’arribar, s’asseu en un restaurant i demana una paella però el cambre li diu que no pot ser. "Mínim dues persones, senyoreta".

Durant segles i segles les societats han tiranitzat els solters i solteres i els han etiquetats d’improductius. Tota societat ha de regir-se per les seves convencions socials però aquestes acaben excloent a molts que no considerem com a ‘normals’. Maleïda paraula aquesta: normal… perquè és la frontera on marquem les diferències que acaben provocant els conflictes. El més normal en aquesta societat en què vivim és cercar parella per construir un món idíl·lic. Tot el que queda fora d’aquesta idea es mira amb recel.

Però el món està canviant i a poc a poc els solters s’estan, podríem dir, venjant. La solteria ja no és un estigma sinó una marca comercial. Aquests dies ho comprovem perquè es realitzen fires i exposicions d’empreses que es dediquen a l’oci dels desaparellats. Els bingos i les discoteques han cedit pas a una àmplia oferta de productes i serveis per a aquells que s’anomenen ‘singles’.

Segons una enquesta 8 de cada 10 solters volen buscar parella però tot i així el mercat és extens donat el ritme individualista del nostre món. Potser es tracta que els índex de divorcis augmenta però considero que en paral·lel les persones tenim més problemes per relacionar-nos. Cada cop més l’ésser humà que viu a Occident necessita major intermediaris per canalitzar la comunicació interpersonal.

Ara ja no és només la necessitat d’un xat o de missatges de mòbil. Ara hem de canalitzar les nostres emocions a través d’empreses que cerquen els millors perfils per a nosaltres. Les agències matrimonials han acabat triomfant per fi perquè en el fons són com la música de Mecano, que mai s’ha anat i les modes s’encarreguen de reflotar.

Però el matrimoni ja no és l’objectiu d’aquest tipus d’agències només. A l’actualitat el solter o soltera busca el que podríem denominar oci de curt termini. És a dir, viatges, sortides o visites culturals. Allò que se’n diu compromís continua sent per a molts un tema tabú. Les relacions ja no són per a tota la vida, diuen alguns, si el que es vol, sobretot és cercar l’entreteniment, que és la mare dels ous de la nostra societat.

Barcelona o Madrid van veure florèixer tot un grup de comerços dedicats als homosexuals. Amb el temps, les etiquetes s’han ampliat per definir metrosexuals, singles, bisexuals, etc. En el fons, l’individu sempre ha necessitat incloure’s dins d’un grup. Els grups canvien però les necessitats de pertinença sempre són les mateixes.

Estem acostumats als grans especials, als desplegaments i la utilització de tot tipus de mitjans cada cop que el Barça aconsegueix una victòria important. Després d’uns anys on els èxits blaugranes eren més aviat escassos hem pogut veure els detalls més vanals dels mercenaris de la pilota, gràcies a la tasca de TV3, la ‘nostra’. Però aquest diumenge aquesta receptivitat ha estat més aviat escassa davant d’un dels esdeveniments esportius de l’any, la consecució del títol de la Fòrmula 1 per part de Fernando Alonso.

En aquest punt, molts dels que escolteu o llegiu les meves paraules bufareu i direu "ja hi som, més esport!". Entenc a aquells a qui l’esport us sembla superficial i el més semblant al circ romà, un espectacle per distreure les masses. Cal preguntar-nos però quina diferència trobem entre un partit de futbol i una pel·lícula. L’oci globalitzat monopolitza la cultura.

Bé, però el que ens porta avui no són les consideracions culturals sinó les apreciacions mediàtiques davant d’una gesta que ha agafat amb certa fredor al servei d’Esports de Televisió de Catalunya. La influència ideològica en el món de l’esport és clara. El mateix que converteix el FC Barcelona en un dels símbols de Catalunya, ha convertit en poc temps el pilot Fernando Alonso en un símbol de l’esport espanyol. La sequera de títols del Reial Madrid, d’altra banda, ha trobat un contrapunt en les genialitats al volant d’aquest asturià. L’Espanya que comença a la Puerta del Sol i que viu de l’insult a Carod-Rovira, igual que un nou Arzalluz, viu com a seu aquest noi de 24 anys que fuig de la fama i dels periodistes.

L’opinió pública ha convertit gràcies a la premsa madrilenya Alonso en un símbol d’un país que se sent, entre cometes, invertebrat… Però la nostra memòria és una hemeroteca i ens costa molt obrir les pàgines dels vells diaris. El que fa uns anys feíem amb un Pau Gasol que arribava a l’NBA ara ens resulta reprobable per un pilot que oneja la bandera espanyola.

Les banderes molts cops atien el foc dels odi atàvics i en el nostre país l’onatge ha estat massa dictatorial. Però hem de posar les coses al seu lloc: ni Fernando Alonso és el brau d’Osborne ni podem canviar l’òptica de les coses segons el costat del pont aeri on ens trobem. Per aquest motiu, i anant a la retransmissió televisiva de TV3, se’ns fa difícil no advertir la fredor dels comentaris dels periodistes de la ‘nostra’ ni la limitació en les celebracions del títol.

Televisió de Catalunya no pot permetre’ comprar els drets del campionat de la Fòrmula 1 fins 2008 i passar gairebé de puntetes per un títol en què Alonso ha estat intractable. Jugar amb les identitats des de l’odi antagònic no ens fa més lliures sinó tot al contrari; ens fa esclaus de les passions sense escrúpols i dels mercadeig ideològic dels que converteixen el victimisme en el seu discurs.

