Monòlegs políticofestius

Possiblement aquest escrit, com sempre, es dirigeix més la gent a que ens va deixar de votar, que no pas  a la gent que ens va votar. Als segons, donar-los les gràcies per la confiança. En sabrem ser també fidels receptors. Certament no sempre pensem en vosaltres. La moral i el rerefons judeocristià ens deu duu a aquella paràbola, em penso, de les ovelles descarriades.

Què dir a la gent que ens ha deixat de votar? hi pot haver, com alineacions del Barça per a cada seguidor, diversos motius. Els grans politòlegs avaluaran diversos llocs on han anat a parar els vots. Jo n’indico cinc, sense valorar-ne la quantitat: CiU, abstenció, CUP, IC i SI. Amb tants factors i destins possibles, com es pot entendre es fa més difícil fer una única recepta, atesa la incompatibilitat que hi ha entre tots ells, certament. Recuperar a la vegada un votant que ha anat a les CUP i un que ha anat a CiU ens pot fer ratllar el ridícul. I ara no és el que toca, precisament.

Així, doncs, mentre anem reflexionant sobre què cal fer i un cop superat el debat sobre si cadascú es considera part del problema o bé part de la solució, deixeu-me que us digui que em considero part de la solució, que també he valorat si era part del problema. I tot i saber-me’n una part, entenc que puc ser més part de la solució. No, tranquils, no em vull presentar per president del partit. El meu terreny de joc és i continuarà sent Gràcia. Perquè continuo pensant nacionalment i actuant localment.

A partir d’aquí, només dir que prenent nota del que hem fet malament, farem perquè no torni a passar. No com a compromís, sinó com a realitat. I si ens hem allunyat de la gent que algun cop ens va votar, no donarem la culpa als mitjans o pitjor, a la gent, sinó que assumim la part de culpa que ens correspon.

Seguim a disposició de la gent, en condicions més difícils, potser, però dibuixarem el full de ruta que calgui a Gràcia. I ho farem recordant, que de vegades ho hem oblidat, el que ens va dur a fer-nos militants. I aquest esperit és el que ens donarà força.

Si vam tocar el cel el 10A i vam sortir tocats el 22M, la realitat deu ser un punt entremig, perquè ni abans érem tan bons i ni ara som tan dolents.

Seguirem, doncs, treballant, però ens caldrà ser més eficients i, sobretot, sabrem fer que la gent ens torni a fer confiança. Per la part que ens toca,  i per la part que toca els nostres dirigents.

Fins a la victòria, que no només és la independència, sinó la fi de les injustícies!!

Acaba la campanya electoral. No ens enganyem, ha estat de perfil baix i ara s’ha vist sacsejada per l’acampada, que ja comença a separar la de Madrid i la Catalunya, perquè som diferents. Una mostra més de rebuig a una inseguretat en el futur que caldrà que tots tinguem en compte.

I avui, darrer dia de campanya, us demano el vot per Unitat per Barcelona. Hi ha un excel·lent article a Cronica de motius, jo us escriuré els meus.

Vaig entrar en política perquè creia que no em podia quedar indiferent a la majoria absoluta del PP el 2003. A partir d’aquí han passat moltes coses i encara no hem tingut prou temps per a valorar-ho en perspectiva. Sovint sempre estem corrent.

Porto ja sis anys sent conseller de districte. Potser no tens la mateixa espurna de novetat, però et reconeixes més eficient i productiu. Trencada la timidesa dels inicis, els contactes serveixen, i serveixes tant a govern com a l’oposició. Un dia dones el nom a una biblioteca i un altre aconsegueixes una plataforma única més. Quan em jubili tindré un cabàs de projectes en aquests carrers plens de records i realitats assolides.

Estem preparats per tornar a governar. Perquè alguns mereixen deixar-lo i altres no es mereixen governar ni una engruna de la capital.

Com estem, doncs? fent els deures. Fins que siguem independents i i hagi injustícies socials, sempre n’estarem fent. L’independentisme que va sortir esmicolat del novembre comença a saber llepar ferides i reconstruir ponts. No tots, cert, però hi anem. Una part de l’independentisme estètic i la part de l’independetisme frustrant i que prefereix anar contra altres independentistes encara no han estès el valor de la unitat. A tots ells els dic que caldrà anar junts, un dia, el dia que poguem generar un Bildu a la gracienca i a la catalana. Mentrestant no ens podem fer la traveta.

