Monòlegs políticofestius

Escric aquest article mentre un alemany fa una estranya comunicació al congrés on he anat aquests dies.

Sempre que viatjo a un congrés, i darrerament més,penso en els llibres d'en David Lodge, i trobo que no són tan interessants com els que ell presenta.

De tota manera, sovint hi ha estones on, amb distància, pots reflexionar. El mateix em va succeir a Niça.

Sovint he cregut també en la sincronicitat, i hi trec cap arrel de dues coses que vaig viure la setmana passada molt seguides. Casualitat o no, va aparèixer aquest article just dos dies després d'assistir al sopar d'en Jordi Pujol, de la Gràcia de les Tertúlies.

Mai no havia escoltat en Pujol en directe, i més quan a la mateixa hora feien Polònia. Quina impressió en vaig treure? com sempre, una gran sobrietat en l'exposició de la seva visió actual del país. Tot i exercir de pare protector (més similar a la idea que en Lakoff desenvolupa a "no pensis en un elefant"), veia riscos de futur per al país, tot i no deixar clar si ens hem de preocupar o no.

La meva divergència, que no convergència, és la de sempre. Tot i la radicalitat amb la qual va atacar l'Estat, i el Madrid polític, no oferia una solució real i realista. La política espanyola no canviarà. Com diu en Carod, ja s'agrada tal com és. Per què ha de canviar? Quina alternativa de país oferia? Cap, aguantar 300 anys més. 

La independència, segons ell, no és plantejable. Per què? i aquí ho lligo amb l'article del Punt crític amb ell. El dubte, el de sempre. Per qüestions de mercat? Per por a una hipotètica fractura social? No ho sé, mai Convergència s'ha explicat clar i català.

Mentre a Espanya fan programes de la Generació PF, a Catalunya, els qui realment som d'una generació, que és la crescuda amb en Pujol de president ens preguntem per què ser mesells? potser sí que tot i sempre sembla que sigui Unió el fre, potser és el mateix Pujol el qui frena l'independentisme de Convergència.

Una altra reflexió seria rellevant a la síndrome Obama. Molts opinadors, en Pujol per exemple, parlaven d'un nou Obama català. Semblem, amb tots els respectes i diferències, els jueus esperant un nou messies. Instal·lats en que ens falten líders, oblidem que l'important pot ser el projecte. No ens cal un nou Obama català. El que cal és defensar el projecte, aquest sí, que pot ser motivador i encisador, la construcció, de bell nou, d'un país. No ens cal la il·lusió, potser, d'una persona, sinó d'un projecte nacional que pugui solucionar els nostres problemes com a país.

/* Style Definitions */ table.MsoNormalTable {mso-style-name:”Tabla normal”; mso-tstyle-rowband-size:0; mso-tstyle-colband-size:0; mso-style-noshow:yes; mso-style-parent:””; mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt; mso-para-margin:0cm; mso-para-margin-bottom:.0001pt; mso-pagination:widow-orphan; font-size:10.0pt; font-family:”Times New Roman”; mso-ansi-language:#0400; mso-fareast-language:#0400; mso-bidi-language:#0400;}

Ara podria fer un article criticant en Zapatero, preguntant-me quant li ha costat sortir a fer-se la foto. En Sarkozy no és precisament una ONG, així que ja s’ho farà pagar, n’estic convençut. També podria preguntar-me quina és l’aportació d’Espanya si és o no diferent de la Unió Europea. En aquest sentit, m’ha agradat la resposta a l’entrevista de la Contra de la Vanguardia del dia 6 de novembre a en Prahalad, un estratega en innovació.

Doncs, bé, podria. Però prefereixo entendre el president d’Espanya. Per què? doncs perquè com a català vull exactament el mateix. Ell es queixa del cafè per a tots, de ser representat per altres instàncies superior que potser no defensen els seus interessos. Perquè vol una bilateralitat amb el món sense passar pel “cafè per a tots” del G-8.

Doncs és exactament això el que jo vull com a català. És exactament això el que el govern espanyol no vol per a Catalunya. És exactament això el que pretèn fer oblidar fent conferències amb 17 comunitats autònomes.

