Ja he tornat, ha costat, ha estat dur, sempre es dur viatjar per feina, encara que es pensi que no, desprès de voltar per la feina, durant uns dies al sud per la província de Zhejiang i de moltes reunions, dinars i sopars de compromís, he tornat a casa.

He tingut molt de temps de pensar aquests dies, donat que dormir, si ja dormo poc de normal, ha estat de una mitja de tres o quatre hores, la diferencia horària amb Catalunya resums del dia i comentar ofertes amb la nostre oficina, per mes moguda l’altre “jefe” es troba a Xile i això encara enredava mes la troca.

Però be, cap problema, ha estat uns dies intensos, però alhora ens ho hem passat molt be, hi han unes quantes anècdotes bones. Per cert ja he tastat un plat de cucs cruixents i picantets, si no els mires i directament al pap, son bons lo dur es quan veus el que t’acabes d’empassar, manies! Estaven bons. Ja explicare mes coses en algun altre post, podeu veure algunes fotos a .

El cap de setmana de retrobament, intens molt intens, Consell Nacional, dinar de família, nit emocionant a Verges,  matinada a la Dehesa de Tor, un altre cop dinar amb família i tornada a la normalitat.

Molts companys al Consell Nacional amb ganes de parlar, de tot plegat,  en Carod, en Puigcercos, i en Ridau sublims en  les seves exposicions, malentès en alguns comentaris, fins i tot sortides de la estrada grises sense cap aplaudiment, ni fred ni calor per part d’algun president comarcal, no en Carretero per suposat aquest va generar sentiments de rebuig i de recolzament. Part del resultat del Consell l'ha fet arribar en Xavi Vendrell.

Al vespre al concert, en un lloc tranquil amb els amics de sempre, en Narcís  de Verges i alguns mes  vaig poder gaudir del home que ha escrit la banda sonora de la meva vida, en Lluís LLach,  va ser molt emocionant i molts dels politics professionals que sabem que son mes d’en Serrat  i no de en LLach, no es van adonar del fi cinisme empordanès que va fer gala en Lluís. No et dic adéu per que els que et coneixem de sempre sabem que tornaràs el proper Dijous Sant a sortir amb el cor de la professo, com fa tants anys que ho fas, ja ens veurem.

Acabat el concert, fi de moment emocionant a la Dehesa de Tor un lloc màgic especial per dies com aquest on vam poder cantar i abraçar-nos i cloure un cicle de la nostre vida.

Una noticia dura, l’accident de l’Isidre Esteve, un home valent, malferit greument i amb possibilitats de quedar-se paraplègic, Força Isidre! Crec que es el moment de donar caliu  a un home i un esportista que ha lluitat fins el final per el seu somni. Una mostra de la humanitat d’aquestes “maquines humanes” capaces de recorre 600 km al dia per els deserts, en Marc Coma en saber de l’accident de l’Isidre va deixar de recollir el premi de la cursa que va guanyar per corre a veure’l.

Sorprenent, l’altre dia em vaig empassar tota la gala dels Oscars , per veure si en un acte d’aquesta magnitud, donats els darrers silencis , i aprofitant l’avinentesa que estaven nomenats dos barcelonins, els maquilladors del “laberinto del Fauno”, en David Martí i la Montse Ribé , era una gran oportunitat perquè en Jordi Hereu es fes una foto i ja el coneguessin mes enllà dels límits de la plaça Sant Jaume .

Ja fa unes setmanes, potser mesos, que ens trobem a en Jordi Hereu el candidat del PSC-PSOE a totes les publicacions i televisions, fent declaracions, inauguracions, dinant o sopant amb entitats, però les coses importants, les que compten, no hem sentit cap declaració enèrgica respecte l'Aeroport, atès que hi ha una subtil diferència entre internacional, que ja ho és, o intercontinental, o també un altre cosa és dir un aeroport interconnexió o un hub.

Tampoc hem sentit dir res de rodalies i això que hi ha un munt de ciutadans i empreses , ja portem 12 incidències aquest any, afectats econòmicament, només cal calcular el cost de temps personal i laboral d’aquests retards una setmana si i un altre també.