I ho dic per als independentistes que dubten què votar. Arribar molt content a casa i maleir-se quatre anys o apostar per una cosa nova com un tercer espai. No vam estar treballants tots per la consulta del 10A per ara continuar darrera del PP, que anirà fins els 7 regidors i voldrà marcar l’agenda política. Quan pitjor, millor? no per la gent de Gràcia i de Barcelona. No amb el meu conformisme.

Tornaré a sortir al carrer, a Fontana i on calgui, per tal de poder convèncer la gent que l’independentisme útil no és una frase manida, sinó com sempre, el resultat d’una feina feta i una feina per fer.

Els concursos de jo sóc més independentista o més d’esquerres avorreixen, ja no sóc un adolescent delerós de tenir un etiqueta distintiva. Sóc pràctic, i sent-ne, vull saber que el que faig té sentit.

I per això estic a la candidatura d’Unitat per Barcelona, perquè crec que és la millor eina social i nacional, capaç de marcar línies vermelles a les retallades en un govern de centre-dreta. Perquè no em resignaré a pensar en el que podria passar el dia que governem la ciutat, sinó que ho voldré a partir de dilluns. Perquè sé i confio en la gent seriosa com en Portabella i en Ricard, que m’han ensenyat tantes coses.

Jo, Unitat per Barcelona, vota Unitat per Barcelona.

Per a Gràcia és molt important l’espai públic, no tan sols perquè és allò que compartim, sinó també perquè és allà on tots plegats rebem més pressió, per l’ús i pels intents de privatització.

El passat mandat l’equip de govern (PSC i IC/EUiA) va canviar el projecte de la Plaça Dones del 36 tancant-lo de nits, pretenia tancar el Parc Güell i volia edificar sobre la Plaça de la Sedeta.

Ha estat ERC, ara formant part de la coalició Unitat per Barcelona, amb en Jordi Portabella, qui ha liderat i va aconseguir aturar l’edificació sobre la Plaça de la Sedeta, el projecte del Parc Güell i ens hem oposat al tancament de la Plaça Dones del 36. Perquè per nosaltres és una noció de com s’entèn l’espai públic i trobem incoherent no defensar l’obertura de tots aquests espais a la vegada.

En aquest sentit, en els darrers dies, tant en Jordi Portabella en mítings i intervencions a la ràdio, com en Ricard Martínez (al passat acte de dissabte a la Plaça Lesseps) han deixat clar que en el proper mandat seguirem aquesta via.

Perquè o per l’equip de govern ha estat un viratge ideològic cap a posicions de dretes o bé ha estat la manifesta incapacitat de gestió de l’espai públic, una de les principals tasques d’un govern municipal. Qualsevol de les dues opcions ens preocupen, i molt.

De quina manera plantegem l’estudi i els projectes en aquests entorns? Amb participació. Els tres partits d’Unitat per Barcelona, junts però no sols, han format part de Barcelona Decideix, el millor exemple de participació real i democràtica que hi ha hagut en aquesta ciutat. I hem après com, estan al carrer, la gent vol ser interpel·lada i vol decidir, i vol prendre partit per allò que creu.  Amb el Fòrum del Silenci 2.0 i altres noves eines.

Ens sentim, doncs, preparats per a noves formes de participació real, lluny d’alguns àmbits participatius massa poc transversals i massa compartimentats. La vida quotidiana no és una suma de calaixos, sinó la barreja d’interaccions constants.

I parlant del Parc Güell, caldrà considerar els seus efectes. Optimitzar la col·locació de taxis i autobusos turístics, que tendeixen cap a la Carretera del Carmel, que permeti aflorar comerç de proximitat real, i, també, apostar per una línia 9 bàsica per rebaixar les necessitats de mobilitat en vehicle privat a la ciutat.

