Assajos sobre la realitat

Estem acostumats als grans especials, als desplegaments i la utilització de tot tipus de mitjans cada cop que el Barça aconsegueix una victòria important. Després d’uns anys on els èxits blaugranes eren més aviat escassos hem pogut veure els detalls més vanals dels mercenaris de la pilota, gràcies a la tasca de TV3, la ‘nostra’. Però aquest diumenge aquesta receptivitat ha estat més aviat escassa davant d’un dels esdeveniments esportius de l’any, la consecució del títol de la Fòrmula 1 per part de Fernando Alonso.

En aquest punt, molts dels que escolteu o llegiu les meves paraules bufareu i direu "ja hi som, més esport!". Entenc a aquells a qui l’esport us sembla superficial i el més semblant al circ romà, un espectacle per distreure les masses. Cal preguntar-nos però quina diferència trobem entre un partit de futbol i una pel·lícula. L’oci globalitzat monopolitza la cultura.

Bé, però el que ens porta avui no són les consideracions culturals sinó les apreciacions mediàtiques davant d’una gesta que ha agafat amb certa fredor al servei d’Esports de Televisió de Catalunya. La influència ideològica en el món de l’esport és clara. El mateix que converteix el FC Barcelona en un dels símbols de Catalunya, ha convertit en poc temps el pilot Fernando Alonso en un símbol de l’esport espanyol. La sequera de títols del Reial Madrid, d’altra banda, ha trobat un contrapunt en les genialitats al volant d’aquest asturià. L’Espanya que comença a la Puerta del Sol i que viu de l’insult a Carod-Rovira, igual que un nou Arzalluz, viu com a seu aquest noi de 24 anys que fuig de la fama i dels periodistes.

L’opinió pública ha convertit gràcies a la premsa madrilenya Alonso en un símbol d’un país que se sent, entre cometes, invertebrat… Però la nostra memòria és una hemeroteca i ens costa molt obrir les pàgines dels vells diaris. El que fa uns anys feíem amb un Pau Gasol que arribava a l’NBA ara ens resulta reprobable per un pilot que oneja la bandera espanyola.

Les banderes molts cops atien el foc dels odi atàvics i en el nostre país l’onatge ha estat massa dictatorial. Però hem de posar les coses al seu lloc: ni Fernando Alonso és el brau d’Osborne ni podem canviar l’òptica de les coses segons el costat del pont aeri on ens trobem. Per aquest motiu, i anant a la retransmissió televisiva de TV3, se’ns fa difícil no advertir la fredor dels comentaris dels periodistes de la ‘nostra’ ni la limitació en les celebracions del títol.

Televisió de Catalunya no pot permetre’ comprar els drets del campionat de la Fòrmula 1 fins 2008 i passar gairebé de puntetes per un títol en què Alonso ha estat intractable. Jugar amb les identitats des de l’odi antagònic no ens fa més lliures sinó tot al contrari; ens fa esclaus de les passions sense escrúpols i dels mercadeig ideològic dels que converteixen el victimisme en el seu discurs.

~ by assajos on 27 setembre 2005.