Monòlegs políticofestius

Aquesta setmana passada vaig anar a veure Gomorra, una dura i recomanable pel·lícula sobre la Camorra napolitana. No diré allò tan típic que és millor el llibre, però sí que sense haver-lo llegir et trobes de cop amb la situació sense haver pogut veure la contextualització del drama.

Sobta, i molt, el sistema d’informació i control del qual disposa, que faria enveja a l’Stasi, sens dubte. Amb informació tot funciona, i tot resta controlat. Tothom està disposat a jugar, des del nen petit que només vol entrar a la banda, com els joves que es creuen que són millors que els que manen.

Certament se’t treuen les ganes d’anar a Nàpols. L’escena que fa més feredat és sens dubte el vessament de substàncies tòxiques a una cantera, impressionant i com resolen la manca de conductors.

Al llibre es resolen moltes de les incògnites que s’obren veient la pel·lícula i, sobretot, està escrit amb una poètica dels fets que fa pensar, molt ben escrit.

Molt recomanable, sens dubte, llibre i pel·lícula, complementaris i que, veient als assassins en aquelles samarretes i pantalons curts, s’esvaeix l’estètica i l’època del Padrino per dibuixar, tan sols, una colla de delinqüents.

Avui he anat a veure la pel·lícula Oh Jerusalem, i no et deixa indiferent.

Tot i alguns posicionaments, cal dir que és un tema tan complex que costa molt ser neutre, no conec ningú que no ho sigui, d'un bàndol i de l'altre.

Vaig estar a punt d'anar-hi aquests dies i sé que hi aniré, la ciutat de les religions i les cultures.

Després d'Èxode, pel·lícula gens neutre, aquesta et mostra, millor documentada, els problemes polítics, els dubtes àrabs, i altres detalls que van fer que acabés, o no, com va acabar, si ha acabat, si mai és possible acabar.

Molt recomanable per als qui els agradi la història, la política i les relacions humanes, sovint difícils, sovint enemigues.

Suposo que com tot, el llibre deu ser millor, perquè se't fa curta i sense molts matissos, però et sents dins d'un conflicte que, 60 anys després ens sacseja i marca, sobretot als mediterranis.

Fa de contrapès a Mediterráneo, que la veig veure ahir. Una mar, la pau i la guerra, l'eterna frontera que ens separa i ens acosta.

Demà, més paït tot plegat, en tornarem a parlar.

Finalment, reprenc la categoria de recomanacions de llibres amn un Món sense fi.

Ho faig amb un llibre que m'ha agradat molt, i transportat a una època, el segle XIV, molt diferent.

Si ja m'havia agradat Els Pilars de la Terra, aquest m'ha continuat agradant.

L'únic problema d'aquest llibre és la Usabilitat, diguem, que no el pots portar amunt i avall, però tenir-lo a casa és molt recomanable. D'aquests llibres que en vols més.

Com a úniques crítiques, un final accelerat i un poc creïble paper de la dona en aquella època, que no m'acaba de quadrar. La resta, perfecte!

Lligo aquest article per dues coses que poden, o no, ser casualitat.

El divendres vaig pujar a Terrassa. Es presentava un llibre a un lloc especial, el Via Llibres, una cafeteria llibreria que el duu gent que conec. En un carrer cèntric de Terrassa, té llibres d’història, nens, política del país. Una gent molt engrescadora. Recomanable, cultura i conversa, una bona unió.

Feien la presentació del llibre “Terra Lliure: punt final”, amb en David Bassa, l’escriptor. Redactor de política de la “Nit al dia”, en Bassa és un periodista crec que amb vocació periodística, autor també del documental del mateix nom.

Diverses coses em van semblar interessants. El documental fou el més vist a la història de TV3. La revista Sàpiens amb el documental inclòs arribà a la xifra de 30.000 exemplars.

