Monòlegs políticofestius

Ahir vaig veure el debat del 33 amb els, si no m’equivoco, els cinc segons llocs de les llistes.

Evidentment, el qui em va agradar més va ser en Joan Puigcercós. M’explicaré.

El motiu fou que després del debat, a voltes amb el coixí i després d’un suport molt important, em va fer reflexionar sobre una qüestió: si jo fos un votant indecís i pensés que tots diuen el mateix (certament de vegades costava de distingir els partits perquè alguns de dretes feien discursos neutres o mig socials), em fixaria amb com diuen, i no el que diuen (i no vull jugar a ser Sebastià Serrano). Miraves els ulls, com vivien allò que estaven dient, i per mi (i potser no sóc prou objectiu) en Puigcercós era el qui li lluïen més el ulls. Segurament també és el millor dels candidats que ahir estaven allà. En Castells semblava més un home de despatx que no està còmode en el joc polític, en Puig confia massa en tres o quatre frases que ell creu afortunades, la Nebrera no sap on s’ha ficat i a la Dolors Camats encara li falta recorregut. 

Hi ha una part de la política que es mou pels sentiments, tant pels qui es dediquen una mica des de dins i els de qui s’ho miren des de fora a l’hora d’escollir el vot. I hi ha una part de sinèrgia que s’ha d’encomanar. 

Respecte als caps de files, hi ha dos candidats que me’ls veig més donant resultats en una junta d’accionistes d’una gran empresa que donant empenta a un poble (Mas i Piqué). Hi ha un candidat que no me’l veig transmetent en públic encara que pugui ser molt intel·ligent (Montilla) i n’hi ha un altre que no em transmet (ho sento, vives). En canvi, en Carod, igual que he dit amb en Puigcercós el veig que es creu allò que es diu i que té empatia amb la gent.

Crec que és una qualitat la qual no es pot estudiar en una escola de negocis, ni a l’Institut del Teatre, ni que cap guionista et pot cobrir. Es té o no es té (com allò de “és qüestió de knack”). Tampoc es pot aprendre llegint en Dale Carnegie.

La gent no només vota pel que es diu, sinó per com es diu. Com demostren externament que ho tenen interioritzat, que a la política hi ha una part d’estómac, que hi ha una part de tu que pot estar removent-se quan expliques el que vols fer, aquell pessigolleig insconcient que et mou a fer les coses que sents. I és possible que els partits més utòpics i idealistes tinguin aquesta part més desenvolupada. 

Com transmetem, doncs, aquesta passió? No crec que sigui quelcom només dins de la política. En tota feina hi ha un punt de passió, un punt de seducció, no personal, no és allò que et faci vendre’t a tu, sinó que fa interessant allò que expliques. Un professor anglès i jo vam coincidir, per exemple, que ser professor era una barreja de tres potes: coneixement, seducció per la matèria i un punt d’actuació (o comunicació no verbal, diguem-ne com volgueu). I hi estic d’acord. Tots hem tingut professors que en algun moment o altre ens han fet interessar per una matèria que en principi no era la nostra. Per què? per la passió que transmetia, allò de “ser un bon professor”. I tots hem tingut allò de “Gutiérrez que le veo”.

 
Doncs crec que en la política aquest punt també hi és, de manera important. No sé, potser no sóc objectiu, què en penseu?

Hi ha una part de la memòria històrica que em sembla apassionant. Aquesta és la part que tracta no d’aquella col·lectiva o oficial sinó de la que es basa en la suma de les petites memòries personals.

En el meu cas, començaré una petita part de recol·lecció de la personal, sempre lligada a Gràcia. Crec que em permetrà afegir records i continguts de reflexió, tant a nivell polític com a nivell sociològic.

Avui començaré pel Parc Güell. Ahir al matí hi vaig treure el cap. Des de l’estiu que no hi anava, tot i que aquell dia em vaig dedicar més a la part boscosa de Coll del Portell i la Font de Sant Salvador.

Feia bon dia, cap a quarts de 10 fresqueta però a poc a poc ha anat sortint el sol, coincidint amb l’arribada de gent.

Hi he arribat pel carrer Marianao. Em volia passar per veure dues o tres coses que va comentar un veí a la darrera Comissió de Manteniment. Un carrer bonic i més tranquil que Larrard, i amb menys pujada que si vas per Coll del Portell-Rambla Mercedes.

Un cop al Parc, he entrat per la banda del Drac, l’entrada principal, evidentment. No estava sol, però possiblement era dels pocs sense càmara, no necessito records digitals, ja els porto amb mi. He pujat a la Sala Hipòstila (segons el Termcat, Sala del temple egipci, amb columnes a la qual només tenen accés el clergat i els fidels "purs", i on el déu prenia els seus vots; res a veure. O sí?) i he arribat al camí de la bugadera. Assegut en un banc he vist passar records del passat: una pujada amb l’escola, el primer acudit verd que escoltava, no sé quina edat tenia, petitó, em penso i he recordat un exercici on havíem de dibuixar les columnes esbiaixades. Mai va ser el meu fort el dibuix, però.

I m’he trobat a la Plaça, la gran plaça del Parc Güell. Mentre gent passejava, jo he recordat dies jugant a fet i amagar, amb l’escola i l’esplai, inflades de globus amb aigua a la font de ferro de dalt el camí, jugar al mocador en ple inici de l’adolescència, instants de treure pit, quin gran National Geographic que es va perdre.

