Assajos sobre la realitat

La ICANN, la entitat que gestiona els dominis a Internet, ha rebutjat finalment el domini .xxx per a les webs pornogràfiques, tot i que el juny ho havia aprovat de manera provisional. Ens trobem davant una nova mostra de la hipocresia i la doble moral dels nordamericans, que veuen com any rera any la indústria del sexe incrementa el PIB del país amb un volum superior al que pot generar Hollywood però que neguen qualsevol visualització d’aquesta forma d’oci. Els lobbies conservadors i el govern Bush s’havien mostrat contraris a la possible decissió de l’ICANN i finalment se n’han sortit.

Des del meu punt de vista el domini .xxx no seria més que la millor identificació dels continguts pornogràfics, una tasca que milloraria i molt, l’educació a la xarxa. Quantes vegades accedint a pàgines webs buscant determinats fòrums, instruments o informació per a la nostra feina i acabem linkats en pàgines amb senyoretes que mostren els seus pits ensiliconats o els seus conillets de vellut?

Pels que defensem la llibertat d’expressió com a motor de la democràcia aquestes notícies o les que ens remeten a l’autocensura de Google a la Xina no són més que efectes d’unes realitats socials que legitimen la hipocresia de l’Imperi, que segueix inflant els seus pressupostos del bracet de la indústria militar.

Que la poma és la fruita que més ha canviat el món no és cap secret. Eva segurament no va fer aquesta reflexió al Paradís quan va enredar Adam. Però a aquestes llegendes bíbliques ara cal sumar-hi el combat que en ple segle XXI han portat aquests mesos a dos mites de la postmodernitat als tribunals. Un jutge ha resolt que el grup informàtic Apple Computer podrà usar el logotip de la poma al desestimar una demanda d’Apple Corps, la companyia encarregada de protegir els interessos comercials dels Beatles.

Apple Corps entenia que l’empresa informàtic havia trencat un acord de 1991 al comercialitzar l’iTune, sistema d’emmagatzematge de mp3. Aquest acord entre les dues companyies les comprometia a no entrar a l’àrea de negoci de l’altra. Però el jutge ha solucionat l’assumpte indicat que l’iTunes no només s’usa per emmagatzemar música sinó també altres continguts. La qüestió és que una i altra companyia tenen com a logotip una poma. En el cas de l’empresa del quartet de Liverpool, una poma verda mentre que l’empresa creada per Steve Jobs i Stephen Wozniak s’identifica amb una poma mossegada i de colors.

El més bo del cas és que després de tot aquest litigi, el jutge que ha resolt el cas va reconèixer que tenia un Ipod. Algú pot dir, doncs, que la vida no seria un malson sense una mica de música?

Avui m’aixeco amb la sensació de ser un any més vell. Sí, avui és el meu aniversari. Nascut el 1977 cada cop m’acosto més a la xifra dels trenta sense cap pròrroga. Bé, em plau aquesta data per diverses raons. Primera, perquè fa quasi 29 anys George Lucas va començar a remoure la nostra imaginació amb Star Wars. També cal recordar que el 1977 va morir el rei del Rock, Elvis. Més enllà d’aquestes anècdotes, aquest 3 de maig se celebra també el dia mundial per la Llibertat d’Expressió. Alguns pensareu que potser sobren dies mundials i bones intencions i manquen propostes fermes. i fets pràctics.

Em resisteixo a pensar però, que no aquestes dates assenyales no ens puguin fer reflexionar ni que sigui una mica sobre les llibertats democràtiques del nostre país i, sobretot, les que afecten a l’Estat espanyol. Aquest 3 de maig la Comissió Catalana de Seguiment i Observació al Cas Egunkaria (amb graciencs "il·lustres" com David Fernández, de La Torna, el conseller Albert Musons o el nostre company a Transversal Web, Roger Palà) ha emès un comunicat demanant el "sobreseïment definitiu" de la causa judicial i la investigació de les tortures denunciades. Ja fa tres anys que Euskadi es va despertar amb aquest malson que encara dura i que alguns s’entesten en eternitzar per trobar algun tipus d’indicis terroristes en el diari que dirigia Martxelo Otamendi.

