Tot i que les previsions meteorològiques havien previst nevades i temperatures extremadament baixes, la veritat que avui (entre les 11 del matí i les 8 del vespre) no ha passat res d’això. A les set del matí quan el meu cosí s’ha despertat, i de retruc ell ens ha despertat a nosaltres, ens ha dit que estàvem a -12º. Com que no teníem ganes de congelar-nos vius hem preferit seguir dormint fins a les 10 (com cada matí). A aquella hora la temperatura ja havia pujat fins els -6º i a 2/4 de 12, quan hem sortit al carrer, la temperatura era de -3º.

Hem agafat el metro i al cap de 15 minuts ens hem plantat al cementiri de Zelivského. Aquest és un cementiri molt gran, tant gran que pel mig hi passa un carrer i unes quantes línies de tramvia. En aquest cementiri hi ha enterrat els soldats que van morir a les rodalies de Praga durant la II Guerra Mundial: aliats, russos, txecs i nazis.

Només entrar ens hem trobat que el cementiri està ple de corbs immensos, no sabem ben bé de que s’alimenten però son molt grossos. El resultat de la combinació de corbs, neu i la infinitat de tombes que es veuen és un escenari de pel·lícula. De dia una pel·lícula dramàtica i de nit en una de terror.

Més terrorífica si tens un home que et va seguint durant tota la visita, i malgrat que l’intentàvem despistar o fer que ens avances no hi havia manera que ens deixes de seguir les nostres petjades sobre la neu. Al final hem aconseguit fer-li una foto, però misteriosament ha desaparegut de la càmera, això acabat de fer-ho tot molt mes terrorífic!!

Després de fugir del cementiri hem tornat agafar el metro i ens hem plantat al centre de Praga, on hem dinat al restaurant txec que ja hi vam menjar fa dos dies. Com que ja havíem pres la lliçó de l’altre dia de primer hem pres una sopa de pa, que consisteix en un pa de mig quilo amb un forat al mig i que li han tret tota la molla en que s’hi posa una sopa feta amb carbassa, patata, nap, salsitxa, ceba i altres coses. De segon ens hem partit un ànec rostit acompanyat amb una mena de pasta de patata i remolatxa. Naturalment ho hem fet tirar avall amb mig litre de Pilsner Urquell.

Un cop dinats hem fet tot el que ha de fer un bon turista, cosa que odio molt, anar a l’atac del souvenir per l’avia, la tieta, el germà, els pares etc… El que és equivalent a entrar a moltes botigues, preguntar molt cops que val una cosa, pensar que li agradarà a la cosina tercera de la tieta Pepita, intentar enrecordar-te a quina botiga hi havia l’íman més barat, trobar la botiga i finalment equivocar-te i comprar-lo a un altre lloc. És totalment obligatori que just després d’haver comprat l’iman dels co***ns el trobis més barat a la botiga del costat. Tampoc cal oblidar-se de la cara que farà el subjecte quan li portis el souvenir que tanta guerra t’ha donat amb un expresió de “aaaaa i amb això que en faig??” mentre et diu “Ooooh quina il·lusió que em fa, i això és de Praga?” Mentre penses “D’on vols que sigui si a l’iman posa PRAHA amb lletres ben grans!!!”.

Algunes persones m’han preguntat, i jo mateix també ho faig, com aguanten el fred els txecs. Relament no ho se, però no porten massa roba: pantalons llargs, un anorac i un gorro (que no s’el treuen mai!!), normalment no es posen guants.

En canvi nosaltres portem moltes capes: samarreta de maniga curta, samarreta de maniga llarga, jersei, forro polar i una vespa (quan neva la última capa es canvia per un goretex), guants, una gorro i un buf. Total 3’2 kilos de roba (que avui els hem pesat)