Haig de dir que hi han poques coses que m’agradin de la televisió actual , cada dia veig menys tele llegeixo mes i escolto molta radio, però porto dos dilluns, xalant de valent amb el programa de TV3 “Casal Rock”.

Desprès de veure “grans Hermanos i Hermanas” les operacions triunfites, el paripé de éxito i tantes bestieses de gent que no sap que fer aprofitant-se de persones que fan el que sigui per sortir de l’anonimat, a pesar de fer el ridícul en moltes ocasions. Pam ! de sobte ens trobem amb en Marc Parrot (el xaval de la peca) fent càstings als casals i corals d’avis per tal de cercar un grup de 25 persones i crear un grup de rock and roll.

Primer m’ho vaig mirar fent zapping però, poc a poc em va anar engrescant i ahir ja va ser de passar de tot, veure Cracòvia i esperar el nou capítol amb ganes de saber que passaria .

Il·lusiona veure aquesta gent gran com s’hi esmercen per tal de aconseguir el que amb afecció i paciència els hi demana en Marc, senyores de 89 anys tríades per fer el crit picarol, i que exerciten les seves mancades memòries per recordar les lletres dels anys passats, amb la voluntat i responsabilitat de voler-ho fer be.

I no diguem de començar a assajar el mític Highway to Hell del no menys famós ACDC , aquelles cançons que nosaltres hem viscut de joves als vuitanta interpretades per persones que podrien ser els nostres pares i avis.

Per acabar la interpretació plegats del casal i el grup Lax and Bustos la cançó de “Llençat” tot un discurs de intencions per la gent que comença un nou repte sense importar ni la edat ni les mancances ni el que diran.

Felicitats per aportar-nos en aquest dies de crisi i foscor aquest llamp de rauxa que tant ens cal. Seguirem havíem com acaba tot això………..potser amb un disc?

Aprofitarem el títol dels companys de GraciaNet, per tornar a escriure al bloc, primer de tot agrair la feina per passar d’un format a l’altre, la veritat per una persona que no te masses llums informàtiques, això ha estat tot un avanç tot es mes fàcil amb aquest nou sistema, en breu canviaré la capçalera per no tenir una estandarditzada. Mercès!

Ja feia temps que tenia ganes d’escriure però fa uns mesos vaig decidir donar-me vacances de algunes “obligacions” m’ha anat be, m’ha permès canviar de punt de vista algunes situacions, m’ha permès dedicar mes temps a pensar i a fer coses que feia temps no feia i això a la llarga serveix per centrar-te i tenir clar que vols en algunes situacions, amb qui et sents millor i qui no. Et  permet graduar el nivell de relació que vols, descobrir companys i companyes, actituds i aptituds. Es pot ser auto critic i reconèixer errors i demanar disculpes a qui toca, una bona teràpia. Tot una gran suma. Estic content d’aquest temps de “relax”.

També si parlem en xifres aquest  2008 passat ha estat dur de feina i viatjar, si contem fins la setmana setmana passada he estat a països com : Xina, Alemanya, Holanda, França, Portugal i Argentina. he volat uns 280.000 km i he conduit uns 32.000, he passat mes de 120 dies a Xina directament i uns quants mes a fora, hem portat a terme uns 40 projectes.

Per això aquest darrer trimestre he quantificat els meus viatges, per poder estar amb família, amics i sobretot companya,  he promès que aquest 2009 serà mes tranquil, però no ho se, es complexe fer promeses difícils de complir em sembla que …………costara una mica, la feina es la feina.

Si que escriure mes al bloc, aixo si,  ja cercare el temps de on sigui, Os desitjo a tots i totes un Bon Any Nou Xines !!! L’any del Bou

Os heu parat a pensar que pot representar l’Alzheimer a les nostres vides, les nostres, no cal ser un expresident ni un personatge famós, mireu la vostra casa, els vostres familiars, la vostre parella, penseu en les darreres vacances, en el cap de setmana passat i desprès poc a poc ho anireu oblidant tot, s’anirà esborrant de la vostre memòria, perdreu el sentit del temps, comença que ni ens adonem com un degoteig, amb aquells comentaris de “no me’n recordo que he menjat” tot es va esvaint, com un llençol que va cobrint la memòria, els nostres records.