Tinc la sensació que la campanya "L' Hereu per tot arreu", te una fi i és fer conèixer l’alcaldable dinàstic PSC-PSOE , dic dinàstic per que a Barcelona no trien l'alcalde, el recanvien a espera de que la ciutadania el faci seu i el ratifiqui, exemples com el canvi Serra – Maragall, Maragall – Clos, Clos- Hereu, ho han convertit en sistema. Algú diu que és poc democràtic, el que sí que, és molt pràctic.

Ai , alcaldable, el càrrec fins ara te l’han donat, encara no te l’has guanyat a les urnes , i creu-me això costa, més del que et penses, has de presentar un programa a la ciutadania per que valori les teves aportacions a aquesta societat, no val dir jo ho faré millor que l’anterior.

Pobre Ferran Mascarell tanta feina, i el PSC -PSOE el va fer Conseller de Cultura i adéu siau, un possible alcalde que “maragallejava” va quedar fora de la cursa, potser li calia ser una mica mes “amontillado” com en Jordi Hereu.

Que puc dir de la Dolors? Puc parlar de la seva vesant humana, la de política ja  la coneixeu : honesta, treballadora incansable. En dues legislatures com a Consellera de Drets Civils  ha aconseguit dues coses molt importants, que potser no en som conscients, una d’elles que fa temps que la he sentit parlar va ser el Refugi de la Plaça del Diamant, sempre ha estat a sobre, la Recuperació de la memòria Històrica, tant important en els temps que corren ha estat un de les seus grans reptes.

L’altre gran tema de la lluita de la Dolors ha esta el tema Dona,  estic segur que el dia de la inauguració del PIAD (Punt d’informació i atenció a les dones) va ser una nova joia que llueix en el seu currículum de defensora dels Drets Civils. 

El seu carisma, amb les entitats, amb els veïns, amb les associacions, amb la gent de Gràcia amb tothom, per Sant Medir, Festa Major, qualsevol acte de carrer la Dolors ho ha viscut com propi. Aquesta es potser la part coneguda, jo tinc petits records personals que també vull compartir.  

El primer de tots per ordre cronològic es el dia de la rebuda al Casal Francesc Macià fa ja uns quants anys, les explicacions, el que hi com, que en pensava, en fi em vaig sentir (ja estava convençut de feia molts anys) tant acompanyat que era com estar a casa. 

El segon : el dia que li vaig dir que li semblaria que em presentes com a President del Casal, no em va caldre resposta el somriure dels seus ulls blaus, l’abraçada i els petons ho van dir tot sense articular un mot. 

Un dels meus moments preferits es a la platja de Cotlliure, desprès de un Consell Nacional a Perpinyà i un bon dinar, fent un cafè veien caure la tarda  al Cap de Creus, quina pau, quin moment de llum i mandra, parlant de la independència del nostre país, de la lluita, dels avançaments socials, de la feina que costa, a vegades la gent no ho valora, aquell petit o gran  benefici per els infants o la gent gran, vehiculat com a llei. 

I el que tinc mes fresc a la memòria, trucada per fer un cafè a la plaça de la Virreina i amb cara de trapella dir-me: “haig de deixar el districte……… el 23 soc  nomenada REGIDORA ! tremolor i una gran felicitació, estic molt content tant com persona i com a President de ERC Gràcia, l’únic que vaig poder dir mancat de paraules va ser : “T’ho mereixes Dolors!!”. 

Vull afegir als companys de l’escamot Francesc Derch que, com que soc optimista de mena, en cap cas penso haver perdut una gran vàlua, si mes no crec que hem col·locat una dels nostres al govern del districte marítim de Gràcia.

La Dolors tindrà el valor afegit, el do de la ubiqüitat, com Sant Josep Oriol que al hora feia missa a la parroquia del  Pi i als Josepets a Lesseps, ella estarà al plenari de Barcelona i alhora amb alguna reunió de veïns als barris nord o a els Llisos en algun acte. 