Ara bé, si la resposta a tot això és que Espanya és un estat i Catalunya encara no, a què esperem, companyes i companys?

Molt breu i molt tard, després de fullejar la premsa faig un primer directori dels mijans que parlen de la penjada de l'estelada a Gràcia.

Per simpàtica, i a l'espera de "revel·lar" totes les fotos i vídeos, penjo la foto de vilaweb,

A continuació, links a mitjans de tot tipus que parlen de Gràcia

Vilaweb portada

Vilaweb estès

Diari Qué

Abc (I)

La Razón

El País

El Mundo

El Mundo II

Directe.cat

3/24

El Singular Digital

La Vanguardia

Agència Catalana de Notícies

Racó Català

e-notícies

Demà més

Vaja, que jo també m'afegeixo a la campanya. Proposo que més gent faci el mateix i pengi les fotos al seu bloc.

Clar que també és cert que sempre la tinc posada. 

No puc deixar de recomanar aquest article de La Vanguardia, atès que fa pensar.

Enguany per ser fora i per les festes i per l'horari no he pogut seguir massa els Jocs. Catalunya no competia, però sí molts catalans i catalanes. Aquí em fa pensar en el bloc d'en Joan Puig.

Sort que som nosaltres els nacionalistes…

/* Style Definitions */ table.MsoNormalTable {mso-style-name:”Tabla normal”; mso-tstyle-rowband-size:0; mso-tstyle-colband-size:0; mso-style-noshow:yes; mso-style-parent:””; mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt; mso-para-margin:0cm; mso-para-margin-bottom:.0001pt; mso-pagination:widow-orphan; font-size:10.0pt; font-family:”Times New Roman”; mso-ansi-language:#0400; mso-fareast-language:#0400; mso-bidi-language:#0400;}

Enceto amb aquest article una sèrie d’articles sobre les meves vacances. Sí, ha estat un viatge diferent enguany. No tinc la intenció de donar enveja, sinó la meva visió de dos països, Jordània i Síria, als quals recomano anar.

Com tot turista amb ulls de viatger subjectiu, no és pas un estudi seriós, sinó la meva visió del viatge. Puc estar equivocat respecte les percepcions, però és la gràcia de viatjar.

Començaré parlant de Jordània, un país de contrastos també, però menys que Síria.

Jordània té dues de les visites obligades al món més brutals que recordo, Petra i el Mar Mort, però no per això és un país perfecte pel viatger. Més turístic que Síria, es veu més encarat a això, doncs en depèn més el seu PIB. Tot i així, no es veu tan preparat com Tunísia, que ja era més escandalós. Aquesta foto, que vaig tenir sort de poder fer, representa per mi una manera de dir que la riquesa no prové de la indústria, sinó també de les runes.

Com els països de la zona, notes la petjada infinita de la història. Per arreu, es conserven restes de romans, fenicis, nabateus, croats, i això dóna un pes a la història important.

Segons sembla, és un país en crisi, estan desapareixent les classes mitjanes, i s’accentuen pobresa i desequilibris, amb gent cada cop més rica i gent cada cop més pobra, de manera que l’especulació campa per les cases.

Un país amb un 52% de jordans palestins, que sembla que tinguin menys drets, i amb un milió i escaig d’iraquians desplaçats per l’ocupació americana.

Amman, la capital és un seguit de cases i més cases, totes del mateix color, per això és la ciutat blanca.

No tinc fotos de l’ambaixada nord-americana, un complex brutal megaprotegit, on es nota la diferència entre països aliats i altres.

Jordània no és ni millor ni pitjor políticament que països del voltant quant a l’exigència islàmica, però té el dubtós segell de qualitat que donen els americans i el vist-i-plau de la corona espanyola de ser amics, com si això fos Amnistia Internacional. Això fa que sigui més agradable que sentir que altres països com Síria i Iran, quan el conservadurisme d’estat campa per tot el país, en les dones i altres detalls.

Una de les coses que més volia copsar és l'època de les croades. He tastat i vist Saladí, el kurd que va aturar les salvatjades dels croats. Com sempre amb aquest tema, recomano llegir  Les croades vistes pels àrabs, d'Amin Maalouf. De fet, fins i tot recomano també el llibre d'en Manuel Forcano, A fil d'espasa. Les croades vistes pels jueus.

