Assajos sobre la realitat

Cada cop són més habituals els comunicats en què els Mossos d’Esquadra han de desmentir certes informacions que circulen a través dels correus electrònics i que avisen de presumptes accions delictives o terroristes. Vehicles que circulen estranyament amb els llums apagats, telèfons mòbils que amaguen bombes o segrestos express a les portes de les escoles són els darrers assumptes que van reenviant-se de correu a correu de la gent que atemorida intentar prevenir a amics, familiars i coneguts.

A la Comunitat de Madrid, fins i tot, un hospital va enviar una circular que l’alertava els pares que els seus fills podien patir al·lucinacions i taquicardies si s’enganxaven calcomanies que presumptament duien LSD. L’origen d’aquesta informació falsa va ser de nou un correu electrònic que un dels responsables del centre mèdic va prendre amb més consideració que qualsevol rumor.

Qüestions com les de les enganxines continuen englobant la llista del que s’anomena ‘llegendes urbanes’ i que prevenen a la població de l’amenaça constant. Les llegendes són part de la història i les tradicions de cada país però la tipologia que esmentem, al contrari de les històries ancestrals, condicionen directament la seguretat o, millor dit, la sensació de seguretat. A l’Europa del segle XXI, el terrorisme és l’amenaça fantasma i latent de la qual es nodreixen la majoria de llegendes urbanes que usen les noves tecnologies com a base de la seva difusió exponencial. La fe cristiana, en crisi permanentment, té una nova i potent competidora en aquestes doctrines de la inseguretat que ens envaeixen a cada pas de la nostra vida quotidiana. Allà on no hi ha enemics, els creem.

En el fons, però, lluitem, si és que lluitem contra quelcom, contra un masoquisme útil que ens permet tenir els nostres dimonis postmoderns. Racionalment quan érem petits no veíem monstres amagats darrera de l’armari o sota el llit però per diversos motius ens era necessari tenir aquests espectres en les nostres vides. Les llegendes urbanes no en les creíem però omplen les nostres vides burgeses. Necesitem creure que hi ha monstres on no n’hi ha per no perdre de vista el nostre instint de supervivència.

La vampira de Barcelona
Ara bé, la història ens porta casos on les llegendes urbanes tenen una base real, en alguns casos. Al març de 1912 va ser detinguda a la ciutat de Barcelona Enriqueta Martí, aprenent de bruixa, que segrestava infants i els dessagnava per obtenir-ne la sang i el greix corporal per estrans ungüents. Martí va ser anomenada la ‘vampira de Barcelona’ en un nou cas d’allò que popularment s’anomenava l’home del sac i que va tenir en altres ciutats diversos casos semblants amb altres psicòpates com Martí, que va ser descoberta quan Angelita, una nena que havia estat segrestada, va poder demanar ajut des d’una finestra del domicili de la vampira.

Aquest cas, però, no intenta fonamentar la credibilitat de les llegendes urbanes sinó posar de relleu la perillositat que algunes d’aquestes siguin instruments de mimetisme per algunes persones que pateixen patologies mentals que posen a la pràctica algunes ‘bromes macabres’.

Bon rotllo per Sant Medir
Que consti, malgrat tot, que aquest ‘post’ no intenta contribuir a les fòbies d’alguns a les tradicions gracienques. De petits, ens deien que no acceptessin caramels dels desconeguts però aquest consell resulta una mica desafortunat aquesta setmana en què la Vila de Gràcia disfrutarà de la festa de Sant Medir, en què l’únic perill és que un avi o un nen et faci ensopegar mentre arreplega el màxim nombre de dolços.

~ by assajos on 27 febrer 2006.