Parlar de la història propera i més delicada d’un país és sempre arriscat. Recordava les crítiques polítiques que va tenir per emprar el llibre d’estil de la BBC per a anomenar les coses. Un tema tabú, sens dubte, i que en els propers 20 anys es començarà a tractar més i millor. L’encert d’en Bassa és haver estat el primer en tocar el tema de manera objectiva, sense hagiografies ni judicis ja fets. Contrastant i parlant amb un encertat ventall, des d’en Jordi Pujol a en Garzón, passant per altres dels protagonistes de l’època.

I ho lligo amb el cap de setmana de V, perquè ahir al vespre vaig veure V for Vendetta, dels creadors de Matrix, i en faig creus que se’m passés aquesta pel·lícula. La trobo genial, una bona història ben explicada. La por com a arma, sempre la por. Qui vulgui hi trobarà els paral·lelismes que vulgui, en Bush, en Zapatero amb la por al PP, el cert és que aquesta barreja de The Crow, Matrix i el Fantasma de l’Òpera està molt bé. Recomanable.

Avui parteixo del text d’en greips per anar més enllà. 

Frankfurt? Sí, hi haurà qui es dedicarà a minimitzar-ho, hi haurà qui dirà que està ple de catalans, hi haurà qui dirà que ens hem gastat massa diners, etc. 

Sé que no és comparable amb uns Jocs Olímpics, d’acord, però aquests dies sento que un dels principals inputs de Frankfurt ha de ser el reconeixement intern i orgullós de la cultura catalana. 

Sí, podem treure pit, com ho farem el dia que en Monzó li donin d’una vegada el Premi Nobel que es mereix. 

Una cultura i una llengua que ha estat tan castigada necessita, de vegades, que externament se’ns reconegui. Perquè sí, pot ser important que els alemanys comprin llibres traduïts dels autors en català, però tan important serà que els nous catalans (i molts dels de sempre que no es troben còmodes llegint en català) facin el pas i comencin a llegir llibres en català. Però no per qüestions polítiques, sinó per qualitat. 

Traiem pit, doncs, sentim-nos orgullosos del que som i el que ens ha deixat ser. 

Convencem, si podem, els nous catalans, que s’ha lluitat molt (i molts ho han perdut tot) per defensar la llengua, que entenguin el que és la llengua per nosaltres i acabin de fer el cop de cap per parlar-la i llegir-la. Estarem per ajudar-los.

Recomano molt aquest llibre d’en Roger Buch, una persona amb criteri científic, que vaig conèixer a l’època de la campanya Freedom for Catalonia de l’Esbarzer entre d’altres, durant les Olimpíades. 

Ofereix una anàlisi rigorosa de diferents àmbits de l’EI als Països Catalans. Des de la música, l’esport, els Casals, les festes, Internet, el burro català, etc., és un text que desprèn una anàlisi optimista. L’independentisme està pujant i consolidant-se, no només al lligat a Esquerra, sinó també el lligat a l’independentisme revolucionari o extraparlamentari, diguem-ne com vulgueu. 

Evidentment, i això també m’agrada, hi surt en gran mesura i constantment Gràcia, un lloc on la Torna, CPF (o CFP, això ja sembla la vida de Brian), l’AJG, la Barraqueta, i altres llocs del rotllo treballen paral·lelament a les JERC per conscienciejar políticament i treballant per l’independentisme sociològic i polític. 

Crec fermament que cada cop en som més, tots i que no tots s’expressen políticament al voltant de l’únic partit polític parlamentari que defensa sense ambigüitat la independència com a projecte polític. 

Una de les reflexions importants que fa i comparteixo és el fet que el perímetre entre el catalanisme i l’independentisme està tendint a igualar-se, és a dir, que cada cop més el catalanisme pren la força del sobiranisme com a expressió. Per dir-ho d’una manera gràfica, sóc dels que crec que cada cop més, la frontera joventut/independentista-maduresa/nacionalista s’està trencant. 

