Buff, ja s’han acabat les festes nadalenques, les preses, les compres, els regals, per els amics, per els invisibles, per la família, els de compromís, per qui estimes, per tu. 

Els dinars pantagruèlics familiars: escudella i carn d’olla, canalons, cabrit, ànec, pollastre, amb postres infinits, vins cava, xupitos,  dinars de empresa, del club,  els que hi vas però “per el que diran si no hi vas”.

Ja ens han visitat,  Santa Claus El Tió, els Reis. 

Hem trucat i felicitat a tothom de la nostre agenda professional, personal, intima, hem enviat SMS a tots el que ho havíem de fer, com la postal per e-correu, a la feina i a casa.

Hem estat atents, a la televisió i a la radio, El “Gordo”, l’execució d’en Sadam, Cap d’any, valsos de Johan Strauss, Salts d’esquí, Cavalcada de Reis. I al final de tot això, que mes o menys tothom ha fet, Que en treiem? Som millors? Ens ho creiem potser?. 

Jo ja fa tempos que ho dic i la gent em posa unes cares rares : No m’agrada el Nadal !! ho trobo tot tant fals! Tant consumisme, 

Per que no ens deixem de hipocresies i comencem avui mateix a ser una mica millors?, però no com els propòsits de les dietes, dels cursets i/o del gimnàs.  Si no de veritat intentant fer petites coses, un somriure, una resposta amable, escoltar una mica mes, posar-se a la pell d’altre, reconèixer errors, dir a les persones que t’estimes “t’estimo” mes sovint, comprar amb solidaritat, ajudar a les persones grans, als nostres infants amb els deures de l’escola o llegint  un conte amb ells. 

No cal fer grans gestos, si no, això cada dia posar-se un petit deure i anar fent un mon millor poc a poc entre tothom. 

Dos punts per això que m’han colpit mes aquest Nadal :  

La hipocresia  del "sherif" Bush que ha penjat al  quatrer Saddam, evidenciant el "que" hi "per que" de la invasió de Irak que era portar la democràcia i  els drets humans a un poble oprimit per un dictador, dictador que per l’altre banda ells havien engreixat i donat suport durant els darrers vint anys. 

L’atemptat de ETA a Barajas, que ha fet volatilitzar un somni de una possible pau a Euskadi, i alhora ha servit als nans mentals de “les ejpanyes” a comparar nacionalisme amb terrorisme, i tantes altres bestieses que hem hagut de sentir.   

Potser a part del salvatgisme dels terroristes, en Zp es pensava que no pasaria res, que parlant molt  i fent poc , com ens te acostumats, ja aniria fent. Aquests “individus” per posar un nom no s’estan de res, i els  seus  medis de comunicació son el goma2 , la por i la mort. 

Tot esforç, cada minut, cada paraula que es facin servir per la Pau no poden ser malmeses. Però han de anar acompanyada de una voluntat ferma, no poden ser buides, però encara tinc la esperança que es pugui refer la oportunitat historica que es presentava i que guanyi la PAU.