Can Winston

El diumenge vam actuar per la festa major d’hivern de la ciutat veïna de Barcelona. A totes les colles l’alcalde Clos ens va regalar un llibre i una litografia a cada colla. (Tot i que va tenir problemes per identificar cada colla)

El llibre és un recull de fotos, realment molt ben fetes, amb comentaris de Joan Barril. Doncs hi ha dues pagines dedicades a la Festa Major de la Vila (pag 416-417). En aquestes pàgines hi ha 3 fotos de la Festa Major de fa dos anys. Les dues primers frases del comentari del Joan Barril és:

" I la festa continua als barris. La satisfacció de ser barceloní es complementa amb l’orgull del carrers més ben guarnit".

No ho sabia però es veu que si no quedes primer en el concurs no passa res, tenim l’orgull de ser barcelonins….

S’ha de tenir mala llet per escriure això

Ahir a la nit va nevar durant tota la nit, tot i que durant tot el dia va fer molt sol en menys de dues hores el cel es va tapar i va començar a nevar. Les dues hores que vam estar al pub holandes de sempre. En entrar ens varem pensar que seria una nit molt avorrida, ja que érem els únics clients, però gràcies que ens vam aixecar de la taula per preguntar perquè els preus eren més cars (no era dia de l’estudiant) vam entaular una conversa amb el Panc (o alguna cosa semblant) que era l’home que li tocava servir aquella nit. La història de la seva vida era força curiosa, segui la filosfia d’anar al país on cobrava més i si sentia més agust. Holandès de naixement havia estat a la Costa Brava, a les Vegas, França i ara a Txequia. També una de les raons per quedar-se en un país era si tenia novia. Mentre ens explicava la seva vida i ens demostrava els seu virtuosisme en l’art del barman varem passar unes divertides dues hores. Fins i tot havia estat policia holandes, però ja ho havia deixat, tot i això conservava el carnet que l’acreditava com a tal, que utilitzava per sortir de més d’un embolic.

En canvi avui la temperatura ha pujat fins els 5º!!! Quina calor!!! Potser hauríem preferit que la no hagués pujat tant, ja que la neu que havia de caure s’ha convertit en pluja i si es pot triar hem quedo amb la neu, no és tant emprenyadora. A sobre la neu s’ha anat desfent i ha convertit als carres de Praga en una mena de pasta força emprenyadora formada per la neu semi fosa de color negra i l’aigua fosca i pudent.

El dia d’avui no ha estat massa emocionant, el temps no acompanyava i no teníem cap lloc pendent per visitar. Per tant ens hem dedicat a passejar pel centre, visitar un museu de cera molt “cutre” i dinar a una pizzeria italiana.

En aquesta pizzeria hem estat a punt d’haver de quedar-nos a fregar els plats per poder pagar el dinar. Com que ens havíem deixat una part dels diners a casa anàvem força justos, per això només hem demanat una pizza i una beguda cadascun, de tal manera que podíem pagar-ho just. A mig dinar ens hem recordat que apliquen un 19% d’IVA, i hem fet càlculs i amb tot el que portàvem no hi havia manera de pagar-ho. Li hem demanat el comte al cambrer, s’ha anat acostant i nosaltres ens miràvem pensant “Com ens ho fem per pagar el dinar?”, ens ha dit el preu en angles i ens ha ensenyat un paper on havia escrit en bolígraf el que havíem pres. El compte era en negra!! Per tant no ens ha cobrat l’IVA i em pogut marxar de la pizzeria amb el temps just d’agafar l’autobús que ens portaria a l’escola del meu cosí.

Allà havíem quedat amb el meu cosí, però com que l’escola té dues sortides i és una mica gran no l’hem trobat. Com que no el trobàvem hem entrat a dins i hem anat investigant i observant les classes. Val a dir que és una escola americana, on fan les classe en anglès i segueixen el sistema americà. Per exemple cada professor té una classe i els alumnes es van movent per anar a la classe del professor que els hi toca segons la matèria. Mentre anàvem mirant ens ha sobtat veure que en una classe hi havia una estelada al costat d’una bandera espanyola, hem vist que era la classe on s’ensenya castellà. Més tard el meu cosí ens ha explicat que ho havia penjat ell perquè ja era prou dur anar a l’escola que a sobre havia d’aguantar un bandera espanyola al seu darrera i que l’estelada feia de contrapès.

