El mussol i la lluna

Ll – Veig que segueixes deprimit….

M – Si, i ara escandalitzat.

Ll – A què ve ara això?

M – Vaig “sentir” i he llegit els disbarats que va dir un noi, que sembla fa esport i del que no vull recordar ni el nom.

Ll – Si, ho conec, un episodi trist.

M – ¿Com trist? Vergonyós. ¿has sentit el que va dir? ¿has pensat, mínimament, amb qui es va posar?

Ll – Si, amb la família….

M – No!!! Va fer un nou passi de “moviola” d’una cosa que va passar fa encara no una dècada. Va rememorar el que feien gent que encara no ha estat, ni tan sols jutjada, ha rememorat una tragèdia de la pròpia humanitat que van fer alguns dels seus.  I no era la família, eren les dones, les germanes, les mares, en fi, les febles de la cadena. I a més representava la degradació del mateix executor, que volia degradar als “altres” a través de “destruir” la seva nissaga. Era la nit de la civilització, la foscor de la humanitat. La degradació d’un poble. L’odi en estat pur. No era sols la destrucció de l’enemic, era la humiliació de l’altre i de tota la seva futura descendència. Era l’abús més sinistre, fet al segle de la ciència i quan l’home hauria d’assumir uns nivells d’humanitat alts. Era ser més baix que qualsevol animal…..era tornar a coses pitjors que el Paleolític.

Ll – Veig que t’ha arribat molt…..

M – En Ciceró deia que son sempre més sinceres les coses que diem quan l’ànim és aïrat que quan és tranquil. Si això és veritat, per poca veritat que sigui….és horrible aquest fet.

Ll – Realment és reprovable de totes, totes. Encara que em sembla li han posat una multa.

M – Si, una multa. No crec que sigui la via. Primer, pel fet que aquest…..no sé com designar-lo…te molts diners i una multa és poc esforç. I segon per que el mal és dins seu. Allà al fons i és necessari extirpar-ho.

Ll – Llavors que proposaries…..que l’operin?

M – Quan ho vaig llegir, el primer pensament va ser que l’haurien de castrar, per evitar que algun dia fes el que havia amenaçat. Ara amb calma penso que també era un disbarat. Però haurien de castrar l’idea. Que faci hores de treball en un camp on els seus o altres hagin fet disbarats semblants. Que palpi l’horror dels ulls d’aquelles dones, homes o nens. Que vegi el mal que pot enverinar uns sers que fan, o pensen, coses semblants.

Ll – Això és horrorós. Et dic que hi puc estar d’acord.

M – Veus ara per que estic moix?

Ll – Algunes vegades l’home és el llop…..

M – Un llop no ho faria mai. Un llop pot lluitar per ser l’alfa, però fins un punt. Només lluita amb llops del seu sexe i fins que l’altra vol. No em vinguis a comparar animals amb això. Els ser humans quan es degraden baixen més enllà que qualsevol animal. Son així aquests….em falten paraules. Sort que son pocs.

Ll – Au, va, deixem-ho que no valen ni una sola paraula més.

M – Discrepo, hem de parlar-ne, fer que se’n adonin, reclamar que alguns son diferents. Si jo fos humà, no aniria mai més a un partit en que jugues aquest….uf, no sé com dir-ho. O no miraria ni la televisió. Si jo pogués el faria fora de tot lloc on practicar esport. Un esportista no pot servir l’esport ni drogat, ni amb això dins.

Ll – Va, vinga, deixeu pels humans. Per sort cap mussol faria una cosa així.

M – Per sort…..no som humans. Algunes vegades me’n alegro.

Ll – I jo.

Ll – Que tal va tot?

M – Un dia dolent

Ll – ¿Què tens?

M – No ho sé. No tinc ganes de fer res.

Ll – El millor per això és Dieta, Activitat i Alegria.

M – Si només em dius això.

Ll – Això també és el canvi de temps

M – Potser si.

Ll – Et veig molt fluix. ¿No serà que estàs malalt?

M – De l’ànima….potser si…

Ll – Ara fas teatre. Mira que t’agrada que et planyin. Espavila tio.

M – ¿No has tingut mai un mal dia?

Ll – Apa, pren una aspirina i llestos.

