Txewaka bloc

Tot el que està passant amb l’Agustí Centelles , em fa pensar en un dels mals del nostre país no sabem reconèixer les personalitats del segle XX, que han fet i han contribuït a la Catalunya del segle XXI  les perdem com a persones i perdem tot el seu llegat. Agustí Centelles si hagués sigut Americà ara seria reconegut com el Frank Cappa català

Aqui teniu una imatges d’ell

www.cabanyal.com/…/dossier/dossier_fotos.htm

He copiat la seva biografia de la wikipedia

La seva família es va traslladar a Barcelona quan Centelles tenia un any. Va entrar a treballar com aprenent el 1924 en el taller fotogràfic de Ramon Baños on va aprendre la tècnica del retrat. Uns anys més tard es va convertir en ajudant de Josep Badosa, qui el va introduir en el món del fotoperiodisme. El 1934 es va independitzar i va col·laborar en diaris com La Publicitat, Diari de Barcelona, Última hora o La Vanguardia.

En començar la Guerra civil va ser destinat al front d’Aragó i es va dedicar a realitzar reportatges sobre les tropes. Va realitzar reportatges sobre la conquesta de Terol i sobre la batalla de Belchite. Va ser també col·laborador del Comissariat de propaganda de la Generalitat de Catalunya i va ser l’encarregat de l’arxiu de l’exèrcit de Catalunya instal·lat a Barcelona.

El 1939 es va exiliar a França i es va emportar una maleta amb els negatius d’aquelles imatges que considerava més rellevants. Les tropes franquistes van requisar la resta dels negatius que encara es trobaven en el seu domicili i que, posteriorment, es van traslladar a l’Arxiu de Salamanca.

Va estar pres en diversos camps de concentració on va aconseguir salvar els seus negatius així com les càmeres fotogràfiques que s’havia emportat. Va aconseguir fins i tot establir un petit laboratori fotogràfic en el camp de Bram, proper a Carcassona, gràcies a que posseïa un carnet de periodista expedit per les autoritats franceses.

El mateix 1939 va aconseguir un permís especial per a abandonar temporalment el camp de concentració i treballar en la verema. Quan va aconseguir feina fixa en un estudi fotogràfic, el permís es va convertir en definitiu. El 1942 va entrar en contacte amb la resistència francesa amb la qual va començar a col·laborar realitzant fotografies per a identificacions falses.

Alguns dels membres del grup de la resistència van ser detinguts el 1944 i el laboratori fotogràfic va ser desmantellat. Centelles va deixar els seus negatius a càrrec d’un amic i va tornar a Catalunya, entrant per la frontera andorrana. Es va instal·lar a Reus on va residir de forma clandestina durant dos anys.

El 1946 va tornar a Barcelona i es va presentar davant les autoritats. Va ser jutjat i va quedar en llibertat condicional. El seu passat polític li va impedir dedicar-se de nou al fotoperiodisme pel que es va decantar per la fotografia industrial. El 1955 va traslladar-se a viure a Premià de Mar (Maresme) fins el 1985, any de la seva mort. El 1976 va poder recuperar els negatius que havia deixat a França durant el seu exili. Les imatges van tornar a exposar-se i Centelles es va convertir en un símbol dels fotoperiodistes de guerra. El 1984, el Ministeri de Cultura espanyol li va concedir el Premi Nacional de Fotografia.

Un dels seus darrers actes en vida fou la de posar al corrent, abans d’ingressar a l’Hospital de l’Esperança de Barcelona (Barcelonès), les quotes que tenia com a militant del PSUC. El diumenge 1 de desembre de 1985 va morir a la ciutat comtal, a l’edat de 76 anys, a causa d’un limfoma.

Obra

Centelles va ser el tercer fotògraf espanyol en utilitzar una càmera Leica de pas universal que li va permetre realitzar un tipus de fotografia diferent. Els retrats de Centelles tenien una gran força expressiva, deixant a banda les clàssiques fotografies planes, sense relleu, que fins a llavors es realitzaven i que estaven, en certa manera, condicionades per les càmeres de plaques i per la utilització del magnesi. No buscava la creativitat sinó mostrar la realitat tal com era.