Com que no trobàvem el meu cosí hem tornat cap a casa, sense haver fet abans una volta per la urbanització on hi ha l’escola que sembla treta directament dels Estats Units i portada a les afores de Praga.

Ara tocava el més difícil, fer la motxilla!! Primer has de recollir totes les coses que tens repartides per la casa i no deixar-te res, després ho has d’encabir tot i a sobre també hi has de posar tots els souvenirs i les 8 ampolles de cervesa que has comprat!! I això ho has de protegir d’alguna manera. Sort en tenim de la roba bruta que serveix per evitar que algun empleat manasses de l’aeroport trenqui el souvenir que tant t’ha costat comprar.

Tot i que les previsions meteorològiques havien previst nevades i temperatures extremadament baixes, la veritat que avui (entre les 11 del matí i les 8 del vespre) no ha passat res d’això. A les set del matí quan el meu cosí s’ha despertat, i de retruc ell ens ha despertat a nosaltres, ens ha dit que estàvem a -12º. Com que no teníem ganes de congelar-nos vius hem preferit seguir dormint fins a les 10 (com cada matí). A aquella hora la temperatura ja havia pujat fins els -6º i a 2/4 de 12, quan hem sortit al carrer, la temperatura era de -3º.

Hem agafat el metro i al cap de 15 minuts ens hem plantat al cementiri de Zelivského. Aquest és un cementiri molt gran, tant gran que pel mig hi passa un carrer i unes quantes línies de tramvia. En aquest cementiri hi ha enterrat els soldats que van morir a les rodalies de Praga durant la II Guerra Mundial: aliats, russos, txecs i nazis.

Només entrar ens hem trobat que el cementiri està ple de corbs immensos, no sabem ben bé de que s’alimenten però son molt grossos. El resultat de la combinació de corbs, neu i la infinitat de tombes que es veuen és un escenari de pel·lícula. De dia una pel·lícula dramàtica i de nit en una de terror.

Més terrorífica si tens un home que et va seguint durant tota la visita, i malgrat que l’intentàvem despistar o fer que ens avances no hi havia manera que ens deixes de seguir les nostres petjades sobre la neu. Al final hem aconseguit fer-li una foto, però misteriosament ha desaparegut de la càmera, això acabat de fer-ho tot molt mes terrorífic!!

Després de fugir del cementiri hem tornat agafar el metro i ens hem plantat al centre de Praga, on hem dinat al restaurant txec que ja hi vam menjar fa dos dies. Com que ja havíem pres la lliçó de l’altre dia de primer hem pres una sopa de pa, que consisteix en un pa de mig quilo amb un forat al mig i que li han tret tota la molla en que s’hi posa una sopa feta amb carbassa, patata, nap, salsitxa, ceba i altres coses. De segon ens hem partit un ànec rostit acompanyat amb una mena de pasta de patata i remolatxa. Naturalment ho hem fet tirar avall amb mig litre de Pilsner Urquell.

Un cop dinats hem fet tot el que ha de fer un bon turista, cosa que odio molt, anar a l’atac del souvenir per l’avia, la tieta, el germà, els pares etc… El que és equivalent a entrar a moltes botigues, preguntar molt cops que val una cosa, pensar que li agradarà a la cosina tercera de la tieta Pepita, intentar enrecordar-te a quina botiga hi havia l’íman més barat, trobar la botiga i finalment equivocar-te i comprar-lo a un altre lloc. És totalment obligatori que just després d’haver comprat l’iman dels co***ns el trobis més barat a la botiga del costat. Tampoc cal oblidar-se de la cara que farà el subjecte quan li portis el souvenir que tanta guerra t’ha donat amb un expresió de “aaaaa i amb això que en faig??” mentre et diu “Ooooh quina il·lusió que em fa, i això és de Praga?” Mentre penses “D’on vols que sigui si a l’iman posa PRAHA amb lletres ben grans!!!”.

Algunes persones m’han preguntat, i jo mateix també ho faig, com aguanten el fred els txecs. Relament no ho se, però no porten massa roba: pantalons llargs, un anorac i un gorro (que no s’el treuen mai!!), normalment no es posen guants.

En canvi nosaltres portem moltes capes: samarreta de maniga curta, samarreta de maniga llarga, jersei, forro polar i una vespa (quan neva la última capa es canvia per un goretex), guants, una gorro i un buf. Total 3’2 kilos de roba (que avui els hem pesat)

Avui hem tornat a les temperatures sota zero, per seguir la tònica habitual.

