Reflexions escrites a Madrid (i II): Madrid, capital d’estat i elogi dels cambrers
st1:*{behavior:url(#ieooui) } /* Style Definitions */ table.MsoNormalTable {mso-style-name:”Tabla normal”; mso-tstyle-rowband-size:0; mso-tstyle-colband-size:0; mso-style-noshow:yes; mso-style-parent:””; mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt; mso-para-margin:0cm; mso-para-margin-bottom:.0001pt; mso-pagination:widow-orphan; font-size:10.0pt; font-family:”Times New Roman”; mso-ansi-language:#0400; mso-fareast-language:#0400; mso-bidi-language:#0400;}
Madrid. Capital d’un estat que no reconec com al meu, però que existeix. Una villa crescuda a cops de política i demografia. Tot i així, encara pots gaudir d’un cert aire de ciutat (pre)cosmopolita, i consti que no ho dic com a crítica.
Arribes un diumenge al matí, mentre saps que ara mateix a la teva vila es fan castells. 12 del migdia a la Puerta del Sol i una mar de gent t’envolta. Estàtues humanes, música clàssica, com un poble que es troba al centre. Botigues obertes, això és també Madrid. Miro els dependents (en molts sentits) de les botigues i els planyo. Cada diumenge obren, em diuen.
Mentre molts barcelonins han renunciat a les Rambles expandint-se pels punts neuràlgics de cada barri, o la Rambla Catalunya, una quantitat ingent de madrilenys estan al centre, fent llargues cues per a comprar loteria o anar a fer l’aperitiu a qualsevol dels múltiples mesones, tasques i tavernes que hi ha al centre. Abrics gruixuts i foscos, fa fred. Idea, per on es passeja ara un senyor de l’Eixample diumenge al matí amb la vanguardia i el tortell a la mà?
Destaca també a Madrid una espècie que s’extingeix a Barcelona. No, no és encara l’executiu de les seus centrals de les empreses, per sort. El cambrer, institució del bar, guarnit que es deu llogar amb el bar. De Gràcia recordo encara el gran cambrer gran del Candanchú, l’eficient gent del Vall (a Joanic), en César a la Violeta, i algun lloc més, on hi ha encara l’orgull del cambrer que serveix, en un sentit ample del terme. Massa rotació, segur que baixos sous, i poca vocació reeixida.
A Madrid, un carrer que no recordo de mesones. La Cueva de Luis Candelas (nom que em recorda Mortadelo y Filemón), el Mesón del boquerón, el mesón de la tortilla i el mesón de los champis. Especialitats que fa 40 anys que són servides per la mateixa gent.
Orgull de classe, poques americanes són tan ben portades als ministeris. Secs, però cordials. Secs, però sol·lícits. Les seves taules, el seu regnat.
Possiblement aquesta vocació que també es perd en molts comerços de la Vila.
Plaza Mayor. Es comencen a posar paradetes de Nadal, i una remor a la memòria crida "Chencho! Chencho", de la "Família y uno más", versió espanyola amb Rafaela Aparicio y Albert Closas del "tuyos, míos, nuestros".
Madrid és capital i ho sap. Barcelona encara no.
novembre 24th, 2008 at 5:17 pm
Madrid és capital i ho sap.
El quilòmetre zero pesa moltíssim. Si tots els camins van a Roma, tots els camins surten de la Puerta del Sol.
Barcelona encara no.
Barcelona és una ciutat de pas, per això a l’entrar-hi o sortir-hi s’ha de pagar normalment peatge (servitud de pas actualitzada).
novembre 25th, 2008 at 7:00 pm
Madrid es no es una ciutat, es una “villa y corte”, i això es nota, el provincianisme la hipocresia de qui es sap artificial, no es una capital (per veure cambrers estirats aneu a Valladolid) es la confluència dels camins que no porten enlloc i et derivan a tot arreu, es el monument a la burocràcia, a “el estado” pur i dur, sense mes a dir, Madrid es la casella del monopoly que et fa triar una targeta i potser bona ….o no.
novembre 26th, 2008 at 8:55 am
Interessant reflexió.
Sense ànims de critica, a Madrid quasi tot és postís. Vull dir que és com aquelles terres aluvials on el riu ha portat una mica de tot el que troba pel camí i generalment son terres que, ben regades, poden donar bons fruits. Es el que passa amb Madrid. Tenen la radial de tot el territori, la burocràcia estatal que cobra cada mes el sou del papa Estat, la idea de que “això si és Espanya” i la resta periferia, etc.
Això dona fruit. Encara que una part important d’aquest fruits son obra de les rendes que venen de la resta de la peninsula. I els peus de fang, que no podien faltar, la economía de la especulació i poca de productiva (per sort, cada cop més també productiva però en desaventatge).
El que anomenem “servei” a Madrid és molt més “professional”, per alguna cosa és la “corte”.