Txewaka bloc

Ahir xafardejant per Internet vaig trobar aquest dibuix d’en Peter Pan  i em va recordar una cançó del Ismael serrano, cantautor que segueixo, en aquesta cançó i el començament que fa a mi em fa pensar moltes coses sobre el món que estem deixant a les noves generacions.

Uno de los finales más tristes, que yo jamás leí es el final de Peter Pan,…. el tiempo pasa i pasa para todos….. Wendy crece y se hace toda una mujer, tiene una niña que se le parece a ella cuando se escapaba con Peter Pan. Una noche pasado mucho, mucho, tiempo, desde la ultima noche que se vieron, Peter Pan irrumpe en la habitación de Wendy, para buscarla para llevársela de nuevo a “nunca jamás.” pero el tiempo no pasa en balde, Wendy no es una niña. Cuando el le dice,  vine a por ti…… Ella le dice, no des la luz. Porque dar la luz supone,  enfrentarse a la jodida certeza de que hemos crecido….. Alguien entro de golpe en la habitación y encendió la luz….. Y nos dimos cuenta de que,  casi,  no quedan niños….. de que negamos al derecho a la infancia a los que la merecen . Si meter pan viniera a buscarnos no den la luz…. No vaya a descubrir que lo hemos traicionado y hemos crecido demasiado.

Si Peter pan viniera

Si Peter Pan viniera a buscarme una noche azul,
que me sorprenda a oscuras. Por favor, que no dé la luz,
no vaya a descubrir que suelo mentir
cuando juro ser aún ese niño.
Quién le va a contar que la gran ciudad
no dejó ninguno ninguno, ni uno vivo.

Estrellas fugaces, mi más breve instante, respiran el humo,
escuchan el mudo rumor que nace en sus vientres.
Fueron arrojados al acantilado
de la cruel favela,
huyen de las hienas, de escuadrones de la muerte.

Si Peter Pan viniera a buscarme una noche azul,
que se extingan los soles, ¿dónde diablos te esconderás tú?
Mowgly coserá botas en Ceilán,
no escuchará rugir de noche a Bagheera.
Tom Sawyer reirá tras el humo del crack
si en esta redada logra salvar la vida.

Si Peter Pan viniera a buscarme una noche azul,
que nos sorprenda a oscuras, por favor apaga la luz.
Si quieres evitar que en la tempestad
le queme la fiebre de niños ancianos.
Quién le hará entender que al amanecer
cierran con grilletes sus ojos cansados.

Niños que perdí, a los que mentí,
gritan a lo lejos, arañan el hielo de la luz de la mañana.
Niños con espinas, con cuencas vacías,
que te lanzan piedras,
tiñen las sirenas de todas las ambulancias.

Us recomano que tant entreu a la seva pàgina com  veieu el video i digueu-me que us sembla val molt la pena a mi m'ha donat sensació de felicitat i llibertat ( i molta enveja ). Del video espereu-vos a veure el tros de Kenya.

La Barcelona fashion, com sempre desmereix les festes populars. Aquest any una cosa molt curiosa al districte de Gràcia es trobaran 4 rues en el mateix dia, Barris Nord, Camp d’en Grassot , i la de la Vila de Gràcia  i després la de la gran Barcelona “cool”.

Les tres primeres rues, potser no són les millors rues del món, però, per a mi ho són perquè són les rues que neixen del teixit popular, del esforç de veïns i veïnes, i es fan amb pressupostos molt baixos. En aquesta Barcelona on és parla de l’individualisme, Gràcia torna  a ensenyar a la ciutat veïna, que els moviments populars tenen fan el seu paper i que no es funciona amb un talonari de 400.000 euros.

Per mi es una vergonya que la gran Barcelona no hagi mogut fitxa per fer una sola rua a Gràcia, o es que no es veu bé l’esforç del moviments populars?

Fa uns dies  vaig tenir l’experiència d’anar per primera vegada a la Biblioteca Jaume Fuster, al entrar em va sorprendre ho gran que era, ho “fashion i “cool “ que l’han feta. Estava plena de gom a gom vaig estar 10 minuts buscant una cadira per poder estudiar.

Un cop trobada la cadira, al segon pis, comença al xou, un parell d’argentins que s’embalava que feia molt de temps que no es veien perquè no paraven de parlar en veu baixa.  Al costat entra una noia autòctona que obre el seu ordenador i la música famosa del windows, la noia va ser educada i em va demanar perdo.

A tot el recinte hi havia un fil musical de soroll de cadires que la gent movia per aixecar-se i per sentar-se ( molt ala moda, però ningú pensa que les cadires no  han de fer soroll, en una biblioteca) Va haver-hi un moment  que el soroll de les cadires van començar a sonar com una melodia de samba.

El colmo va ser una nena la seva mare i la seva avia que van muntar un xou com si estiguessin a dintre del mercat de crits de plors i de converses tontes. Ningú els hi va dir res

Però la cirereta del pastís va ser un tipus menjant-se un iogurt de vidre i el personatge en qüestió es entretindré  a escurar el iogurt

Avui a falta de 48 hores que s’acabi la meva primera exposició, us puc dir que sóc la persona més feliç del món, per molts motius.El primer és perquè a l’exposició ha passat bastant gent, i tots els comentaris són molt bons.Segon perquè he vengut a dia d’ahir 4 fotos, i això em fa molt feliç, pq hi ha amics que han decidit compra una foto meva, pq els hi agradava, alguns ho han fet d’amagatotis perquè  no m’entarés.  A tots els que heu anat, els que meu comprat una foto i els que meu  fet algun encàrrec amb altra tamany, moltes gràcies a tots per contribuir al meu somni.