Valdria la pena reflexionar sobre la llibertat d’expressió, concepte que està en boca de molts polítics però que realment està condicionada encara ara per certs tabús informatius. Fins que no caiguin aquestes pors no viurem amb la total seguretat que entenem aquesta preuada llibertat. Les limitacions, abusos i conxorxes no només són propis de països subdesenvol·lupats sinó que encara avui dia els periodistes trobem dificultats per la nostra tasca diària. Les limitacions a la nostra tasca informativa són habituals exercida per tots aquells que no volen espolsar les seves catifes. Encara avui dia alguns fem servir l’expressió "que la força t’acompanyi" quan volem desitjar sort als nostres companys, no sigui que algun cop de porra s’escapi, el polític de torn no agafi el telèfon o et trobis amb una roda de premsa on el torn de preguntes queda anul·lat, com cada vegada és més habitual trobar.

L’agència de viatges del RACC al carrer Pi i Margall, davant del mercat de l’Estrella, té una estampa ben curiosa des de la matinada de dilluns. Seguidors del Barça han començat a fer cua en aquesta com en altres agències de l’entitat per intentar aconseguir una de les entrades per a la final de la Champions League que es disputa a París el 17 de maig. La bogeria s’ha desbocat entre els seguidors culers. A l’agència gracienca s’hi sumen els exemples de les agències de la ciutat, com la del carrer València amb carrer Urgell o carrer de les Bruixes, a Les Corts, amb diverses cues de socis barcelonistes. El soci del Barça que vulgui estar a París i no hagi estat de sort en el sorteig d’avui que ha realitzat el FC Barcelona entre quasi 80.000 peticions tindran l’oportunitat a les agències del RACC, a partir de les 9 hores d’aquest dimecres 3 de maig fins divendres.

Des de que el Barça va derrotar el Milan a les semifinals de la Copa d’Europa, l’entitat de viatges i vehicles ha rebut més de 3.000 trucades i l’opció que ha ofertat són 6.000 paquets de 435 euros, més el preu de l’entrada. Si no hi ha sort en el sorteig del Club ni a les cues del RACC poques opcions queden pels socis i aficionats culers. La reventa, però, segur que farà el seu ‘agost’. En aquests moments, els preus per veure el FC Barcelona-Arsenal ronden els 3.000 euros.

La bogeria culer doncs comença en el cas de Gràcia a agències com les de Pi i Margall. Aquest dilluns a la nit, els sms i correus electrònics han volat en diversos mitjans de comunicació. Pares de família, joves i gent de totes les edats fan en aquests moments cues arreu del país. Gent de la Vall d’Aran es muntaven en el cotxe i baixaven fins Vielha per fer cua davant del RACC d’aquesta població, ahir dilluns, en un particular 1 de maig.

Aquestes petites històries de fe blaugrana, però, contrasten amb les butxaques dels diversos membres de la junta directiva del Barça. Cada directiu s’endú 30 entrades "per la patilla". Amb centenars de culers dormint al ras i sopant llaunes de mandonguilles fredes resulta com a poc una manca de respecte que la directiva de Laporta compti amb tres desenes d’entrades per "compromisos". Alguns veuen en aquesta final de París un negoci i una forma d’intercanvi de beneficis i en aquestes situacions, Laporta i els seus directius haurien donar una mica més d’exemple. Fins ara, els seus compromisos ideològics han estat molt lloables, eliminant els feixistes de les grades del Camp Nou, donant suport al Correllengua o convocant un partit entre palestins i israelians. Ara caldria donar una nova mostra d’exemple per eliminar qualsevol ferum de negoci tèrbol.

A poc menys d’una hora de vol, la illa d’Eivissa viu aquests dies convulsionada pels intents del Govern Balear i el Consell Insular de construir una autopista que divideix la més grans de les Pitiüses en dos, amb el beneplàcit dels cacics locals, comandats per l’exministre d’Exteriors, Abel Matutes. L’autopista no respectarà cap masia centenària, com Ca na Palleva o Can Malalt, ni cap jaciment fenici perquè aquesta via ‘ràpida’ tindrà un ample que en alguns llocs assolirà vuit carrils que permetrà ‘millorar’ el trànsit des de Sant Antoni a l’aeroport. Es tracta d’un projecte rècord perquè, a més dels vuit carrils, serà l’autopista més curta (només 21 quilòmetres) i més cara d’Espanya (543 milions d’euros).