I a la Sedeta, caldrà optimitzar els usos i els espais existents per no perdre espai verd, però de qualitat. Sabem què opinen els veïns i veïnes, i no estarem sols a l’hora de tirar endavant el projecte.

I a la Plaça Dones del 36, està clar, l’espai públic és de tots i totes, és una plaça, no un interior d’illa, perquè hi viu gent i hi volem serveis. I, també, per respecte a una entitat i una idea, l’original. Volem que les Dones del 36 entrin finalment a la Plaça, on no han volgut mai entrar perquè hi ha reixes.

Ens avala ser els qui vàrem iniciar la principal transformació de l’espai públic de Gràcia, amb el Pla de Mobilitat.

Tot això i molts més, ho volem. Ens acompanyes?

La Sedeta ha estat de sempre un símbol per a la gent del Camp d’en Grassot. Així mateix, pot considerar-se un símbol del passat mandat.

Recordem que des d’Esquerra, ara integrada a la coalició Unitat per Barcelona, va ser la primera que va oposar a la construcció d’un edifici a la plaça interior. I ho vam aconseguir. Podeu llegir-ho aquí. Caldrà recordar també que aturant el projecte, a la vegada vam reclamar la millora i manteniment de la plaça i vam oferir espais possibles per a la construcció del Centre de Serveis Socials, que consideràvem i considerem necessari, tot i que no a la Sedeta.

Però pensem en el futur i allò que volem i allò que volem canviar.

En primer lloc, caldrà reprendre els processos de participació, però ben fets i estructurats. Amb voluntat d’incorporar millores i no de validar una premissa prèvia.

En segon lloc, pensant, en els usos caldrà saber del cert les activitats que hi volem incorporar i veure si podem optimitzar el Centre Cívic. Les activitats juvenils, diguem-li Casal de Joves o com volguem, ens han d’ajudar a estructurar també el barri.

Pensem i sabem que sent capaços d’aturar aquell projecte des de l’oposició, serem capaços d’arribar al consens des del govern.

Ens ajudes a fer-ho possible?

Altres propostes pel Camp d’en Grassot, extretes del nostre programa per a Gràcia

25. Continuar desenvolupant el Pla de Mobilitat. Noves illes proposades:

d. Al voltant del carrer Grassot.

e. En el triangle Pi i Margall/Travessera de Gràcia/Sardenya.

35. Rehabilitar espais d’interior d’illa per a que aflorin com a jardins públics que permetin espaiar la densitat.

37. Reformar el Carrer Pi i Margall, amb la participació de veïns i veïnes, entitats i el Mercat de l’Estrella.

38. Solucionar la connectivitat del Passeig de Sant Joan i Escorial, tot resolent les afectacions urbanístiques.

44. Continuar reclamant l’adquisició de la Caserna de la Guàrdia Civil a la Travessera de Gràcia per a la creació d’equipaments i habitatges al servei de la ciutadania.

Ha començat la campanya. I ho ha fet de la mà d’uns esdeveniments externs que ens marquen uns primers dies en l’eix nacional.

Curat ja de la basquitis adolescent, sí que reconec que va ser la pròpia llei de partits la que em va decidir a militar a ERC un cop tornés d’una estada a fora. Ara n’hem tastat alguns dels pitjors regustos i algun dels millors. Finalment, Bildu pot presentar-se a les eleccions municipals. Cantava tant que ni l’omniespanyol TC ha gosat dir que no, porucs que els toquin el crostó des d’Europa, suposo.

I mentre això passa, a Escòcia van per feina. Enveja, sí, però les coses s’han de llegir amb cura. Perquè les eleccions d’allà eren un gran plebiscit pels liberals, que en són els grans perdedors. Una lliçó. Es presentaven com els garants que no hi hauria retallades. Els tories les fan, el seu electorat ja ho sabia i acceptava, i paguen els plats trencats els socis menors, que no minoritaris. Caldrà tenir-ho en compte.

A mesura que fem zoom el mapa, un cop defugim la por que fa una Espanya blava que presenta l’enquesta del CIS, continuem lamentant la situació del País Valencià i les Illes Balears. Diferents, segur, però amb el PP.

