Maragall i Castells, Castell i Hereu, i dues píndoles de diumenge
Temps convulsos al PSOE-PSC, certament.
Cal reconèixer que les declaracions d’en Maragall a l’Avenç i al mitjà italià són importants. És possiblement la frustració d’un home que ha provat tota la vida de canviar Espanya i fer entendre el que és Catalunya i que ara es troba frustrat i decebut, perquè aquell que havia de ser el qui fes possible la seva idea d’una Espanya federal, en Zapatero, el talantero, no ho ha fet ni sembla que ho vulgui dur a terme. Al final, donar com sempre la culpa al PP i al món mediàtic em sembla fàcil i excuses de mal pagador. Interessant les reflexions d'en Sanchis.
He llegit comentaris de l’entorn maragallià, en Castells i en Mascarell, i es percep que com més lluny del càrrec més desencís hi ha. Seria com la fi del projecte socialista del 80 i 90, aquell projecte de país i estat que volien. O per dir-ho d’una altra manera, la fi del PSC. El relleu d’en Clos per l’Hereu, no ens enganyem, va en la mateixa línia, no és independent. Polítics com en Ferran, Iceta, Zaragoza, Montilla, Hereu ja no duen la mateixa concepció de canvi d’Espanya. Ells l’accepten com és.
Les coses van malament? Doncs cap problema, ve en Zapatero el dilluns i ja es treurà del barret de copa el castell deMontjuïch. Ja veurem, segur que el tema de la bandera quedarà diluït, com és la seva espeialitat. Sempre els hauria d’anar malament les enquestes, a veure si ve també arriba i dóna (no ja prometre, que ja sabem que passa amb les promeses) les rodalies i l’aeroport. Ja m'el veig dient "apoyaré el traspaso de Montjuïch a la ciudad de Barcelona". Si aquest és el titular, ja podem anar a Monjuïch a acomiadar-nos. Per cert, allà fou on vaig tenir la meva única experiència cinematogràfica a "La ciutat dels prodigis".
Però també són convulsos a CiU. No acabo massa d’entendre el joc d’equilibris d’en Mas i en Duran, que es contradiuen en públic sobre Espanya i el paper de la federació. Potser és una tàctica de doble xarxa per sumar més suports, o potser el pas previ al trencament, el que segur que costa d’entendre pels seus, ho puc entendre.
Dues píndoles més d’en Portabella. Continuo pensant que és un bon mètode per explicar propostes i saber que pensem des d’Esquerra dels temes.
Aquesta és sobre comerç, i parla d'una dada important, quants comerçs hi ha a Barcelona per persona i quantes a Europa, xifra prou diferent perquè es vegi que el nostre model és el de la botiga de proximitat, no com el model europeu, i lluny encara més de l'americà.
I una altra píndola, aquesta sobre el valor de la família, polítiques de família, polítiques socials.
abril 29th, 2007 at 3:23 pm
Sólo una pregunta…. ¿desde cuanto ERC es federalista? Maragall, con sus palabras, ha demostrado que su objetivo con el Estatuto era reformar la organización adminsitrativa de España pero no alcanzar la independencia de Cataluña. como no lo ha logrado, dice que el esfuerzo ha servido de poco. Yo, que esperaba de la reforma estatutaria justo los mismo que Maragall, digo que tiene razón pero pregunto:
¿Por qué desde ERC utilizais ahora sus delcaraciones para llevar el agua a vuestro molino y decir que hisicteisa bien votando no al estatuto?
Yo, la verdad no lo entiendo, porque si vosotros cuestionais el texto es por algo que no tiene nada que ver con las reflexiones de Maragall ya que a vosotros lo de rearticular España no os interesa en absoluto
abril 29th, 2007 at 4:13 pm
no t’extranyi tant el merder a CiU, és molt similar al del tripartit: junts a tot arreu (o gairebé), però només per poder manar, ja que molta part del programa coincideix.
O, almenys, jo ho veig molt similar 😉
abril 29th, 2007 at 9:38 pm
Luis,
Esquerra és independentista.
a veure, es va dir que amb zapatero tot seria diferent, que ell sí que entenia l’espanua plural i aquestes coses. Era l’estratègia possibilista i reformista d’Espanya. Amb aquells amb qui podia ser possible s’ha vist que al final tampoc serà. Què queda, doncs? només una via, el fracàs d’en maragall és la constatació de la impotència per canviar espanya.
Em recorda la posició d’en macià de la pel·lícula, d’espanyol creient a escèptic i independentista. M’agradaria que fos el següent pas de molts socialistes catalans.
L’estatut era anar junts, aquella estratègia d’avançar amb els que volien anar endavant, tot i que nosaltres volíem anar més lluny, allò de les diferents estacions. Espanya no n’ha volgut fer ni una. Aquesta era l’aposta per la qual es va donar suport al PSOE. Ara el castell de cartes ha caigut, no ho veig incompatible.
abril 29th, 2007 at 10:27 pm
I no creus que una part de culpa la té ERC també?