I he anat caminant, creuant-me gent, no tot turistes, fins acabar a la zona dels gronxadors de la part baixa. I allà he recordat, també, aquells exercicis on recol·lectàvem fulles i les posàvem entre fulls de paper de filtre o de diari i les deixàvem assecar. I he tingut, durant una bona estona, silenci, lluny de flaixos i càmares, és possible tenir una estona envoltat de verd ben verd.

La moral (allò que en espanyol en diuen la moraleja, la lliçó) és que crec que amb l’excusa del turista hi ha una part de la gent, sobretot de la Vila, que han deixat d’anar al Parc Güell. I és un error, perquè fora de Montjuïch i possiblement la part més externa de Barcelona (Collserola i Vallvidrera), el Parc Güell continua essent un excel·lent parc urbà. Millor que la Ciutadella.

Per sort, la gent de la Salut continua tenint molt clar els avantatges del Parc, i també per la part del darrera, els veïns i veïnes del Coll també saben com aprofitar-lo. Ara s’ha dut a terme una important tasca de recuperació de la part forestal, la que no és monumental, diguem-ne, i paga la pena aprofitar-ho.

Vaja, crec que els veïns de Gràcia, i quan dic Gràcia parlo de tot el districte som afortunats. Ho sabem aprofitar, però? Quant temps fa, que no hi aneu al Parc Güell? Cal que vingui aquell amic estranger, per anar-hi? Doncs jo crec que no.

PD0: avui fa 66 anys de l'assassinat de Lluís Companys, president de la Generalitat. Enlloc de matar un país, van decidir matar el president. Per Catalunya!

PD1: sí, també tinc el DVD. No l'he vist, però només el títol ja em sembla pervers. Crec que en Madí s'ha passat. Quan diu "quan el preu de la lluita pel poder és un país", està criticant en Mas pel que va fer amb l'Estatut, pactant amb en Zapatero per recuperar el poder?

PD2: l'Autònoma ha arribat al milió de llibres en el seu fons bibliotecari. Pels que som documentalistes és una gran dada, només superat per la Biblioteca Nacional de Catalunya (o Biblioteca de Catalunya) i la UB. Felicitats!

Aquesta setmana he estat a valència, donant classes en un màster molt ben muntat que tenen allà. És per això i mil coses més que no he donat a l’abast amb els vostres comentaris. I ara, en quinze minuts que la meva agenda de conseller em permet (avui hi ha el comerç al carrer), escriuré. Com sempre, per mi i per vosaltres.

El diumenge va ser un dia llarg, ja haureu llegit diversos blocs dels castellers, un poc dormir i un molt de sol que va fer que la setmana anéssim tots més cansats. El resultat? Era el de menys, jo em quedo amb la cara que feia la gent quan et miraven la samarreta (obsequi dels castellers, gràcies) i feien un cert gest de reconeixement. Ostres, ets de gràcia? I això omple, no per orgull malentès, sinó pel reconeixement que a Gràcia passen coses, que Gràcia és un referent. Comentàvem amb en Roger la densitat d’entitats de colles de cultura popular, i això dóna un biaix diferent. Gràcia, referent pel país, capital de la cultura popular?

Però deixem Gràcia, si és possible, i parlem de València. Feia molt que no hi anava (uns 32 anys) i vulguis o no, vens influenciat per les notícies i les llegendes urbanes que d’altres s’han dedicat a difondre.

Havia de fer 10 hores de classe i no tenia massa clar si hi havia recomanacions lingüístiques, diguem-ne. Per si de cas (també és cada cop més normal la presència de gent d’Espanya i Sudamèrica; ahir mateix vaig estar en uns tribunals de defensa del treball de recerca del doctorat de documentació i em va alegrar que quasi tots els alumnes de l’altra banda del “txarc” parlaven o entenien el català, de manera natural) jo m’havia preparat diverses presentacions en espanyol, no fos cas.

Però ja em van veure l’accent de seguida. La primera pregunta d’un alumne fou en valencià. Pam, ja tenia fet el lligam, vaig demanar si tenien cap problema amb què fes la classe en valencià del nord. Els va agradar la fórmula, van somriure i pam, la complicitat era feta. Cap problema. I no era política, és allò al que estàs acostumat, portes quasi 10 anys donant classes en català, i et dóna la seguretat de la llengua materna. A nivell científic, he parlat més en anglès que en espanyol, fet i fet. Només tres diferències vaig copsar: el terme servici (tot i que alguns em van dir que també empraven servei, servici l’empren els qui més volen marcar la diferència respecte el nord), l’este/a paral·lel a l’aquest/a i l’haguera enlloc de l’hagués (igual que en espanyol hi ha el hubiera o hubiese, en català hem diferenciat dialectalment les dues opcions). I la situació va esdevenir normal, gens forçada, com a l’Autònoma, uns alumnes parlant en valencià, jo en valencià, altres en espanyol (en luisan hagués plorat d’emoció i tot). Perquè, aprofitant que estem en dies de Correllengua, l’important és que es parli, que ens entenguem, i no és cap renúncia anar a casa dels altres i ser un bon convidat amable amb ells. Els cientíics ja saben com anomenar-lo, la gent en digui com vulgui.

I a poc a poc, veies aflorar el valencià. Rètols d’universitat i llengua per les facultats, gent jove parlant-lo, de manera natural. I em va omplir d’optimisme. L’únic que no entenc mai és per què a l’Euromed primer parlen es espanyol, després en valencià i finalment en anglès. Per ordre lògic de capes de ceba, primer hauria d’anar el català, no? Sinó la gent escolta l’espanyol i ja no escolta l’altre, no? Haig de fer palès que l’Euromed fou prou puntual.