Acabem de veure un tros del telenotícies de la televisió txeca, diguéssim que molt no he entès, però la meva tieta ha traduït algunes coses que ha entès. Diuen que és l’hivern més fred dels últims 50 anys i que dilluns i dimarts nevarà un 15 centímetres de neu. Esperem que dimecres no nevi massa perquè puguem agafar l’avió i tornar a Catalunya.

Ahir a la nit varem tenir un petit problema amb les escombraries. Després de sopar, abans d’anar cap al pub holandès, varem voler tirar les escombraries orgàniques. Com vaig comentar fa uns dies, les escombraries es tiren al pati interior, allà hi ha tres cubells. El problema era que com que era de nit i estaven els cubells coberts de neu no podíem identificar de que era cadascun perquè no veiem que hi havia a dins i ni enteníem els rètols. Al final vam acabar agafant les bosses que hi havia dins dels cubells portant-los dins de l’edifici i mirant que hi havia a dins

Avui hem aprofitat el dia per visitar dos parcs de Praga des d’on es poden contemplar unes boniques perspectives de tota la ciutat. Com que estaven relativament a prop de casa hi hem anat caminant, i així hem aprofitat per estirar una mica les cames.

Primer hem anat al parcs de Letna on hem anat fins al Pabillon, un antic palauet de caça que ara és un bar amb un mirador amb unes vistes espectaculars de la ciutat i dels ponts que travessen el Moldava.

Cal destacar que malgrat que ahir va nevar avui al matí els carrers estaven força nets i sense gel. Les voreres, almenys una de cada cantó li havien tirat sal i tret la neu. Però al parc no havien tret la neu a tots els caminets. I quan hem volgut baixar fins a la riba del Moldava hem hagut de passar per uns caminets amb força pendent i plens de neu.

Un cop a baix hem aprofitat per capturar noves perspectives dels ponts de Praga. Després hem anat fins al barri de Malostranska, que està just a sota del Castell. Allà hi ha tot de palauets, la majoria ocupats per ambaixades. És una zona força tranquil·la i que està força bé.

Després de dinar hem agafat el funicular que puja al parc de Malá Strana, situat just a sobre d’aquet barri. Allà hem passejat com hem pogut, pels jardins del parc, ja que les escales estaven cobertes de neu i els camins plens de gel. Alguna que altre caiguda hem tingut, sobretot quan baixàvem en direcció a la zona del Castell de Praga.

Des d’aquest parc hem anat caminant, per una zona molt tranquil·la, fins a casa la meva tieta. El curiós d’aquesta zona és que està ple de palauets que són les ambaixades de molts països, veig que els ambaixadors no es conformen amb una simple casa unifamiliar. Hem arribat a casa quan ja es feia fosc i el cos ja començava a estar fred, en aquells moments la temperatura era de -5º. On estava el meu cosí, a 2 hores de Praga estaven a -20º!

Avui ens hem despertat amb una bona noticia, el termòmetre superava els 0 graus i la temperatura era positiva (1 grau). Això encara no havia passat durant tots les dies que portem a Praga. També val a dir que ens hem despertat més tard, ja que ahir a la nit varem anar a una pub holandes que hi ha al centre de Praga.

Aquest bar és força curiós, ja que gairebé tots els clients, per no dir tots, són estrangers, tal com es defineixen ells “Exprats” un diminutiu d’alguna cosa semblant a: “Els sense pàtria”. Són majoritàriament fills d’estrangeres que treballen aquí i que han viscut gairebé més temps fora que a la “seva” pàtria. Podem trobar gent que gairebé ni sap d’on és: Fill de pare austríac, mare canadenca, va néixer a Londres, va passar la infància a Alemanya i ara està a Praga (això amb 16 o 17 anys). És normal que no sàpiguen d’on són. La llengua habitual d’aquest bar és l’anglès, per exemple un cambrer només parla angles i holandes (no sap res de txec). Tot i que ahir es podia escoltar també el francès i el català.

Després d’esmorzar i mentre decidíem quin era la ruta a fer avui hem vist per la finestra com començava a nevar sobre Praga, era una nevada testimonial. Hem decidit que aniríem fins el Muzeum de Praga i recorreríem tota la plaça Wanceslau (és a dir Vàclauske Námesti, que més que una plaça és una avinguda). Finalment aniriem fins la torre del rellotge de la plaça de l’ajuntament per veure el moviment dels autòmats quan toca les hores. Després, hauríem de trobar-nos amb la meva tieta que ens portaria fins a un restaurant on feien menjar típic txec.