No voldria tampoc oblidar als companys graciencs com en Xavier Florensa actual regidor de Joventut de Barcelona, que substituirà a en Jaume Oliveres al front de la Vicepresidència de la Diputació de Barcelona, i  l’Alex Lopez que ocuparà el càrrec de Portaveu al Grup Municipal de ERC, i ben aviat hi haurà un nou/nova Conseller/a al Districte per treballar i portar endavant el projecte de ERC a Gràcia. FELICITATS A TOTS!!        

Donat que aquest el mecanisme es per activar la xarxa, i fer veure, via Google, el gran repressor a Xina, que som una NACIO amb majuscules. Aprofito per penjar un tros de una canço de un paio que fa temps que som una NACIO. Visca Catalunya Lliure!!! Visca Gràcia Independent!!!

Quan el vent és l’antic amic
que davalla muntanyes per poder-te dur el seu bes
i en l’amor és brau i en el joc fidel
penso que he tingut sort de poder obrir els meus ulls aquí.

Quan el mar és l’antic amant
que et penetra les roques i amara la teva pell
i en l’amor és brau i en el joc fidel
penso que he tingut sort de poder obrir els meus ulls aquí.

Quan el temps… quan el temps… ..

Visca l’Emporda !!!

Es tracta del prego de lafesta major que farà l’escriptora Elvira Lindo, senyora ambtots els respectes, nascuda a Cadis i que es declara madrilenyad’adopció que malauradament no parla català, ensdirà el prego en castellà. La primera pregunta que emve al cap al respecte del "cosmopolitisme" del regidorCarles Martí, es: A casa nostre no hi ha ningú proucapacitat ?, el segon pensament es aquell, que van patir moltespersones durant el regim franquista de que parlar en català nofeia fi, i la burgesia es dirigia al servei i a les seves amistats en“castellano”.

Repeteixo no tenim cap persona que siguin o no delmon de la cultura o del que sigui a cap sector: esports, cultura, entitats…., per dir el prego de la capital dela nostre nació, si mes no en el nostre idioma?. No se li potdemanar a la Elvira Lindo que faci un esforç per dir-ho en catala? o , com a mal menor un mix catala-castella com fa laManuela de Madre?

Doncs la primera tasca del nou alcalde seràposar, o una traducció simultanea o uns subtítolsprojectats a la façana del ajuntament, com al Liceu, si mes noper fer complir la normativa lingüista que hem aprovat, en elmini estatuet no?.

Crec Sr. Hereu que li ha de demanar la receptedel prego gracienc al Regidor Martínez, vist el èxitdel darrer, on el molt honorable conciutadà Francesc Vilaplanava fer un discurs emocionant que va omplir de gom a gom la plaçade la Vila i que fins i tot va fer emmudir el prego dels“alternatius”. I recordar tambe el del any passat amb la Remei Sipi.

Amb un somriure imagino a en Ricard Martínezdiguen allò d’en Laporta : Que n’aprenguin!!!

“Demà ens toca decidir”, això apel ras sona molt fort, la veritat, mesurat filològicament les paraules donamolt a pensar.

Decidir el que, el ser lliures demanifestar les nostres opinions a marge de la faixa dels partits SI, NO, BLANC.

Decidir com i el que?, els del siens han dit que dir NO es equivocar-nos, però no han explicat per que dir SI,ens han dit que es un avenç pero tampoc quan. Es estrany però ells haurien de quantificar quin avenç tenim.

Ahir comentant amb un company al respecte d’aquest fantàstic estatut que ens volen encolomar, vam fer una reflexió de amb quin nom pasara a la historia, donat que tots si mes no tenen un sobrenom al respecta del lloc de la seva redacció per part de la Ponència. L’Estatut del 32, es el de Núria, el del 79 es el de Sau, y el del 30/9/05 Estatut del Parlament, a aquest darrer la haurem de nomenar estatuet de la Moncloa no? Donat que es on es va consensuar, per les forces politiques de espanya i CyU amb l’aprovat de PSC-PSOE i ICV, a la Moncloa.