Jo sí.
abril 29th, 2007 at 11:50 pm
Esquerra ha assumit la part de culpa que li pot tocar del tema estatutari, cosa que no han fet la resta de partits, però crec que en maragall està parlant de la concepció que des d’espanya es té, i aquesta no és culpa nostra, només faltaria!
Encara serà culpa nostra que en Zapatero no complís la seva promesa, que preferís en Montilla, que en Mas acceptés la rebaixa i que els espanyols perdessin el mundial de futbol.
abril 30th, 2007 at 2:03 am
Alex
vosotros sois como la madre que, para controlar siempre al hijo, le dice “que te caes, que te caes” Y el niño al final se cae
Vosotros empezasteris diciendo “el estatut no sirve, El estatut no sirve” y conseguisteis que no sirviera negando vuestro apoyo a Maragall y llevándole a él al Cadalso y a Zapatero a lso brazos de Mas. No le dejasteis alternativa. Los culpables del “estatutet” -como decís- sois vosotros
¿Por qué? Fácil, porque una España federal acaba con la necesidad de partidos como el vuestro.
abril 30th, 2007 at 7:59 am
No estic d’acord, l’Espanya federal és també el primer pas cap a la independència. O per què creus que Espanya no ho vol ser?
Perdona però no estic gens d’acord. Nosaltres vam dir que calia la independència però que mentrestant ens calia un nou estatut. Vam ser els primers i al final la resta de partits ho va assumir com a propi. El del 30-S sempre vam dir que era bo, perquè era un mínim comú denominador.
Zapatero va pactar amb Mas perquè nosaltres no cedíem en parts importants del 30-S. Vam començar llavors a dir que no serveix, per les rebaixes que hi havia. No canviïs el sentit de la història, si no et fa res per justificar el que voldries dir.
Negant el recolzament a Maragall? em podries dir quan, si us plau? negar el recolzament volia dir recolzat l’estatutet? doncs mira, no.
abril 30th, 2007 at 8:52 am
“Esquerra ha assumit la part de culpa que li pot tocar del tema estatutari”
Posa’m un link o alguna cosa, perquè jo això no ho he vist per enlloc. O potser és que no pensem en lo mateix.
“Encara serà culpa nostra que (…) en Mas acceptés la rebaixa”
Home, no, la culpa és d’en Mas, però era una cosa previsible perquè és el que ha fet CiU tota la vida. I vosaltres vau pactar amb ell en la negociació de l’Estatut al Parlament. Que no ho vèieu que us la fotria? La seva única obsessió és tenir el poder, no servir el país, i si per això han de generar frustració ho faran.
El que jo li retrec a ERC és que vulgui anar de la mà amb CiU, com amb l’episodi calçotada de fa quatre dies. No veieu que no són de fiar? És com el PSOE, que vol consens amb el PP en els temes d’Estat quean està clar que el PP no té sentit d’Estat…
De vegades, els d’esquerres semblem tontos…
abril 30th, 2007 at 9:22 am
Enllaços n’hi ha una pila, el que no veuràs són fotos flagelant-nos en públic.
http://actualidad.terra.es/articulo/html/av2936937.htm
http://www.tribuna.cat/Entrevista/Entrevista/Un_govern_de_CiU_amb_el_suport_extern_de_Montilla_seria,_definitivament,_la_mort_pol%EDtica_del_PSC/
http://www.libertaddigital.com:83/php3/noticia.php3?fecha_edi_on=2005-12-21&num_edi_on=1453&cpn=1276268178&seccion=ESP_D
http://lafactoriaweb.com/articulos/Un-pais-un-futur.pdf
http://www.carod.cat/media/docs/24-10%20el%20temps.pdf
http://www.carod.cat/media/docs/8-11%20AVUI.pdf
Crec que tot i l’error tàctic d’en Vendrell, el que volia deixar clar és que no podem anar de la mà de CiU perquè a l’hora de la veritat no vol anar més lluny, això va quedar clar aquella setmana de calçots.
Creu-me que no són els únics que no són de fiar.
abril 30th, 2007 at 12:16 pm
Gràcies pels enllaços, però jo volia fotos de flagel·lacions, 😉
En sèrio, trobo que són autocrítiques molt poc profundes i em fa la impressió que pels motius equivocats.
Em diràs, i amb raó, que la resta de partits tampoc han fet autocrítica, però és que tu ets d’ERC i aprofito el teu bloc per parlar d’ERC, en altres blocs ja parlo dels altres partits (com per exemple de CiU)
Si l’Estatut va quedar en “estatutet” (que també podriem parlar fins a quin punt això és així) crec que, en part, va ser per la vostra actitud, i això no ho dieu enlloc. Acuseu de tots els mals Espanya, Zapatero i el PP, quan bona part de la feina mal feta es va fer aquí: a ERC, a CiU, al PSC i va, seré generós, també a ICV. En Piqué, no. Ell va fer la feina.
No vull tocar el voraviu, però en el fons ja us va bé que això hagi anat així. “Com millor, pitjor” que diuen… I no m’agrada que atieu la decepció que pot haver-hi entorn a l’Estatut i la utilitzeu en benefici propi.