Quan hem sortit al carrer la nevada era un pel més forta, però encara no quallava. En arribar al Muzeum (després d’un petit trajecte en metro), la nevada havia augmentat una mica i ja començava a quallar. Tot plegat feia la ciutat una mica més maca i convertia el paisatge gris habitual en un de més bucòlic.

Hem donat una volta pel Muzeum (per fora, ja que és força car i ens han dit que no val massa la pena) i hem anat observant les diferents cases modernistes que hi ha a la Vàclauske Námesti. Com per exemple l’hotel Europa i el seu bar anomenat Titànic (que no hi hem entrat per la por que ens ha ocasionat veure els preus).

En aquest moments la neu ja tocava una mica el que no sona, ja deixava de ser bucòlica per ser emprenyadora. Hi ha quatre inconvenient principals, sobretot si la neu et ve de cara, si ve per l’esquena no és massa greu:

– Has d’anar en compte on poses els peus, no fos cas que patinis i et fotis de lloros.

– Quan parles has d’anar en compte no t’entrin volves de neu a la boca, la sensació no és massa agradable.

– Si en el moment que inspires pel nas, passa una volva de neu, entra dins provocant un esternut i una picor al nas.

– Quan camines o si vols intentar observar una estàtua o un edifici, és bastant possible que t’entri la neu als ulls. Per tant has d’anar tot el dia amb els ulls mig clucs.

Quan hem arribat a la torre del rellotge ens ha sobtat trobar-nos un grup de jazz que desafiant el temps amenitzaven l’espera. Els deu minuts que ens hem esperat per veure els autòmats del rellotge han sigut realment inútils, no valia la pena per veure quatre ninots movent-se.

Tot seguit hem anat a un restaurant on fan cuina típica txeca. De primer he menjat una sopa de patata amb pa, acompanyat d’una pasta de patata. De segon un rostit de diverses carns, amb una salsa (no se que era) acompanyat amb una mena de pa, però més farinós i sense crosta. Per beure una gerra de mig litre de Pilsner Urquell. Total: greix i hidrats de carboni per parar un tren, de tal manera que no hem pogut demanar postres. Però anat bé per recuperar forces i combatre el fred.

Després de dinar hem fet una volat per la ciutat nova, per tirar avall el dinar i veure les cases modernistes. Hem agafat el tramvia i ens hem plantat a casa, on tots els carrers estaven nevats i els cotxes coberts amb una capa de neu.

Durant el trajecte ens hem plantejat dos dubtes:

Com frenen els tramvies (hem arribat a la conclusió que ho fan amb uns electroimants que s’aferren a la via)

Com canvien de via; a Praga hi ha molts desviaments però no hi ha cap canvi d’agulla. Aquesta és una qüestió que ens inquieta a tots i ningú sap la resposta, ni la meva tieta que porta 6 anys aquí!

Avui Praga s’ha despertat amb una boira pixanera, però no és com les que hi ha al Mediterrani. La boira era força alta, allò que en Mauri anomena núvols alts i mitgencs, i durant tota l’estona anava caient unes fines partícules de gel que t’anaven deixant tota la roba blanca. També gracies aquestes partícules el terra s’anava tornant relliscós tot i que ens hem quedat amb les ganes de veure algun turista patinant i caient al terra.

Després d’esmorzar i fer la marató entre el lavabo-lavabo i el lavabo-dutxa unes quantes vegades hem sortit al carrer amb la bona noticia que només estàvem a -1 ºC, però com a contrapès hi havia molta humitat que s’anava calant als ossos. Amb un parell de tramvies ens hem plantat al castell de Praga.

El castell de Praga, és força bonic però no destaca en masses coses. És a dir que és molt semblant a la resta de castells que hi ha al centre i est d’Europa. Podem destacar la catedral de Sant Vito, que la van començar a construir al 1344 i la van acabar a mitjans del segle XX, el carrer de l’Or conegut per la casa on va viure Franz Kafka (només hi va viure un any) i el canvi de guàrdia. Nosaltres hem pogut veure el canvi que fan a les 12 del migdia, en que canvia tot la companyia a ritme d’una marxa militar.