Quina pena ahir veure a Àgora a en Colomines, el recargolament del articulat per intentar fer-nos colar això que diuen es un avanç del nostre país, en el cas dels del SI cal substituir país, per nacionalitat o regió i/o comunitat autonoma.

Com es poden dir coses com que si surt el NO, Catalunya s’enfonsa, menteixen, si surt el NO, Catalunya li pot dir al Congreso de los Diputados i al Senat, es a dir a les forces politiques de l’estat espanyol, que el poble de Catalunya en la seva sobirania, no esta d’acord amb el redactat final del seu Estatut.

Quin daltabaix, la caverna del PSOE liquidaria a en Zp en dies, en Mas i els franquistes amb barretina d’Unió perden tota la credibilitat a espanya com a gestors regionalistes, en Duran no arriba un cop mes a ministre, i evidentment del suport del PSOE a CyU per fer President de la Generalitat a en Mas ni parlar-ne.

Comencem a anar be, comencem a dir, el que es bo i el que no ho es, per a nosaltres com a poble, comencem a marcar diferencies entre “el peix al cove” i el nostre dret a decidir lliurament. Un nou futur s’obre davant els nostres ulls i per primer cop desprès de molts anys i penúries hem dit prou a que ens segueixin explotant i mentint-nos.

Per cert, encara ahir el ministre Sevilla, ens va traspasar algunes competencies que teniem pendents del 79, no fos cas, es veu que els hi costaba molt de traspasar-les. Que trigaran a posar en marxa l’estatut del proper 18 de Juny? o es potser CyU no s’enrecordaba que teniem coses pendents dels seus anys de govern. En Sevilla ja ho va deixar caure, que trigaran temps……encara que potser no tant com aquest cop.

Os recomano que quant aneu a La Tortuga podeu comparar els preàmbuls, mireu i entre el del 79 i el del 30/9/05 han pasat mes de 25 anys, ja hi ha un canvi substancial, el primer es de retrobament desprès de exilis i dictadures, el segon es de afermament de la nostre identitat i posar las bases de un futur cap a la independència . en el darrer el de en +ZP, no solsament s’obvia qualsevol possibilitat de poder decidir per nosaltres mateixos el nostre futur, si no que ens encadena al futur de espanya.

Suposo que avui publicarà la diferencia entre el article 1, Crec que aquí ja apreciarem alguna diferencia no tant recargolada donat que en l’estatut del 30 de Setembre era molt senzill i comprensible :

1. Catalunya es una Nació.

Com ho deuen haver deixat? .

3a etapa,

Un cop consolidat com a país, amb una societat progressista benentesa i plural, amb un progrés d’estructures, econòmic i social, amb les inversions dels nostres empresaris recolzats pel govern de Catalunya, amb tot això, podem començar a pensar amb un estat propi que disposi, de no un Estatut, si no d’una Constitució pròpia demanarem la independència de l’estat espanyol, es a dir tots i totes votarem en quina mena de nació volem ser, independent, associat, republicà i federal, o decidirem els catalans i les catalanes en cap cas els nostres veïns ( oi que sembla lògic) i sense mes demanarem el nostre ingrés a institucions internacionals com les ONU o el Fons Monetari Internacional o el Comitè Olímpic, o ……………………. com han fet països d’Europa : Txequia i Eslovàquia,, ex-republiques soviètiques :Lituana, Letònia, Estonià, ex-ioguslaus : Montenegro, Sèrbia, o com altres Macedònia.

Tots ho heu pogut veure, no hi hagut traumes, ha passat i prou com la reunificació d’Alemanya, com el divorci, com el sufragi femení, com tantes i tantes coses que no fan ni un segle que han passat i avui es veuen normals, naturals.

Que es mes natural que el desig d’un poble a poder triar el seu destí?

Només hem recuperat, el que ens van prendre per la força de les armes un 11 de setembre de 1714.

Hem doblat les nostres copes d’Europa, potser es un senyal de que si volem podem canviar les coses.Força Barça, Visca Catalunya!