El mussol i la lluna

Ll – Què és aquesta música?

M – T’agrada?

Ll – Si, és molt suau, amb ritme, un pel trista, però maca.

M – He anat a una festa de blues i en una paradeta he trobat aquest CD de Baden Powell & Friends.

Ll – Però aquesta que canta ¿qui és?

M – La meva enamorada Maria Creuza, te una veu un pel ronca, com el vellut.

Ll – I aquest Baden Powell….

M – Un record de la pubertat, quan vaig descobrir que m’agradava la música del Brasil, especialment la bossa nova i altres.

Ll – Llavors això és una mica una mirada cap enredera?

M – També tinc el meu cor, ¿què vols que et digui? Tots tenim les nostres “debilitats” i una de les moltes meves és aquesta “tristesa amb ritme”.

Ll – M’agrada aquesta definició…encara que jo sempre havia tingut la samba i la música brasilenya com a molt alegre.

M – Si, sempre passa el mateix, els llocs més “alegres” sempre amaguen una tristesa gran, quasi més gran que els menys “alegres”. És la dualitat que els humans tenen. Per a mi els andalusos, que sempre es veuen com a molt alegres, son, en el fons molt més dramàtics  que altres que presumen de seriosos. Però és la formula per mantenir-se amb el cap sobre les espatlles. No pots ser trist per fora i per dins, et tiraries d’un balcó. Tot te la seva compensació, el seu equilibri. La natura és així.

Ll – Si, tu mateix, ara filosofes i  ets un ruc integral.

M – Veig que ho has captat bonica…..

Ll – Uy, ara això vol dir…….

M – Va, deixa-ho estar. Escolta…..escolta…

Ll – Mira ara canta das rosas, mira quin ritme….apa, ballem?

M – Això s’encomana….de totes maneres declino l’invitació. ¿has vist ballar mai un mussol? Ho fem fatal…..

Ll – Però us hi fixeu molt….je, je,

M – Calla i escolta, que quan calles estàs més bonica….je, je,

Ll – I ara toquen aquella que diu “A felicidade é como a gota, de orvalho numa pétala de flor, brilha tranqüila,

M – depois de leve oscila, e cai como uma lágrima de amor”

Ll – Tristeza nâo tem fim,

M – Felicidade sim….

Ll – Molt maco….m’agrada

M – A mi també….A minha felicidade está sonando, nos olhos de minha namorada…

Ll – Estàs romàntic, aquesta música et posa tendre?

M – Tendre jo? Sols que penso que algunes vegades la música et passa a través de la ploma….

Ll – El que deia….

Ll – Ara ens parlaràs de psiquiatria? O és que tens el complex d’Edip?

M – No, res d’això. He descobert que alguns dirigents de Renfe tenien complex d’Edip.

Ll – Com?

M – Anunciaven allò de “Papa ven en tren”

Ll – Poca-solta, poca-solta.

Ll – Ja hi som, ara em diràs….

M – La llei de la memòria històrica? Si.

Ll – ¿Tu creus, que hores d’ara, hem de seguir amb això? Va, home, va.

M – Tu creus que no? Perquè, no?

Ll – S’hauria de deixar les coses, sense remenar les ferides.

M – Tu creus, sincerament, que les ferides, si no hi poses res, es curen soles?

Ll – El temps ho cura tot.

M – Llavors, deixem de fer hospitals.

Ll – Tu ho agafes tot per la part que punxa.

M – O no. Crec que estàs equivocada, les coses s’han de resoldre amb acords, més quan han fet ferides. Les guerres tenen això, fan ferides que costen de curar. Per això s’ha de fer una posada a cero, i això passa per la justícia.

Ll – Però ara només es parla d’un costat.

M – Això és mentida. Resulta que Xile i Argentina poden fer-ho i aquí que ens omplim la boca de presumir que es va retenir el dictador xilè, resulta que no podem ni aixecar la veu. Tots callats. Realment es té por? De què? De fer justícia?

Ll – Justícia amb qui? Que a l’altre costat també hi va haver coses…o no?

