El mussol i la lluna

Hola a tothom, ja torno a ser aquí, al peu del canó, bé, potser millor a peu de tecla.

Lluna – Home, si ets tu, altre cop.

Si, soc aquí amb les piles a tope, morenito de Maracay, i amb ganes de menjar-me la propera tardo i l'hivern, i el que faci falta.

Lluna – Molt accelerat et veig, malament.

Però que dius?

Lluna – Quan comences amb tanta empenta, malament.

Tant s'hem nota?

Lluna – Si, home si. Has de començar amb humilitat, com qui no vol la cosa.

Llavors opines que he de començar de nou?

Lluna – Molt millor.

Bé, esborreu tot el que he dit. Començo, em dones pas?

Lluna – Apa, comença.

Hola, que tal ha anat tot per aquí. Ha plogut molt?

Lluna – No home, així tampoc. Amb naturalitat.

Bé, torno a començar?

Lluna – apa, tona.

Hola, que tal? Vosaltres bé? Jo aquí a peu de tecla.

Lluna – Això tampoc feia falta.

A no? Torno a començar?

Lluna – Apa, a veure si aquesta vegada t'hi mires una mica més.

Blocaires, ja em teniu aquí altre vegada i no us seré tan fàcil lliurar-vos de mi.

Lluna – Home, que fas? Així tampoc.

Bé. Aquí tens el teclat, la pantalla, i ho fas tu. A veure com ho fas i jo vaig a prendre una cervesa que amb tanta tontaria m'ha agafat set. I pels que ho vulguin saber, ja soc altre cop aquí. Fins l'altre post, comunicat, article, lletra, xorrada, o com voleu dir-ho.

Lluna – El final s'emprenya. El vols ajudar i, va i s'emprenya. No ha canviat gents. Seguiré sent un mussol murrut i amb poca corda. Que hi farem? Ja el tenim aquí, per si algú no ho havia notat.

Lluna – Veig que vas amb el banyador posat.

Si, avui és un dia diferent, per tant et prego em deixis parlar a mi sol. No preguntis, ni..

Lluna – Jo muda.

Ho veus? Ja hi som. Bé, com deia, és el moment de fer un parèntesi a la nostra vida diària, a la rutina del dia a dia. Hi anem de vacances, que és més o menys això o ho hauria de ser.

Marxem, però els problemes queden aquí, només és un parèntesi fictici, després d’uns dies de no mirar el rellotge, d’anar a la platja i tombar-te al sol sense pressa, sols anar a buscar alguna cosa per beure, o mirar a l’altre gent, com qui va al Tibidabo a mirar-se als miralls que distorsionen la figura. Els altres som nosaltres diferents o nosaltres som els altres diferents?

També aprofitem per llegir aquell llibre tan gruixut, o dedicar-nos a la novel·la negra. A fer fotos com alguna companya de blog i bloc. Altres es casen, o se’n van al poble.

Però també val per pensar en el que hem fet i el que farem, fer plans, entre sangría i pai-pai, o entre vaga d’avions i vaga de trens, que ve a ser el mateix.

Algú seguirà tirant bombes a l’orient, altres seguiran morint en l’afany d’arribar a la costa del primer món, o els caurà el mur quan treballen.

Aquí mateix alguns tornaran amb l’incògnita del què faran?

Però hem de parar un moment, només és una qüestió de salut mental. No podem posar-nos sobre les espatlles tots els mals del món, encara que a alguns ja els va bé. Així ens sentim culpables del que fan altres. Encara que també pequem alguns cops d’omissió, que és el pitjor pecat, el no fer res per resoldre la vida.

Tampoc hem de ser pessimistes, no ajuda a resoldre res. Sempre s’ha de pensar que tindrem millor vista si pugem fins la carena. I gaudir de l’esforç i de la nostra voluntat d’arribar.

Ara digues alguna cosa.

Lluna – Vols dir que no has pres molt el sol?

A que ve això?