Però anem cap a les municipals. Unitat per Barcelona, un nou nom, una nova il·lusió. Primer dia de campanya. Vam repetir al Museu d’Història, el que ens porta bon records de les consultes. Hi érem uns quants dels que vam treballar aquells dies (evidentment no tots, quedi clar).

No farem cas d’enquestes, però no ens sabrà greu que ens donin bon resultats. Les coses no són fàcils.

Dubtes per a una setmana. Podrem demostrar que tenim el millor candidat quan parlem de BCN? Entre la por a la dreta d’uns (no carrega una mica ja aquest discurs?) i la por a la ineficàcia dels altres, no podem parlar de projectes?

Més que mai, serà una campanya de confiances i complicitats. Sí, és tan important el Què com el Com. Potser la gent no voldrà saber necessàriament tots els projectes i les idees, sinó saber en qui confiar. I això, per Unitat per Barcelona és bo, no ho nego. Ens veiem seriosos, i, sobretot, creiem que la gent, ens voti o no, ens hi veu.

Un consell, proveu d’escoltar un dia en Portabella, no en els talls impossibles de la premsa. En directe o en una entrevista llarga. Compareu discurs, lideratge i il·lusió. I si encara teniu dubtes, a la vostra disposició. Farem tants cafès (potser descafeïnats) com calgui.

(article publicat el dia 6 de maig a l’Independent de Gràcia, http://independent.cat/gracia/Independent_389.pdf )

Benvolguda Gràcia,

ei, ara feia temps que no t’escrivia una carta. Sí, ja sé que em segueixes pel Facebook i el Twitter, però de vegades crec que cal un redactat més digerit i pausat, que em permeti transmetre les sensacions que darrerament estem tenint a casa. Sí, sí, a la web ja hem penjat tot el que hem fet per Gràcia aquests darrers quatre anys i allò que volem fer els propers quatre. Han passat moltes coses des del darrer dia que et vaig veure, a finals de novembre. Doncs sí, no ens va anar bé. Però deixa’m que t’expliqui que hem fet els deures, com han canviat les coses i com volem que canviïn més.

Recordes aquelles converses sobre l’independentisme i que anava dividit, sí, no? Doncs mira, les coses han canviat. Unitat per Barcelona, Esquerra amb la gent de Reagrupament i de Democràcia Catalana. Anàvem per separat, ens hem assegut, i hem vist tot allò que tenim en comú. Queda lluny el dia que es va penjar l’estelada al teu balcó, el 2008, però pensa en com, entre molts, es va fer una consulta fa poc. No, no la de la Diagonal, dic la ben feta, la del 10A, la que la gent va poder votar sobre la independència, la que es va fer fora dels equipaments municipals perquè l’Ajuntament de tots no els va voler deixar.

Recordes que teníem nostàlgia de govern? Doncs mira, crec que n’hem tret força profit. És cert que ser els primers a parlar de model de ciutat esgotat pot quedar lluny, però per això hem tingut més temps per a repensar i oferir un bon i nou model. És cert que el discurs de la poltrona és fàcil, però també és veritat que haver estat a l’oposició a Gràcia i Barcelona ens permet ser els únics que coneixem els dos móns en una ciutat massa estàtica.

És evident que no han estat fàcils aquests quatre anys. Sí, haver estat els qui demanaven la Llei de Barris al Coll i veure com la gestionaven uns altres, igual que amb el Mercat de la Llibertat, la Cibeles i la Violeta, o els Consells de Barris. Però, escolta, potser la gent haurà pogut comprovar que és tan important el “Què?” com el “Com?”. Recordes quantes reunions es van fer pel debat de Festa Major i pel Pla de Mobilitat? Doncs mira, quasi no se n’han fet aquests quatre anys. Com el Fòrum del Silenci o el Pla Estratègic de la Música, desats en un calaix.

Encara recordo com fa sis anys deies que tenies un alcalde i ara has tingut un Regidor. Sí, ja ho sé, ha estat un retorn a discursos vistos més des de la Vila que no pas de globalitat. Ja ho saps que sempre he dit que als Barris Nord calen diferents instruments de mesura, on l’arbrat, l’accessibilitat i l’aparcament, la interlocució i les obres es facin en els seus equilibris adequats.

