Txewaka bloc

Ja fa temps que he anat veient que els grans mestres dels monòlegs són ( Gila, Rubianes, Buenafuente ) aquest tres personatges han fet del monòleg una professió i un estil. Tots els altres còmics que he anat veient al tots en un moment o altre fan servir l’estil dels mestres en gran part del seu espectacle.

Diumenge vaig anar a veure, el lider de muchachada nui en Juaquin Reyes, l’espectacle va estar be i m’ho vaig passar bé. Però durant l’espectacle em vaig en recordar molt dels tres grans mestres però sobretot d’en Rubianes quan deia que hi ha molts tipus de public ” hi ha el que riu per res perquè ha anat a passar-ho bé i facin el que facin riurà”. En Juaquin Reyes va sortir del escenari i sense dir paraula agafa el micró amb la ma agafar el suport del micró i l’aparta i tota la sala estava rient com bojos. Jo vaig al·lucinar.

Dintre del públic que va anar a veure en Juaquin Reyes hi havia 3 tipus el FREACK, el CHOLO, i el PROGRE-MODERNILLO

Avui he decidit fer googling, per fixar-me amb els temes madiàticament vergonyosos del “ cas palau “ i la “operació pretòria”, i fixeu-vos una cosa i sense voler treure importància d’un fet a l’altre.

Cas palau en el google amb pagines en català 2.040.000 pagines i el cas pretòria 37.800 pagines. A les teles, be a la nostra tv3 cada dia parlen del cas palau, del cas pretòria en parlen molt menys, però el dia que més van parlar va ser el dia que el pobre Macià Alavedra ( recordem que es un dels grossos de Acesa autopistes )va sortir sense dignitat per la tele amb les lligades agafant les seves pertinences i el pobre Prenaceta que jo des de petit sempre he sentit el seu nom com a corrupte. I segons el president pujol un dia de conversa amb en Prenaceta en el primers dies de la Generalitat després de la dictadura. En pujol li va preguntar que és la Generalitat i en Prenaceta li va dir la Generalitat som tu i jo. I per no parlar d’un alcalde socialista que també té tela.

Amb tot això vull dir que com és nota que quan interessa certes notícies van sortint en conta gotes per no fer mal a la societat i perquè la societat oblidi.

Però que hagués passat si aquest cas haguessin sigut altres partits polítics?

Deixo la pregunta i que cadascú pensi el que vulgui

Alejandro Amenábar acaba de fer una pel·lícula que m’ha sorprès molt Àgora “ aquella gran frase que sols se que no se res” va ser la sensació que vaig sortir del cinema.

La imatge dels pobres cristians tot ho que ens han fet perquè no ens deixaven pensar i creure en el nostre deu  tot poderós i únic. És el que sempre m’han ensenyat ( jo ja fa molts anys que no ho crec) però ningú es capaç d’ensenyar la veritat i ho cruel que ha sigut i és el cristianisme manipulant la història.

La pel·lícula és molt recomanable, per conèixer més la història i em quedo amb una frase de la pel·lícula dita per Hipàtia “tu t’aferres al que creus jo em qüestiono tot el que crec” més o menys era així la frase.

He extret la biografia de Hipàtia de la wikipedia

Hipàtia d’Alexandria o Hipàcia ^[1] (Hypatia, Ὑπατία) (entre 340-370 – c. 415-416) fou una filòsofa neoplatònica natural d’Alexandria a la província romana d’Egipte, que va destacar en els camps de la matemàtica i l’astronomia. Fou membre i cap de l’Escola neoplatònica d’Alexandria. És considerada la primera dona coneguda en fer una contribució substancial al desenvolupament de la matemàtica.

Filla de Teó (Theon), matemàtic i cap del Museu d’Alexandria, a Egipte, va col·laborar en l’obra filosòfica i matemàtica del seu pare. Tant el seu pare com ella eren pagans. ^[2] Cap a l’any 400, Hipàtia era una autoritat en l’ensenyament de la matemàtica i la filosofia. Es diu que va arribar a presidir l’escola neoplatònica de Plotí, a Alexandria, i que era bella, graciosa i modesta.