Lluna – Osti, quina pallissa tio, m’he quedat grogi. Apa, un petonet i ves a fer vacances, que et convé, a veure si tornes més….normal.

I aquesta que l’hi passa ara?

Lluna – Hola, com és que comences amb tanta eufòria?

Hola. Tinc moltes raons. Sóc un mussol afortunat.

Lluna – Això no és una mica un ¡Bon dia Vietnam!?

Si, una mica.

Lluna – Ara ets conscient que ets afortunat?

Si. Sóc afortunat, per tenir altre vegada el meu psicoanalista, que ets tu. Per tenir una bona oïda, per tenir reflexes, per ser àgil, ….

Lluna – Psicoanalista jo?

Si, em fas preguntes i em fas buidar el pap de mals rotllos.

Lluna – Home, gràcies, però jo creia que érem amics i prou.

També.

Lluna – Expliquem això de la oïda, reflexos, i demés.

Ahir vaig salvar la pell dos vegades en menys de cent metres gràcies a la oïda, els reflexos i la meva natural agilitat.

Lluna – ¿Com va ser?

Ara, aquí a Gràcia, en fet els carrers per a vianants, amb dret a passar cotxes. Han canviat el sentit d’alguns carrers, etc.

Lluna – I…?

Ahir vaig sortir de casa per anar a fer unes coses i anava caminant pel carrer. Un carrer en que, teòricament, els cotxes, motos i bicicletes havien de venir-me de cara.

Lluna – Doncs no, oi?

Exacte, de sobte sento un soroll i en lloc de girar-me, vaig fer un saltiró cap a un costat. En el precís moment en que una moto de gran cilindrada em va passar pel costat a tota velocitat. Vaig tenir sort. Em va passar a menys d’un pam.

Lluna – I…?

Anava en contra direcció en un carrer ple de gent que caminava.

Lluna – Vaja un ensurt.

Si, i quan va arribar a la pseudo-placeta que tenim, amb unes barres i uns bancs per seure, va passar entre les barres i va entrar en un altre carrer, on hi ha un col·legi, en contra direcció. I com si fes un ralli.

Lluna – Sempre trobarem gent així.

Si, és el que vaig pensar. Però, encara no havia arribat al final del carrer, en va passar un altre. Aquest feia més soroll i tothom va poder esquivar-lo. Però també va agafar un altre carrer en contra direcció.

Lluna – Un parell de brètols.

Jo sols desitjo que un dia, un d’aquest brètols es trobi amb un altre incivic en sentit contrari en una cantonada.

Lluna – Home, no siguis bèstia.

Es que això és molt freqüent, molt més que abans. I quan passi això, potser algú pensarà que pot ser molt perillós anar a una velocitat excessiva i en contra direcció i miraran de posar-hi remei.

Lluna – Però posar el remei quan hi ha deixat la pell un altre….

Ara la gent confia en que el carrer és pels vianants i veus com tothom camina amb una certa tranquil·litat, fins que arriba un energumen i pot passar el que sigui.

Lluna – I per això lo del Bon dia Vietnam? No ho trobes exagerat?

Bé, és una guerra, no? Imagina que jo no puc fer el saltiró. ¿Hagués pogut frenar? Crec que no.

Lluna – La culpa és que tothom te pressa.

A mi també m’agrada la velocitat i les carreres, però en un circuit, no en el carrer.

Lluna – Bé, m’alegro que estiguis sa i estalvi.

Si, ara aniré a posar unes espelmes a tots els sants.

Lluna – Que no era el teu dia.

Si, i tampoc era el dia de tots els nens que passaven.

On ets Lluna? No et veig. Avui no hi ets, suposo que amb aquesta calor i tot el que està passant aquests dies has pres la decisió de prendre uns dies de vacances. Jo he de seguir, no faré vacances fins d’aquí uns dies.