M – He dit alguna vegada de quin costat s’ha de fer justícia? A més, els d’un costat ja van fer la “seva” justícia. Van portar a la “justícia” els que ells creien i els van “jutjar” i alguns hi van deixar la pell, tot hi no tenir més culpa que tenir llibres “prohibits” o tenir el carnet d’un partit polític, o tan sols ni això.

Ll – I els altres van matar molta gent per les seves creences….mira tu.

M – I van fer mal fet, encara que no va ser d’una forma igual, però condemnable certament. El que jo penso es que s’hauria de fer tot l’esforç de retirar els morts de sobre la taula. Seria el primer pas.

Ll – I llavors, ¿què proposes? Que comencem a remoure morts? Deixem-ho estar, les noves generacions ja no ho recorden, deixem que el temps ho esborri.

M – Tu creus que un dia o altre no surten els morts? Si surten inclòs els d’Altapuerca, com no vols que surtin els de fa 70 anys.

Ll – Per a mi és una equivocació.

M – Llavors, segons tu, hem de deixar que els cruels quedin sense judici i els innocents oblidats, per sempre més.

Ll – Innocents, innocents…..

M – Llavors tenien raó de trencar els juraments i girar els canons contra els que havien jurat protegir. És això?

Ll – Tot queda lluny, val més no remoure.

M – Quan a tota Europa, aquesta Europa que ens atreu tan, tothom renega i renega dels que van dur-la a la guerra, aquí, que som més papistes que el Papa, ni ho condemnem ni girem full. Visca.

Ll – Avui et trobo molt revolucionari.

M – I tu molt carca. ¿Tens alguna cosa a amagar?

Ll – M’estàs insultant. ¿Que t’has cregut?

M – Què he dit? Si no tens res a amagar, no has de pensar malament.

Ll – Avui veig que estàs molt impossible, val més que marxi….apa, adéu.

M – Adéu……I això en diuen diàleg?

M – Com si fóssim ahir mateix, recordes?

 “Ll – Trepitjar? M – Renfe, Ll – Atzarós? M – Renfe Ll – Balb? M – Renfe, Ll – Roí? M – Renfe Ll – Carranc? M – Renfe Ll – Inert? M – Renfe Ll – Malganós? M – Renfe Ll – Esgallar?  M – Renfe Ll – Abandó? M – Renfe Ll – Vulnerar? M – Renfe Ll – Vergonyós? M – Renfe Ll – Injustificable? M – Renfe Ll – Debolit? M – Renfe Etc. etc. etc.” 

Ll – Ara, fins i tot, aprofites “restes” d’altres posts? Mira que ets gandul…..

M – No és això, amiga, no és això.

Ll – Doncs que és?

M – Que aquests impresentables de trens segueixen amb els mateixos resultats i per tan volia indicar que tot es repeteix.

Ll – No deies que amb els “gestors” aquí a Barcelona es podrien resoldre…..etc. tot aquest rotllo.

M – Si, però sembla que no. El que no sé és si els problemes es repeteixen pel fet que totes les infraestructures estan més podrides del que es sospitava, o que segueixen sent tan totxos en la gestió que ni a peu d’obra veuen les solucions. Sospito que també hi ha una falta molt gran de inversions, durant molts anys.

Ll – És el típic defecte d’aquest país, que fan grans obres, quasi faraòniques i després esgarrapen tan el manteniment i la posada a punt que tot cau, es fa malbé, queda inutilitzat en pocs anys, etc.

M – O es fan plans i no s’executen i després passa el que passa. Però tu ja has pagat.

Ll – I al final acabem pagant les coses dues vegades. Però això ja sobrepassa la decència més fonamental.

M – Ni que ho diguis, ara ja resulta Indecent. Però ens diuen que riem…..

Ll – La ministra és una catxonda……ella riu….

M – Si tots els que agafen el tren cobressin com ella, crec que també riurien…..

Ll – Al menys ella te cotxe oficial, xofer i un bon sou. Els usuaris del tren, cobren molt menys, alguns misèria, paguen per un servei que no se’ls dona o malament, reben les conseqüències dels retards, tallades, etc. I els poden fer fora.

M – Ara ja ens estem passant. ¿No estem fen demagògia?

Ll – ¿Tu creus? Mira, els trens funcionen o no?

M – No, no funcionen.

Ll – Doncs això…..