M – Medicus curat, natura sanat.

Ll – Si ja ho sé que el metge cura, però és la natura la que sana. Però alguna cosa has de fer. ¿No veus que quedar-se quiet i melancòlic no porta enlloc?

M – Com deia Victor Hugo “la mélancolie, c’est le bonheur d’être triste”

Ll – O sigui que això del mal i tota la comèdia, només és un pretext per anar dient bajanades i no fotre brot.

M – És que avui no tinc el dia.

Ll – Doncs hem de fer alguna cosa. A veure, ¿vols un gelat?

M – No, avui no en tinc ganes…

Ll – Ja sé el que tens….mira si et conec.

M – I ¿quina bajanada diràs ara?

Ll – Tens mal de cap, el cos com contusionat, no tens ganes de fer res, et fa mal inclòs l’estomac, tens…..

M – Si, tinc tot això….¿que passa?

Ll – Que t’has fotut un tip d’alguna cosa i ara en pagues les conseqüències.

M – Mira l’espavilada….

Ll – Si, que et conec millor que si t’hagués parit.

M – Vaig néixer d’un ou, a mi no em van parir. A més no he pres res d’estrany, ni en quantitat, ni…….res

Ll – Ho veus? La mala llet segueix intacta. Això vol dir que no tens res.

M – Apa, deixem estar tranquil. Em sembla que és del cor.

Ll – Si home, ¿ara representes el malalt imaginari de Moliere?

M – Mira que ets pesada. No em pots deixar tranquil?

Ll – Això ho soluciono jo, com soc la Lluna.

M – En un cova.

Ll – Tu ves fent conyeta i veuràs com dintre d’una mica ja tornes a la “normalitat”

M – ¿Perquè em martiritzes tant? Deixem tranquil, aquí quietet, dormiré una mica….

Ll – Si home, ara mateix et prens una mica de magnèsia o una mica de poliol i llestos. Ara mateix ho preparo. Ja veuràs que amb l’estomac bé, tot va millor. A més hem d’ajudar al Cani a fer allò dels arbres de Gràcia.  

M –¿Perquè no podré tindre un dia com qualsevol? Si home, ara em posaré a treballar amb els arbres, que ho faci el Cani. Vaig al cau i així em deixarà tranquil. Estic fatal……

M – Que fas amb aquesta música?

Ll – L’he posat pensant que t’agradaria.

M – Em recorden moments, paisatges, gent, sentiments, etc.

Ll – Et recorden quan et pensaves immortal i capaç de tot….

M – Potser si….de capaç de tot encara ho soc ara….

Ll – Si però no és el mateix que quan sonaven els Carpenters, els Animals, els Beach Boys, el Wilson Pickket, els Byrds, etc.

M – Si, la veritat és que sens coses.

Ll – ¿Com quines?

M – Mira al sentir al Luis Amstrong en aquesta cançó, he tingut unes ganes boixes de menjar ous ferrats amb patates fregides….

Ll – Molt romàntic no ets ¿oi?

M – Ja t’he dit que em desperten coses, i situacions. Va donar la casualitat de que els dissabtes quan anava de marxeta sopava aviat i sempre ous ferrats i patates fregides. I, com que he estat un pajaru de radio tota la vida, escoltava un programa que tenia com a obertura aquesta cançó. I ara ho recordo….

Ll – O sigui de marxeta? On anaves? De disco?

M – No, sempre anàvem un grupet i fèiem una mica el pendó. Però molt tranquil, prendre alguna cosa i sobretot xerrar molt.

Ll – Això últim m’ho crec, tu encara ho fas….

M – Uff, ja comencem.

Ll – I ara que en penses?

M – Que son cançons molt bones, penso que van marcar una època de molta música i bona.

Ll – Vols dir, amb això, que la musica d’ara no és bona?

M – No, però és diferent. Mira, la gent molt jove també escolta Elvis o fan cua per anar a un concert dels Rollings, o escoltar al Boss, tot música de pares i ara de fills. És molt curiós. Nosaltres no escoltàvem música dels nostres pares, exceptuant alguns intèrprets especials. Les coses sembla com si llavors van trencar i ara encara no s’ha superat el llistó.

