Monòlegs políticofestius

En primer lloc, el que vull deixar clar és que aquest article és pretesament personal i fruit de les reflexions que aquests dies estic tenint amb gent del partit, amb gent d’altres partits i amb gent de fora dels partits. Però voldria iniciar aquest debat amb calma, i sense presses. Massa poc temps entre el 10J i les eleccions per a fer les coses com cal, penso.

Per als qui no ho sàpiguen, el qui escriu això és un independentista d’esquerres o una persona d’esquerres independentista. Entès això i estan fart que se’l faci sempre triar entre una cosa i l’altra, cal construir un debat allunyat de les rodes de premsa.

Ara mateix, sobre la taula tan sols veig dues opcions, tot tenint en compte que no sé si són incompatibles, és a dir, que el que sembla una disjuntiva podria ser una copulativa, cosa que sempre té el seu “morbo”. Per a que sigui copulativa, ERC ha de ser el pal de paller, entenc.

Escric això sota la premissa que qualsevol de les opcions que es prengui no serà la majoritària a les eleccions de l’octubre, sinó que penso que s’ha de pensar més a mig termini. Reconegudament o no, el paper d’Esquerra com a catalitzador del procés és innegable. La famosa Batalla de les Idees. Però més enllà d’una batalla, hi ha una guerra ideològica a guanyar. A partir d’aquí, com s’ha de construir l’independentisme? I parteixo, perquè se m’entengui, que alguna cosa cal fer, no es pot estar estàtic davant de l’onada de fons que hi ha al país. Deixant això clar, què el que es podria fer? Això és el que voldria compartir, tot donant el meu parer.

Parteixo que el més possible ara mateix, és que el centre-dreta nacional guanyarà les eleccions, tot i que encara no se’n coneix el marge que tindrà. De fet, el centre-dreta nacional està endreçat i ben endreçat. Dos partits, el majoritari tendint al sobiranisme, i el minoritari instal·lat en el perpetu unionisme.

I com estan les esquerres? En tres partits i diverses ànimes. Quin crec que ha de ser el paper d’Esquerra Republicana? Bàsicament tenim dos objectius, un primer que és la construcció d’una Esquerra Nacional que condueixi a un pacte d’Estat amb el centre-dreta i assoleixi finalment el segon objectiu, la independència.

Ara, aquesta via estratègica es veu sacsejada per la irrupció d’un sector transversal, tan transversal com ho poden ser inicialment tres persones, ara moltes més, que oblida l’eix esquerra-dreta i aposta per una candidatura única. Entenc que sobre això hi ha dos problemes:

–          en primer lloc, parafrasejant el famós crit “Sense València, no hi ha independència”, podem dir que “sense Convergència, no hi ha independència”. Una Convergència (i Unió, no m’oblido de l’amic) que a punt de recuperar el poder, no té cap ganes de mullar-se en un procés amb el qual no té consens intern. Se sent forta i a punt d’assolir el poder. Es pot obtenir aquesta majoria ara i sense Convergència? Jo dic que no. Quanta gent independentista de CiU abandonarà ara aquest vaixell?

–          En segon lloc, quin sentit té aquesta candidatura unitària en un Parlament que continua treballant quatre anys en molts i diversos temes? Opina el mateix el liberalisme independentista que l’independentisme d’esquerres? Serà un exemple de desunió en molts temes mentre no es parli d’independència. O la candidatura hauria d’arribar el dia que hi hagi prou acumulació de forces com per a poder proclamar-la a l’endemà i poder tornar a fer eleccions, un cop independents?

Vista aquesta visió, l’altra seria que ERC es dediqui a jugar el que crec que ha de ser el seu paper, la construcció d’un espai d’esquerres nacionalment sobirà i postfederalista. Personalment, tres partits a l’esquerra em semblen massa. O jo no sóc ecoindependentista? O jo no sóc indepesocialista? Em penso que cal endreçar l’espai bàsicament en dues opcions: aquells qui volen anar més enllà del postfederalisme i els qui no. Podem dir-ne una Olivera Nacional, per no esmentar sigles, si voleu. No crec que calgui entrar ara en aquest debat.

Qui està cridat a ocupar aquest espai majoritari, doncs? És evident que el PSC acaba de regalar el centre polític, no perquè s’hagi radicalitzat, sinó perquè el país s’ha mogut cap al sobiranisme i ha quedat ancorat, al menys una part però la que pren les decisions, en l’unionisme com a resposta. Per a saber més, preguntar-li a la Carme Chacón. Regalat el centre, cal doncs omplir-lo.