M – Et convido a prendre alguna cosa.

Ll – ¿hem d’agafar el tren?

M – No, ni borratxo, on vols anar? Si no va enlloc…..estem en via morta.

Ll – Ara t’ha sortit bé…..anem hi anirem caminant….és allò de “si vols estar ben servit, fes-te tu mateix el llit”.

M – Al llit vols anar?

Ll – Faré que no he sentit res……

M –  Avui et recitaré.

Ll – Home, tu fent de rapsode. Quina meravella.

M – Més que de rapsode, vull recitar un vers que m’ha vingut a la memòria llegint altres blogs que també parlen de versos valencians.

Ll – Llavors l’autor és valencià?

M – Si, i he de dir que m’agrada molt.

Ll – Va, comença….

M – Res no m’agrada tant

com enramar-me d’oli cru

el pimentó torrat, tallat en tires.

Cante llavors, distret, raone amb l’oli cru,

amb els prouductes de la terra.

M’agrada molt el pimentó torrat,

mes no massa torrat, que el desgracia,

sinó amb aquella carn mollar que té

en llevar-li la crosta socarrada.

L’expose dins el plat en tongades incitants,

l’enrame d’oli cru amb un pessic de sal

I suque molt de pa,

en l’oli, que té sal i ha pres una sabor del pimentó torrat.

Després, en un pessic

del dit gros i el dit index, amb un tros de pa,

agafe un tros de pimentó, l’enlaire àvidament,

eucaristicament,

me’l mire en l’aire.

De vegades arribe a l’èxtasi, a l’orgasme.

Cloc els ulls i me’l fot.

Ll – Home, que vols que et digui?

M – Genial…..res mes. Genial.

Ll – Has vist això de que l’agricultura consum la major part de l’aigua?

M – Si, una vegada més tergiversant les coses?

Ll – No em negaràs que l’agricultura consum molta aigua…

M – No ho nego. I és més, puc acceptar que, en determinades ocasions, molta.

Ll – Llavors si ha de posar solució….tancar l’aixeta.

M – ¿I que menjaran aquesta colla de gent?

Ll – Que gastin menys aigua.

M – Sembla que oblides un petit detall.

Ll – Quin? Que sense menjar….bla, bla, bla?

M – No. Un de més subtil.

Ll – Va digues…..

M – Una poma de que està feta? Un 85% és aigua ¿no?

Ll – Si, es clar.

M – Doncs vet aquí que una part de l’aigua que consum l’agricultor que fa les pomes, te l’emportes a casa. O sigui que has de descomptar-la de l’aigua que gasta. La consums tu, no ell.

Ll – Home, …..vist així….

M – I les bledes? Quanta aigua tenen? Un 90% com a mínim.

Ll – Si però el blat és sec.

M – No és sec. Tots els productes tenen una part d’aigua. I a més alguns conreus son de secar, o sigui que es gasta l’aigua que cau del cel.

Ll – I que vols dir amb això? Que en gasten poca?

M – No, se’n gasta. Les plantes, per viure necessiten aigua, alguna que evaporen i per tant es “perd” però altre la “incorpores” quan ho menges. I en el cas del blat s’hi afegeix aigua per fer la massa del pa. Una part de la qual també marxa durant la cocció i no per això diem que els forners malgasten aigua.

Ll – Llavors que faries tu per gastar menys aigua?

M – Primer que els canals no en perdin. Amb això estalviaríem molta, molta aigua. Després uns mètodes acurats de reg, i mirar més cap a llocs com aquestes gespes tan boniques que volem tenir en un clima com el nostre.

Ll – O sigui la culpa de tot és de la gespa. I ara atacaràs els camps de golf…

M – Camps de golf, piscines, aquestes casetes amb jardí de gespa, i, per descomptat també els pagesos que la malgasten. Però no els faré a tots culpables, ni molt menys.

Ll – I les piscines també?

M – Una piscina perd aigua per evaporació, per possibles fugues, per haver-la de renovar, quan la gent s’hi banya, etc.

Ll – O sigui ¡fora piscines! ¡fora gespes! I que farem? Al final, per no gastar…..no beure els 2 litres diaris que diuen els dietistes?