Director i actor de cinema porno, Conrad Son té 40 anys. Viu a Barcelona. Després del boom de Les excursionistes calentes, torna a la càrrega amb pel·lícules eròtiques per a dones i el primer Saló del Sexe en Català, a Manresa del 7 al 9 d’abril. En Son [nom de batalla, per cert] és un d’aquells catalans que no s’amaga ni de la seva ideologia ni de les seves ànsies mediàtiques perquè entén que té la televisió és una forma de vendre el seu producte: en aquest cas, pit, cuixa i figa amb denominació d’origen, com el fuet d’Osona o el cava del Penedès.

No sorprén doncs, el titular d’una entrevista recent a la revista Enderrock on afirma que "la gent es pensa que em passo el dies follant i prenent el sol". La seva imatge de vividor despreocupat i foll contrasta amb una persona metòdica que està a mig camí del botiguer de tota la vida i del jove emprenedor que sap vendre motos, enciclopèdies o el que faci falta. A aquestes alçades, Conrad Son potser resulta un personatge mediatitzat per la seva pròpia imatge. Per qui vulgui descobrir qui s’amaga darrere d’aquest home, més enllà del porno, us recomano l’entrevista d’Enderrock d’aquest mes.

PD: Llegeixo a La Malla: "La Generalitat, a través del Departament de Presidència que dirigeix el conseller primer Josep Bargalló, ha atorgat una subvenció de 10.000 euros per al doblatge al català de la pel•lícula eròtica La mar no és blava del director català Conrad Son. Segons publica el Diari Oficial de la Generalitat es tracta de la primera ocasió que es dóna subvencions a un film d’aquest estil. La dotació econòmica servirà per cobrir l’edició, la sincronització del so i els subtítols".

Aquest dissabte s’ha jugat un dels partits més importants de la temporada al Camp Nou. Un Barça-Madrid, segons els entesos, és un dels clàssics del futbol mundial i una oportunitat que les televisions captin per a milions de persones les realitats autòctones. Així, la Joventut Nacional de Catalunya va repartir banderoles amb el lema "Catalonia is not Spain" als voltants de l’Estadi però els que l’agafaven es trobaven amb la desagradable sorpresa que els agents de la seguretat privada del FC Barcelona confiscaven les pancartes i les trencaven.

El que en un primer moment semblava una estratègia del club (que darrerament ha patit les pressions de la Liga de Fútbol Profesional i la UEFA per tal que no es produïssin manifestacions ideològiques dins l’Estadi) va ser en paraules dels membres de premsa del club una acció pròpia dels ‘segurates’ del club.

Darrerament a les tertúlies esportives s’alcen les veus que acusen a la directiva de Joan Laporta de polititzar en excés el Barça. Hi ha qui pensa que l’esport hauria d’assemblar-se més al ‘show business’ nord-americà. Potser aquestes veus aplaudeixen que les banderes nacionalistes hagin quedat estripades per uns assalariats que es prenen la justícia de forma individual. Potser aquests que no volen una senyera a la samarreta blaugrana s’obliden que el Barça és més que un club no per les seves lligues o copes sinó per la seva representativitat en uns temps on aquesta estava més que prohibida. És hora, potser, que alguns es preguntin si la lluita contra el racisme o la xenofòbia no hauria de ser més important (i destinar més esforços) que no pas les lamentacions antinacionalistes.

La comissió de la Memòria Històrica de l’Institut de Cultura de Barcelona aprovava aquest estiu passat la col·locació d’una placa commemorativa a la façana de l’edifici del carrer Sostres, on va viure Ovidi Montllor. La citada comissió faria bé de recordar també que en el cor de Gràcia avui fa 120 anys va nèixer un dels intel·lectuals més importants de Catalunya, Josep Maria de Sucre, un gracienc que va exercir com a tal però que va projectar amb força la cultura catalana de les avantguardes artístiques de la primera meitat del segle XX.

No podem deixar com una anècdota aquesta figura tan important de la cultura catalana. Sabem que parlar de fer justícia és relatiu en una vila com la nostra on encara queden carrers i places amb noms tan inadmissibles com Secretari Coloma o el mateix Rius i Taulet.