Després de la visita del castell, hem fet un tomb pel centre de Praga, hem tornat a veure el Pont de Carles i hem anat a la recerca d’un restaurant barat.

Com que aquest dia no ha tingut gaires coses a destacar, i quan hem arribat a casa no hi havia corrent ni calefacció hem aprofitat per fer algunes hipòtesis sobre la vida dels txecs:

Transport públic:

– A Praga hi ha una bona xarxa de transport públic sobretot de tramvies. Però té un petit inconvenient: els txecs sembla que no són massa amants de la dutxa, i quan agafes un tramvia a les tres del migdia (que aquí és hora punta), fa una forta olor a home. Per exemplificar la seva relació amb les dutxes us posa un petit exemple: Per Nadal és costum menjar per dinar una carpa (un peix força gros i lleig). El costum és que el compren viu i el maten justa abans de cuinar-lo, com que el dia 24 o 25 les carpes van molt cares les compren 5 o 6 dies abans. Omplen la banyera d’aigua i deixen la carpa allà durant tots aquest dies. La pregunta és: Durant aquesta setmana on es dutxen? Doncs enlloc.

– Una altre cosa que sorprèn és que el gossos poden entrar sense problemes als tramvies i metros. El que no se és quina tarifa se’ls aplica.

– Una cosa que està molt mal vista és parlar dins dels metros o tramvies, aquí la gent no parlen o xiuxiuegen molt fluixet, no fos cas que molestes al passatger veí. Nosaltres dos que parlen fort som objecte de mirades assassines dels passatgers autòctons perquè estem trencant l’harmonia del tramvia.

Al carrer:

– Els carrers estan molt nets, això sorprèn molt ja que gairebé no es veuen ni escombriaires ni papereres.

– No hi ha masses containers, la gent tira les seves deixalles, prèviament separades, als cubells que hi ha als patis interiors de les cases. Posteriorment els escombriaires entren a les cases (suposem que saben els codis o tenen les claus) i recullen els cubells.

– La gent no fuma massa, si més no, no es veu ningú fumant al carrer. Tampoc no hi ha masses estancs.

– Pel carrer pots trobar unes bosses de paper. Aquestes bosses estan penjades en uns pals, serveixen per poder recollir els excrements dels gossos i tirar-los a les escombraries.

El txec:

No s’entén ni un borrall del que diuen, ni del que està escrit.

Finalment, i després de molts intents, la llum ha tornat hi he pogut connectar-me per actualitzar el bloc

Ahir arribo a casa la meva tieta i veig que a la tele l’Albert Om fen una entrevista al Carod Rovira, me’n vaig a dormir escoltant el Puyal tot indignat perquè l’àrbitre ens va robar 30 segons i avui esmorzo veient la Mònica Lopez (quin despertar més agradable…). He tornat a Catalunya mentre dormia? Miro el termòmetre i estem a -5 º, d’acord això em confirma que estic a Praga i que durant la nit no m’he mogut del llit. El que fan les tecnologies, t’acosten a casa quan realment estàs a molt kilòmetres

Avui ens hem despertat cap a les 10 del matí, si et despertes més d’hora fa massa fred i no pots sortir al carrer (és una gran excusa per no haver de matinar). Com que ahir a la nit varem decidir anar el barri jueu de Praga avui desprès d’esmorzar hem sortit de casa i hem anat a l’estació de Hradcanska per agafar el tramvia.

Un cop hem arribat al barri jueu ens hem dirigit al cementiri Jueu, un lloc realment impressionant. Però primer havíem de superar un obstacle la taquilla i la taquillera. Colar-se era impossible, per tant la segona opció era aconseguir una tarifa reduïda. La de jubilats o la de infants no colava, per tant hem optat per la tarifa d’estudiants, unes 100 corones (4€) més barata que la normal. Però teníem un problema no teníem el carnet de cap universitat txeca ni el carnet d’estudiant internacional, hem provat amb el carnet-targeta de crèdit (les universitats volen que consumim) de la UPC. Primer la dona se la mirat estranyada, jo per ajudar-la he pronunciat “Yu-Pi-Ci” i despres “Universiti Politecnic Catalonia”, això sembla que li ha fet el pes i ens aplicat la tarifa “student”.

Un cop dins, hem passat per la Sinagoga Pinkasova, un lloc on hi ha els noms dels més 80.000 jueus de Praga assassinats durant l’ocupació Nazi també hi ha els dibuixos que feien els nens d’una escola del gueto de Praga durant aquest periode. Sense comentaris, realment és impresionat.