I tornes al Principat i veus que han prohibit un anunci que jo vaig penjar fa uns dies. Estaré pendent dels anuncis que parlin de les forces armades (o paracaigudistes caient del cel amb banderes a Getxo, sort que ells no són nacionalistes) o la constitució no fos cas que sortís un nen. Si em sento confrontat podré demanar que no s’emeti?

De València (poc vaig poder visitar) em quedo amb algunes coses:

El cafè amb gel, en diuen cafè del temps i hi posen un tall de llima (llimona). Li dóna un puntet molt bo, i em van recomanar que a casa hi posés una micona de canyella (com un cremat). Molt refrescant, que 10 hores de classe ja són difícils, pels alumnes i per mi, és clar.

La línia de metro és una barreja de tramvies i metros, on entren per la dreta (circulen per l’esquerra, doncs) a diferència de Barcelona. Algun cop he sentit que quan es van construir pels volts de l’Exposició del 1929, en no haver-hi una legislació, a Barcelona ho va fer l’Esteve Terradas (primera línia Lesseps-Cataluna) tenint en compte el sistema francès mentre a Madrid seguiren el model anglès. El curiós era que quan es feia transbordament només hi havia una sola línia. Això ho vaig veure a les estacions de Xàtiva i Benimaclet, no sé si és general. És a dir, que un rètol et diu si el tren que està venint és el de la línia vermella o la verda i passen alternats. A més a més, no tots van al final de la línia, és com un servei de rodalies.

L’estació del Nord té el seu encant, em recordava les estacions angleses cobertes i obertes per una banda. I a l’Euromed a valència em van fer passar l’equipatge visor com als aeroports. Curiós.

No vaig poder visitar l’edifici dels antics magatzems del Siglo, a València capital, on l’incansable Eliseu Climent i l’ACPV hi faran l'Octubre Centre de Cultura Contemporània (OCCC) i nova seu de l’ACPV, un lloc per dinamitzar la llengua i la cultura, perquè lluny dels noms l’important és que s’empri.

Vaig dormir en un Colegio Mayor, curiós, un concepte elitista de campus, on els alumnes no cuinen, com un hotel. Sopars sorollosos envoltat de xiquets i xiquetes de 19-20 anys.

El dilluns és festa, 9 d’octubre, el dia que el rei Jaume va conquerir València, amb tropes aragoneses i catalanes, l’arrel del lligam. I em van parlar de la guerra de la bandera, on els blaveros llueixen la franja blava i els catalanistes (com els anomenen) la senyera. Bona Diada, doncs.

Avui m’he llevat amb un somriure. Tenia motius. I llegint el diari n’hetrobat un altre.

Sí, avui fa un any que el Parlament de Catalunya va aprovar l’Estatut del 30-S,el bo, el no retallat, l’espontani, el natural, el volgut, el primer pas, aquell que deia el que elscatalans majoritàriament volíem com a instrument per viure millor. És possibleque el record d’aquell text ens pugui fer una punxada al cor pel que no hapogut ser, però també voldria donar-li un punt d’esperança. Mai com llavorstots ens vam posar d’acord pel que volíem, possiblement uns renunciant alnostre horitzó final, uns amb els dits creuats desitjant que el ribot ho arreglès després i altresespeculant sobre la millor manera de tornar al govern.

Vist amb perspectiva, crec que es pot dir que aquell dia i el 18 de febrer(manifestació Som una Nació) es van fer dues petites passes de sobirania. Ifeia anys que no en fèiem. I ara, doncs, cal fer-ne més. Un d’ells? pot ser a leseleccions, reafirmant una opció que desacomplexadament i en veu alta té clar onvol arribar. Una altra? en el dia a dia. amb el llenguatge, amb l’expressióconstant de la diferència, no pas d’una superioritat. Una altra? anant a veureel partit de futbol de Catalunya-Euskadi, dues nacions ben diferents amb unamateixa nació veïna: Espanya.

Avui surt al Punt que en una enquesta del setmanari Sol (portugués), un 28 %dels enquestats van dir que els agradaria formar part d’un sol país ambEspanya.Recordo una foto que em vaig fer el 2003 a la Plaça de la Independència de Lisboa tot pensant que algun dia ens tocarà a nosaltres.

Ells que el 1640, amb el suport d’Anglaterra, van aconseguir independitzar-se!! Certament les coses no els deuen anar massa bé si es plantegen (en un percentatge petit, no ens enganyem) tornar a Espanya. De fet, per televisió, un senyor va dir que ell no ho volia, si hi havia gent que en volia marxar era per alguna cosa. Perquè el patriotisme es mostra quan les coses van bé i també quan van malament.

Molta sort als castellers de la Vila demà!

Sí, ja estem a la tardor. Llevar-se amb un cel gris i amb la pluja que et fa arraulir al sofà, amb pantalons de xandall llarg i Pastora. Què més pot fomentar la lectura?

Temps en el qual et ve de gust llegir el diari amb un cafè amb llet prou calent per entelar-te les ulleres i un croissant enganxosament dolç. Així es fa difícil llegir. Avui és el dia perfecte per començar el darrer llibre d’en Víctor Alexandre, “TV3 a traïció”.