Ll – Uy, Uy, Uy, t’estàs foten en un jardí….

M – Si, molt típic meu, sempre m’enredo. Però aquesta vegada el tema l’has tret tu.

Ll – Si, però no em donis cap culpa. Ets tu el que diu que la música d’abans era millor que la d’ara. I això fa vell.

M – No he dit això, he dit que hi va haver un bum molt important que sembla com si no s’hagués superat. Que no és el mateix.

Ll – Llavors en que quedem. Era bona o no?

M – Si, a mi em va servir per posar un fons, un decorat, a les meves vivències, encara que no coneixia molt als que feien música, mai he estat molt interessat en la música quotidiana. En aquella època només tenia un objectiu, ganes d’aprendre i veure mon.

Ll – I ja t’ha passat?

M – No. Encara tinc molta, molta curiositat per saber coses i per coneixer més i més. ¿Creus que és algun virus d’aquella època?

Ll – No tranquil, això és teu, vaja, de la pròpia bestia. I no ho curaràs mai. Però veig que amb això de fer la música el teu decorat, és una mica de somnia truites.

M – Si, truites, però mira que en son de bones….les truites amb una música de fons de la Brenda Lee cantant allò de “I’m sorry, so sorry,…” o Chicago amb allò de “I’m a man”…i un gotet de vi negre….

Ll – Això de triper també t’ho hauries de fer mirar.

M – Potser també és de la pròpia bèstia….¿no creus?

Ll – Deixem-ho estar, val més seguir escoltant aquesta música….i mira de ser una mica més romàntic, que no fa mal, de tant en tant.

M – ¿I si em convides a un gelat? Amb un gelat soc molt, però molt més romàntic. I et canto  allò de Hey Jude com en Wilson Pickett….

Ll – Però era dels Beatles….

M – És igual, a mi m’agraden aquestes veus trencades….

Ll – Va, anem a fer un gelat i a veure si canvies una mica el xip.

M – Ara mateix faig un reset….ja, ja, ja…

Ll – Home, un mussol car de veure. ¿Que fas ara amb aquests llibres?

M – Estic donant un cop de ma al Cani.

Ll – Vaja, una explotació com una altra.

M – No, és per agrair el viatge que va donar-me. I que el tema m’agrada.

Ll – De que va? De menjar o de beure?

M – No, de cap de les dues coses. Et penses que no penso en altra cosa?

Ll – Si, en altre, potser si….

M – Doncs tampoc és això. Aquest cop el senyor ha tingut una idea i em sembla que és bona, per tant, l’ajudo.

Ll – De forma altruista?

M – Si, és amic meu i els amics s’ajuden. O no és així?

Ll – Si, no ho nego. El que passa és que em sorprèn que tu i ell feu una cosa junts. ¿Que vols que et digui? Sou tant….tant….

M – Diferents?

Ll – Més aviat no era aquesta la paraula, però així queda millor.

 M – Vols col·laborar?

Ll – Si em dius de que es tracta…potser.

M – Es tracta de la Graciapèdia. Vol fer una secció nova.

Ll – Que tractarà de Gràcia, suposo.

M – Exacte. Sols de Gràcia.

Ll – I que en sap aquest, de Gràcia?

M – És el que li vaig dir jo. ¿Però tu, que en saps? I va dir-me que fa més de 30 anys que és a Gràcia i que encara que no sàpiga molt de festa Major, ni de colles, que coneix els carrers.

Ll – Vol fer una guia?

M – Calent, calent. Però no una guia de carrers, encara que els citarà, vol fer una guia dels…..bé, ara ho anava a dir i he promès que no ho diria a ningú.

Ll – A, ja sé, dels llocs on venen delicadeses?

M – No, no és això. És una cosa més, diguem, il·lustrativa. Per això vol posar fotos.

Ll – Dels edificis?

M – Tampoc. Que vols que posi edificis, ni estàtues, ni res d’això. No veus que no en sap res d’això. Es una altra cosa, que directa o indirectament està relacionada amb la seva professió….i més no puc dir.

Ll – I creus que serà interessant? Algú tindrà interès en aquesta cosa?