Estic una mica angoixat. Per una part una temperatura que fa difícil poder fer res. Només penso amb anar de rebaixes, i no precisament per comprar, més aviat per estar-me uns minuts de aire condicionat en aire condicionat. Ara anar a comprar és una delícia, tens una fresca que no aconsegueixes anant a la platja

. Sortir al carrer és un suplici, però si tens la sort de viure en un carrer amb moltes botigues, pots entrar-hi, fer veure que mires coses i gaudir d’una estona fresc, mentre mires la gent com compra i fer veure que t’interessa molt la mercaderia, siguin sabates, pantalons o qualsevol altre cosa. Fins i tot m’he trobat mirant faldilles o roba de tota mena. No per el meu interès en la roba femenina, sols per un acollidor i refrescant aire condicionat.

I mentrestant la gent del pròxim orient morint-se amb les bombes i el coets d’un i altre costat. I si fas crítica et titllen de antisemita. Segons l’Enciclopèdia Catalana, semita és la persona pertanyent a una regió molt més ample que l’actual estat d’Israel. Per a mi tant son semites els jueus com els palestins, els libanesos i els pobles del voltant. Però ja saps que jo soc molt ignorant.

Per altre banda, alguns estats europeus es salten les mínimes normes humanitàries i no accepten una gent que ha sigut rescatada del mar, amb risc de mort. I que segons les mínimes lleis europees son d’obligat compliment.

Sembla que tothom pot saltar-se les lleis, siguin de l’ONU, d’aquesta Europa tan cobejada, o del natural civisme. Tot en nom d’uns interessos econòmics, si més no discutibles.

Sembla que tots ens haguem tornat boixos. El veí ja no és el de més a prop, ara el veí és un enemic que pot fer-nos la vida molt més complicada. És cert, viure en una comunitat, ciutat, poble o país, és complicat, però sembla que ara ho és cada cop més. En resum una llàstima.

Sembla que aquest dilluns m’ha agafat la pajara i estic a punt d’anar al metge. Si en trobo algun, per que aquesta és l’altre. Ara falten metges, falta gent en els jutjats, foten al carrer inclòs als dels Chupa-chups, que fins ara era el xumet dolç i consolador dels que ja tenim edat per no portar xumet.

Total, que entenc que hagis agafat uns dies de parèntesi, jo si pogués, també agafaria un parell de dies de tant en tant. Encara que m’has deixat sol i potser això també m’afecta.

Ara resultarà que poden tenir raó els que diuen que tenim un rotllet, si més no et trobo a faltar. Mira que som estranys els mussols.

No t’he vist.

Lluna – Es que quasi ja no se’m veu. Dilluns faig festa.

A, ja!

Lluna – On m’havies de veure?

Vaig anar a veure a la Laura Simó al Palau Robert.

Lluna – Ple, no?

I tan. Com sempre. Alguns dies no hem pogut ni quedar-nos.

Lluna – Aquesta vegada si, pel que veig.

Si. Com que sabíem que era la Laura Simó, hi vam anar una mica abans.

Lluna – I que tal?

Molt bé, a pesar de que aquells jardins estan molt mal situats per fer-hi concerts.

Lluna – És una cantonada amb molt de moviment.

Si. Tens les cotorres de les palmeres, que sempre estan de concert propi, les ambulàncies, els bombers, els milers de cotxes i busos, i a més la concurrència no ajuda.

Lluna – Parlen?

Parlen, truquen amb els mòbils, no s’estan quiets…..

Lluna – Però la Laura que tal?

Molt bé. És curiós el que em passa amb aquesta cantant.

Lluna – Que t’agrada? O no t’agrada?

No, que la primera vegada que la vaig escoltar, fa uns anys, no em va agradar del tot, encara que ho va fer força bé i ja tenia una veu bona. Era un no se que.

Lluna – La seva aparença?

No dona, que és cantant i s’ha de valorar amb l’orella, bàsicament. A més sempre ha sigut atractiva, no és això. Realment no sabia el que era.

Lluna – I ara ja ho saps?

Crec que sí.

Lluna – I que és o era?

Tenia molt bona veu, força i ho volia demostrar. Ara potser té menys força, la veu ha “madurat� i en sap molt més.

Lluna – O sigui..?