Repasso el diari i faig llista mental de greuges. Resumint:

Pregó de l’Elvira Lindo. El vaig trobar amb un aire de revenja. No, no és ella la víctima, amb tots els respectes. La víctima és la llengua catalana i els escriptors catalans, que mai podran ser cosmopolites, tot i que és una llengua que es parla a quatre estats… però com tothom s’hi atreveix! Potser buscaré l’ampara del defensor del poble (no sé quin poble deu ser, però, el del que està a Montjuïch, sens dubte) a veure si s’oblida una estona del segon ribot que vol fer passar a l’estatut. I els intents de Tele-5 per deixar malament en Portabella. I els de Ciutadans de Catalunya practicant l’autoodi (deuen ser xiïtes, amb el plus d’autoflagelació). Em va fer gràcia que parlés d’escriptors, la majoria d’ells morts, no fos cas que algú pensés que els escriptors vius podien fer millor el pregó. Alfred Bosch (trilogia 1714, heretaràs la rambla), Rafel Vallbona (la plaça dels àngels i Gràcia), Quim Monzó (tots els seus llibres passen a bcn), Cesc Gay (pel·lícula En la Ciudad), Lluís Arcarazo (el cor de la ciutat, guionista de Salvador), Ildefonso Falcones (L’Esglèsia del mar), Josep Maria Huertas, Josep Maria Espinàs (Carrers de Barcelona), Sergi Pàmies (la gran novel·la sobre Barcelona), Sebastià Sorribas (viatge al país dels lacetans, el zoo d’en pitus), Lluís-Anton Baulenas (la felicitat), Pep Albanell (la meitat d’en joles senell), Juan Marsé, Joan Barril, etc. És veritat, no hi ha artistes catalans prou bons per fer un pregó sobre Barcelona. Fins i tot en Loquillo, Quimi Portet, Manolo García, tenen més vincles a través de les seves cançons.

Perquè posats a fer ha fet més en Cédric Klapisch (director de l’auberge espanyole) per Barcelona a França (tot d’estudiants que volen venir a fer erasmus a la ciutat per aquesta pel·lícula), Woody Allen (amb el que diu sempre de Barcelona), fins i tot en Tom Sharpe (surt Barcelona en un parell de les seves novel·les) per Barcelona. Però no deuen escriure al País (el seu). En YuriBCN ho explica prou bé.

Bona festa major als barcelonins, sap greu que plogui, sobretot pels actes de cultura popular. A Gràcia sabem el que és.

I llegeixo que han denegat uns ajuts a unes jornades sobre teatre català per ser d’àmbit massa local. I em toca de prop. Tot i ser documentalista, a l’Autònoma estic adscrit al Departament de Filologia Catalana.

I finalment, com no, el magnífic anunci de la Plataforma per les Seleccions Catalans. Les veritats, descarnades, simples, incomoden. No tinc res a dir. L’anunci ho diu tot. Diuen alguna mentida? Doncs això. Jo ja m'hi he adherit.

Aquests diesllegeixes diversos comentaris (article jordi cabré a l’avui, post d’en Ricard,comentari personal de la Dolors Martíneza l’Independent) i et fa pensar i no saps com dir la teva. I recordes: ei, tincun bloc, fes-lo servir, que el tens abandonat.

I m’ha fet pensarmolt un comentari d’un tal eloi a la tortuga sobre la política i la fidelitat.I penso que sense adonar-se rebla el clau, segurament lluny del que volia dir.Fidelitat a un partit o a uns valors i sentiments? Hi ha inèrcies per sempre?Hi ha tries infinites? On seré d’aquí a vint anys?

És possiblementcert que els partits que es mouen en una ambigüitat calculada potseraconsegueixen més vots, no cal donar exemples. Però tirar dues xarxes té unperill, el que puc anomenar la incomoditat del coixí.

He conegut i conecgent amb un perfil d’edat que vorejava els 40-50, decididament d’esquerres idecididament catalanista (no com a màrqueting, sinó com a realitat). Tenim tanten comú, que de vegades no recordes que votes partits diferents. Perquè, no usenganyaré, van haver de venir en Carod, en Carbonell i en Puigcercós i la gentde Nacionalistes d’Esquerra per bastir un discurs real d’esquerres a més a mésdel sentiment nacional (i quan dic nacional ja se m’entén, no com altres quehan escurçat el Pacte Nacional per l’Educació a simplement dir-ne Pacte perl’Educació).

Què hi diu aquestageneració al seu coixí (i em poso rollo el mussol i la lluna, diguem-ne homenatge)?

– Portem molts anysdonant suport a aquest partit, militant o votant, n’hem passat detots colors des de l’època d’en Pallach, Raventós, Obiols, Maragall, congrés deSitges, etc.. Tenia els valors i encara els tinc. I hi tinc amics.

– Coixí: sí, però,se’t reconeix aquesta fidelitat? No notes que la vostra xarxa va minvant? On hiha el relleu de gent jove que té aquests valors?

– Sí, potser estan enun altre partit, segurament, aquest jovent està més desacomplexat i té lescoses més clares. I tots aquests anys? Ens hem equivocat?

– Coixí: Ei, que jonomés sóc un coixí, però t’asseguro que et tinc apamat, la forma de l’orella,la galtona comprimida. I no has canviat.

– Però i la fidelitatals valors?

– Coixí: També els deutenir l’alcaldessa de sant boi, i l’exalcaldessa de la Garriga i més gent delpaís, no? I a qui has transmés aquests valors?

– A una colla de gentjove, amb els qui em sento còmode, com a casa, suposo.

– Coixí: i aquestacolla jove, on estan?

– Ja ho saps. Hem decanviar? Els fem el salt?

– Coixí: no ho sé, jonomés sóc un coixí, però el que no podem fer mai és fer-nos el salt a nosaltresmateixos. Seria una paradoxa.