Avui, l’historiador local i col·laborador de Transversal Web, Albert Musons, explica àmpliament en un article en aquest diari digital què representa Sucre, per Gràcia, per Barcelona i per Catalunya. Faria molt bé l’Institut de Cultura, amb Ferran Mascarell al capdavant, de donar la justa dimensió a Josep Maria de Sucre. Farem on calgui les pertinents consideracions i demandes per aquest personatge. Avui, en aquest sentit, posem el primer granet de sorra perquè més d’un segle després, tots recuperem una mica la memòria i la nostra història.

Article d’Albert Musons: "Josep Maria de Sucre, un intel·lectual a reivindicar"

Avui 23 de març s’acompleixen 120 anys del naixement, l’any 1886 i a la nostra vila, d’un dels grans intel.lectuals –així amb totes les lletres—graciencs: Josep Maria de Sucre i Grau. Poeta, pintor i crític d’art, el seu pare, Joan de Sucre i Llopis va tenir una notaria al carrer Gran i fou tinent d’alcalde de l’ajuntament de la vila.

Passada la guerra civil i, en tant que president del Cercle Maillol de l’Institut Francès, va patrocinar joves artistes com Tàpies, Ràfols Casamada, Argimon… Col.laborador habitual de Mai Enrera, la revista del Club Excursionista de Gràcia, l’any 1962 aquesta entitat el nomenà soci d’honor. Josep Ma. de Sucre va escriure moltíssim sobre història, costums i anecdotaris, activitats artístiques, etc.. gracienques. Participà, també, en l’obra col.lectiva “Álbum Histórico y Gráfico de Gracia” editada l’any 1950 i aquell mateix any va escriure un pròleg a l’”Antologia Lírica de Gracia” que incloïa onze poemes seus dedicats a temes, racons i personatges de la vila. L’any 1963 va escriure les seves memòries i el 22 de novembre de 1969 va morir a la seva torreta del carrer Sant Salvador, avui lamentablement desapareguda. Els darrers anys de la seva vida els passà enmig d’una gairebé absoluta misèria econòmica, ajudat només per un reduït però abnegat grup d’amics personals. La figura de Josep Ma. de Sucre encara no ha estat, ni molt menys, reïvindicada ni homenatjada en tota la seva grandària intel.lectual. /Albert Musons

PostSecret, el lloc on els internautes confessen allò inconfessable, és el gran guanyador dels premis Bloggies 2006, una mena d’Oscar del vast món cibernètic dels weblogs. PostSecret, tot un fenomen a Internet, no només ha guanyat el premi Bloggie com a millor bloc de l’any, sinó que també s’ha fet amb la victòria en les categories de millor lloc nord-americà, millor lloc temàtic i millor lloc comunitari. Agafa així el relleu del popular weblog tecnològic BoingBoing, el gran dominador en les dues darreres edicions dels premis.

En aquesta sisena edició dels Bloggies, igual que en altres anys, tots els llocs premiats són en anglès. Només en algun web es fa servir de manera residual algun altre idioma. És el cas de Cooking Diva, premi a millor lloc llatinoamericà, on es pot trobar algun contingut en castellà. Aquest anglocentrisme ha estat criticat per nombrosos internautes, que entenen que els premis engegats per Nikolai Nolan marginen un percentatge importantíssim de continguts de qualitat que es fan a la Xarxa.

L’anglocentrisme dominant pot ser relativament criticat però posa de relleu la encara precària implantació de les xarxes digitals en el nostre país. Aquest doncs és un secret a veus que ens hauria de fer reflexionar igual que ens fan reflexionar les consideracions de Manuel Castells, un dels principals intel·lectuals digitals catalans, que considera que l’economia de l’Estat espanyol, igual que Catalunya, corre el perill d’estancament si continua basant-se en el turisme i la construcció en comptes d’invertir i potenciar en les noves tecnologies. No podem seguir negant l’evidència davant d’una economia que creix més enllà de la mitjana europea però que té un curt recorregut si no es prenen mesures més imaginatives. Ni les totxanes ni la sangria de Lloret són el futur. Les noves tecnologies no són ciència-ficció sinó un potencial que s’ha de tenir molt en compte.

