Txewaka bloc

Aquest diumenge la meva colla castellera “els castellers de la vila de Gràcia” va fer una magnífica actuació a la plaça Sant Jaume de la ciutat veïna (Barcelona ). Amb el conjunt de gent que ens dediquem a plasmar les fotografies de la colla(en una camera fotogràfica o de vídeo), ens vam quedar al·lucinats perquè des de la tarima de la plaça Sant Jaume es veia a tothom aixecant les cameres digitals per plasmar el castell. En els deu anys que porto fotografiant els castells mai havia vist una quantitat tant gran de cameres fotogràfiques. Aquí una reflexió o un dubte, amb totes aquestes imatges que hi ha del 4 de 8 que es van fer ahir que en fa la gent?

 Els de la colla o els familiars serveix per recordar una efemèride o per ficar-la a Graciapedia, i tot el resta de gent que en fa? 

També podem fer un concurs quantes cameres fotos hi ha a la imatge?

Diumenge vaig anar al cine a veure una pel·lícula francesa que tant a la Mireia com a mi ens va cridar l’atenció ( casi, casi li podríem dir Mission Imposible, no la pel·lícula sí no que ens cridi l’atenció als dos ). La pel·lícula a part d’agradar-nos als dos ens vam donar compte que cadascú va veure la seva pel·lícula particular, i al hora de comentar-la vam veure detalls que cadascú havia vist o que li havia donat més importància. Sinopsis: Després d'haver-se fet un nom a París, un pintor torna al seu poble natal en la França profunda per a viure en la casa en la qual va passar la seva infància. Un jardí de bones proporcions envolta l'edifici. Per a cuidar-lo, posa un anunci en el diari local. El primer candidat, i el definitiu, és un antic company de col·legi miraculosament retrobat després de tants anys. Serà el jardiner.Els dies passen i el pintor descobreix, mitjançant tocs impressionistes, a un home que primer li intriga i que acaba per sorprendre-li gràcies a la seva franquesa i la simplicitat de la mirada amb la qual veu el món.

Sobre el meu punt de vista, converses amb el meu jardiner narra la història d'una bonica amistat entre dues vells amics de la infància que resisteix el pas del temps. En els diàlegs que hi ha entre els dos sobre art, de les dones, de la vida… El jardiner poc a poc i sense voler-ho fa que el pintor canviï la seva forma de veure la vida i la seva manera d’actuar davant la vida amb els diàlegs sensibles i subtils.

Aquesta última diada ha sigut una diada molt diferent, pel matí estava acostumat a primera hora anar al fossar  ( veure la iaia del fossar vestida de pubilla, tota una icona de la diada ) amb els castellers fèiem els corresponents pilars d’homenatge, mirar 4 paradetes anar a esmorzar amb els amics de castells i anar cap a Casanoves, on fèiem pilar caminat conjuntament amb les entitats de Gràcia i després la “jirimegia” de  ficar l’escut de la colla als peus de l’estàtua d’en Rafael de Casanoves i tot seguit, anem a la “festa de la llibertat” a actuar, i després a dinar bé per ciutat vella ( l’any passat a Can Pitarra ) i a les 17h cap a la mani i escoltar els discursos pertinents i després al concert de la “festa de la llibertat”. Però aquest any, la cosa ha sigut molt diferent. A la meva facultat es fa des de el mateix dia 11 el programa de 59”  (la versió amb política catalana ) que faran cada dimarts a les 22h a la 2. Aquell dia vaig veure les “intringulis” d’un programa per dintre i la quantitat de gent que mouen i tot el que poden fer en 17 hores convertir una aula Magna en un plató i desmuntar-ho per el dia següent fer com si no hagués passat res.  Per resumir vaig treballar 14 hores el dia 11 i la diada la vaig fer a la facultat de biologia.

Ahir vaig anar a passejar amb la  Mireia pel Parc de Collserola, vam aparcar la Xusqueta al revolt de les monges ( si no m’equivoco ), vam creuar la carretera i agafarem el camí dels voluntaris a uns 400 metres al costat d’una petita àrea de descans vam veure un porc senglar. Els tres ens vam quedar quiets nosaltres perplexos de tenir un bitxo així a menys de 5 metres i ell suposo que volia comprovar si erem l’Astèrix i l’Obelix ( Perdona’m Mireia per fer aquesta comparativa, jo sóc l’Obelix 😀 ) al final el porc senglar va marxar. I nosaltres sorpresos i comentant la jugada vam pujar fins la font de Sant Ramon.

Ho sorprenent ve ara, retornant pel mateix camí veiem que davant nostre hi ha una parella amb dos nens d’uns 8 anys, els nens estaven jugant per la zona on em trobat el seglar feia mitja hora. De cop i volta el seglar apareix pel camí a menys de dos metres rera la senyora. I amb tota la meva precaució li dic – No t’espantis però rera teu tens un senglar. La senyora es gira i com qui veu un gatet recent nascut crida als seus nens perquè vegin el senglar i amb la cridòria d’histèrics dels nens i les corredisses el senglar marxar espantat entre la verdisa però acorralat entre nosaltres i la carretera. I apali la Mireia i jo vam digué de creuar el camí amb la incertesa del que pot fer un animal d’aquest estil acollonit.

Sabia que al parc de Collserola hi havia  Porcs sengalrs i que la gent els hi donava menjar, però trobar-te’ls tant a prop fa cosa i la reacció dels Kan Fanga duminguerus encara fa més por perquè algun dia hi haurà més d’un  SUSTU.

Dilluns vaig sentir a Catalunya Radio que l’entrevista del diumenge que hi havia a el País, que Zapatero havia llegit i elogiat el llibre “la piel fria” de l’Albert Sánchez Pinyol.

A mi em va sorprendre per que és un llibre que te 5 anys. Així que des d’aquí li vull dir al senyor Zapatero que ja pot llegir el segon llibre de la trilogia “ Pandora al Congo “ que ja te casi dos anys. Que es casí tant bo o més bo que el primer llibre.

Ara us vull explicar la meva història amb el llibre, jo farà 3 anys que el vaig llegir, però portava mig any ja mirant sí me’l comprava o no. M’agrada passejar per l’Fnac i sempre miro els llibres més venuts, les pel·lícules i els cd’s, i el llibre més venut era “ La pell freda” així més rera més, quan ja portava 4 mesos sent el llibre més venut se’m va passar pel cap fullejar-lo, veia que era una 5 edició, vaig llegir qui era l’Albert Sánchez Pinyol, vaig llegir el resum del llibre i el vaig deixar a l’expositor perquè no em feia gràcia. El més següent el llibre ja portava una faixa, que posava que el llibre s’havia traduït a 8 idiomes, i tot de frases, que deien que era “el Tolkien a la Catalana”, i de grans elogis ( com és normal en qualsevol faixa), el més següent el llibre ja era en castellà al costat un del altre però la sorpresa és que havia una nova faixa que deia que havia venut 65.000 llibres en català, vaig agafar-lo, vaig tornar a llegir el resum, el vaig fullejar i un altre cop el vaig deixar a l’expositor. Van passar un parell de mesos i vaig veure que portaven 13 edicions i vaig decidir comprar-me’l.

He de reconèixer que és un llibre de ciència ficció que m’ha atrapat des de la primera pagina i que he deixat a molta gent. Pels que heu llegit el llibre us recomano que llegiu un article de transversalweb que fa una breu comparativa entre la pell freda i el país del senyor zapatero i l’entorn. I pels que no heu llegit el llibre potser us anima a llegir-lo.