M – No. Crec que en podem fer us i gaudir-ne però en lloc de gespa, podem tenir un magnífic jardí de mil altres maneres. I més maco, ja que serà diferent de tots els veïns. Naturalment hem de beure, hem de menjar, anar a la piscina, a la platja, rentar-nos cada dia, però amb una mica de cap.

Ll – A veure. Vine cap aquí que em sembla que et fa una mica d’olor el sota ala.

M – Ep que m’he rentat. I avui m’he posat desodorant i colònia del Cani. No li diguis que no ho sap.

Ll – I no has malbaratat aigua?

M – No, només una mica la ploma remullada, una bona esquitxada i després vaig pentinant-les per mantenir-les a punt de volar.

Ll – Es que jo no tinc aigua…..o si? Ara mateix no ho sé. Crec que no…..

M – Malament. Sense aigua….malament…..molt malament……decididament malament.

Ll – Si, però no la malgasto….

M – Doncs sort que ets una mica lluny, que sense aigua a tu si que et farà oloreta l’ala.

Ll – Poca-solta…..mira que ets poca-solta….

Ll – Ho veus? Les coses milloren. Ara, gràcies a tenir tot aquest embolic amb els trens, ja tenim un telèfon per consultar les coses. Al final tenim informació. Això és degut a la pressió de la gent ¿No creus?

M – je, je, …..

Ll – ¿Perquè em mires així i rius?

M – Em fas molta tendresa. Amb els anys que tens, les coses que has vist i que siguis tanta candidesa….si fa quatre dies em deies que jo era un innocent….em meravelles.

Ll – ……..?

M – Ho dic per això de la informació de Renfe. Dius que ara tenim un telèfon per informar-nos. Si, i també podem fer-ho per sms. ¿I què?

Ll – Doncs que s’han interessat en posar els mitjans per informar….¿no et sembla prou?

M – Si, i et poden pagar el dinar.

Ll – ¿També paguen el dinar?

M – No, dona, no. Vull dir que t’informen si pagues. ¿No has vist que un és un 902 i l’altre un de sms de pagament? T’informen si pagues. O sigui que si paguessis uns euros més, et podrien donar el dinar. ¿no sé si m’explico?

Ll – Ara que ho dius, és cert, però t’informen.

M – Mira, si vols anar de Lleida a Reus (per exemple) tens un tren a tres quarts de quatre de la tarda i que arriba a Reus a un quart menys cinc de sis. I tot això val 3,75€. Doncs bé, si consultes i tens sort i et contesten en un minut i et diuen que si, que tot va bé, ja et costa, tot plegat 4 €. I si resulta que has de trucar dues o tres vegades, ni t’ho explico. O sigui que pagues més per un servei que hauria de costar cero cèntims.

Ll – Si ho mires així….

M – ¿no tens els horaris? Doncs ja saps a quina hora surt, o ho hauries de saber en un país normal. No fa falta telèfons, missatges, ni patates amb suc. Tu pagues per un servei i  el servei val el que val. ¿Perquè has de pagar més?  Doncs per viure en un lloc on si val tot.

Ll – Algunes vegades em fas ràbia.

M – ¿Perquè?  ¿no tinc raó? És un raonament senzill….

Ll – Em fas ràbia……

M – Ho veus? Ja t’ho deia jo. Si és clar….

Ll – De que parlem? Comences així, i et penses que els altres et segueixen, però no….

M – Del català

Ll – I ¿què havia de veure?

M – Que si no és idioma oficial a Europa, és pel motiu que l’estat espanyol, no ho ha demanat. Ho acaba de dir oficialment un dels responsables d’aquestes coses a la Unió.

Ll – I per això m’has despertat? ¿què no ho sabies? Mira tu ara aquest amb que em surt.

M – Home, però no ho havien dit tan clar i català com ara.

Ll – A vegades em fa ràbia la teva candidesa…..sabent, com sé, de la teva mala llet…..ets un sac de sorpreses….

M – Candidesa, has dit?

Ll – Si, mussol, si. Això del català, com altres moltes coses que “depenen” del govern central, les corts de Madrid, etc. no es fa per que no els hi dona la gana. Ells son així, no hi donis mes voltes.

M – I no hi podríem fer alguna cosa?