Els periodistes en aquest sentit volem entendre el present i hauríem de saber interpretar el futur. Aquell que no té en compte els RSS, els blocs, l’hipertext o el podcast té un futur magre en el món de la comunicació, impregnat com està aquest de les xarxes telemàtiques. La Història no pot seguir sent un camí sinó una xarxa de nodes.

Gràcia digital
En aquest punt, doncs, celebro la proliferació a Gràcia de blocs, la potenciació de les opcions de GraciaNET, dels seus fòrums i com no podria ser d’una altra forma de ‘La tortuga de Gràcia’, el bloc d’informació que impulsa en Carles Salat. Com més opcions digitals, millor. Totes aquestes opcions estan fent que Transversal Web estigui deixant de fer la travessia del desert en el que era fins ara explicar les virtuts del món digital i de la informació d’Internet. Estem unint esforços en el que és l’alfabetització digital dels ciutadans i ciutadanes del districte i de la ciutat de Barcelona. Aquest és un dels objectius bàsics del mitjà que coordinem en Quim Perelló i jo. Comunicar és molt lloable però compartir una funció social encara és millor.

Els mitjans digitals graciencs hem de seguir creixent i deixar d’una vegada per totes l’estil dels ‘confidencials’, una opció pseudoperiodística que em desagrada profundament i a la qual en altres articles m’he referit com a "peixeres de merda". A TW hem rebut sovint suggeriments o ofertes per convertir aquest mitjà de comunicació en un confidencial però els escrúpols ens fan rebutjar aquest tipus d’ofertes que converteixen el rumor en notícia.

El nostre objectiu no ha de ser convertir Transversal Web en una llebre contra una tortuga sinó en seguir sent un mitjà de comunicació seriós, potenciant la participació, col·laborant amb qui haguem de col·laborar i intentant que aquesta societat on vivim sigui una societat cada cop més justa. Que no ens busquin ni en l’enfrontament ni en el rumor. El nostre somni és una Gràcia digital i en aquest somni, que s’apunti qui vulgui.

Aquest dissabte es commemoren tristement dos anys dels macabres atemptats de l’11 de març que van sacsejar l’Estat espanyol, a les portes de les eleccions generals que havien de dur a Mariano Rajoy o José Luis Rodríguez Zapatero a les portes de la Moncloa. Al-Qaeda feia la seva aparició en una festa que ningú l’havia convidat però que finalment va destapar les mentides del govern popular.

Unes setmanes abans, Ràdio Gràcia em va encarregar un reportatge sobre les eleccions generals, una peça radiofònica que havia de reflectir d’una forma amena i fresca la campanya electoral que fins els atemptats de Madrid es van convertir en un plebiscit pel jove Govern tripartit que governava Catalunya, amb un Carod Rovira fora de l’executiu per les seves excursions boletaires a Perpinyà.

Durant gairebé dues setmanes Elena González, companya de la ràdio, i jo vam estar assistint a conferències, mitings i altres actes per buscar la frase, el comentari o la declaració sarcàstica de diversos polítics del nostre país. Va ser una feina de producció complexa, buscant i seleccionant tot allò que podria mostrar-nos una campanya electoral diferent.

L’onze de març de 2004, però, ens vam despertar amb els mals auguris d’uns atemptats que sacsejaven els ferrocarrils de la capital d’Espanya. El que havia de ser les eleccions de Carod es van convertir en pocs minuts en les eleccions marcades per Al-Qaeda i la gestió fraudulenta d’un govern espanyol que va intentar transformar la realitat pel seu propi benefici. El que havia de ser un reportatge divertit i irònic en pocs minuts es va transformar en un munt de cintes sense sentit en un calaix ple de pols.

Aquests dies escoltava algunes de les cintes que vam fer servir llavors per gravar la classe política del país i certament penso que m’hauria agradat compartir amb vosaltres aquell reportatge radiofònic perquè a hores d’ara aquest fet significaria que els assassins no haurien aconseguit el seu objectiu de tenyir de sang les urnes.

Serveixi aquest article d’homenatge a les víctimes que van perdre la seva vida en aquells atemptats plens d’irracionalitat. Dos anys no han pogut esborrar els records de neguit, tristesa, patiment, dolor i enuig amb què ens movíem aquells dies. Encara resonen els crits contra el terrorisme però també contra la mentida d’un govern que no va estar a l’alçada.