En el camp de la fotografia de guerra, va realitzar imatges que, a més del valor informatiu, prenien un aire propagandístic, el que va fer que moltes d’elles fossin portada dels principals diaris, sobretot de La Vanguardia.

El 29 de novembre de 2009 sorgí la polèmica quan transcendí la notícia que els fills de Centelles van vendre l’arxiu sencer del fotoperiodista per 700.000 euros al Ministeri de Cultura espanyol, per a destinar-lo al Centre Documental de la Memòria Històrica de Salamanca. Tot i les queixes de la Conselleria de Cultura de la Generalitat de Catalunya per la compra-venta, fonts periodístiques de l’ACN esbrinaren que l’oferta catalana pujava a 500.000 euros. Mentre el conseller de Cultura, Joan Manuel Tresserras, considera la venda del llegat fotogràfic com una deslleialtat flagrant, els fills del fotoperiodista acusen la Generalitat d’intent d’espoli com el que que va patir el seu pare durant el franquisme.

Ja fa temps que he anat veient que els grans mestres dels monòlegs són ( Gila, Rubianes, Buenafuente ) aquest tres personatges han fet del monòleg una professió i un estil. Tots els altres còmics que he anat veient al tots en un moment o altre fan servir l’estil dels mestres en gran part del seu espectacle.

Diumenge vaig anar a veure, el lider de muchachada nui en Juaquin Reyes, l’espectacle va estar be i m’ho vaig passar bé. Però durant l’espectacle em vaig en recordar molt dels tres grans mestres però sobretot d’en Rubianes quan deia que hi ha molts tipus de public ” hi ha el que riu per res perquè ha anat a passar-ho bé i facin el que facin riurà”. En Juaquin Reyes va sortir del escenari i sense dir paraula agafa el micró amb la ma agafar el suport del micró i l’aparta i tota la sala estava rient com bojos. Jo vaig al·lucinar.

Dintre del públic que va anar a veure en Juaquin Reyes hi havia 3 tipus el FREACK, el CHOLO, i el PROGRE-MODERNILLO

Avui he decidit fer googling, per fixar-me amb els temes madiàticament vergonyosos del “ cas palau “ i la “operació pretòria”, i fixeu-vos una cosa i sense voler treure importància d’un fet a l’altre.

Cas palau en el google amb pagines en català 2.040.000 pagines i el cas pretòria 37.800 pagines. A les teles, be a la nostra tv3 cada dia parlen del cas palau, del cas pretòria en parlen molt menys, però el dia que més van parlar va ser el dia que el pobre Macià Alavedra ( recordem que es un dels grossos de Acesa autopistes )va sortir sense dignitat per la tele amb les lligades agafant les seves pertinences i el pobre Prenaceta que jo des de petit sempre he sentit el seu nom com a corrupte. I segons el president pujol un dia de conversa amb en Prenaceta en el primers dies de la Generalitat després de la dictadura. En pujol li va preguntar que és la Generalitat i en Prenaceta li va dir la Generalitat som tu i jo. I per no parlar d’un alcalde socialista que també té tela.

Amb tot això vull dir que com és nota que quan interessa certes notícies van sortint en conta gotes per no fer mal a la societat i perquè la societat oblidi.

Però que hagués passat si aquest cas haguessin sigut altres partits polítics?

Deixo la pregunta i que cadascú pensi el que vulgui

Alejandro Amenábar acaba de fer una pel·lícula que m’ha sorprès molt Àgora “ aquella gran frase que sols se que no se res” va ser la sensació que vaig sortir del cinema.

La imatge dels pobres cristians tot ho que ens han fet perquè no ens deixaven pensar i creure en el nostre deu  tot poderós i únic. És el que sempre m’han ensenyat ( jo ja fa molts anys que no ho crec) però ningú es capaç d’ensenyar la veritat i ho cruel que ha sigut i és el cristianisme manipulant la història.

La pel·lícula és molt recomanable, per conèixer més la història i em quedo amb una frase de la pel·lícula dita per Hipàtia “tu t’aferres al que creus jo em qüestiono tot el que crec” més o menys era així la frase.