Ll – Que bufó ets quan em mires amb aquests ullets i el posat tant innocent. Si no sabés que tot això és “pur teatre”. ¡Que ja fa temps ens coneixem amic mussol!, que tu sempre preguntes amb segones.

M – Pobre de mi. Si això del català és que l’estat no ho sabia. Ja veuràs, ara que ho saben i ho ha dit la Unió Europea, hi posaran fil a l’agulla i amb quatre dies….

Ll – Va jugar bé el Barça, no creus?

M – Ara, ¿perquè canvies de conversa?

Ll – Apa, bon dia, que tinc son….he estat donant voltes tota la nit.

M – Jo també i no faig tants escarafalls. Una cosa que comento….

Ll – Tapat que diuen que farà fresca…..

M – Buuub! Buuub!

Ll – Així, canta, canta….

Ll – Que fas? Llegint?

M – Omne tulit punctum, qui miscuit utile dulci, lectorem delectando, pariterque monendo.

Ll – Però que diu? Perquè no contestes al que et pregunto? Ets un mal educat.

M – Gloriosius est iniuriam tacendo fugere, quan respondendo superare.

Ll – Mira si et rius de mi…..mira que ets brètol.

M – Sapienti iniuria non potest fieri

Ll – Tornem-hi. És pot saber que et passa avui? Perquè em contestes amb llatí?

M – Neque pudenda, neque poenitenda dici debere

Ll – M’estàs dient alguna cosa i no ho entenc. És això?

M – Philosophiae servias, ut tibi contingat vera libertas.

Ll – Molt bé, molt bé. Ara diguem alguna cosa en català. No veus que no sé llatí?

M – Regis ad exemplum totus componitur orbis.

Ll – Ni per amistat?

M – Amicus certus in re incerta cernitur

Ll – Va, fes bondat i diguem ¿perquè parles amb llatí?

M – Bonum ex malo non fit.

Ll – Vols o no vols dir el què passa?

M – Estic entrenant.

Ll – Entrenant? Perquè?

M – Ara diran misses en llatí.

Ll – I…?

M – Tu has entès alguna cosa?

Ll – No, però una cosa és una conversa i una altra un ritual, en el que tothom sap que és diu.

M – Mira per on….. No hi tinc rés en contra del llatí, però em sembla una cosa curiosa haver de parlar l’idioma de l’imperi romà, quan va ser la cara i la creu del cristianisme….Si més no curiós.

Ll – Tu sempre criticant. No en tens ni idea, però ho critiques.

M – Cert, no en tinc idea, però em sembla, si més no, curiós. Això no ho podràs negar.

Ll – Tu t’estimes més en català, per que ets de la ceba….

M – No és per això, és pura curiositat. Ara tots els catòlics hauran de ser bilingües?

Ll – No, si ja m’estranyava…..

M – És pura curiositat, fruit de la meva gran ignorància. Només vull aprendre….tan greu és?

Ll – Bona nit….

Ll – Ahir vaig veure que vas anar a fer gent a la Diada.

M – Si, vaig aprofitar per, fent una volada, donar una volta per la Ronda, Pg. Lluís Companys, Parc de la Ciutadella, etc. després un vermutet i cap a casa.

Ll – I a pagar el Cani.

M – No, ell va fer també un recorregut semblant, però no va venir a fer el vermut, van anar a dinar a un restaurant de Gràcia.

Ll – Un dia tranquil?

M – Un dia de reflexions….

Ll – Quina por em fas…..

M – Vaig reflexionar sobre la Independència, això que diuen de que sols reivindiquem sobirania. Com si  això de la sobirania fos reivindicar la barretina. I no és això, amics, no és això.

Ll – Llavors vol dir…més coses?

M – Mira  el “sobiranisme” que tan retreuen els que volen desorientar, és poder disposar i distribuir els diners que es recapten a Catalunya. O sigui primer de tot, tenir els diners que ara fugen i segon poder distribuir-los en aquestes coses que diuen que son les reals.

Ll – Si però llavors és repartirien de qualsevol manera.

M – ¿Com? Sembla que no ho entens. Si democràticament tenim un govern, aquest farà els seus pressupostos d’acord amb la seva ideologia, les seves promeses electorals i després de debatreu al Parlament amb l’oposició, etc. O sigui serà un pressupost d’acord amb el que s’hagi votat.