Però en fi, és només una opinió…
abril 30th, 2007 at 12:46 pm
Personalment i crec que la nostra actitud no va en la línia de com pitjor, millor, tot i que segur que hi ha gent que ho vol. Perquè mentre no siguem majoria (o bé hi ha hagi més partits que defensin la independència clarament) no la tindrem, així que millor que tinguem mentrestant el màxim que puguem tenir.
Crec que nosaltres hem fet esforços i hem volgut tirar endavant un estatut quan volem una altra cosa. Crec que es pot veure en tot el procés del 30-S. Cercar el mínim comú denominador. També ens podíem haver apartat del procés i no vam fer-ho.
Pots dir-me en què creus que si fos estatutet és cosa nostra? perquè no ho veig, la veritat. Crec que s’ha dit que va faltar actitud homogènia, és a dir, anar tots junts a negociar. I nosaltres també ho vam demanar de fer un front comú.
Tens raó en recordar a IC-V, que sense saber el contingut del pacte mas-zapatero ja el validaven. No ho oblidem, tampoc.
Jo no atio la decepció, vull remoure la consciència, perquè si ho hagués dit en carod (que ja ho ha dit) no seria el mateix que, com ara, ho ha dit un expresident de la Generalitat, no? no sempre t’agrada tenir la raó.
abril 30th, 2007 at 1:40 pm
És només una opinió que ve d’algú que no és independentista, per tant, dona-li el valor que vulguis, però allà va:
Crec que l’actitud d’ERC va propiciar l'”estatutet” perquè en diferents episodis: el de la “clau”, el de Perpinyà i el de Madrid 2012 us vau guanyar una imatge a Espanya encara pitjor de la que ja teníeu i vau donar munició al PP per atacar en Zapatero.
Així mateix, en la recta final de la negociació catalana de l’Estatut us vau aliar amb CiU per acordar un Estatut de màxims, per sobre del que el PSC i ICV haguessin volgut.
Així, de cara a la negociació amb Madrid tenim el PSC en una posició difícil (i a la pràctica desaparegut, és veritat) i una ICV que amb el seu poc pes específic donaria per bo qualsevol pacte que respectés els avenços socials i mediambientals introduïts a l’Estatut (i crec que ho van aconseguir)
Quedàveu vosaltres, l’aliat incòmode, i CiU, a qui vosaltres havíeu legitimat com a interlocutor en haver establert amb ells els “màxims” de l’Estatut.
Al final va ser bastant lògic que Zapatero preferís pactar amb CiU que amb vosaltres, perquè CiU té molta millor imatge entre l’electorat de centre de la resta d’Espanya (un electroat molt valuós). I era lògic que en Mas acceptés l'”estatutet” que és el que ha fet sempre: peix al cove, i continuo sent necessari per pescar-ne més.
Que consti que no trobo bé que en Mas i en Zapatero pactessin. Però és comprensible. Vosaltres li vau donar ales a en Mas, i després va volar sol. La culpa és d’en Mas? Per descomptat, ho dic sempre que tinc ocasió: CiU no és nacionalista, només vol ocupar el poder. Però vosaltres també teniu responsabilitat.
En qualsevol cas, repeteixo, no tota la culpa és “d’Espanya” sinó també dels partits catalans, inclosos vosaltres. Per tant no em sembla lògic voler ara portar l’aigua al vostre molí i dir que només queda el camí de la independència. També hi ha un altre camí: fer la feina ben feta, a veure què passa.
I perdona pel totxo…
abril 30th, 2007 at 1:57 pm
sabeu què passa? Que tots els líders polítics actuals són mitjanies sense cap mena de carisma ni credibilitat ni projecte realista. Cada polític agrada només als seus, i desagrada profundament a tots els altres. No hi ha ningú, ningú, capaç de posar-se al devant i dir “Seguiu-me!” i que tots el seguim. Ningú. I ja és ben trist, ja.
El que no tinc clar és si els polítics són mediocres perquè el país s’ha mediocritzat, o si els país es mediocritzarà perquè els que manen són mediocres.
Però sí que tinc claríssim que mentre els professionals de la política (perdoneu que no els hi digui polítics) perden el temps en baralles estúpides, Catalunya ja només espera el certificat mèdic de defunció nacional per a passar a formar part, 300 anys després, d’una realitat nacional anomenada Espanya.
El que no van aconseguir les armes ho aconseguirà el mestissatge forçós.
abril 30th, 2007 at 8:35 pm
Quan passa alguna cosa, en política, jo no miro, ni intento divagar sobre qui és el culpable. Crec que soc més “pragmàtic” i em pregunto ¿a qui li interessa que això sigui així? A les novel·les, els detectius sempre pensen “quins interessos”, no? Jo ho veig així.
Ara mateix, amb el capital sense fronteres…la cosa hauria de ser diferent…
Molta politica, però si mireu una final de tennis, que és un esport pijo, veureu la flor i nata de qui és qui i s’enten alguna cosa. Son els mateixos…una mica més vells, però els mateixos.