Aquests dies ens llevem amb un cafè, tot llegint el diari, escoltant la ràdio o veient la televisió, i ens ve una terrible constatació. Els nens i nenes d’aquest país s’han convertit en uns monstres, en uns dictadors de mig pam, que passegen la seva tirania entre les aules de l’escola i el sofà de casa. No és estrany comprovar que aquesta sobtada preocupació ha agafat els pares amb la crisi postvacacional i que els mitjans de comunicació hem posat a l’ordre del dia els debats sobre el ‘bolet pedagògic’.

Aquests dies, fis i tot, comprovem com els adolescents s’han transformat en el culebrot ‘El cor de la ciutat’. Unes quantes parades de metro i uns quants centenars de capítols han servit perquè els veïns més menuts dels Peris s’hagin convertit en gairebé delinqüents d’institut, amants del tunning i consumidors de cubalitres.

Però debats televisius maniqueus i hipèrboles narratives no ens han de fer perdre el nord ni els nervis. El món educatiu en els darrers anys s’ha mediatitzat excessivament en debats estèrils i simples. Un exemple n´és l’estira-i-arronsa entre progressistes i conservadors per l’obligatorietat de les classes de religió. Mentre discutíem sobre la història sagrada, els índex de qualitat en matèries com les Matemàtiques o les llengües estrangeres quedaven en un segon pla.

Fa un temps m’explicava una amiga que viu a Alemanya, que entre els estats d’aquell país hi havia una competició per establir quin territori tenia un nivell educatiu major. Per contra, el land que quedava en darrer lloc vivia un any de desprestigi i burla nacional. Evidentment aquests concursos al nostre país no existeixen i m’atreviria a dir que mai existiran, tot i els pessimistes indicis que assolen el nostre territori. Sense anar més lluny, aquesta setmana l’OCDE ha presentat un estudi on observem que Espanya està a la cua en relació a la inversió en educació. El que és més preocupant per a nosaltres és que Catalunya inverteix menys que l’Estat espanyol.

No obstant, no crec que la inversió sigui la mare dels ous i l’única solució per a una major qualitat educativa si ens limitem a passar la patata calenta entre pares i educadors per trobar culpables. Les responsabilitats fluctuen igual que les solucions simplistes que ens ofereixen alguns analistes. Quan ho basem tot segons la conveniència o no del ‘bolet pedagògic’ ens estem remetent a un sistema educatiu de temps anteriors. Quan demanem autoritat severa, disciplina, l’austeritat i l’esforç estem recreant la nostàlgia en un sistema nacionalcatòlic, que ni per context ni funcions pot tornar a ser presents en els plans educatius.

Des d’aquestes línies no espero trobar la pedra filosofal que esmeni l’educació dels nostres infants. Però si atenem a les paraules d’un sociòleg com Salvador Cardús podrem començar a analitzar la situació. Cardús considera que la convivència i el civisme no s’han de basar en qüestions ideològiques sinó en criteris pràctics que els facin viables. Igualment, considero que cal que els sistemes educatius estiguin fonamentats a llarg termini sense interessos partidistes ni electoralistes.

D’altra banda, començant pels mateixos mitjans de comunicació, educadors i institucions, hem de deixar de criminalitzar l’adolescència perquè els suposats crims dels que són culpables els nois i noies són simplement un reflex del comportament dels adults.

En quart lloc, cal augmentar sense excuses la inversió pública i potenciar l’ensenyament públic. Tants governs de centre-dreta o centre-esquerra, no han fet més que perpertuar l’engreixament de l’escola privada. Tenir nois i noies d’altres cultures no ha de ser tampoc l’excusa perfecte per finançar centres amb recursos propis.

Segur que molts aquesta vegada heu pogut veure l’entrevista que Mònica Terribas va fer a Pere Casaldàliga, exbisbe de Sao Fèlix d’Araguaya, a Televisió de Catalunya. Personalment, encara continuo pensant amb les paraules contudents d’aquest claretià que tot i patir el parkinson manté unes conviccions de ferro i no tremola en les seves crítiques al món occidental i a la jerarquia vaticana.

Sense anar més lluny, confessa que es va sentir incòmode quan va veure els fastuosos actes del Conclau que va acabar amb l’elecció de Benet XVI. De l’anterior Papa, Joan Pau II, no conserva unes especials vivències ja que la relació amb aquest era més que tensa. Paradoxalment, espera que Ratzinger sigui més dialogant.

No obstant, aquest català que fa temps va ser candidat al premi Nobel de la Pau, és encara més punyent quan parla del món occidental. "Em costa entendre que Occident sigui tan sensible als atacs terroristes i no es conmogui amb la situació de l’Àfrica", diu Casaldàliga, que rebutja tota opció de violència. El seu missatge, l’Evangeli, segueix sent per a ell, la ideologia més revolucionària que existeix. Cal pensar, doncs, que en aquest món, tant mancat de líders i de veritables alternatives al capitalisme, les paraules del vell bisbe Pere, són un bàlsam entre tanta falsetat.

En el fons, el que demostra Casaldàliga és que més enllà de creences religioses, l’ésser humà té l’objectiu comú de lluitar contra les injustícies. Aquest camí no té relativismes perquè l’oprimit té un mateix patiment, sigui quina sigui la seva cultura, a Brasil, Espanya, Catalunya o Estats Units. Potser seria hora que ens deixéssim d’excuses i escoltéssim dins nostre les paraules d’aquest català, que durant molts anys ha comprovat, lluny de casa, que el sofriment, sobretot dels indígenes, ha condemnat molts pobles a la foscor. Casaldàliga ha portat des de fa molts anys llum als que no en tenien i reflexió a aquells que anaven mancats. Potser és hora que obrim més encara les orelles i reflexionem tots plegats (creients, agnòstics o ateus)sobre aquestes conviccions de ferro, que ara per ara, em resulten les més revolucionàries i alternatives dites per un ésser humà.