PD: un amic m’haenviat un correu. Hi deu entendre de metereologia, m’ha dit que agafi el paraigüessi baixo a Barcelona, que divendres a la tarda potser plou.

PD2: He estatbuscant al youtube el vídeo de Polònia d’en Maragall provant de donar-se debaixa. Em va semblar brutal. Algú sap si està penjat?

Un cop més, la Diada. Un cop més, molta feina pendent. Uncop més, una nació a mitges i un estat com a horitzó. Un cop més hi haurà quies voldrà centrar en els atemptats del 2001 com si l’11-S fos només nordamericà.I també, un cop més, hi haurà qui parlarà més del cop d’Estat d’en Pinochet quede la derrota del seu propi país. Massa esforços dispersadors per un sol poble.Massa causes llunyanes per no pensar en el teu país. Massa despistar globalmentper oblidar localment. De vegades el cosmopolitisme et prova de diluir tant queet volen fer oblidar que tenim nació, història, llengua, cultura, passat,present i futur! Si el cosmopolitisme és el més semblant a la Torre de Babel, no m’interessa.

Aquest estiu vaigestar veient una pel·lícula, Machuca, xilena, que succeeix durant l’època delcop d’Estat. La veia amb una amiga de Xile, la Lua. I vam parlar del tema, de com es viu aXile, de com ells no han fet un pacte de silenci, que els ha fet un camí mésllarg i tens, però també sense l’oblit, que a la llarga els pot fer viure lescoses més reals.

Però Spain isdifferent també, en aquest sentit. El pacte de silenci que ha fet trigar 25anys per retirar encara estàtues d’un dictador. I encara ens ho venen com sifos un triomf de la democràcia. Crec que ho han tret més perquè era un símbolde la vergonya que va acompanyar aquell procés encara irresolt.

Però no, em nego aparlar d’Espanya, avui, dia 10, el dia abans que els catalans celebrem elnostre passat, commemorant una derrota, recordant-nos el que un dia tinguérem. Hihaurà qui ho voldrà sotmetre dins d’un dia de festa o bé un acte institucional.I punt. Hi haurà qui voldrà que el punt sigui un punt final. I n’hi ha quevolen que sigui un punt i seguit. I n’hi ha qui finalment vol tres puntssuspensius. I n’hi ha que volem que esdevingui un punt i apart. Ben apart.

Enguany tot té unclima electoral. Llegeixo l’article d’en Puigcercós al Punt. M’agrada. Centrael debat de precampanya en el país i les seves necessitats i no en els pactes. Commés es parla de pactes, més s’allunyen els ciutadans dels polítics.

Divendres es vacelebrar la Diadaa la Plaça de la Vila. I hi havia més gent que l’any passat,i molts blocaires, presents o en racons. I l’Eva Piquer va fer una intel·ligentxerrada que lligava Dones, cultura i nació… i Frankfurt!

Avui amb el diariet donaven un CD dels Segadors. Ja ho he comentat amb alguns amics i amigues iara ho dic a tothom. Quan Catalunya sigui un país normal, com deia en un altrepost, amb l’autonomia de Portugal i la interdependència d’Holanda, voldria que l’himnenacional fos El Cant de la Senyera, sempre ha estat una cançó que fora de l’esperit delluita dels Segadors, s’adiu més amb el concepte d’himne nacional. El podeu trobar aquí,en versió breu, o bé aquí (columna de l’esquerra).

En fi, continuaremlluitant per construir el país que volem.

Molt bona Diada atothom!!!

Visca Catalunya lliure!!!

Sí, desacomplexadament i amb el cap ben alt, igual que el nostre regidor i molta altra gent dels països catalans, m’afegeixo a la campanya d’en Xavier Mir, i us encoratjo a fer-ho.

Podeu veure la seva pròpia explicació

No és casualitat que el català sigui la segona llengua als blocs i que la política sigui un dels temes prioritaris. No és casualitat que a les portes dels homes dels lavabos de la Facultat (vaja, els que visito, no sé si els de noies són així), on haurien de parlar les hormeones o bé l’altre clàssic de criticar els professors es parli del país i de la independència.

S’acosta la Diada, més que mai, tot i la campanya electoral, tot i un Estatut mal fet, crec que és moment de dir molt alt, des de Gràcia, capital dels Països Catalans del 15 al 21 d’agost, que som una nació i som capaços de reivindicar que volem els mecanismes per ser un estat normal, que volem l’autonomia de Portugal i la interdependència d’Holanda, on el President del Parlament seuria al costat del president del Barça i no al costat d’un ministre espanyol, on la preocupació no és que en fem d’una bandera, l’espanyola, uns dies l’any, si no en quina lleixa internacional es desa durant tot l’any.

Però encara no som un país normal, no?

Per cert, també crec que val la pena destacar la celebració que farem de la Diada Nacional a Gràcia, el divendres 8 de setembre, a les 19:00 a la Plaça de la Vila. Fa tres anys que es fa (els que fa que està Esquerra) i cada cop reuneix més gent. Hi som tots/es convidats/des.

Dilluns 14. Pregó.

Nervis de panxa el dilluns, tot esperant el pregó d'en Francesc Vilaplana. I la plaça de la Vila plena com no l'havia vist mai. I el pregoner que s'ho mereixia, i la Festa Major es mereixia enguany un pregoner com en Vilaplana, sense desmerèixer els altres.

Com ja haureu vist, un balcó ple de gent, encara he trobat un raconet. Moltes cares conegudes entre el públic, també.

