Monòlegs políticofestius

Avui llegeixo a mitjans i webs tres notícies que em semblen importants.

– Jordi Portabella ha demanat una consulta popular per a definir el traçat final del TAV entre Sants i Sagrera. Veig que en Trias hi ha donat suport.

– Esquerra proposa l'extensió dels Consells de Barri a tots els Districtes de la Ciutat. Bona pensada, atès que a Gràcia han funcionat com a revulsiu participatiu. De fet fou en Ricard qui ho engegà.

– ERC reclamarà amb els seus socis europeus que la UE reconeegui Catalunya com a Estat membre si s'independitza. Ho dic perquè un cop en vam estar parlant en aquest o un altre bloc.

Ahir al vespre, vaig voler veure la televisió després d'un altre dinaret familiar contudent.

A TV3, no em motivava massa el tema, així que vaig voltar per altres canals. Mentre a Tele 5 es dedicaven a humiliar els qui volien els 15 minuts de glòria, vaig arribar a Cuatro, canal que tampoc no miro gaire.

Hi feien Callejeros. Ja l'havia vist algun cop. Ahir era sobre captaires i pidolaires. Molt dur per començar l'any, però potser necessari per sentir-se privilegiat. Algunes reflexions que em sorgiren:

– L'empenta d'aquella pobre gent per tirar endavant.

– La vergonya que sent la gent per demanar, difícil d'entendre des de fora. Encara hi havia gent que deia que bevien, quan em sembla entendible haver-ho de fer.

– Trobo que deu ser molt dur ser periodista en aquests casos, com substreure's de la cruesa. El que més m'agradava era com donaven la mà a aquella gent, tot i saber que després tornarien al "seu món real", allunyat d'aquella misèria. Serien els mateixos després d'aquella experiència?

– La ràbia que et generen els falsos malalts, com aquells que demanen fent veure que són sordmuts.

– La vida de merda, diguem-ho clar, que molts han hagut de patir. Alcoholisme, drogues, maltractaments, i tot i així tiraven endavant.

– Tot i la manca de present, una esperança d'un futur millor, per molt difícil que els pugui ser.

– Em va tocar sobretot aquell home gran que tocava el piano a les Rambles amb un fill disminuït.

– No sé si guanyaran més que treballant, no sé si n'hi ha que tenen morro, no sé si tindrien alternatives, el que sé és que hi ha bona gent. 

En fi, em va semblar un bon contrast a la vida nadalenca. El Quart món, el més proper i allunyat.

No només de la política viu un petit polític, així que a banda de recomanar-vos un article de reflexió d’en David Miró i una sèrie d'articles i d’entrevistes a en Portabella i un article de bloc, el d’en Carles Macian, passo a parlar d’altre coses.

Entrevistes a en Portabella

A El Periódico 

A l'Avui

A La Vanguardia 

Aquest exercici és interessant per comprovar com cada mitjà ho exposa diferent, com bé m'ha passat un company la reflexió. 

Article al Punt sobre comerç. 

Passo a parlar d’altre coses. Importants, no sé, però sí coses que penses.

Dins de la part de monòlegs politicofestius, engego una nova sèrie d’articles sobre la quotidianitat. Avui començo parlant dels cafès amb gel. 

Arriba la calor, i una de les coses que m’agraden més és, evidentment, és el cafè amb gel. Però com costa trobar-ne de bons. Aquests dies he pogut anar a desconnectar a un lloc de pau i tranquil·litat i em va donar per pensar-hi. Perquè no és quelcom senzill. 

1. La quantitat de gel 

L’estat perfecte d’un cafè amb gel que te’l prens a poc a poc és quan acabis de beure encara quedi gel. A l’Autònoma (lloc on ja no treballo, per cert, però això es mereix un altre apunt), mes d’un cop he hagut de reclamar més glaçons, perquè jo no vull amb cafè natural, si els glaçons s’acaben de fondre és que n’hi havia poc, i es comença a escalfar. De la meva experiència diria que  la quantitat addient serien dos glaçons dels sencers i tres dels que són buits per dins.

2. La quantitat de cafè 

N’hi ha d’haver una mica més del normal, no serveix la mida cafè italià, perquè ni desfà el glaçó. Però tampoc, com en algun lloc, ha de ser un cafè americà, que no et cap a la copa. L’ideal és la mida de tallat sempre i quan vagi acompanyat del punt 1, és a dir, una bona quantitat de gel. 

3. Els recipients

3.1. Recipient del cafè.

El millor, got de tallat, la tassa de cafè fa de mal abocar, i sempre acaba queient la gota per la tassa, a la taula o al plat. I això ho diu un químic, acostumat a abocar substàncies perilloses, com àcids, etc. 

Cal tenir la paciència justa perquè es desfaci el sucre (o sacarina), perquè sinó aboques el sucre encara sòlid sobre el gel, i tampoc és això. 

Recordo al País Basc francès, a Sant Joan Lohitzune, que vaig demanar un cafè amb gel, i em van portar un cafè en tassa petita i un glaçó dins que no vaig poder ni remenar el sucre. 

3.2 Recipient del gel

Juntament, amb el punt 1, crític. El millor és el got ample, com ara el basc alt de zurito (no el baix que queda massa ple) o el de tota la vida ample. L’estret té un problema. Quan beus, i encara hi ha molt glaçó, el gel se’t queda sobre el llavi i si proves de posar la cullera per contenir els glaçons, també se’t fa molt difícil. Ha de ser ample i alt. El got de bar de refresc no va massa bé i el de copa allargat de suc, tampoc. 

4. Si és descafeïnat, no em porti de sobre, si us plau.

La típica discussió sobre el descafeïnat, encara hi ha bars que no en tenen de màquina, per la qual cosa, un cafè amb gel al vespre es pot fer insofrible, amb l’aigua calenta, el nescafè de torn (quina cosa més dolenta, per mi, és clar), el sucre, els grumolls, etc. Sort que a quasi tot arreu en tenen, ja. Abans, demanar un cigaló de baileys podia ser de nassos si el volies descafeïnat. 

5. Un cafè amb gel, no amb llet!!

Diversos cops, i a tots ens ha passat, hem demanat un cafè amb gel i ens el porten amb llet. Problemes idiomàtics, etc., que no hi entraré fan més difícil tot plegat, però no sempre és un problema d’idioma. Després d’un bon àpat, demanaríeu un cafè amb llet? No, no, no! 

I, finalment, una demanda. Per quan un nestea de cafè?? 

Sé que ara hauré quedat com un punyetetes sibarita, però només volia dir com n’és de difícil prendre un bon cafè amb gel. I aquest cap de setmana ho he pogut fer. I un dia d'aquests parlaré del llibre que m'he llegit, La Clau Gaudí.

Aquest article és un homenatge a un article d’en Quim Monzó que va fer sobre els cafès i tallats en general. He regirat els diversos llibres que tinc dels seus articles i no l’he trobat una llàstima, però volia que quedés clara la inspiració.