Fa anys que col·laboro amb la Associació de Familiars Alzheimer de Cornella de Llobregat, cada any fan un desfilada, “La Memòria esta de moda”amb l’ajut dels comerciants de Cornella, cada comerciant cedeix i col·labora aportant la roba, els complements, el maquillatge, la perruqueria, els objectes del sorteig, i el cava amb pastissos que es dona al final de la desfilada.

Es una molt bona idea, implica molta gent, des de l’organització fins els voluntaris i voluntàries que desfilen de totes les edats i mides, per cert sempre ens cal gent, hi ha molta feina i molts dies d’assaig i el que es mes important cal omplir l’auditori per tal d’ajudar als malalts i familiars, encara que sigui per que sentin l’escalfor de tothom, que no estan sols i també per tal de donar a conèixer una situació que malauradament ens pot arribar a nosaltres i les nostres famílies.

Esteu convidats a participar el proper 9 de Novembre a la desfilada de moda Tardor-Hivern 2008.

Diuen els medis que la militància d’ERC te una dosis de lliure pensadors que els fa perillosos i a vegades parlen de nosaltres en tercera persona com si no hi fóssim, greu error companys periodistes , nosaltres hi som i diem el que pensem, i fa quatre anys a Lleida amb un vibrant discurs del company Marc Marsal del nostre casal ERC Gràcia , vam escollir el mecanisme que avui s’ha fet realitat.

No ens encantem companys i companyes, ara escoltem i llegim paraules, com continuisme, com sectors crítics, com pactes…. La pregunta que ens hem de fer ara tots i totes es quin ha de ser el camí que volem seguir en el nostre viatge cap a la independència del nostre país i marcar cada fita i els passos que ens portin a aconseguir-la, aquest es el nostre objectiu de dissabte vinent, tots i cadascun/a tenim el deure i la responsabilitat per el futur de la nostre estimada nació.

Estic segur que un 37% de la militància no s’ha equivocat al hora de triar i tant en Joan Puigcercós com en Joan Ridao, sabran triar entre totes les candidatures el bo i millor de les persones i les idees, començant per RCat que estic molt d’acord amb la part de rauxa nacional, on tinc molts bons companys i companyes, felicitats per la vostre feina, seguint amb propostes practiques de ERC Futur i acabant per el marqueting  de EI.

Com un castell, al so de la gralla, hem de formar una forta pinya, un valent folre, i si cal i convé unes manilles, tots allà on podem donar un cop de ma, sense exclusions i començar a crear una construcció que ens porti a engrescar a tots els que son a la plaça de la Independència per tal que l’anxaneta amb una estelada assenyali l la fita de la nostre llibertat com a poble. A partir d’aquest punt com deia el poeta “tot es per fer, tot es possible”.

Xina esta de dol.

Seguint amb el meu anterior post la magnitud de la tragèdia aquest tres dies de dol oficial per els morts del terratrèmol, s’han vist reflectits a tot arreu, han tancat els KTV (Karaokes) totes les sales de joc, els videoclubs, s’han anul·lat festes privades, com ara casaments, en fi tot allò que pugui semblar diversió

Però no solsament al mon real, al espai virtual moltes webs en senyal de dol no disposen de colors, son en blanc i negre, teniu una mostra a www.google.cn, o al You Tube asiàtic, Baidu.com  han deixat de funcionar els jocs en línea, i els llocs per descarregar-se pel·lícules o música.

Ahir va haver grans manifestacions a les ciutats principals Beijing, Shangai, Guanzho Ninbo,…. on la gent plorava i cridava “Força Xina! Ens en sortirem! A les noticies era impressionant.