M – Ja ho crec. Alguns es sentiran directament al·ludits, ja que parlarà del seu carrer, o al menys d’alguna cosa del seu carrer. I a més tothom hi podrà col·laborar. Inclòs si es fa bé, podem fer un llibre.

Ll – Ara ja et passes molt. Un llibre, perquè?

M – Per passejar per Gràcia.

Ll – I no m’ho pots dir?

M – Pregunta al jefa. Suposo que a tu t’ho dirà.

Ll – I ara on és?

M – Ha anat a la xocolatada del carrer Llibertat….

Ll – Home, xocolata. Això si que m’ho crec…..ell endrapant i tu aquí amb els llibres, això si que és típic….apa, a Deu.

M – On vas?

Ll – A la xocolatada…..on vols que vagi…..Aquest mussol!

Lluna – Hola Cani, has vist el mussol?

C – Si, va tornar amb nosaltres l’altra dia, però crec que està fotut.

Ll – Ha agafat alguna cosa?

C – S’ha fotut cec de “cannoli”, “graniti” i per descomptat de altres coses.

Ll – L’ha perdut la gola, com sempre. Quan veu un dolç perd l’oremus.

C – Un dolç o unes garoines o unes sardines, o el que sigui bo.

Ll – I parlant d’altre ¿com us va anar?

C – Molt bé, encara que ara estem una mica cansats. Hem volgut fer moltes coses en molt pocs dies i allà tens tant per veure.

Ll – I aquests dies ha fet calor….

C – Si, sort dels aires condicionats.

Ll – Que heu vist?

C – Vam anar a Palerm i el primer dia ja vam fer més de cent quilòmetres per veure Cefalú. Per cert molt maco, encara que molt turista, com a tots els llocs bonics que vam ser.

Ll – Vareu fer Palerm, després cap al sud, després la costa jònica?

C – Si, primer vam anar a Roma, de Roma a Palerm, després Agrigento, Catania, Milà i Barcelona.

Ll – I veu anar amb un autocar?

C – No vam llogar un cotxe i apa, a espavilar-te. És com m’agrada a mi, anar a la meva, com sempre.

Ll – Poc social, no?

C – No, sempre he sigut així, no m’agrada que em diguin el que he de fer. Vull sempre anar a la meva.

Ll – I que tal anar amb cotxe per Sicília?

C – Tota una experiència. Ens van adjudicar un Lancia petit, de dues portes amb canvi seqüencial i aire condicionat, de color blau cel i motor diesel.

Ll – I t’hi vas entendre?

C – És un verdader plaer. Petit, amb una certa potencia, i no has d’anar canviant, o si ho vols fer, ho fas. Encara que el canvi seqüencial de la Fiat no és l’ideal ja que no reté a les pendents i has d’anar corregint sempre. Però molt bé.

Ll – I que tal la conducció a Sicília?

C – Que vols que et digui? No fan cas de les senyals, ni semàfors, ni línia continua, ni quasi res, però tot és problema dels deu minuts primers, després t’integres i ja saps que qui posa el morro primer, passa. Vas amb més tensió, però he tornat viu i no m’he fotut cap pinya. Encara no sé com ha sigut, però ha estat bé.

Ll – Ho recomanes?

C – El viatge és molt bonic, tenen coses meravelloses, encara que una mica deixades, però és com tot. Tenen més coses antigues que noves….

Ll – I moltes runes d’altres èpoques…

C – Uns teatres grecs i romans, uns mosaics, uns temples, i milers d’esglésies de totes les èpoques, especialment barroques.

Ll – O sigui que us ha agradat?

C – Molt, tens la part cultural, la gastronòmica, la antropològica, i el paisatge….vaja, que ens ha agradat molt.

Ll – I el mussol que deia.

C – Te moltes galtes. El vam descobrir quan vaig obrir la motxilla a l’avió d’anada. Volia canviar-me les ulleres i me’l trobo allà, mirant-me i rient em diu “hola”. Si hagués pogut obrir la finestra el llenço.

Ll – Pobret, el mataries….

C – No, que ell sap volar.

Ll – O sigui que l’heu arrossegat tot el viatge?

C – ¿Que volies que féssim? I encara es queixava que a la nit no el deixava entrar a l’habitació. Li buscava un arbre i, apa, allà a l’olivera, que és el seu.