Després d’això hem passat al cementiri jueu un lloc on hi ha més de 100.000 persones enterrades, amb unes 12.000 tombes, en un espai que no és més gran que un camp de futbol. Per superar aquest problema enterraven els un sobre els altres, fen fins a 12 pisos de tombes.

Per acabar la immersió al barri jueu hem visitat la resta de sinagogues i el museu jueu de Praga. El més interessant a part de veure les sinagogues per dins és la part del museu que explica la vida del Gueto durant el domini Nazi.

Després de dinar, en un lloc força barat, però que ens en cobrat 45 corones per barba en un concepte que no saben que és (algun txec em pot dir k significa “Kasna”?), hem fet una vol pels voltants del riu Moldava, creuant els diferents ponts i congelan-nos tot el cos.

Al principi no teni fred, però quan el Martí (si, el meu colega es diu igual que jo), m’ha dit: “Tio tens la roba congelada!!”. El principi no m’ho creia, m’he fet una foto i he vist que tenia el buff blanc. Davant d’aquestes proves hem decidit tornar a casa. Almenys podia veure la tele i escoltar la radio en català i així ens oblidavem que a fora estavem a -7ºC. Com es veu de diferent el mon quan estàs dins de casa, al costat de la calefacció i escoltant el Grasset.

Ahir vaig començar les meves vacances, per intentar descansar una miqueta (que ja tocava!!). Amb un amic hem anat a Praga, ja que com teniem calor a Catalunya hem volgut anar a un d’aquests països en que sembla que estiguis dins d’un congelador.

Com que som estudiants i els diners no ens sobren hem viatjat amb Easy Jet fent una escala a Londres. A Londres arribem al voltant de les 11 de la nit i agafem el vol a les 7 del matí. Total que hem estat una bona estona intentant dormir a l’aeroport de Stanset (Londres).

Després de realitzar un parell de voltes pel minúscul aeroport i comprovar que els anglesos tarden mitja hora, que quan tens ganes de pixar es fa eterna, per netejar un lavabo, provem d’anar a la capella de l’aeroport. No és que ens haguem tornat creients de cop, sinó que suposavem que allà estariem tranquils i no passariem fred. Quan hi hem arribat hem vist que l’havien tancat.

L’alternativa era dormir al terra de l’aeroport, hem buscat un lloc una mica arreserat (un passadis de servei) allà hem lligat les motxilles al una barra de ferro i ens hem instal·lat allà. Per sort no erem els únics hi havia molta gent com nosaltres dormint al terra de l’aeroport.

Total que després d’una hora ja teniem l’esquena destrossada i el cos a la mateixa temperatura que el d’un reptil.

Nota mental: Un altre cop fem com la noia del costat: portem una esterilla i un sac

Després de 5 hores interminables, dormint a batzagades i amb mil persones que ens han molestat, el rellotge ha sonat. Miracle eren les 5 i ja podiem facturar l’equipatge!!!

Ja podiem esmorzar, que l’hem pogut finançar gracies a una màquina escurabutxaques, que si li donaves cops li queien les monedes ( a les 5 del matí no hi ha ningú que et vegi) i embarcar, amb una mica de reatard.

Agafem l’avio, això si despres de molt controls de seguretat i de que un home em magrages (amb l’escusa d’escorcollar-te passen la mà per tot arreu i repetint diversos cop l’operació.

Dormim dues hores més, resultat: li sumem al mal d’esquena una torticulis de campionat. Quan atarrem ens adonem que les noies que hi ha al seient del costat són catalanes i a més en conec dues que anven amb mi a l’escola (a les 7 del matí no les he reconegut, la son fa estralls).

Agafem l’autobus i ens plantem al centre de Praga, fa molt fred!!!! Després de caminar 10 minuts i quan l’hipotermia ja afectava tot el cos hem arribat a casa de la meva tieta. Ens xoquen dues coses:

– Només arribar diu que no fa fred, només estem a -2ºC, fa cinc dies estaven a -17ºC.

– Els txecs tenen una manera molt peculiar de distribuir les habitacions de la casa. Hi ha dos lavabos: en un hi ha la tassa del water i l’altre la pica i la dutxa (si has fet les teves necessitats has de trevessar la casa per poder-te netejar)