I al vespre, primera passejada completa per tots els carrers. Molt interessant veure com guarneixen, tot i que tens la sensació que envaixes la seva intimitat, com aquella núvia que encara no et vol mostrar el seu vestit (bé, pel que surt a les pel·lícules, tampoc m'he casat mai). M'ha impactat molt les naus espacials fetes amb mòbils de Fraternitat, l'estany i el llop de progrés, els engranatges de Tordera, els móns de Joan Blanques, el bibliotecari de Berga, les làmpares de Providència, les cuques de Bruniquer, buff, les peces del Tetris de Llibertat, etc.

Dimarts 15. Primer dia.

I el primer dia ha estat llarg i intens. A les 10 a la Plaça de la Vila on hem fet el tradicional seguici d'autoritats. Per fi tinc l'agulla de conseller i això em fa molta il·lusió i serà un tresor i record personal.

Després hem vist el Ball de Déu, balls de gegants, nans, els bastoners i el primer pilar de quatre amb casc (de l'anxeneta) dels Castellers. Tot seguit hem anat a fer el dinar de Festa Major del Grup Municipal (excel·lent) i hem anat a veure una estona les havaneres del Casal de Siracusa. Cada cop m'agraden més les havaneres.

Cap a les 19 inici del cercavila. Encara lluïa el sol, més o menys. Però a l'arribada a la Plaça de la Vila ja ha començat tot. Amb els gegants ja ha començat a ploure, els castellers no han fet castells i vinga ploure. Després hem sopat a l'escola Jujol amb les colles de cultura popular i aquí ja ha començat la mitja hora infernal de pluja (i no ho dic pels diables). Buff, i el dia 15 no era la mare de Déu? algú ha recordat que enguany també va ploure pels foguerons.

Cap a les 23:00 hem començat a rebre notícies dels carrers. La majoria suspenien els concerts, per por de problemes de so i perillositat amb el corrent.

I ha deixat de ploure. I he anat a donar un volt. Al Sol encara hi havia gent, l'únic lloc tapat on es feia música. La resta de llocs hi havia un petit fil musical i podies veure petites destrosses. A Providència algunes palmeres pel terra. A Joan Blanques la part de dalt una mica malmesa. Mozart i Fraternitat he sentit que també tenien problemes amb parts del guarnit.

En resum, un dia llarg i … mullat.

I demà, ofrena a Sant Roc i homenatge als carrers. Va per ells!!

Dimecres 16. Segon dia.

Després de la nit anterior, tranquil·la però accidentada, a les 11:00 (una hora més tard del costum), pilar i ofrena floral a Sant Roc (C/llibertat – fraternitat). Una bona oportunitat de trobar la gent dels carrers i preguntar-los pels desperfectes de la pluja. Un bon esmorzar amb coca i moscatell i anem cap a l’Ajuntament a fer l’homenatge als carrers guarnits, amb els presents que la federació, el districte i la conselleria ofereixen. La Festa va bé, tot i la pluja.

Anem a dinar al bar d’en Lluís, a Puigmartí, i agafem forces per les passejades. Avui ve l’alcalde de Barcelona. I el conseller Castells. I en Ferran Bello. I en Josep Maria Sala. Uff, molta gent del PSC-PSOE, vaja. Anem amb ells acompanyant també en Ricard.

Al vespre, sopar de l’Independent. Abans he comprat embotit a la Fira de la Plaça Revolució de productes en català. Eren de la Pinya, a la Garrotxa. Bons, bons. La lectura de poesies em fa oblidar que no estic veient l’Aute, un dels que ha caigut de la llista. Després primera nit formal de ronda. Molta gent pels carrers, però cap problema. Això va bé!!

Dijous 17. Tercer dia.

Al matí no hi ha res, aprofitem per descansar una mica, el dia abans havíem anat a dormir a quarts de quatre.

A les 17:00 arriben en Carod i en Puigcercós a Gràcia. Rebuda i primera passejada. Fa tant vent que tomba part del guarnit del carrer Berga quan hi passem. Anem a la plaça de la Vila a veure el lliurament de premis. Com sempre nervis i descontents. Els Castellers més contents que mai, la gent de Progrés decebuda. No m’agrada opinar sobre el resultat dels primers premis, però crec que potser Progrés es mereixia alguna cosa més. Me n’alegro per en Sergi i la Susanna i Verdi del Mig, estaran contents, segur.

Després dels premis acompanyats d’estones de pluja, passejada per Gràcia amb en Puigcercós, l’Oriol Amorós, l’Anna Simó, en Rafel Niubò i la gent de Gràcia (Grup Municipal, Xavi, Esteve, Jordi V., Joan F., etc.). Una passejada diferent. Certament no és el mateix anar amb l’alcalde que amb el secretari general del teu partit. Estàs més pendent de tot: la ruta, les persones per veure, etc., sort que en Torres té la mà trencada i ens acompanya.

Al vespre, mentre la gent del partit sopen a la Plaça de la Vila amb les colles de cultura popular, jo me’n vaig a fer un sopar de carmanyola a la Plaça del Diamant. Enguany és el primer any que fan festa i es mereixen que estiguem amb ells. Hi som en Miquel, en Farriol, en Vinyals i jo. I en Maurici, que ja és part de la Plaça! Després venen en Ricard i la Dolors. Sona freejazz, un grup molt peculiar. Està bé això de sopar en un lloc tranquil amb bona temperatura.