L’expressió màxima d’aquest fenomen es dóna a Esquerra, partit que està creixent de quadres de mitjana edat, a diferència dels anys 80, i que d’alguna manera la idea jove/ERC i de gran/CiU s’està trencant per la continuïtat a Esquerra de la mitjana edat (el partit té una mitjana de dirigents ja formats en la militància més o menys activa els 80, la generació dels 40 i escaig anys, la que li tocarà dur el partit), i també, cal reconèixer, pel no abandonament del sobiranisme pel pas de JNC i JU als partits mare, CDC i UDC, cosa que pot comportar també canvis a la llarga a CiU.

Dit encara d’una altra manera, l’independentisme està esdevenint una idea central i no només radical en l’expressió política de la societat catalana. I hem de saber valorar el que això implica, i l’avenç continu que té. Afegint a més a més, el sector cada cop més gran de la societat que es planteja un “per què no?” en el procés ideològic del sobiranisme.

Aquest dissabte vaig tornar a veure aquesta pel·lícula. L’havia vist quan la van estrenar, però ara, a casa, en la intimitat (on parlo català, també), encara em va tocar més. 

Consisteix en una recreació en clau documental. Probablement algú pot dir que no és objectiva, però amb un fet com aquest no hi ha com sovint sí, marge per als grisos. 

Té un ritme vibrant, angoixant, que fa que encara que coneguis la història, que encara que sàpigues el que passarà, et tombi fins a fer-te passar per la ràbia, el plor, la injustícia. 

En fi, una gran pel·lícula!

Recordo que vaig tenir la oportunitat d’anar el 2002 a Derry (sí, evidentment, mai LondonDerry) i quan em feia la foto de rigor a la zona d’homenatge ho feia com un lloc però sense sentir el pes de la història (aquí podeu trobar la descripció de wikipedia). I havia escoltat i ballat molts cops el Sunday Bloody Sunday d’U2. Ara ja no podria fer-ho igual després de veure la pel·lícula.

Per acabar,

la versió de la cançó que canten els manifestants feta per en Bruce Springsteen a Londres (ironies de la vida)

I més real, i més propera a l'època dels aconteixements, la versió a Woodstock de Joan Baez, el 1969. Dedicat als que creuen en utopies i hi lluiten des del darrere dels protagonistes.

Aquest dies, mentre alguns fan vacances i enveja pels blocs, he pogut gaudir d'una estona lliure per llegir un llibre: Boadella i Cia, els intents de crear un partit espanyolista a Catalunya.

El recomano a tots aquells qui ens agrada estar informats del que passa al nostre país. La veritat és que fa una anàlisi rigorosa des del 1981 dels diferents moviments que hi hagut, de vegades mediàtics, de vegades socials, sempre polítics, que hem patit. El manifest dels 1300, la guerra de la llengua, i hi surten molts personatges coneguts per diferents motius (i aquest adjectiu no implica judici de valor positiu): Jiménez Losantos, Vidal-Quadras, Ferran Bello, Josep Maria Sala, Arcadi Espada, Francesc de Carreras (col·lega d'universitat, algun dia parlarem de l'Autònoma i els seus polítics coneguts, !!), en Fernando Savater i, evidentment, en Boadella.

Crec que valia la pena llegir un llibre on es parla d'entitats per la "Convivencia", del Foro Babel i totes les seves derivades.

A més a més, crec que està prou ben contextualitzat, atès que aquest cap de setmana han fet el seu congrés.

Alguna recomanació de llibre polític més? Algú ha llegit el del Sánchez Llibre i pot recomanar-lo (les dues coses no són sempre sinònims)

PD: faig un intent de penjar una cançó que he conegut a través de RAC 105 via ordinador que permet saber els títols. No sé qui és aquesta noia, em recorda la frescor de la Bebe, ara resultarà que és número 1 a tot el món, però a mi no m'havia arribat. La cançó es diu "Me voy", la propera serà "Lento".

Moltes gràcies, Dolors.