Ja fa uns dies que explico tot això a molts amics que em truquen, al respecte del terratrèmol de Sichuan, haig de dir que aquests darrers dies, sense haver patit el terratrèmol a la meva pell, he pogut veure com amics, companys i gent desconeguda de Huangyan, o Shunde, emocionar-se i patir de veritat per tot això.

El primer cop va ser a Shangai dos dies desprès del terratrèmol, vaig visitar alguns proveïdors a la fira Asian  Moulds&Die  i en acabat vam anar a sopar, els restaurants de negocis a Xina son petits menjadors individuals amb una saleta amb sofàs, una taula rodona ben gran, el servei i un petit office per les cambreres.

Arribava una mica mes tard que l’altre gent tots xinesos, empresaris dels sector estaven veient les noticies, a la televisió on explicaven la tragèdia, a penes es donaven xifres es parlava de sis a vuit mil persones, entre morts i desapareguts, hi havia un gran silenci a la sala ningú deia res, va aparèixer el president xines Hu Jintao amb dues criatures preguntant que havia passat i com estaven, una de les nenes se li abraça i li explica que han perdut els seus pares, que ella esta be però te por per el seu germà petit.

 Buffffff! A la taula es va fer un silenci encara mes dur que el de abans, la noia que estava traduint el que deien es va posar a plorar, a la tele el president i els acompanyants ploraven i a taula a tothom li queien les llàgrimes.

Al marxar del restaurant hi havia una capsa improvisada on tothom hi posava diners, el restaurant posava la meitat de la caixa d’aquella nit.

Desprès ja a Huangyan, he pogut veure el mateix : als bancs, a altres restaurants, a empreses on tothom del primer al darrer posava el que podia per ajudar, trens plens de menjar, constructors enviant maquinaria, el país sencer s’avoca a donar un cop de ma, els medis inclòs hi ha un canal que retransmet 24h noticies del desastre, amb imatges de víctimes i rescats en directe, es molt frepant.

Però ahir ja va ser impressionant, ahir a les 14:28, durant tres minuts, la durada del terratrèmol, Xina es va parar, tot : el transit, les botigues, la gent que caminava, les escoles, les empreses. Tothom va romandre en silenci i amb el cap cot, hi havia moltes persones que ploraven.

Acostumat que ja estic al bullici del carrer, veure i escoltar aquell silenci al mig del carrer, em va deixar estorat, si tothom amb diu “tenies que fer una foto” no vaig tenir cap esma, veient aquell paisatge.

Les noticies oficials parlen de seixanta a vuitanta mil persones, la gent del carrer que te coneguts o familiars, parla de mes de cent vint mil morts, l’aforament del Camp Nou, i encara poden ser mes………

Amic Joan,

Et voldria donar resposta al teu article de La Tortuga del darrer 13/04, donat que, tal com titula el meu company en Marti Metge “Una mentida repetida és una veritat?” m’agradaria, si puc, aclarir d’un cop per sempre certs topics, que una i altre vegada repeteixen els medis.

El primer de tots es : “ha guanyat en Miquel  hi ha perdut en Roger ”. En un exercici de democràcia això no passa, en Miquel no es campió i evidentment  en Roger no es subcampió de res. El Congres de ERC Gracia ha triat la opció de la candidatura de en Miquel i en Roger seguirà treballant per el casal i per la nova executiva, com tots.

El segon, tothom a ERC es independentista, tothom. La independència esta dintre dels nostres estatuts com un valor primordial del fet de militar a ERC, a CiU es parla de sobiranisme no independentisme, per exemple. El sentit independentista no es un sentiment amb diferents matisos, es un fet, ets o no ets tal com explica l’Alex al seu article.

Un altre de les coses que hem hagut d’escoltar aquests dies, es el tema de quin sector es qui, jo parlaré de la candidatura de en Roger donat que en formava part, crec que dir : ” la candidatura de Gispert era propiciada obertament per Puigcercós” es faltar al respecta a molts dels companys/es de la candidatura que, o son obertament sector Carod, o no estan a cap sector o son  de RCat  o Ei, i d’aquests dos darrers te’n puc donar paraula, que molts han donat el seu vot a en Roger, i potser tants com a en Miquel.

