Ja fa uns dies que explico tot això a molts amics que em truquen, al respecte del terratrèmol de Sichuan, haig de dir que aquests darrers dies, sense haver patit el terratrèmol a la meva pell, he pogut veure com amics, companys i gent desconeguda de Huangyan, o Shunde, emocionar-se i patir de veritat per tot això.

El primer cop va ser a Shangai dos dies desprès del terratrèmol, vaig visitar alguns proveïdors a la fira Asian  Moulds&Die  i en acabat vam anar a sopar, els restaurants de negocis a Xina son petits menjadors individuals amb una saleta amb sofàs, una taula rodona ben gran, el servei i un petit office per les cambreres.

Arribava una mica mes tard que l’altre gent tots xinesos, empresaris dels sector estaven veient les noticies, a la televisió on explicaven la tragèdia, a penes es donaven xifres es parlava de sis a vuit mil persones, entre morts i desapareguts, hi havia un gran silenci a la sala ningú deia res, va aparèixer el president xines Hu Jintao amb dues criatures preguntant que havia passat i com estaven, una de les nenes se li abraça i li explica que han perdut els seus pares, que ella esta be però te por per el seu germà petit.

 Buffffff! A la taula es va fer un silenci encara mes dur que el de abans, la noia que estava traduint el que deien es va posar a plorar, a la tele el president i els acompanyants ploraven i a taula a tothom li queien les llàgrimes.

Al marxar del restaurant hi havia una capsa improvisada on tothom hi posava diners, el restaurant posava la meitat de la caixa d’aquella nit.

Desprès ja a Huangyan, he pogut veure el mateix : als bancs, a altres restaurants, a empreses on tothom del primer al darrer posava el que podia per ajudar, trens plens de menjar, constructors enviant maquinaria, el país sencer s’avoca a donar un cop de ma, els medis inclòs hi ha un canal que retransmet 24h noticies del desastre, amb imatges de víctimes i rescats en directe, es molt frepant.

Però ahir ja va ser impressionant, ahir a les 14:28, durant tres minuts, la durada del terratrèmol, Xina es va parar, tot : el transit, les botigues, la gent que caminava, les escoles, les empreses. Tothom va romandre en silenci i amb el cap cot, hi havia moltes persones que ploraven.

Acostumat que ja estic al bullici del carrer, veure i escoltar aquell silenci al mig del carrer, em va deixar estorat, si tothom amb diu “tenies que fer una foto” no vaig tenir cap esma, veient aquell paisatge.

Les noticies oficials parlen de seixanta a vuitanta mil persones, la gent del carrer que te coneguts o familiars, parla de mes de cent vint mil morts, l’aforament del Camp Nou, i encara poden ser mes………