Ja de nit, una volteta per les places, tot tranquil, gent passant-s’ho bé, és festa major. Cerveseta al Sol, hem tingut sort de trobar taula. Traiem el cap per diversos carrers. Tampoc he vist els Aramateix. Un altre any serà.

Divendres 18. Quart dia.

Ja és divendres. El dubte de molta gent és si avui, amb més gent, anirà tot bé. Una mica de tensió, però molta confiança. La dinàmica és bona i això marca tendències, també. Només els titulars del Periódico et posen de mala llet. Què injust! Els carrers treballen, fan programacions i la gent s’ho passa bé, i en portada només surt una foto d’un minut a la Plaça del Sol. Aixx, algun dia parlarem de si la premsa és el quart poder, o ha pujat ja algun graó.

Em creuo amb els grallers, van abans d’hora. Fem una passejadeta per alguns carrers i anem cap a la inauguració simbòlica de la Plaça de les Dones del 36. Molta gent, gent gran, però també gent jove. I un merescut homenatge. Parlament de diferents dones, en Carles Salat i en Ricard Martínez. Un acte amb molt de sentiment.

Al vespre anem a sopar amb els veïns i veïnes del Carrer Joan Blanques (de dalt, diguem-ne). Un gran fideuà de la Pilar. Buff, no estem sols, ha vingut el President de la Generalitat i l’alcalde de Barcelona. La Dolors gaudeix d’en Joan Isaac. Et sents poqueta cosa, però a la vegada és com sopar en una vitrina d’un museu. Et sents observat, la gent et mira a veure si ets algú conegut també, o un mosso d’escorta. Et ve de gust aixecar-te i cridar: “només sóc veí de Gràcia”.

De nit anem a veure diferents espectacles. Els Stompers a Joan Blanques de baix. Interessant grup de música celta. Començo a confondre ja els dies, el que és segur és que vam anar a dormir passant per les places que a poc a poc es van buidant. La premsa a l’aguait, no fos cas que es perdessin l’únic incident remarcable. Però no n’hi ha. A dormir.

Dissabte 19. Cinquè dia, ja.

Fem un dels vermutets musicals de la Plaça Rovira, ho tenen ben muntat. Dinem al Glop, què en feia de temps que no ho feia. Poc ha canviat, bé, ara té separacions de fumadors i no fumadors. Bo.

Anem a donar un volt per diferents carrers. A Vic juguen a un tipus de Trivial. La gràcia és que les preguntes són de fa anys. I les coses han canviat. Quan pregunten quants països formen part de la Unió Europea, no saps què dir. I si et pregunten pels planetes, je je?

A les 20:00 hi ha la baixada del Pilar. Merda, cau. Bé, fins l’any que ve. Traiem el cap per l’Aplec del Cargol, a la Plaça Torrente Flores. Què bons són els cargols quan en menges un o dos cops l’any. Suposo que potser me’n cansaria, no ho sé, caldrà comprovar-ho.

Després, una estona per a veure l’únic concert sencer que veuré. En Pascal Comelade amb l’Enric Cassasses i un grup de gent de Gràcia, com en Víctor Nubla. Impressionant. No els havia vist mai. Em quedo amb la força que desprèn en Cassasses (i la qualitat dels seus textos) i el músic que fa sonar mil i un instruments diferents, pocs d’ells pensats per a fer música. Molt bo.

Al vespre, ronda de places i carrers, molta gent, però tot normal. I tinc la impressió que em deixo coses però ja barrejo els dies. Ah sí, tenim un ferit intern, però res seriós.

Diumenge 20. Sisè dia.

Toca matinar. Avui hi ha castells. M’he posat la samarreta dels Castellers, avui faré pinya, ja ho he parlat amb l’Eusebi (el conseller, no el senyor Eusebi). En Carles ha tornat. Fem un cafè i comentem el ritme de les festes. Tot bé. Ja hem fet el cim. Ara tot va de baixada, la gent dels carrers ja comencen a notar el cansament.

I fan castells. I els de Gràcia fan el quatre de vuit, bé, això em diuen, des d’on sóc no es veu res. Però tothom està content, molt content. I això és bo, molt bo. Avui és el dia que viuré la festa més com un veí més.

Mentre la gent del Grup Municipal sopen al carrer Verdi del Mig (o de baix, ja), els guanyadors, vaja, jo me’n vaig al correfoc. Sí, com algú em diu, potser ja no tinc edat, ni salto esbojarradament, però m’agrada veure-ho, sentir l’olor de sofre, la màgia de l’entrada a les places, els “no passareu” ineficaços a les entrades als carrers (rollo pilones, je je), passejar pels carrers encesos, veure la cara dels estrangers que ho veuen per primera vegada, que no calculen i reculen per una espurna que els cau al braç.

I després versots i castell de focs. Els versots com sempre. I entremig l’audiovisual de la Vella, que diuen que si no ho sabem que han fet 25 anys, ja ja. I el castell, enguany el trobo molt maco. Veus tothom assegut. Sensació que la festa s’acaba però queden dues nits. Tranquilitat general. A Joan Blanques de Dalt fan els Kumbes del Mambo (m’agraden, je je). L’última versió de “Si em dius Adéu” em tomba. Diuen que enguany estaran al passeig de l’Arc de Triomf per l’11. Val la pena veure’ls, gent de bon rollo, sanota, ja ja.

Passejada cap a l’Esperança. MMMMmmmmm!!

Un dia més, un dia menys. Qui dia passa, festa major que empeny, podríem dir.

Dilluns 21. Setè i darrer dia.

Res a l’agenda. Això ja s’acaba.