He extret la biografia de Hipàtia de la wikipedia

Hipàtia d’Alexandria o Hipàcia ^[1] (Hypatia, Ὑπατία) (entre 340-370 – c. 415-416) fou una filòsofa neoplatònica natural d’Alexandria a la província romana d’Egipte, que va destacar en els camps de la matemàtica i l’astronomia. Fou membre i cap de l’Escola neoplatònica d’Alexandria. És considerada la primera dona coneguda en fer una contribució substancial al desenvolupament de la matemàtica.

Filla de Teó (Theon), matemàtic i cap del Museu d’Alexandria, a Egipte, va col·laborar en l’obra filosòfica i matemàtica del seu pare. Tant el seu pare com ella eren pagans. ^[2] Cap a l’any 400, Hipàtia era una autoritat en l’ensenyament de la matemàtica i la filosofia. Es diu que va arribar a presidir l’escola neoplatònica de Plotí, a Alexandria, i que era bella, graciosa i modesta.

Els cristians d’aquella època, en ple ascens al poder i en lluita contra el paganisme, tendien a identificar la ciència amb el paganisme . De tota manera, entre els alumnes i les amistats d’Hipàtia també hi havia cristians preeminents. Quan s’inicià un greu conflicte entre Ciril, el patriarca d’Alexandria, i Orestes, el prefecte imperial, Hipàtia fou considerada una amenaça per alguns seguidors del cristianisme, que la van acusar d’excessiva familiaritat amb el prefecte i d’haver influït en ell per enverinar les relacions amb Ciril, i el clergat la va voler forçar a abandonar aquesta relació.

Probablement^[2]l’any 415, quan tornava a casa fou sorpresa al carrer per fanàtics ^[2] cristians encapçalats per un lector anomenat Pere, la arrossegaren del seu carro, fins a una església, on la van despullar i esquarterar. Teodoret va acusar Ciril d’haver instigat i aprovat els fets, si bé no n’hi ha cap evidència.

Obres

Totes les obres d’Hipàtia s’han perdut i només se’n coneixen els títols per les referències que hi fan altres autors:^[2]

• Comentari a l’Aritmètica de Diofant d’Alexandria.
• Comentari a la Cònica d’Apol·loni de Perge.
• Edició del comentari del seu pare Teó a l’Almagest de Ptolemeu i als Elements d’Euclides.
• Perfeccionament de l’astrolabi.

l’ultim llibre que he llegit i us el recomano El caçador d’estels de Hosseini, Khaled El destí és imprevisible. Un història bastida sobre el remordiment i el sentiment de culpa. Amir és un noi pastun, de dotze anys, de vocació sunita; orfe de mare en morir aquesta quan va donar a llum. Només té a Baba, el seu pare, un ric comerciant de Kabul; un home just, admirat i respectat per la comunitat però distant i fred amb el seu fill. Viuen amb ells, l’Alí, de l’ètnia hazara (un poble secularment sotmès a l’Afganistan), un antic servent de Baba, també orfe i abandonat per la seva dona (Sanaubar) quan va néixer el seu fill, en Hassan. Aquest neix amb el llavi “leperi” i és un any més petit que Amir. Serà el seu criat i, alhora, el seu company de jocs inseparable. Amir, amb tot, sempre se sent gelós de l’atenció que li dispensa, sorprenentment, el seu pare a Hassan.

La vida transcorre plàcida a la Kabul de 1975 . Una ciutat animosa, en expansió; bolcada als concursos d’estels que s’hi realitza cada any. Guanyar-lo significa glòria i prestigi. Amir i Hassan decideixen participar i guanyar-lo. Però cadascú des de la seva situació social inamovible: amo i servent. Amir, vol guanyar-se l’admiració del progenitor vol demostrar que és ell realment l’escollit, i voldrà guanyar, en honor seu, el concurs d’estels. I ho fa, gràcies al suport i abnegació del seu amic Hassan.