Ll – Però li vas donar de menjar?

C – I com menja el tio. D’aigua poca, però de peix, marisc, etc. un munt. I alguna vegada picant del plat de la taula del veí. Un “jeta” és el mussol. L’haguessis vist menjant “cannottis”, se’ls fotia com si res…..

Ll – Si, no cal que m’ho expliquis. ¿I dius que està malalt?

C – Suposo que empatxat, al menys estarà uns dies quiet.

Ll – Igual està preparant-se per la Festa Major. Ara toca la segona part….

C – Però aquesta se la pagarà ell, que ja n’estic fart de pagar-li els vicis.

Ll – La sap molt llarga.

Ll – Què fas?  Avui sembla molt tranquil tot.

M – Estic fent l’equipatge.

Ll – Marxes?

M – Calla, calla, que no et senti….

Ll – No pateixis, està distret fent coses a la cuina.

M – Doncs estic fent l’equipatge i em ficaré a la maleta del cani…

Ll – Atenció que ara les regiren, les maletes.

M – Com que soc molt virtual, no crec que em trobin.

Ll – I que fas?

M – Me’n vaig a Sicília amb el cani i la seva dona.

Ll – I que hi vas a fer?

M – A veure mon, a veure si veig alguna imatge de la meva protectora Atenea.

Ll – No crec.

M – M’han dit que hi ha molta cosa dels grecs.

Ll – Si, molta i algunes conservades molt bé.

M – Tu ho coneixes?

Ll – Home, jo he donat infinitat de voltes al mon aquest teu i ho he vist quasi tot. No veus que jo he vist desembarcar als grecs a Sicília….fa temps.

M – Es clar, ja no hi pensava que tu erets tan…..longeva.

Ll – Anaves a dir vella.

M – Deu me’n guardi, dir una cosa així a una dona tan bonica i jovenívola. Seria una falta imperdonable.

Ll – Em pensava…..

M – Espero que no l’hi diguis res…

Ll – A qui?

M – A aquests dos…..ja saps, muts i a la gàbia.

Ll – I no tens por que et descobreixin?

M – El cani segur que no, és molt despistat. La seva dona, no et diré que ho vegi, però em faré el tonto….

Ll – Si, que a tu ja et surt força bé….

M – El què?

Ll – Vull dir que tu sempre has estat un bon actor, que saps fer comèdia.

M – Ja veig la segona intenció, però avui t’ho perdono. Ara deixem que he de fer la maleta.

Ll – Què hi poses a la maleta?

M – Unes plomes de recanvi, les olleres de sol, una crema pel sol, la màquina de fotos, i quatre tonteries més.

Ll – Si fas fotos, no cal que les ensenyis. Vaja un rotllo això de veure les fotos de les vacances….

M – Jo les faig molt bé. Soc un gran fotògraf.

Ll – No ho dubto, però com que jo ho he vist en directe, ja no cal. M’escrius una postal i llestos.

M – Mira, potser si. ¿Es menja bé?

Ll – Home, la teva pregunta preferida. Si molt bé, i tenen bons vins, olis, i tot plegat.

M – Creus que el cani em convidarà algun dia?

Ll – Si et troba de polissó a la seva maleta, no crec.

M – Hauré de fer alguna cosa….

Ll – Jo de tu no ho faria…es pot emprenyar.

M – No ho crec, és bon jan.

Ll – Si però quan s’emprenya…te un “pronto”

M – Esperem que s’ho agafi bé.

Ll – Esperem, bé, fins la tornada.

M – Adéu i bones vacances. Ja te’n faré cinc cèntims quan tornem.

Ll – Si no et deixa allà….ves en compte.

M – Hi aniré. Fins  la tornada….una abraçada, vinga, que no sigui dit.

Ll – En el fons ets una bona persona, ai, perdona, vull dir un bon mussol.

M – També a les fosques?

Ll – Com sempre.

M – Curiós aquest país

Ll – Què és curiós? Si sempre passa el mateix, les infraestructures que no tenim.

M – No em referia a això.

Ll – Doncs a què?

