Final de campanya: Esquerra
Ahir va acabar la campanya d’Esquerra, així que volgudament faré un article més periodístic que polític, i no demanaré el vot, tot i que em penso que tothom ja sap a qui dono suport. Finalment, vaig decidir, desdint-me no emprar el bloc per fer campanya, tot i que no tinc cap recança per dir que he fet campanya per ERCFutur.
Totes les candidatures han obert llocs web on podeu consultar les seves propostes, ERCFutur, Reagrupament, Gent d’Esquerra i Esquerra Independentista.
També cal destacar que sectors de la societat civil s’han mullat en la campanya, des d’una colla heterogènia de gent coneguda per ERC-Futur, en Víctor Alexandre per Carretero, l’Elisenda Paluzie per EI, i Francesc Bellmunt per Gent d’Esquerra (sincerament desconec si és militant, no he trobat cap altre suport extern, si algú me’l fa arribar l’apunto).
Crec que ha estat un procés prou exquisit i net, sobretot a Gràcia, on han passat les quatre candidatures. Per sort, crec que hi ha gent molt preparada a totes, tot i les preferències personals. Em refereixo sobretot a les capacitats intel·lectuals, quelcom que personalment m’estimula molt. Josep Lluís Carod-Rovira, Joan Ridao, Jaume Renyer, Joan Carretero, Jordi Portabella, Anna Simó, per posar exemples.
Si des de dins hagués de fer una reflexió sobre diferències, aquells biaixos que demà escollirem crec que hi hauria una sèrie d’eixos diferenciadors:
– Entendre un partit polític diferent d’un moviment social, és a dir, un partit polític com a eina per a governar per a canviar políticament la societat. No totes les candidatures ho veuen igual.
– Entendre l’independentisme no només com a conseqüència identitària i essencialista, sinó com a solució política a un conflicte permanent i a una sagnia econòmica en forma d’Estat Espanyol. No totes les candidatures ho veuen igual.
– Entendre el republicanisme no només com a sistema no monàrquic, sinó com a una pròpia forma de fer política i modelar la societat, evitant diferències i optant per la justícia social i ètica en el dia a dia. No totes les candidatures ho veuen igual.
– Entendre Esquerra no com a plataforma heterogènia, sinó com a partit d’esquerres, amb un model o bé entre socialista i socialdemòcrata o bé entre socialdemòcrata i liberal. O bé, també, com a és igual el model econòmic, que de tot he escoltat. No totes les candidatures ho veuen igual.
– Entendre Esquerra com a partit assembleari o no, amb tot el que implica, com a model diferent d’altres partits, per a fer també un model diferent de societat. No totes les candidatures ho veuen igual.
– Entendre Esquerra com a partit de coalició, amb tot el que implica, fet millor o pitjor, o entendre-la com a partit ortodox, sense capacitat d’arribar a consensos per tal de mantenir la consciència néta.
– Entendre Esquerra com a espai de debat, o bé entendre-la únicament com a lloc de formació de quadres i futurs polítics, podent crear, a la llarga, un stablishment perpetu. Aquesta idea seria contraposada a visió de la política com quelcom que, des d’una altra professió, t’hi pots dedicar un temps. No hi ha extrems sinó grisos en aquesta visió.
– Entendre Esquerra com a partit únicament dels militants, o de l’aparell, sinó també com a partit dels seus votants, i, fins i tot, com a patrimoni i eina del país.
– Entendre el govern com a forma de generar més adhesions al teu projecte, com a ampolla mig plena o com a ampolla mig buida.
– Entendre Esquerra com una organització i adequar-la a les necessitats i capacitats del segle XXI, incloent participació, tecnologies i processos col·lectius de presa de decisions.
– Entendre la militància en un partit com un acte individual però també col·lectiu, com quelcom que té també un afegit de responsabilitat pels actes i les conseqüències.
– Entendre un partit polític i la política des d’una vessant ètica i també èpica, potser més romàntica o més pràctica, i el poder com una eina de canvi i no com a objectiu.
– Votar si es creu fermament en el 2014 o no.
Bé, com veieu, no és només, si prems el zoom, un debat personalista.
Demà és un dia important pel partit. Potser, com diu en Jordi Sánchez, tot plegat sembla fer més pressió que el que és, però es evident que pel país és important, Esquerra és massa important i necessària pel país.
Sé que molts militants d’altres partits envegen aquest procés, els qui lloen Obama, els qui envejaven Royal, els qui finalment tenen el dret a decidir.
Demà aniré a votar, considerant tot això, en un procés engrescador, amb responsabilitat, i sabent-me, orgullós, que formo part d’un col·lectiu que té el dret a decidir. Com vull el meu país.
I tant és important és això, com saber, que surti qui surti, diumenge Esquerra continuarà sent el meu partit, i tindré un nou secretari o secretària general, i un nou president, i seran els meus, perquè quan acceptem ser demòcrates implica el que implica.