Però el mateix dia, que ha de ser de glòria i felicitat per haver guanyat el concurs, s’esdevé un fet inesperat; brutal, colpidor, que marcarà la relació futura dels dos amics per sempre més. La covardia del més fort toparà amb la força moral del desvalgut. Una lliçó de fermesa i integritat moral que Amir no sabrà entendre fins molts anys més tard. I aquest sentiment de culpa, l’acompanyarà la resta de la seva vida.
En la fugida de Kabul per l’entrada dels talibans, i camí del seu exili a Nord-amèrica, Amir deixarà enrera una casa, una infantesa, i un amic i s’endurà un record que el tormentarà sempre. Però tindrà una oportunitat de redempció, quan anys més tard, ja casat, un antic soci del seu pare, Rahim Kan, el seu antic padrí, el farà cridar al seu costat. Està a punt de morir i abans li vol revelar un gran secret. El gran secret de la seva existència.

Entendreu., potser, com se sent un immigrant en país estrany i com l¡American way of life, va prenent forma en el cor d’un afgà que no vol perdre els orígens. I potser us emocionarà el sentit del retorn, de la retrobada, del coneixement de la història i l’assumpció del passat, recobert per un secret inconfessable.

Un altre any torna el concurs de fotografia Fotonat de la Universitat de Barcelona a la facultat de biologia, organitzat pel CRBA i aquest any presento aquestes dues fotografies.

Ja us aniré informant de com va el concurs i si m’han seleccionat per la fase final. Entreu aquesta galeria per veure les bones fotos dels altres anys.

El meu primer stop motion es molt curt una mica mal fet però volia començar a jugar, i ara amb la Mireia ja tenim la idea que la pròxima serà la nostra felicitació de Nadal. Aviat ens posarem a treballar per començar a fer-la amb cara i ulls

watch?v=XQBieRYBvEY

Fa dies que he començat a veure coses fetes amb stop motion i m’ha cridat molt la curiositat i xafardejant he anat descobrint coses que em crida la curiositat i intentaré portar endavant.

Que és això del stop motion doncs és fer una animació amb fotografies i després ajuntar-les i fer una animació, en poques paraules es com es van fer les primeres proves de fer una pel·lícula van agafar un cavall i 15 càmeres i van agafar un cavall i un genet i el van fer córrer i quan passava anaven fotografies i després van ajuntar els 15 negatius i passant-los en ràpid van fer la primera pel·lícula.

Doncs ara s’ha posat de moda amb fotografies digitals fer el mateix.

Aquí teniu una gran stop motion. En breu veureu el meu primer “divertimento” que ja ronda per youtube.

stopmotion

Henri Cartier-Bresson per podríem dir que és el mestre de la fotografia va ser un cèl·lebre fotògraf francès a qui molts consideren el pare del fotoreportatge. Va defensar sempre la idea d’atrapar l’instant decisiu, versió traduïda de les seves “images a la sauvette“. Es tractava, per tant, de posar el cap, l’ull i el cor en el mateix moment en el qual es desenvolupava el clímax d’una acció.

Va néixer a Chanteloup-les-vignes, als afores de París, el 22 d’agost de 1908. Als 22 anys va decidir provar sort a Costa d’Ivori on va realitzar les seves primeres fotografies. Un altre cop a França, va adquirir una càmera Leica que quedaria associada a ell. Després de fer petites incursions al moviment surrealista va fundar l’agència fotogràfica Magnum amb Robert Capa, David Seymour i George Rodger.

Va cobrir importants esdeveniments com la mort de Gandhi, la Guerra Civil Espanyola o l’entrada triomfal de Mao Zedong a Pequín. Cartier-Bresson va ser el primer periodista occidental que va poder visitar la URSS després de la mort de Stalin.

Amb la seva esposa, Martine Frank, com ell, fotògrafa, va crear l’any 2000 una fundació encarregada de reunir les seves millors obres. Va morir el 2 d’agost de 2004 a Cereste, França.

Aquí us deixo enllaços

http://www.henricartierbresson.org/index_en.htm

http://www.magnumphotos.com/Archive/C.aspx?VP=XSpecific_MAG.AgencyHome_VPage&pid=2K7O3R1VX08V

No he sigut mai un gran fan de Polònia, però de tant en tant el veig fa unes setmanes vaig trobar una perla que vull compartir amb tots vosaltres…………………

\”upjol\” polonia