Aclarit això, extrapolar ERC Gràcia al proper Congres Nacional, ja es fer piruetes de politica-ficcio. Que pasara? cal veure els propers esdeveniments com es desenvolupen, jo per exemple penso anar a totes les presentacions de candidatures al casal per tal de poder donar el vot a qui s’ajusti mes amb el que jo crec que ha de ser l’ERC del futur, sense cap idea preconcebuda. A ERC Gràcia no hi han dos casals enfrontats, desprès del Congres nomes hi ha un President de tots i una Executiva per a tots, s’ha de discrepar quan calgui, però construint, amb lleialtat, i a nivell nacional serà el mateix.  

Coincideixo amb tu,  que en Miquel Pagès es una persona molt enraonada, políticament valuosa i el seu to conciliador, él conec d’ençà que era conseller tècnic al districte i mes  de prop quan va començar a militar a Gràcia a partir del febrer del 2006.

Sempre he tingut una excel·lent relació amb ell, compartim moltes de les idees de futur del nostre partit, i ja sap, li he dit personalment, que  sempre pot comptar amb mi per tot allò que calgui, donat que es la persona que hem triat per ser el nostre President.

Ja fa uns dies que vaig fer un post, del la meva tornada del viatge a Xina, poc dies després, com molts ja sabeu vaig patir un greu accident de circulació.

Donat que amb molts amics i companys no he pogut parlar he pensat de fer un petit resum de com va anar tot, el boca-orella recar gola a vegades les coses que algunes versions del accident que m'han arribat fan caure d'esquenes de divertides i allunyades de la realitat.

Tot plegat, es un accident tant fora de lo normal que molts no ho entenen, jo tampoc era allà i en cara no m'ho crec, com pot pot passar això

Barcelona Ronda litoral, B10 direcció Girona a l'alçada del c/ Potosi el tram que la Ronda resegueix el riu Besos, hora les 9h 30'.

Aquella hora la circulació era prou densa, anàvem cap a visitar un client a Sant Cugat, en Toni i jo no teníem pressa la visita amb el client era ales 11 i teníem temps de sobre per fer un cafè i tot, xerrabem de les noticies de d'aquest darrers dies, de algunes anècdotes de la Xina, i de sobte veiem un objecta que frega la furgoneta de devanit nostre al principi sorpresa Que passa! I en dècimes de segon vam pode identificar l'objecta, era una roda de camió d'aquestes dobles amb l'eix per el mig venia botant com una pilota, fent bots de un metro i mig d'alçada, en Toni va cridar: “Al tanto! una roda, jo vaig contestar “ja la veig!”, i vaig clavar el pedal del fre.

Només recordo la frenada, que que el cotxe va quedar aturat i tot seguit l'impacta i com explotava el vidre del parabrisa, i com es sacsejaba el cotxe.

Després un silenci, que per mi va ser molt llarg, vaig mirar instintivament cap endarrere esperant l'impacta del cotxe de darrera meu, per sort no es va produir. Vaig girar la vista al seient del costat i només vaig veure el sostre ensorrat i de en Toni el braç i la ma plenes de sang. Vaig sacsejar-li el braç i vaig preguntar : Toni com estàs? No va haver resposta, el braç inerme i sense un mot, encara que fos de dolor.

Mentrestant al nostres voltants havia una veritable anarquia, la meva frenada, la resta de vehicles el camió amb el tràiler en sentit contrari també frenant, es va produir altres accident vaig veure caure un motorista, el soroll devia ser ensordidor, però jo no sentia res, ni el vidres ni las meves ferides, res de res.