Com estan les teves entitats? A mi m’ha faltat veure més promoció i col·laboració per part de l’Ajuntament, pensar en serveis comuns i no competitius, i com podem aprofitar tots els espais reals en un districte on en falten. Però no pateixis pels teus símbols, hem aturat la construcció de la Sedeta i farem un Parc Güell obert a tots els barris.

Bé, jo t’hauré d’anar deixant, que comencem una campanya. Sí, et parlaré sobretot d’espai públic, allò que compartim, i t’explicaré que cal fer més èmfasi en la seva cura, perquè si abaixes la guàrdia i permets més del compte, se’l queden només uns quants. I sí, també, ja saps que la crisi és una prioritat, però veiem opcions de generar nova ocupació, aprofitant també el molt coneixement que es genera a Gràcia, de cultura, d’intercanvi d’idees. Cal que et torni a dir que defensem el comerç de proximitat i que n’ha d’aflorar més als Barris Nord, però de qualitat? Però sí tothom ja coneix en Jordi Portabella!

Ja ho sé, ja ho sé, tu també vols canvi, alguns mereixen passar a l’oposició, però també saps que no tots mereixen passar a governar. Va, mira’t la web on tenim penjat el programa i ja em diràs.

Quedem el 22-M?

Sempre al teu costat,

Esquerra Republicana

Com fa en Basté, el faré en forma de preguntes:

–         Per què CiU ha preferit donar suport al PP i votar amb ells per la prohibició de les Festes Alternatives? Per què em preocuparà la pau civil i social si governen plegats aquests dos partits? Per què, per ells, és més fàcil sempre la prohibició que el diàleg? Per què més que mai caldrà que ERC sigui decisiva a Barcelona?

–          Per què el Regidor Espriu es va negar cinc cops a respondre’m per què no sabem res del concurs de Ràdio Gràcia, ni es convoca el Consell Rector de Ràdio Gràcia?

–          Per què sembla que es vulgui que arribi la tardor i l’hivern per solucionar els problemes de civisme al voltant de la benzinera de Legalitat i Alegre de Dalt? Per què s’ha baixat la guàrdia respecte la KGB?

–         Per què l’equip de govern no deixa clar que si tornen a governar tancaran el Parc Güell?

–         Per què no reconeixem tots plegats que els Plans Estratègics no han funcionat, ho deixem en útils documents de treball i evitem presentar uns documents qualitativament i quantativament poc representatius?

–         Per què s’estan deixant morir les Comissions de Serveis Social i Salut que havien començat amb bona empenta?

–         Per què el Regidor Espriu fa un informe de Regidor com un llistat d’obres desestructurat, sense relat polític i impossible de seguir?

–         Per què tinc la sensació que alguns i algunes consellers i conselleres de Districte d’alguns partits els importa més la Generalitat que no pas la política municipal?

–         Per què l’equip de govern tria tan malament els temes per a informes de consellers, triant-ne sempre aquells que no hi ha marge pel debat polític i sobre els quals sovint ni hi ha feina a presentar, sinó que de vegades és feina de les entitats?

–         Per què em preocupa que no es digui clarament que l’èxit de la nostra Festa Major depèn del fet que hi hagi gent que vulgui fer Festa Major?

–         Per què un projecte que fa tant temps que es va treballar (anterior mandat) com el de Neptú triga tant en arribar a plenari?

–         Per què l’illa C-2 (la coneguda com la de les pilones) es va fer en, comptem, mig any, i en trigarem quatre per reformar-la? Per què no es convoquen les Comissions de Mobilitat?

–         Per què semblava que ningú volia de veritat condemnar els incidents de la vaga general, fins que Esquerra Republicana va presentar d’urgència la seva moció, finalment aprovada per quatre grups i amb l’abstenció del PP (!!)? Per què es va abstenir el PP en una moció de condemna dels incidents de Gràcia i Barcelona????

–         Per què tinc la sensació que algun dia el PP presentarà algun dia una moció prohibint a les entitats a fer celebracions o manifestos com la de l’11-S?

–         Per què l’equip de govern fa temps que ha perdut l’agenda política i el lideratge de Gràcia?