Assajos sobre la realitat

L’Estatut ha estat en el darrer any el principal protagonista de l’escena política catalana i aquesta ha incidit d’una forma clara en el desenvolupament i les agendes temàtiques dels principals partits de l’Estat. Solemnement la majoria dels diputats del Parlament de Catalunya van aprovar un text valent que volia marcar les relacions de Catalunya amb l’Estat espanyol. Amb molta intel·ligència, el que llavors es va anomenar quatripartit van dur tres dels seus representants fins el Congrés dels Diputats per presentar l’Estatut. Potser per primer cop en els darrers anys la classe política catalana actuava més enllà dels seus interessos partidistes però aquesta unitat que tan necessària amb el pas dels mesos s’ha anat esborrant fins aquests dies en què s’ha formalitzat un acord entre PSOE i CiU per donar suport a un text que pot s’assembla al que havia sortit del Parlament català. Calia doncs monopolitzar el debat polític si en el fons el que es proposa és més o menys una reforma de l’actual?

Posar Catalunya en el punt de mira dels odis ibèrics no és una qüestió menor si en el fons el que s’acaba fent és un punt intermig que no convenç a uns. Intel·ligentment, Mas i Zapatero han segellat amb un encaixament de mans un Estatut que estratègicament els hi interessa. Però aquest és l’Estatut que interessa als catalans i catalanes? Podríem pensar que en un escenari de negociació Catalunya ha de renunciar a certes qüestions. Podem renunciar fins i tot a la paraula ‘nació’. En el fons, com deia Miquel de Palol fa uns mesos, l’Estatut podria reconèixer que Catalunya és un cogombre. El més important, en el fons, no és la paraula sinó el sentiment col·lectiu que ens identifiqui.

Però arribats en aquest punt, és legítim que el president Maragall demani un esforç a Esquerra perquè se sumi a l’acord per aquest Estatut? Els interessos electoralistes poden fer perdre el nord a alguns partits però aquest no és motiu per tal que el dret a discrepar dels republicans si realment no se senten pares d’aquest estatutet. Ara mateix, preferiria que Catalunya fos un cogombre si la resta fos prou digne com per pensar que té un bon futur.

~ by assajos on 30 gener 2006.