Ll – Veig que segueixes deprimit….
M – Si, i ara escandalitzat.
Ll – A què ve ara això?
M – Vaig “sentir” i he llegit els disbarats que va dir un noi, que sembla fa esport i del que no vull recordar ni el nom.
Ll – Si, ho conec, un episodi trist.
M – ¿Com trist? Vergonyós. ¿has sentit el que va dir? ¿has pensat, mínimament, amb qui es va posar?
Ll – Si, amb la família….
M – No!!! Va fer un nou passi de “moviola” d’una cosa que va passar fa encara no una dècada. Va rememorar el que feien gent que encara no ha estat, ni tan sols jutjada, ha rememorat una tragèdia de la pròpia humanitat que van fer alguns dels seus. I no era la família, eren les dones, les germanes, les mares, en fi, les febles de la cadena. I a més representava la degradació del mateix executor, que volia degradar als “altres” a través de “destruir” la seva nissaga. Era la nit de la civilització, la foscor de la humanitat. La degradació d’un poble. L’odi en estat pur. No era sols la destrucció de l’enemic, era la humiliació de l’altre i de tota la seva futura descendència. Era l’abús més sinistre, fet al segle de la ciència i quan l’home hauria d’assumir uns nivells d’humanitat alts. Era ser més baix que qualsevol animal…..era tornar a coses pitjors que el Paleolític.
Ll – Veig que t’ha arribat molt…..
M – En Ciceró deia que son sempre més sinceres les coses que diem quan l’ànim és aïrat que quan és tranquil. Si això és veritat, per poca veritat que sigui….és horrible aquest fet.
Ll – Realment és reprovable de totes, totes. Encara que em sembla li han posat una multa.
M – Si, una multa. No crec que sigui la via. Primer, pel fet que aquest…..no sé com designar-lo…te molts diners i una multa és poc esforç. I segon per que el mal és dins seu. Allà al fons i és necessari extirpar-ho.
Ll – Llavors que proposaries…..que l’operin?
M – Quan ho vaig llegir, el primer pensament va ser que l’haurien de castrar, per evitar que algun dia fes el que havia amenaçat. Ara amb calma penso que també era un disbarat. Però haurien de castrar l’idea. Que faci hores de treball en un camp on els seus o altres hagin fet disbarats semblants. Que palpi l’horror dels ulls d’aquelles dones, homes o nens. Que vegi el mal que pot enverinar uns sers que fan, o pensen, coses semblants.
Ll – Això és horrorós. Et dic que hi puc estar d’acord.
M – Veus ara per que estic moix?
Ll – Algunes vegades l’home és el llop…..
M – Un llop no ho faria mai. Un llop pot lluitar per ser l’alfa, però fins un punt. Només lluita amb llops del seu sexe i fins que l’altra vol. No em vinguis a comparar animals amb això. Els ser humans quan es degraden baixen més enllà que qualsevol animal. Son així aquests….em falten paraules. Sort que son pocs.
Ll – Au, va, deixem-ho que no valen ni una sola paraula més.
M – Discrepo, hem de parlar-ne, fer que se’n adonin, reclamar que alguns son diferents. Si jo fos humà, no aniria mai més a un partit en que jugues aquest….uf, no sé com dir-ho. O no miraria ni la televisió. Si jo pogués el faria fora de tot lloc on practicar esport. Un esportista no pot servir l’esport ni drogat, ni amb això dins.
Ll – Va, vinga, deixeu pels humans. Per sort cap mussol faria una cosa així.
M – Per sort…..no som humans. Algunes vegades me’n alegro.
Ll – I jo.