Bé seguirem, us he anat penjant fotos de petit format. Si en voleu més i millors, aneu a imatges de Gracianet

Reprenc el bloc després d'unes vacances de bloc d'un mes.

Tot i que aquests dies espero tenir temps per anar parlant de les vacances, el que sí volia comentar és una de les decepcions d'aquest estiu, Iniciativa.

Hem assistit primer a una certa trempera d'unitat d'acció, on fins i tot el PSC semblava que treia pit nacional davant del PSOE. Tot i que en el cas del PSC ja s'ensumava que podia ser foc d'encenalls, en el cas d'Iniciativa no ho semblava.

Demanar la compareixença d'en ZP al congrés per explicar al poble català, i també a l'espanyol perquè incomplia una enèssima promesa feta, la del 9 d'agost i l'acord de finançament fou una bona iniciativa, juntament amb en Joan Ridao i aconseguint el suport de CiU. Tot anava bé. Estem parlant de quelcom més que una promesa, l'incompliment d'una llei!

Ai las, després resulta que la pressió del PSOE per no veure com en ZP havia de reconèixer que no havien fet bé els deures ha fet que en Saura hagi pactat quelcom estrambòtic. Tres mesos de pròrroga. Amb qui ho ha pactat, amb en Joan Herrera? amb la Generalitat no, perquè el president de la Generalitat en funcions, en Josep-Lluís Carod-Rovira, no en sabia res.

Què hi guanya Iniciativa? no ho entenc. En Mas, quan va fer el pacte de l'estatut sembla que va pactar quelcom ocult que no es va dur a terme, però en Saura?

Perquè tres mesos poden semblar bons, el problema pot ser que dóna un marge valuós al Constitucional per tal que digui que la bilateralitat de la negociació no és factible, que cal anar a la negociació a 17, i ja haurem begut oli.

Tanmateix, vull pensar que les coses no s'han fet en interès de partit. Veurem els resultats, però no n'espero gaire d'en Zp, ja el coneixem.

Sí, per mi està clar. M'agradaria sentir-me content, Espanya ha guanyat. Però no me'n sento, Indiferència. No és la meva nació, no són els meus colors.

I sí, és enveja. M'agradaria sentir el mateix quan jugués el meu país, sentir que la gent celebra que Catalunya guanya a nivell internacional.

Però no ens deixen jugar, ni ens deixaran jugar.

Avui més que mai, vull la independència per sentir-me com es senten els espanyols. 

Ja hi tornem  a ser. 1981, tenia set anys. La història, macabre, em pretén fer viure allò que no vaig ser conscient, el Manifest dels 2300.

27 anys després, els defensors de la llengua comuna tornen a sortir. Després del manifest dels 2300, ara en fan un altre ben alimentat pel Mundo, que ajuda a donar-li suport. El Manifiesto por la lengua común. 

Si llegiu el manifest, em quedo amb unes perles: 

–          Desde hace algunos años hay crecientes razones para preocuparse en nuestro país por la situación institucional de la lengua castellana, la única lengua juntamente oficial y común de todos (subratllat en l’original) los ciudadanos españoles. Desde luego, no se trata de una desazón meramente cultural –nuestro idioma goza de una pujanza envidiable y creciente en el mundo entero, sólo superada por el chino y el inglés- sino de una inquietud estrictamente política.

–          “Y contar con una lengua política (subratllat en l’original) común es una enorme riqueza para la democracia”

–          Todas las lenguas oficiales en el Estado son igualmente españolas y merecedoras de protección institucional como patrimonio  compartido, pero sólo una de ellas es común a todos, oficial en todo el territorio nacional y por tanto sólo una de ellas –el castellano- goza del deber constitucional de ser conocida y de la presunción  consecuente de que todos la conocen.

–          Son los ciudadanos quienes tienen derechos lingüisticos, no los territorios ni mucho menos las lenguas mismas

–          pero las lenguas no tienen el derecho de conseguir coactivamente hablantes ni a imponerse como prioritarias en educación, información, rotulación, instituciones, etc… en detrimento del castellano (y mucho menos se puede llamar a semejante atropello  normalización lingüística”).