Al matí en Ricard Regidor, juntament amb l’Albert Torres i en Ricard Estruch fan la roda de premsa. Èxit!!

Satisfacció, cansament i bon rollo. Fem una ronda per diferents carrers per acomiadar la festa i agrair la feina feta. Cares de cansament, d’agafar el llit, però també de satisfacció. Soparet de carmanyola (en diminutiu pel bon rollo, no per la quantitat de menjar!!) al carrer Vic. A Joan Balques de baix, balls de saló. Part del Grup Municipal balla i ho fa bé. Jo no en sé, glups.

Havaneres a Joan Blanques de Dalt, rom cremat i acabem cantant “El meu Avi” i “Els Segadors”. I ve un dels moments més emotius de la Festa Major. La traca de final de festa. Fotos, alegria, bon rollo entre veïns i veïnes i llàgrimes de tristor. Difícil de descriure si no ho vius. Gràcies pel record.

Sí, senyor, entre tots ens n’hem sortit. Hem tingut el model de festa major reixit que buscàvem. Fins l’any que ve, doncs.

PD: aquest és el comentari que no vaig tenir temps al bloc de Pensaments de Festa Major. Perdoneu que no recordés que el 25 era el darrer dia!

Per un altre dia deixarem la valoració política.

Nervis en el momentde seure davant l’ordinador. Mires el teclat com no si no recordessis on erenles tecles. Com aquell amic que fa temps que no veus, no saps massa per oncomençar. I deixes que quatre idees malgirbades s’acostin a veure si torna lainspiració. Por del silenci. Por que no hi hagi ningú a l’altra banda. T’hasdesconnectat, de fet tothom ha desconnectat i no saps si podràs refer elslligams.

Per festa major, lamajoria dels blocs van emmudir. Cap dels que ens havíem mig compromès va poderseguir el ritme. Ara ja no apareix ni el bloc de Pensaments de Festa Major enles teves opcions. Tenies un comentari pendent, la festa major d’un conseller. Iencara està pendent, igual que les vacances de Normandia i Bretanya (esticesperant les fotos). I aquesta setmana de desconnexió també es mereix alguncomentari.

I recordes que lihavies de dir a en Vives que el carrer Martínez de la Rosa va aguantar la pluja deldia 15. I si ho va fer llavors aguantarà molt, perquè aquell dia fou fort. Queli diguin als de Calella.

I recordes que alfinal no es va fer una quedada entre blocaires. I recordes que alguns els vasveure totes les festes: Winston, en Greips, en Vives, en Crazy i el blocaireentre reixes, en Maurici, que el vas veure força dies, tot i que tinc laimpressió que al final el qui no em volia veure era ell, ja ja. Merci per lesvetllades a Diamant, un any molt diferent respecte tots els meus records d’altresanys però que tot i així tenia un encant especial. I vas conèixer en Jürgen ien Saoirse. I recordes que no vas veure ni la Dolors ni la Gracienka. Llàstima!

I recordes que la Tortuga continua senseenllaçar-me, hmmm!

I aquests dies hiha hagut polèmica als diaris. Ja comença l’activitat. Sobre els immigrants. Llegeixol’article 6 de l’Estatut que jo rebutjava però que ara accepto (ho suporto, millor dit, perquè és la llei més important del meu país, no perquè hi estigui a favor, però em toca acatar-lo) que diu: “ElCatalà és la llengua oficial de Catalunya. […] Totes les persones tenen eldret d’utilitzar les dues llengües oficials i els ciutadans de Catalunya tenenel dret i el deure de conèixer-les…”. Com diuen en espanyol, Punto pelota.Per mi, final de la discussió estèril que algú vol rendibilitzar electoralment.I no és just pels immigrants que ara es vegin al mig d’una discussió així. Massad’hora per ells, penso.

I llegia que hihavia polèmica als blocs per la presència de polítics a la Festa Major. Voldria donar-liuna altra volta al tema per oferir un altre punt de vista. Imagineu que ets unmilitant que treballes tot l’any de manera voluntària en favor d’un projectepolític que consideres vàlid pel país.

I ve la Festa Major de la Vila. La teva. L’esdevenimentde l’any. I llavors venen els líders del teu partit, en Carod i en Puigcercós.I els saludes i ells estan aquí, com una forma de donar suport a la nostrafeina. I saluden el regidor, d’Esquerra (per cert, em va agradar el seu discurs eldia del lliurament de premis i també el dia de la inauguració simbòlica de la Plaça de les Dones del 36),i els consellers del Districte. I recolzen allà on governem i els seusdirigents. I els militants es fan fotos i parlen amb ells. I els mostrem elscarrers guarnits. I caminen i caminen pels carrers que estem arranjant. I elsparlem del Pla de Mobilitat. I s’interessen per les infraestructures que tiremendavant. I ens donen suport i ànims. No sóc mitòman, però veure que els teusdirigents s’interessen per la teva tasca és sempre gratificant per la feina quefas durant l’any. I sempre és interessant l’aplaudímetre el dia del lliurament,on en Ricard i en Carod foren els més aplaudits. Què voleu? això fa il·lusió.

D’acord que hi hahagut una allau de presència, any de moltes eleccions. Però també he trobat afaltar-ne alguns: on era en Montilla?, i d’altres m’han sobrat, ja sabeu quivull dir, tot i que entenc que vinguessin. I ha estat una Festa Major amb lasenyera onejant. I una estelada al Campanar. Es pot demanar més?

Apa, mira, alfinal, resultarà que tenia ganes d’escriure i tot. Ja estem a casa, doncs!!