Cada cop són més habituals els comunicats en què els Mossos d’Esquadra han de desmentir certes informacions que circulen a través dels correus electrònics i que avisen de presumptes accions delictives o terroristes. Vehicles que circulen estranyament amb els llums apagats, telèfons mòbils que amaguen bombes o segrestos express a les portes de les escoles són els darrers assumptes que van reenviant-se de correu a correu de la gent que atemorida intentar prevenir a amics, familiars i coneguts.

A la Comunitat de Madrid, fins i tot, un hospital va enviar una circular que l’alertava els pares que els seus fills podien patir al·lucinacions i taquicardies si s’enganxaven calcomanies que presumptament duien LSD. L’origen d’aquesta informació falsa va ser de nou un correu electrònic que un dels responsables del centre mèdic va prendre amb més consideració que qualsevol rumor.

Qüestions com les de les enganxines continuen englobant la llista del que s’anomena ‘llegendes urbanes’ i que prevenen a la població de l’amenaça constant. Les llegendes són part de la història i les tradicions de cada país però la tipologia que esmentem, al contrari de les històries ancestrals, condicionen directament la seguretat o, millor dit, la sensació de seguretat. A l’Europa del segle XXI, el terrorisme és l’amenaça fantasma i latent de la qual es nodreixen la majoria de llegendes urbanes que usen les noves tecnologies com a base de la seva difusió exponencial. La fe cristiana, en crisi permanentment, té una nova i potent competidora en aquestes doctrines de la inseguretat que ens envaeixen a cada pas de la nostra vida quotidiana. Allà on no hi ha enemics, els creem.

En el fons, però, lluitem, si és que lluitem contra quelcom, contra un masoquisme útil que ens permet tenir els nostres dimonis postmoderns. Racionalment quan érem petits no veíem monstres amagats darrera de l’armari o sota el llit però per diversos motius ens era necessari tenir aquests espectres en les nostres vides. Les llegendes urbanes no en les creíem però omplen les nostres vides burgeses. Necesitem creure que hi ha monstres on no n’hi ha per no perdre de vista el nostre instint de supervivència.

La vampira de Barcelona
Ara bé, la història ens porta casos on les llegendes urbanes tenen una base real, en alguns casos. Al març de 1912 va ser detinguda a la ciutat de Barcelona Enriqueta Martí, aprenent de bruixa, que segrestava infants i els dessagnava per obtenir-ne la sang i el greix corporal per estrans ungüents. Martí va ser anomenada la ‘vampira de Barcelona’ en un nou cas d’allò que popularment s’anomenava l’home del sac i que va tenir en altres ciutats diversos casos semblants amb altres psicòpates com Martí, que va ser descoberta quan Angelita, una nena que havia estat segrestada, va poder demanar ajut des d’una finestra del domicili de la vampira.

Aquest cas, però, no intenta fonamentar la credibilitat de les llegendes urbanes sinó posar de relleu la perillositat que algunes d’aquestes siguin instruments de mimetisme per algunes persones que pateixen patologies mentals que posen a la pràctica algunes ‘bromes macabres’.

Bon rotllo per Sant Medir
Que consti, malgrat tot, que aquest ‘post’ no intenta contribuir a les fòbies d’alguns a les tradicions gracienques. De petits, ens deien que no acceptessin caramels dels desconeguts però aquest consell resulta una mica desafortunat aquesta setmana en què la Vila de Gràcia disfrutarà de la festa de Sant Medir, en què l’únic perill és que un avi o un nen et faci ensopegar mentre arreplega el màxim nombre de dolços.

Aquest dissabte els carrers anaven plens de famílies senceres que amb pas ferm anaven al punt de sortida d’una manifestació que encara cou, a qui ha de coure, i fa pensar a qui ha de pensar. La transversalitat (beneïda paraula) era més que evident en una manifestació que reinvindicava el dret a la nació catalana i que aplegava un conjunt de contrastos dignes d’anotar. Les primeres cròniques s’han afanyat tot d’una a quantificar la manifestació però els intents han estat més aviat difusos. La Guàrdia Urbana va tirar a la baixa i en Joel Joan va alçar massa el llistó (Joel, fes-te mirar les dioptries de les teves ulleres…) però en el fons el més important no són les xifres sinó la diversitat de persones i tendències que omplien els carrers barcelonins.