M – Que una caricatura de l’acte sexual entre dos persones de la família real porti al segrest immediat d’una revista i sodomitzar 350.000 barcelonins deixant-los a les fosques, sense energia per fer servir la radio, el televisor, el llit elèctric dels malalts, la Seguretat Social, els semàfors, la llum del carrer, el petit negoci, el forn, el frigorífic, la rentadora, la planxa etc. etc. etc. s’hagi d’investigar i al final….algun cap de turc pagarà pel que no ha fet.

Ll – Li posaran una multa a la companyia de la llum, etc.

M – Que pagaran els consumidors….Al cap i a la fi son els que donen diners a la companyia, o sigui et tornaran a sodomitzar i tan contents.

Ll – Curiós aquest país.

M – Oi que si?

Ll – (sospirant) Si, molt curiós.

M – Crec que arriba el moment de fer alguna cosa i marxar a escampar la boira.

Ll – Si, tens raó. Aquesta calor enganxosa és la senyal de fer vacances.

M – Jo no en faig, encara que faig alguna activitat per relaxar-me.

Ll – Com és això?

M – Tinc un val per anar al flotarium, a la plaça Narcís Oller, a fer una sessió de relaxament, aigua, sals, música relaxant, etc. I ja toca.

Ll – Veig que te’ls gastes.

M – Va ser un regal.

Ll – I no podríem anar-hi tots dos?

M – Avui no. Tinc un compromís…

Ll – O sigui que hi vas acompanyat? Quina barra, i no m’has dit res a mi?

M – Els mussols som molt fidels, que hi farem? Ho portem als gens, no és cap mèrit.

Ll – Molta cara, això és el que porteu als gens.

M – Es que fa molta calor, que vols que et digui? I amb aquest sorollet tan agradable…

Ll – Quin sorollet?

M – El veí s’ha posat a fer obres i ara mateix només sento el soroll del martell, la maquina aquesta que fa brrrrrrrrrrrrrrrr!!! Tot el mati i ja el tinc en el cervell.

Ll – Molesta molt aquest soroll.

M – No molesta, és com si entressin a fer-te obres al cap. Com si et trepanessin fins dins del cervell.

Ll – I després fas vacances?

M – No encara estaré uns dies per aquí, però de vacances, vacances, no en faig mai. No puc, he de treballar sempre.

Ll – Llavors, tu quantes vacances tens?

M – Mira, jo he aprés a no fer vacances, com els empresaris com cal. Sempre treballem, no fem mai vacances, les vacances son pels aprofitats dels treballadors, aquests la llei els protegeix i els dona dies de vacances d’acord al que han treballat…..

Ll – I tu no en tens? No deies que ara feries….

M – Una cosa és fer vacances i una altra donar-te un respir.

Ll – I tu et dones un respir…

M – Exacte. Ara estaré uns dies aquí, respirant…però sense fer vacances…

Ll – Ni brot, segons tu. O sigui que no fotre brot, quan ho fas tu, no és fer vacances.

M – Exacte.

Ll – I després sembla que aniràs de viatge a Sicília….tampoc son vacances?

M – Hi vaig a acompanyar a la parella, que ella si que treballa i fa vacances, jo hi vaig a portar les maletes, acompanyar-la, etc.

Ll – Ara ho entenc. I després la festa major del barri. Que tampoc seran vacances.

M – Exacte. Tampoc son vacances, son actes socials, que tinc l’obligació d’anar, ja que ho fan al barri i tampoc els faré un lleig.

Ll – O sigui a veure, una setmana de no fotre brot, dos de Sicília sofert acompanyant, una de festa i gatzara, i encara en quedarà alguna cosa més, dic jo.

M – Després de tanta activitat, el més lògic és descansar uns dies, pocs, només fins final d’agost. Però al peu del canó, eh?

Ll – Veig que ho tens molt ben arreglat i és cert, de vacances no en fas mai. Quina sort tenen els treballadors de poder fer quinze dies de vacances, vosaltres els empresaris no en podeu fer mai…..Quina injustícia.

M – Ho dius amb ironia?

Ll – No, per favor, crec que la paraula exacta seria cinisme.

M – Cinisme?

Ll – Si, el que tu fas….Apa adéu….

M – Que he fet jo ara?

Ll – Res, res…..

Ll – ¿Que fas? Estàs atabalat mirant i mirant papers.