Els cristians d’aquella època, en ple ascens al poder i en lluita contra el paganisme, tendien a identificar la ciència amb el paganisme . De tota manera, entre els alumnes i les amistats d’Hipàtia també hi havia cristians preeminents. Quan s’inicià un greu conflicte entre Ciril, el patriarca d’Alexandria, i Orestes, el prefecte imperial, Hipàtia fou considerada una amenaça per alguns seguidors del cristianisme, que la van acusar d’excessiva familiaritat amb el prefecte i d’haver influït en ell per enverinar les relacions amb Ciril, i el clergat la va voler forçar a abandonar aquesta relació.

Probablement^[2]l’any 415, quan tornava a casa fou sorpresa al carrer per fanàtics ^[2] cristians encapçalats per un lector anomenat Pere, la arrossegaren del seu carro, fins a una església, on la van despullar i esquarterar. Teodoret va acusar Ciril d’haver instigat i aprovat els fets, si bé no n’hi ha cap evidència.

Obres

Totes les obres d’Hipàtia s’han perdut i només se’n coneixen els títols per les referències que hi fan altres autors:^[2]

• Comentari a l’Aritmètica de Diofant d’Alexandria.
• Comentari a la Cònica d’Apol·loni de Perge.
• Edició del comentari del seu pare Teó a l’Almagest de Ptolemeu i als Elements d’Euclides.
• Perfeccionament de l’astrolabi.

l’ultim llibre que he llegit i us el recomano El caçador d’estels de Hosseini, Khaled El destí és imprevisible. Un història bastida sobre el remordiment i el sentiment de culpa. Amir és un noi pastun, de dotze anys, de vocació sunita; orfe de mare en morir aquesta quan va donar a llum. Només té a Baba, el seu pare, un ric comerciant de Kabul; un home just, admirat i respectat per la comunitat però distant i fred amb el seu fill. Viuen amb ells, l’Alí, de l’ètnia hazara (un poble secularment sotmès a l’Afganistan), un antic servent de Baba, també orfe i abandonat per la seva dona (Sanaubar) quan va néixer el seu fill, en Hassan. Aquest neix amb el llavi “leperi” i és un any més petit que Amir. Serà el seu criat i, alhora, el seu company de jocs inseparable. Amir, amb tot, sempre se sent gelós de l’atenció que li dispensa, sorprenentment, el seu pare a Hassan.

La vida transcorre plàcida a la Kabul de 1975 . Una ciutat animosa, en expansió; bolcada als concursos d’estels que s’hi realitza cada any. Guanyar-lo significa glòria i prestigi. Amir i Hassan decideixen participar i guanyar-lo. Però cadascú des de la seva situació social inamovible: amo i servent. Amir, vol guanyar-se l’admiració del progenitor vol demostrar que és ell realment l’escollit, i voldrà guanyar, en honor seu, el concurs d’estels. I ho fa, gràcies al suport i abnegació del seu amic Hassan.

Però el mateix dia, que ha de ser de glòria i felicitat per haver guanyat el concurs, s’esdevé un fet inesperat; brutal, colpidor, que marcarà la relació futura dels dos amics per sempre més. La covardia del més fort toparà amb la força moral del desvalgut. Una lliçó de fermesa i integritat moral que Amir no sabrà entendre fins molts anys més tard. I aquest sentiment de culpa, l’acompanyarà la resta de la seva vida.
En la fugida de Kabul per l’entrada dels talibans, i camí del seu exili a Nord-amèrica, Amir deixarà enrera una casa, una infantesa, i un amic i s’endurà un record que el tormentarà sempre. Però tindrà una oportunitat de redempció, quan anys més tard, ja casat, un antic soci del seu pare, Rahim Kan, el seu antic padrí, el farà cridar al seu costat. Està a punt de morir i abans li vol revelar un gran secret. El gran secret de la seva existència.

Entendreu., potser, com se sent un immigrant en país estrany i com l¡American way of life, va prenent forma en el cor d’un afgà que no vol perdre els orígens. I potser us emocionarà el sentit del retorn, de la retrobada, del coneixement de la història i l’assumpció del passat, recobert per un secret inconfessable.

Un altre any torna el concurs de fotografia Fotonat de la Universitat de Barcelona a la facultat de biologia, organitzat pel CRBA i aquest any presento aquestes dues fotografies.

Ja us aniré informant de com va el concurs i si m’han seleccionat per la fase final. Entreu aquesta galeria per veure les bones fotos dels altres anys.