Repeteixo. Qui està cridat a ocupar aquest espai majoritari, doncs? El sobiranisme d’esquerres. Des del més radical, si en voleu dir així, que seria l’espai sociològic de les CUP, si té sentit ara aquest adjectiu de radical. No s’estan entenent Euskal Alkartasuna i Batasuna, no hem de poder fer el mateix aquí, quan no hi ha ni el record de la lluita armada? Però, no ens enganyem, el gran gruix vindrà del PSC, d’Esquerra i d’Iniciativa-EUiA.

El PSC està en debat. Indubtable. Possiblement el darrer acte de vassallatge d’en Montilla ha fet decidir a molts que ja n’hi ha prou. Independentistes de fa quinze dies, tàctics si voleu, però omplerts de pragmatisme i lògica política. Possiblement aquest debat i aquesta escletxa s’eixamplin quan perdin els governs que perdran properament. Mai no havien tingut tant poder per a adonar-se que seran ells qui el perdran per no haver sabut defensar el país. Potser un altre congrés tipus Sitges? El darrer congrés d’aquest etern debat de les dues ànimes? Ja ho vaig dir, o el PSC sap ser postfederalista o hi haurà una Catalunya postPSC. Possiblement, es veurà que alguns acantonats en el regionalisme no eren tan federalistes com repetien.

I Iniciativa? D’una vegada caldrà que entenguin que el debat rau en saber trobar el mateix consens que tenen per a Palestina o el poble saharaui. Per què ha de ser més senzill defensar unitàriament el poble palestí que el poble català? Els nous dirigents han d’acabar amb les ambigüitats i reconèixer que el federalisme està tocat i enfonsat. Entrat en aquest debat, en què més pensen que pensem diferent? Potser seria la part més dogmàtica del moviment, però hi tindria cabuda.

I Esquerra Republicana? L’únic que no ha d’estar a debat és la seriositat del projecte. És possible que amb un ent més gran es perdés perfil. Cert. Però també és cert que el país demana passes i cal saber-les llegir. Certament haurà de ser el pal de paller, com a partit majoritari de l’independentisme. Si no s’entén que la llei d’Hondt és clau per a poder crear majories, és que aquí hi ha massa franctiradors oral i pocs cohesionadors socials.

Sí, possiblement hi ha dos moviments independentistes que s’han d’entendre. L’independentisme impacient i el, diguem-ne, tàntric. L’impacient creu que ja és possible. El tàntric entén que s’estan fent passes però cal saber esperar i acumular i recircular forces i fluxes.

Aquesta nova Esquerra podria ser la Convergència i Unió de l’eix d’esquerres? Possiblement per a tenir majoria social, hauria de perdre una part de la contundència del discurs, que no el projecte solidesa en el discurs i el camí ben clar i marcat. El que crec és que mai no hauria de caure en l’ambigüitat que tan mal fa a les esquerres. Ni al peix al cove, sinó al discurs de “la terra per qui se la treballa, el peix per a qui el pesca”.

I tot això en un context d’il·lusió. Només cal veure com caminen i opinen els federalistes per saber que aquest seu projecte no engresca. Com ja he dit algun cop, seria com aquell single que se’l veu tan necessitat de parella tot i saber que no té opcions, que no se sap fer atractiu.

I, sobretot, i també, haurà d’oferir un nou model de país des de l’esquerra. No volem ser independents per a repetir els mètodes d’un estat del segle XX. Res millor que aprofitar per pensar com volem que sigui aquest nou país. Un país amb administració electrònica com a eina, amb la competitivitat com a timó, el coneixement com a vector econòmic, i amb la voluntat de servei que intueixo que hi havia en els ulls de tots aquells qui van entrar als Ajuntaments a finals dels setanta i a la Generalitat a inicis dels 80. Aquesta força motivadora és la que ens hauria de permetre crear el país just socialment que justament volem.

Bé, em penso que ja he opinat. No tinc la veritat absoluta i aquest debat, de forma més plàcida i amb menys agenda plena, m’acompanyarà aquest estiu. Perquè com sempre dic, no cal fer una cursa de 100m llisos, com són les eleccions de l’octubre, sinó els 3000m, amb els obstacles a compte i pagats pel govern espanyol, la Noria i aquells quintacolumnistes que volen fer-se perdonar a Espanya. I el govern serbi, ja que hi som, posats a tornar favors pel tema de Kosova, una nova aliança que ni la de les Açores, Rússia, Sèrbia, Grècia i Espanya. Meravellosament engrescador.

Així doncs, no hi ha massa opcions per a triar. I això és bo, però el que cal és continuar fent passes endavant. El debat i la internacionalització del “cas català” aniran a favor nostre. Som-hi, doncs, amb la força de la raó i la raó de sentir-se forts.

This entry was posted on juliol 25, 2010 at 9:20 am and is filed under General. You can follow any responses to this entry through the RSS 2.0 feed. You can leave a response, or trackback from your own site.