Que amb més maduració, més experiència, sap portar la melodia amb molt més mestria, hi dona més color, més profunditat, vaja, en sap molt més i el resultat és millor i lògicament m’agrada molt més que abans.

Lluna – Ets assidu?

No, malauradament ara feia temps que no la sentia en directe. I per això se’m ha fet notòria la diferencia. Valia la pena seguir-la. Crec que és una bona veu.

Lluna – Així m’agrada que no critiquis.

Ep, algunes de les cançons que va cantar, jo no les hauria triat, altres si.

Lluna – Sempre hi ha d’haver alguna cosa….Realment difícil de contentar.

Lluna – Pentinant les plomes i posant colònia. Vas a algun lloc?

Si, vaig a dinar al Maresme.

Lluna – Com és això?

El dinar de cada mes amb els companys.

Lluna – I no podríeu reunir-vos per anar a un museu?

Que dius? Si ens reunim és per veure’ns, parlar de les nostres “aventures�, i dinar, naturalment.

Lluna – Amb la calor que fa?

Una tradició és una tradició, i nosaltres ho fem faci fred o calor. Cada mes una o dos vegades.

Lluna – Tant us estimeu? Que no podeu viure separats?

Som una bona colla i cada cop prepara el dinar un de diferent. I llavors hem de fer-ho un cop al més, però som més de dotze i l’agost no fem res. O sigui algun més son dos dinars.

Lluna – Ja ho entenc. I feu el dinar vosaltres?

I tan. Cada un te la seva especialitat i fem el que podem. Generalment mengem molt bé.

Lluna – Quin tipus de menjar?

Des de una paella, fins a carn a la brasa, passant per empanades, pastissos, cargols, pèsols de Llavaneres, caps de porc, o peus, etc. Tot de qualitat.

Lluna – Com us tracteu.

Per això ens estimem tan. A més de l’alegria de veure’ns tenim l’afegit d’un bon dinar.

Lluna – Es que en aquest país tot s’acaba en front d’una taula.

I ara és l’època.

Lluna – Ara és època de dinars?

Mira abans de vacances d’estiu i abans de Nadal, la gent es reuneix per “acomiadar-se� fins després de les vacances. És una tradició

Lluna – Tu en tens molts d’aquests?

Uns quants, divendres un altre.

Lluna – I després de vacances a menjar bledes?

Si, amb una mica de cansalada viada fregida i panses i pinyons.

Lluna – Només penseu amb menjar……

Jo crec que més que res son ganes d’amistat. La gent som uns solitaris dins d’una multitud.

Lluna – De qui és aquesta frase?

Meva, o al menys no recordo o no sé qui pot haver dit una niciesa igual.

Lluna – Has vist lo del Líban?

Si, sembla que tornen a tenir els veïns a casa.

Lluna – És una guerra més, per aquella pobra gent.

No ho creguis.

Lluna – No és una guerra més?

No ho crec. Jo tinc una altre teoria.

Lluna – I quina és? Si es pot saber.

Saps jugar a escacs?

Lluna – Si, una mica de idea en tinc.

Doncs és un joc d’escacs, de estratègia.

Lluna – M’ho explicaràs?

Si. Tu saps que els americans son els padrins de Israel, no?

Lluna – Si, els donen suport.

Bé, ja tenim una peça en el taulell.

Lluna – I..?

Tu saps que Síria, fins fa poc tenia tropes al Líban, no?

Lluna – Si i que son els seus “protectors�?

Ja tenim dues peces al taulell. Ara en queden dos més. Iran i Aràbia Saudí.

Lluna – O sigui Iran pro Síria i Aràbia Saudí pro….pro que?

No, no és això. Iran amenaça a Israel, per ser amic dels americans. Aràbia no ho fa, ja que també és amiga dels americans.

Lluna – Segueix, si em perdo t’aviso.

Fa temps que Bush va amenaçar d’envair Síria. Però ara no ho pot fer, vist el pastel que te a Iraq.

Lluna – O sigui que….