La nació no pot ser un preàmbul però tampoc se la pot apropiar ningú que en vulgui fer un ús partidista. La marxa pacífica d’aquest dissabte no és monopoli d’Esquerra perquè ha de ser entesa com la força d’una societat que vol un horitzó més llunyà que l’actual Estatut. Els socialistes han explicat que molta gent va manifestar-se contra les mentides del Partit Popular però caldria que tots els partits polítics en prenguessin nota perquè l’home del sac que és el PP és només una visió parcial de la realitat d’un país on la classe política sovint no està a l’alçada de la nació.

"Som una nació" va ser el lema principal d’aquesta marxa però la imaginació de la gent és infinita i es van poder veure eslògans, cartells i banderes de tots els colors i motius (més enllà que la senyera fos el denominador comú dels manifestants). El carrer en la tradició mediterrània és la font de les opinions del poble i malgrat que alguns vulguin quadricular el carrer amb estranyes ordenances pel ‘civisme’, Barcelona ha sortit al carrer novament per allò que considera una realtat tangible. Creure en el nostre país no ha de ser fer volar coloms sinó un denominador comú dels ciutadans que viuen i treballen a Catalunya.

Aquest dimarts els diaris reproduïen la imatge d’una cofoïa Isabel Coixet amb la seva ‘B’, com a guanyadora en l’apartat cinematogràfic dels Premis Ciutat de Barcelona que cada any concedeix l’Ajuntament de la ciutat. Aquesta gracienca il·lustre ha posat nom propi entre les grans superproduccions americanes amb films que expliquen històries íntimes però que no deixen de ser universals. Malgrat aquesta ‘nota gracienca’ es troba a faltar en aquests premis barcelonins un reconeixement a la tasca dels mitjans locals, entesos com a partíceps de la realitat més propera als ciutadans. Enguany els guardons han estat per Enric Juliana, cap de La Vanguardia a Madrid, i el programa de RAC1 Minoria Absoluta.

Sense ni molt menys treure mèrit a aquestes persones i programes, cal considerar que un cop més l’Ajuntament ha oblidat la tasca dels mitjans dels barris. Barcelona té raó de ser per un conjunt de nuclis històrics que en molts casos conserven el seu tarannà però que també tenen una xarxa plural de mitjans de comunicació que entrellacen les realitats associaciatives, culturals i socials. Em declaro fan absolut de Minoria Absoluta però no té massa sentit que el consistori barceloní atorgui un guardó a un espai periodístic d’abast nacional quan fa anys que als barris cou la informació en les pàgines (digitals o de paper) i les ones hertzianes dels mitjans dels districtes. Enguany un programa de Ràdio Gràcia havia presentat la seva candidatura al premi de Comunicació de la ciutat però ha tingut la mateixa sort que tants altres mitjans locals, plens d’il·lusió, idees i periodisme ben fet, que no tenen prou padrins com per batejar-se.

Em penso que la descentralització de Barcelona passa per creure’s un procés que lamentablement els nostres goverants (inclosa l’oposició) no tenen en compte. Als que creïem en els barris i en els mitjans locals ens queda el consol de pensar que en els premis periodístics del país són els mitjans locals els qui acabem representant part del territori barceloní com habitualment passa amb L’Independent o Transversal Web en els Premis de Comunicació de la Diputació.

L’Estatut ha estat en el darrer any el principal protagonista de l’escena política catalana i aquesta ha incidit d’una forma clara en el desenvolupament i les agendes temàtiques dels principals partits de l’Estat. Solemnement la majoria dels diputats del Parlament de Catalunya van aprovar un text valent que volia marcar les relacions de Catalunya amb l’Estat espanyol. Amb molta intel·ligència, el que llavors es va anomenar quatripartit van dur tres dels seus representants fins el Congrés dels Diputats per presentar l’Estatut. Potser per primer cop en els darrers anys la classe política catalana actuava més enllà dels seus interessos partidistes però aquesta unitat que tan necessària amb el pas dels mesos s’ha anat esborrant fins aquests dies en què s’ha formalitzat un acord entre PSOE i CiU per donar suport a un text que pot s’assembla al que havia sortit del Parlament català. Calia doncs monopolitzar el debat polític si en el fons el que es proposa és més o menys una reforma de l’actual?