–          Es lógico suponer que siempre habrá muchos ciudadanos que prefieran desarrollar su vida cotidiana y profesional en castellano, conociendo sólo de la lengua autonómica lo suficiente para convivir cortésmente con los demás y disfrutar en lo posible de las manifestaciones culturales en ella.

–          Conviene recordar que este tipo de imposiciones abusivas daña especialmente las posibilidades laborales o sociales de los más desfavorecidos, recortando sus alternativas y su movilidad.

I finalment, demanen, entre altres coses:

– La lengua castellana es común y oficial a todo el territorio nacional, siendo la única cuya comprensión puede serle supuesta a cualquier efecto a todos los ciudadanos españoles.

– La rotulación de los edificios oficiales y de las vías públicas, las comunicaciones administrativas, la información a la ciudadanía, etc…en dichas comunidades (o en sus zonas calificadas de bilingües) es recomendable que sean bilingües pero en todo caso nunca podrán expresarse únicamente en la lengua autonómica.

– En las autonomías bilingües, cualquier ciudadano español tiene derecho a ser atendido institucionalmente en las dos lenguas oficiales. Lo cual implica que en los centros oficiales habrá siempre personal capacitado para ello, no que todo funcionario deba tener tal capacitación. En locales y negocios públicos no oficiales, la relación con la clientela en una o ambas lenguas será discrecional.

Com podeu suposar, tot i l’esforç que he fet en recopilar, em resulta xocant que gent que s’anomena intel·lectual (algun dia caldrà dir que s’entén per aquest terme) diguin el que diguin i es quedin tan amples. Però el pitjor és, sens dubte, el fet que hi hagi gent d’aquí que ho signi, com a forma d’autoodi que diria Alexandre (en Víctor, és clar). 

El següent article versarà sobre futbol i el nou nacionalisme urbà i progressista de Cuatro.

Opinaré sobre la decisió d’obligatorietat del català a les Universitats. Com sabeu, hi opino des d’una vessant política i del meu lloc de feina, atès que dono classes a l’Autònoma, tot i treballar a la UOC. 

Primer de tot, perquè se m’entengui millor, crec que cal aclarir que m’hauré de treure el nivell C, un assumpte pendent que tinc de fa anys. Sóc del darrer any que no se’m convalida amb el batxillerat, si no m’equivoco. Perquè s’entengui que no és comoditat, doncs. 

Em sembla una bona mesura del Consell Interuniversitari amb l’empenta de la Blanca Palmada. Fa molt temps que ho demanàvem. Mentre vaig ser a la Comissió de Política Lingüística de la meva Facultat, era una cosa que crèiem necessària. 

Als tècnics i treballadors de la universitat se’ls demana. Per què no, doncs, als professors? No som diferents, donem un servei educatiu als nostres estudiants. És cert que hi ha professors, pocs, pels qui la docència és un peatge per a poder fer recerca. Però la majoria ens creiem això de ser professors. Sempre he fet les classes en català, tot i alguns problemes amb algun curs de doctorat on trampejava la situació com podia. 

Hi ha sempre un però que s’ha dit a aquest tema. La possible pèrdua de persones vàlides. No hi crec. Conec personalment professors que han anat aprenent català per començar a donar classes.  I els drets de l’estudiant? Un professor entenc, pot donar classes en català. Però un alumne no té dret a que se l’entengui si el parla? Si els professors són gent intel·ligent, no haurien de tenir problema a aprendre català, entenc. 

Veig que l’Autònoma, la meva universitat principal fins fa ara un any, i on encara hi dono classes, ha dit que no ho farà. Entenem malament les prioritats. Perquè en el fons el que s’està fent és blindar aquests professors perquè facin les classes en espanyol. Si es contracten per a fer classes en anglès no hi veig cap problema, i sembla que ja ho recull. 

Darrerament a l’Autònoma veig determinades decisions que no comparteixo i que fan que no sigui tan emprenedora com abans, sinó més tancada en ella mateixa.