Si, ara Israel envairà el Líban, un país que no te ni mitja bufetada, amb termes de carrer, o en termes militars, que és el mateix, pel cas. Perquè?

Lluna – Per veure si Síria s’hi fica.

Exacte. Si Síria pica l’ham, Israel tindrà el vist-i-plau dels americans per fer de les seves, i els americans hauran de donar suport a Israel, lògicament, no el poden deixar sol en front de Síria. S’haurà d’envair Síria, però sols pel fet que els sirians han atacat primer. No serà com a Iraq.

Lluna – Si, però llavors Iran i Aràbia Saudita?

Insultaran molt, es diran de tot i potser enviaran armament o coses així, però pot ser l’espurna d’alguna cosa més seriosa. Encara que algunes vegades dos que es barallen acaben fen amistat. ¡Son molt rars aquest romans!

Lluna – I la gent que fins ara veu cada cop pitjor en Bush….

Cert el que penses. Ell creu que d’aquesta manera pot tornar a recuperar brillantor i poder. Amén de guanyar més diners, no oblidem que el petroli pujaria com l’escuma.

Lluna – Més que ara?

Si. Molt més.

Lluna – Sort que nosaltres no tenim cotxe.

Si, però som a un cop de pedra del Líban i de Síria.

Lluna – Algunes vegades em fas por.

Jo també. Algunes vegades penso que tinc sort de ser un mussol i no un home.

Lluna – Per cert. Tu hi entens de política?

Gens ni mica. Ni idea.

Lluna – Que penses fer per les festes del teu barri?

No ho sé.

Lluna – Com que no ho saps?

Crec que hauríem de posar un carrer dedicat a la cultura. Un carrer amb llibres, xerrades culturals, etc.

Lluna – Però la gent vol gaudir de la musica, de les sardines, xocolatades, de fer un carrer bonic, penjar-hi coses de colors, etc.

Si, però ara tenen por que vinguin quatre arreplegats i ho destrossin tot.

Lluna – Sempre tindrem incivics.

Malauradament sembla que la violència és una moda massa habitual.

Lluna – Diuen que ja hi haurà el Mossos vigilant.

Més que gastar en mossos hauríem de gastar més en cultureta, aprendre a respectar a l’altre i la seva diferencia.

Lluna – Molt lloable la idea, però…les coses son com son.

No entenc com pots gaudir trencant coses que tots els veïns han construït a base de molt esforç i amb il·lusió.

Lluna – L’alcohol

No crec que tot sigui alcohol, crec que alguna cosa hi ha al darrera.

Lluna – Una confabulació?

Els humans son estranys, uns aixequen grans o petites coses i els altres les destrueixen.

Lluna – Els humans son així, tu no ho entens, ets un mussol.

Però a Gràcia sempre hem tingut una especial relació entre tots els dels carrers, els veïns, ser de Gràcia era alguna cosa més.

Lluna – També discussions.

Una cosa és que no estiguis d’acord en que es doni el premi a un carrer. Tothom te un gust diferent i trobo inclòs sa que es discuteixi. Però destrossar…..

Lluna – Com ho resoldries?

Amb més educació, però en general, no sols a Gràcia, que la gent ja assumeix la festa com una cosa seva i saben de l’esforç.

Lluna – Educació?

Si, l’altre dia vaig veure dos casos ben diferents.

Lluna – Explica, explica.

Un pare feia castells a la sorra de la platja i el seu fill l’ajudava o ho intentava.

Lluna – I…?

Un altre feia el mateix i el fill anava trepitjant cada torre que feia.

Lluna – Dos nens diferents.

Si, però el primer ensenyava al seu fill com fer-ho, mentre el segon encara l’hi reia la gràcia.

Lluna – Era el seu fill

Si, però aquest segon nen veu que destruir no és dolent i per tant no l’hi dona importància, al contrari, veu que fa gràcia.

Lluna – I avui son castells de sorra i demà…..

Exacte. S’ha d’inculcar que destruir és reprovable i construir bo.

Lluna – Tu vols un país de constructors.