Ll – I llavors?

M – Llavors es dedicaran els diners a les escoles, pisos, carreteres, medis de locomoció, etc.

Ll – O sigui que segons tu hi guanyaríem? Vull dir, en les coses de cada dia, en el que afecta a la gent del carrer?

M – Mira, ara sembla que tot el “sobiranisme” es retreu com si tot fos separar-se d’Espanya. I la cosa sobiranista de veritat és poder tenir el poder de recaptar els impostos, distribuir-los i gestionar totes les fases d’aquesta gestió. Mira Euskadi o Navarra. Son dos comunitat gestionades per partits ben diferents. Però tan uns com els altres gestionen tots els seus propis recursos. Ara ves-hi i mira com tenen el territori, com viuen i després m’ho expliques. Ells recullen els impostos i acorden les “col·laboracions” amb Madrid. I clar, sempre estan d’acord, més o menys, amb els pressupostos del Govern, ja que poc els afecta. Ells no reben rés o poc de Madrid, però tampoc paguen.

Ll – I això en dius tu “sobiranisme”?

M – Avui dia tot el sobiranisme és poder disposar de la pròpia cartera i distribuir-te els diners d’acord amb les teves necessitats. És evident que mai hi haurà diners suficients per fer-ho tot, però si en tens més, pots fer més coses.

Ll – I tu creus que ara és hora de fer reivindicacions? Creus que tothom ho entendrà?

M – Fa anys, el nostre client bàsic era Espanya, per la qual cosa l’empresariat pensava que mal o bé, s’havia de mantenir el client. Ara les nostres vendes a Espanya son menys de la meitat de les que externalitzem, o sigui que ja venem a fora del territori espanyol, més del 54% de les mercaderies produïdes a Catalunya. I anem a més.

Ll – Caram, o sigui que si Espanya ja no ens compra tan, tampoc hi perdem tan. ¿Es això?

M – Espanya encara és un molt bon client, però els clients compren si les coses son del seu gust i nivell requerit. O sigui que pot haver un boicot a un producte o als productes catalans, però ara ja tenim nous clients fora que podrien fer menys greu un cas així. I per altra part som molt bon clients d’Espanya, o sigui que ara comprem més que no venem. I això també ho tindrien de tenir en compte ells. Comprem més del que els venem.

Ll – Ja ho entenc, l’independència passa per una independència econòmica.

M – Sempre és així. Les raons nacionalistes sempre les volen fer passar per una cosa emocional, i al final, si ho analitzes son factors econòmics.

Ll – I els que viuen aquí i es senten espanyols? No ho voldrien.

M – Mira, els problemes que dona la Renfe, la Fecsa o qui sigui. Pensa a qui van deixar tirat a l’estació, o sense llum. ¿Només eren catalanistes? Eren gent que podia ser de tot, sentir-se espanyol, bolivià o xinés. Tots a les fosques per una falta d’inversió. El mal no el fan als nacionalistes catalans, el mal és a tota la població, catalans, espanyols, emigrants o turistes. Tots en reben les conseqüències. Per tan tots han de reclamar més inversions i més serveis.

Ll – O sigui que tots? Ja ho veig. Però ho poden fer des de Madrid.

M – Mira, Renfe i el seu problema. Per resoldre el problema han optat per portar aquí el seu coordinador. O sigui que el govern mateix reconeix que la manera de gestionar els problemes és la proximitat. Més clar l’aigua.

Ll – Això és veritat……

M – O sigui el “sobiranisme” és tenir diners per solucionar problemes. Els problemes dels que, no oblidis, paguen els impostos, siguin quins siguin els seus orígens, gustos i tendències.

Ll – O sigui visca l’independencia?

M – És la solució pels que no tenen pis, pels trens, per les carreteres, etc. Una solució no miraculosa, però la via. I és sobiranisme pràctic.

Ll – Però tu no pagues impostos.

M – Ni jo ni tu. ¿has vist algun mussol que en pagui?

Ll – No parlem d’això que igual ens en fan pagar…..No hem dit res. Bona Diada.

M – Bona Diada.