Posar Catalunya en el punt de mira dels odis ibèrics no és una qüestió menor si en el fons el que s’acaba fent és un punt intermig que no convenç a uns. Intel·ligentment, Mas i Zapatero han segellat amb un encaixament de mans un Estatut que estratègicament els hi interessa. Però aquest és l’Estatut que interessa als catalans i catalanes? Podríem pensar que en un escenari de negociació Catalunya ha de renunciar a certes qüestions. Podem renunciar fins i tot a la paraula ‘nació’. En el fons, com deia Miquel de Palol fa uns mesos, l’Estatut podria reconèixer que Catalunya és un cogombre. El més important, en el fons, no és la paraula sinó el sentiment col·lectiu que ens identifiqui.

Però arribats en aquest punt, és legítim que el president Maragall demani un esforç a Esquerra perquè se sumi a l’acord per aquest Estatut? Els interessos electoralistes poden fer perdre el nord a alguns partits però aquest no és motiu per tal que el dret a discrepar dels republicans si realment no se senten pares d’aquest estatutet. Ara mateix, preferiria que Catalunya fos un cogombre si la resta fos prou digne com per pensar que té un bon futur.

Chalatenango, una ciutat d’El Salvador, plora aquestes darreres setmanes la mort d’un lleó anomenat Jon Cortina, sacerdot jesuïta, tantes vegades amenaçat pels militars d’aquell país centreamericà i a finals d’any va patir un vessament cerebral que va acabar per endur-se’l definitivament.

Juan María Raymundo de Cortina Garaigorta, nascut a Bilbao a portes de la Guerra Civil (1934) no només era un lleó per la seva condició de seguidor del Athletic Club sinó també per la seva aferrissada lluita per la defensa dels drets humans a l’Amèrica Llatina. Fou el fundador de Pro Búsqueda, una organització que es dedica a reunir famílies separades per la guerra civil salvadorenya. Des de l’any 1994, aquesta entitat ha comptabilitzat 754 sol·licituds de recerca, s’han resolt més de 300 casos i s’han produït 174 retrobaments.

Cortina era llicenciat en Filosofia, Humanitats i doctor en Enginyeria Civil i mentre va exercir el sacerdoci a les comunitats més pobres d’aquell país va ajudar en el disseny i construcció de ponts i urbanitzacions. Però el padre Jon, el ‘abuelito’ com se’l coneixia entre els fidels d’Aguilares, de San José las Flores i de Guarjila, va ser tot un referent moral. Fidel als seus principis basats en la teoria de l’Alliberament, va estar al costat dels més pobres des de principis de la Guerra Civil.

"Va ser amb la gent del camp amb qui vaig comprendre l’Evangeli. Al veure la persecució que patien, veient la seva humiltat, la solidaritat entre germans, va ser quan vaig començar a enamorar-me d’aquest poble", deia sovint Cortina, que va patir dos atemptas i va ser donat per mort en l’assassinat de jesuïtes a la UCA. D’aquella tristement famosa llista on hi havia Ignacio Ellacuría, un dels primers noms que va sortir fou el de Cortina. Posteriorment es va demostrar que aquest estava de viatge a les comunitats indígenes del país. Cortina, per sort, no va completar la negra llista de sacerdots que havien lluitat pels drets humans del país, com Oscar Romero o Rutilio Grande.

Cortina, però, no només és un feix de noms i dates sinó de paraules i d’anècdotes, algunes de les quals he pogut sentir de prop de persones que han conviscut amb ell a l’altre vorera de l’Atlàntic. Una, però, la vaig viure fa uns anys jo mateix quan em van presentar Cortina en una escola de Bellvitge on el jesuïta hi era de visita. Després d’una breu conversa en què es va interessar per la meva tasca periodística en un diari esportiu, Cortina va ironitzar amb una frase que sovint repetia: "Dios sólo creó un equipo perfecto, el Athletic de Bilbao. Al resto, les llenó d’extranjeros". Adéu, lleó. Agur, leioa.