De un salt vaig obrir la meva porta i vaig donar la volta al cotxe, vaig obrir la porta del a l'altre costat no saben que em podia trobar, va arribar al meu costat un altre conductor vam obrir la porta i allà estava el pobre Toni, ple de sang que li baixava per la cara i amb el sostre a toca el cap. el vaig sacsejar poc a poc i va obrir els ulls no va dir res, es va quedar mirant-nos, poc a poc a va moure braços i cames amb la intenció de voler sortir del cotxe, suaument el vam empenya per que estigues quiet, l'altre company es va treure el jersei va fer una pilota i li va posar a en Toni sota la barba per que tingues el cap descansat i quiet.

Aquí arriba el meu retorn a la realitat, de sobte el soroll de la Ronda, una noia que trucava per telefon cridant i plorant un guàrdia urbà de Terrassa, que havia parat el seu cotxe patrulla i em cridava, que com estava .Jo intentant recordar on havia posat el telefon, quan el vaig aconseguir, del que tremolava no podia marcar un numero. La conductora del camió explicant que no sabia que havia passat per poder perdre la roda.

Arriba'n dos motoristes de la Guàrdia Urbana, aquests si de Barcelona aquí vaig recuperar la sang freda o no se, vaig col·locar el triangle per senyalitzar l'accident em vaig posar l'armilla reflectant, vaig tornar a veure en Toni, ja anava reaccionant poc a poc i en això que de sobte un munt de sirenes, quatre dotacions de bombers i dues ambulàncies , la primera dotació va esclafar el triangle de senyalització.

Ens vam donar la ma amb el conductor que ens havia auxiliat i em va dir que teníem molta sort, amb l'atabalament no li vaig demanar ni el nom ni un telefon de contacte, per poder agrair-li aquells deu minuts que em va fer costat. El mateix em va passar amb el guàrdia urbà de Terrassa. Passat vacances faré una carta d'agraïment a la Vanguardia i a l'Avui, per si ho llegeixen que sàpiguen que moltes gracies per fer el que van fer.

En aquest punt ja em van atendre a una de les ambulàncies del talls que tenia del vidres i amb van fer preguntes per aviam com ho portava tot allò.

Vaig tornar cap el cotxe, o la ferralla, com podeu veure a  les fotos, que quedava i el metge dels bombers ja havia explorat a en Toni i em va dir que no tenia res trencat i per el que podia haver estat no era res, però que per treure'l l'havien de immobilitzar per que podia haver una lesió a l'esquena i al moure'l es podia agreujar.

Per no fer-ho mes llarg diré que van estar aprop de un hora, tallant el cotxe posant un collarí, un arnes per subjectar tot el cos i entre 6-8 bombers el van anar movent a pes i molt a poc a poc fins poder col·locar una fusta a la esquena i estirant per les espatlles el van col·locar a la llitera de la ambulància i corrents cap Vall de Hebron.

Durant tota questa operació se'm va acostar un guàrdia urbà i em va preguntar que que feia allà, quan li vaig contestar que era el conductor em va mirar amb els ulls molt oberts i em va dir: “pensava que el conductor havia marxat amb l'altre ambulància. Heu tornat a néixer” .

Moltes gracies a totes i tots que d'una manera directa o indirecta os heu amoïnat per nosaltres, son coses que sempre es recorden amb un gran afecte per que es en moments així que necessites saber que algú hi ha pensat encara que sigui un segon. Gracies!

Apa siau, torno a marxar cap l’Orient, cap a Xina, evidentment de feina no per plaer, però si que intentaré, si mes no, donar algun tomb.

L’altre vegada vaig anar al nord Beijing, Tianging i finalment Shangai, aquesta vegada començo a Shangai, desprès Yuyao, Ningbo i Hangyou, i tornem a Shangai, la veritat i un munt de kilòmetres, i molta feina a fer, a part del tema teca (jo menjo casi be de tot) i el canvi horari m’esperen llargues reunions, moooolt, llargues la paciència dels xinesos no te límits, i a l’hora de negociar no tenen cap pressa, tassa de te i apa som-hi fins que el cos aguanti.

Sort que ja tinc una certa experiència i t’ho pots arribar a passar prou be donat que a part de la feina hi ha moments de distensió en aquestes reunions, on es parla de la família, del futbol (es un tema internacional/intercontinental) de la vida, una mica hauríem de aprendre del seu “slow life”.

