Claus per descriminalitzar l’adolescència
Aquests dies ens llevem amb un cafè, tot llegint el diari, escoltant la ràdio o veient la televisió, i ens ve una terrible constatació. Els nens i nenes d’aquest país s’han convertit en uns monstres, en uns dictadors de mig pam, que passegen la seva tirania entre les aules de l’escola i el sofà de casa. No és estrany comprovar que aquesta sobtada preocupació ha agafat els pares amb la crisi postvacacional i que els mitjans de comunicació hem posat a l’ordre del dia els debats sobre el ‘bolet pedagògic’.
Aquests dies, fis i tot, comprovem com els adolescents s’han transformat en el culebrot ‘El cor de la ciutat’. Unes quantes parades de metro i uns quants centenars de capítols han servit perquè els veïns més menuts dels Peris s’hagin convertit en gairebé delinqüents d’institut, amants del tunning i consumidors de cubalitres.
Però debats televisius maniqueus i hipèrboles narratives no ens han de fer perdre el nord ni els nervis. El món educatiu en els darrers anys s’ha mediatitzat excessivament en debats estèrils i simples. Un exemple n´és l’estira-i-arronsa entre progressistes i conservadors per l’obligatorietat de les classes de religió. Mentre discutíem sobre la història sagrada, els índex de qualitat en matèries com les Matemàtiques o les llengües estrangeres quedaven en un segon pla.
Fa un temps m’explicava una amiga que viu a Alemanya, que entre els estats d’aquell país hi havia una competició per establir quin territori tenia un nivell educatiu major. Per contra, el land que quedava en darrer lloc vivia un any de desprestigi i burla nacional. Evidentment aquests concursos al nostre país no existeixen i m’atreviria a dir que mai existiran, tot i els pessimistes indicis que assolen el nostre territori. Sense anar més lluny, aquesta setmana l’OCDE ha presentat un estudi on observem que Espanya està a la cua en relació a la inversió en educació. El que és més preocupant per a nosaltres és que Catalunya inverteix menys que l’Estat espanyol.
No obstant, no crec que la inversió sigui la mare dels ous i l’única solució per a una major qualitat educativa si ens limitem a passar la patata calenta entre pares i educadors per trobar culpables. Les responsabilitats fluctuen igual que les solucions simplistes que ens ofereixen alguns analistes. Quan ho basem tot segons la conveniència o no del ‘bolet pedagògic’ ens estem remetent a un sistema educatiu de temps anteriors. Quan demanem autoritat severa, disciplina, l’austeritat i l’esforç estem recreant la nostàlgia en un sistema nacionalcatòlic, que ni per context ni funcions pot tornar a ser presents en els plans educatius.
Des d’aquestes línies no espero trobar la pedra filosofal que esmeni l’educació dels nostres infants. Però si atenem a les paraules d’un sociòleg com Salvador Cardús podrem començar a analitzar la situació. Cardús considera que la convivència i el civisme no s’han de basar en qüestions ideològiques sinó en criteris pràctics que els facin viables. Igualment, considero que cal que els sistemes educatius estiguin fonamentats a llarg termini sense interessos partidistes ni electoralistes.
D’altra banda, començant pels mateixos mitjans de comunicació, educadors i institucions, hem de deixar de criminalitzar l’adolescència perquè els suposats crims dels que són culpables els nois i noies són simplement un reflex del comportament dels adults.
En quart lloc, cal augmentar sense excuses la inversió pública i potenciar l’ensenyament públic. Tants governs de centre-dreta o centre-esquerra, no han fet més que perpertuar l’engreixament de l’escola privada. Tenir nois i noies d’altres cultures no ha de ser tampoc l’excusa perfecte per finançar centres amb recursos propis.
Leave a Reply