No desviem la conversa, ja m’has entès.

He anat a sopar.

Lluna – Va digues on.

Al restaurant Els Quatre Gats.

Lluna – I que tal?

Vaig fer una mica el guiri.

Lluna – I això com es fa?

Pel que vaig veure, s’ha d’anar a sopar a un lloc dels que es consideren típics. Anar vestit com si anessis a una recepció, portar joies, anar amb ulleres negres de sol, encara que sigui de nit o estiguis triant el peix i fer moltes fotos de tot. I sobretot riure molt.

Lluna –Se’n diu “efecte sangria�

No. Si riuen ja quan entren.

Lluna – Es que venen del Boades.

Potser si. Però riuen i ens miraven com si fóssim estranys.

Lluna – Clar, devies anar amb camisa de màniga curta, sense corbata ni res.

Si, anava com vaig normalment. Es que feia temps que no anava als Quatre Gats.

Lluna – I que tal el sopar?

El menjar estava bé, era molt Standard. Vam fer un pica pica i jo vaig menjar un entrecot a l’estil Romeu, o una cosa així i un pastisset de iogurt i melmelada.

Lluna – Molt original, veig que cada vegada ets més original.

Es que no hi havia res que em fes tilin, i quan mires a la dreta, veus un munt de euro.

Lluna – pagaves tu?

No, ni “locu�

Lluna – O sigui de gorra?

Si, però no volia donar mal exemple.

Lluna – Si que has canviat. I el vi?

Vam demanar un Picapoll i un Costes del Segre, un blanc i un negre. Tots dos bons, normals, recomanables.

Lluna – I el restaurant?

El menjar bo, l’ambient guiri, i el compte car.

Lluna – Conclusió?

Si no fos pel fet que no saben sumar, hi vam pagar menys del que deia la carta, crec que és car, la relació preu qualitat, a la meva opinió no és bona. Pel mateix preu pots fer dos sopars iguals o millors.

Lluna – Es que demanar un pica pica, es l’estratègia de picar fort. Excepte en restaurants normals. En aquest que hi van els turistes, ja és sabut.

Si, però de tant en tant s’han de fer coses així.

Lluna – Pagant un altre, oi?

Naturalment. Només faltaria, per a qui m’ha pres aquesta…..

Lluna – Ara que jo estic pletòrica, tu sembles xafat.

Estic cansat, aquesta setmana ha sigut un no parar.

Lluna – A poca cosa dius no parar.

Si, vaig començar dilluns i fins avui no he tingut un moment ni tan sols pel bloc.

Lluna – Els blocaires ho han agraït

Molta brometa, però pensa que aquesta setmana havia de fer-me un paper diari per saber que havia de fer hora a hora.

Lluna – ¿Poca memòria?

A sobre la senyora fent brometa. Estic cansat.

Lluna – Ara tens dos dies.

Si, a la platja i dinars i poca cosa més.

Lluna – Vols un reconstituent?

No, vull que faci menys calor, que plogui d’una vegada.

Lluna – I si plou diràs que per que plou, que ja et conec.

Un xàfec d’aquells bons, que refresqui una mica i puguem dormir.

Lluna – Clar, els mussols dormiu de dia i és quan fa més calor.

Ara m’arrencaria les plomes, de calor

Lluna – Com aquell anunci antic de l’Avecrem?

No el recordo, jo no havia nascut.

Lluna – Ara vas de jovenet?

Comparat amb tu.

Lluna – Això és un cop baix.

Ni els ratolins surten del cau. No puc ni caçar. No tinc esma.

Lluna – No sé si podré fer ploure.

Va, intenta-ho.

Lluna – Tu pots ajudar-me

Com?

Lluna – Canta una mica i amb la teva harmonia i veu, segur que plou.

Ara me’l tornes?

Lluna – Diguem allò de…..

Si, ja ho sé. Ara deixem dormir una mica.

Lluna – Bé, em taparé una mica amb els núvols.

Aaaaar, tapar. Quina calor!!!!.