Ara un cop s’arriba a un acord, el desenvolupament de la feina es fa sense parar, amb una energia i continuïtat que d’un i do.

Cada cop em quedo mes parat de veure la seva cultura mil·lenària i a on els ha portat la revolució de Mao, la diferencia de la cuina, de la gent, dels paisatges, del caràcter identitari de cada zona. Os el recomano però es un país per dedicar-hi dies, no una setmana o quinze dies, i sobretot os recomano la gent, la gent del carrer, del dia a dia, la seva amabilitat, la educació en el tracte. Espero poder enviar algun post d’allà i fer moltes fotos per penjar-les a Gracianet i donar una mica d’enveja a l’Eduard (quin cap de setmana nano devies passar amb la cara que feies ahir!!!!) alies Txwaka i a la Carina alies Gracienka, poca perquè cada dia em surten pitjor les fotos!! Fins aviat!!

Buff, ja s’han acabat les festes nadalenques, les preses, les compres, els regals, per els amics, per els invisibles, per la família, els de compromís, per qui estimes, per tu. 

Els dinars pantagruèlics familiars: escudella i carn d’olla, canalons, cabrit, ànec, pollastre, amb postres infinits, vins cava, xupitos,  dinars de empresa, del club,  els que hi vas però “per el que diran si no hi vas”.

Ja ens han visitat,  Santa Claus El Tió, els Reis. 

Hem trucat i felicitat a tothom de la nostre agenda professional, personal, intima, hem enviat SMS a tots el que ho havíem de fer, com la postal per e-correu, a la feina i a casa.

Hem estat atents, a la televisió i a la radio, El “Gordo”, l’execució d’en Sadam, Cap d’any, valsos de Johan Strauss, Salts d’esquí, Cavalcada de Reis. I al final de tot això, que mes o menys tothom ha fet, Que en treiem? Som millors? Ens ho creiem potser?. 

Jo ja fa tempos que ho dic i la gent em posa unes cares rares : No m’agrada el Nadal !! ho trobo tot tant fals! Tant consumisme, 

Per que no ens deixem de hipocresies i comencem avui mateix a ser una mica millors?, però no com els propòsits de les dietes, dels cursets i/o del gimnàs.  Si no de veritat intentant fer petites coses, un somriure, una resposta amable, escoltar una mica mes, posar-se a la pell d’altre, reconèixer errors, dir a les persones que t’estimes “t’estimo” mes sovint, comprar amb solidaritat, ajudar a les persones grans, als nostres infants amb els deures de l’escola o llegint  un conte amb ells. 

No cal fer grans gestos, si no, això cada dia posar-se un petit deure i anar fent un mon millor poc a poc entre tothom. 

Dos punts per això que m’han colpit mes aquest Nadal :  

La hipocresia  del "sherif" Bush que ha penjat al  quatrer Saddam, evidenciant el "que" hi "per que" de la invasió de Irak que era portar la democràcia i  els drets humans a un poble oprimit per un dictador, dictador que per l’altre banda ells havien engreixat i donat suport durant els darrers vint anys. 

L’atemptat de ETA a Barajas, que ha fet volatilitzar un somni de una possible pau a Euskadi, i alhora ha servit als nans mentals de “les ejpanyes” a comparar nacionalisme amb terrorisme, i tantes altres bestieses que hem hagut de sentir.   

Potser a part del salvatgisme dels terroristes, en Zp es pensava que no pasaria res, que parlant molt  i fent poc , com ens te acostumats, ja aniria fent. Aquests “individus” per posar un nom no s’estan de res, i els  seus  medis de comunicació son el goma2 , la por i la mort. 

Tot esforç, cada minut, cada paraula que es facin servir per la Pau no poden ser malmeses. Però han de anar acompanyada de una voluntat ferma, no poden ser buides, però encara tinc la esperança que es pugui refer la oportunitat historica que es presentava i que guanyi la PAU.