M – Estic buscant un llibre, en cani buscava un llibre i li he dit que ja el trobaria, si, si, en bona m’he ficat.

Ll – ¿Vols que t’ajudi?

M – Un cop de mà no em vindria malament.

Ll – A veure, quin llibre és?

M – “Llibre del secrets d’Agricultura, Casa, Rústica i Pastoril” també conegut per “el llibre del Prior”.

Ll – Autor?

M – Fra Miquel Agustí, Prior del Temple de Perpinyà.

Ll – Em sona a antic, ho és?

M – Si del 1600, però la editorial Altafulla al 1999 va fer una edició facsímil. I aquesta és la que busco. Sembla que està esgotada. I ell el vol en català, que també és en castellà…el noi tot ho complica.

Ll – Home, llavors serà difícil, encara que a vell….

M – Es molt nou per ser a vell, i com que és un llibre molt de forofos de l’agricultura i coses així, serà difícil.

Ll –  Potser si, però mira que te coses rares en cani.

M – Diu que li fan molta il·lusió aquests manuals d’agricultura antics que ara els recuperen. Diu que en te uns quants i vol aquest.

Ll – Que el compri com a llibre de col·leccionista….

M – Però si no te un euro…que vols que es gasti una burrada? Ell col·lecciona coses barates, mira els mussols.

Ll – Podria col·leccionar pedres que son més barates.

M – Ja ho fa.

Ll – No fotis!

M – Rar, però molt rar…..

Ll – Va mirem ara aquests catàlegs….

M – No seria millor trucar a llibreries de vell?

Ll – Potser si….apa, donem el telèfon….

M – I si ho anunciem al bloc?

Ll – Tu creus que algú ho sabrà?

M – Aquesta gent de Gràcia….no saps el que poden fer….son una mica com el cani.

Ll – Vols dir que tot….

M – Em temo que si….

Tristeza nâo tem fim

Felicidade sim

Ll – Que estàs escoltant?

M – Al Marcos Vinicius da Cruz de Melo Moraes.

Ll – Altrament dit Vinicius de Moraes….

M – Exacta, amb en Toquinho i la Maria Creuza….

Ll – Aquesta Maria Creuza te una bona veu.

M – Si, una veu com de vellut.

Ll – Et veig molt romàntic…

M – Perquè?

Ll – Música brasilera, animada però a la vegada tendre,

M – Mes aviat la veig una mica trista. La música brasilera tothom la veu com molt animada i jo la veig com d’enyor, una cosa un pel de saudade, com diuen en portuguès.

Ll – I això la fa romàntica, o no?

M – Ara que ho dius….potser si.

Ll – I com és això?

M – El què?

Ll – Escoltar aquesta música?

M – Vaig parlar amb una brasilenya l’altra dia i em van venir ganes d’escoltar aquesta música.

Ll – Uy, uy,

M – No, res. Ja fa molts anys que soc un fan de la música del Brasil. Des de molt jove.

Ll – Una altra brasilenya?

M – No diguis tonteries, va ser per culpa d’una grip.

Ll – Com és això?

M – Estava al llit, i un amic del meu germà petit va venir i em va veure tant avorrit que va portar-me uns discos de música brasilenya i ja va estar. Un amor a primera vista. Després sempre en portava uns cassette al cotxe. Ja veus si fa temps.

Ll – I sempre en Vinicius?

M – No, m’agraden des de Vinicius, Baden Powell, Jobim,  Caetano Veloso, Gilberto Gil, i altres que no cal posar.

Ll – O sigui els més clàssics?

M – Si, en música sempre soc molt “conservador” m’agraden els clàssics, en altres arts soc més ample de mires. Però la música…no sé….potser és que em costa més entendre-la i quan m’arriba ja son clàssics.

Ll – Molt bona aquesta.

M – Ara em deixes escoltar una mica més?

Ll – I tant, a mi també m’agrada com toca la guitarra aquest Toquinho…trobo que és un bon guitarra.

M – Si, ho fa prou bé.

“Eu sei que vou sofrer

A eterna desventura de viver

À espera de viver ao lado teu

Por toda a minha vida”

Ll – Aquesta noia és fabulosa….

M – Si