Salamanca I, el pas de la joventut caminant sobre el pes de la història

novembre 28, 2006

Sí, ja us vaig dir fa uns dies que havia tornat a estar fora del país. En aquest cas, vaig anar a Salamanca. Què us haig de dir? lluny de la memòria (històrica) que acompanya aquesta ciutat, la veritat és que és una ciutat preciosa.

(escrit el diumenge 26) 

Sí, com a gracienc em sentia que anava dient interiorment què maco (hi deu haver una part de pixapins en tot això). No em va sorprendre, era el que esperava trobar-me, la veritat. He estat a Oxford i Cambridge i fora del verd i dels parcs que acompanyen aquestes dues ciutats haig de reconèixer que Salamanca no té res a envejar.

Salamanca de nit 

Ho vaig dir a persones properes. Jo estic en una universitat nova, l’Autònoma (fundada l’any 1968), que m’estimo molt pel verd i pel concepte de Campus que l’envolta (com un Shangri-lah o un Rivendell on no s’envelleix mai), però reconec que fora de les assemblees dels anys 70 i algunes corredisses viscudes de lluita per la llibertat (visita del rei, visita de l’Aznar) no hi ha un veritable pes històric. De fet, la Universitat de Barcelona tampoc té aquest encant. A Catalunya, el podríem trobar una mica a Cervera, tot i el passat botifler que té associat (vegeu a wikipedia, com descriu els dos termes i veureu que l’origen es descriu ben diferent). 

Salamanca de nit II 

Doncs bé, a Salamanca vaig pensar que si jo fos professor d’allà aniria inflat pels carrers, trepitges història, et sents descendent d’un pes històric, com un valor de llinatge que et podria fer estar orgullós, fins i tot massa, del lloc.

 

Facultat de Documentació, antiga facultat de Dret

I tot això lligat, curiosament o no, a la joventut que destil·la. Evidentment, com Santiago i sovint Lleida i Girona tot i que menys marcat en aquests casos, són ciutats que viuen de i per la Universitat. A diferència de Mérida, Salamanca ha sabut lligar el passat com a factor diferenciador. De fet, ells mateixos diuen que la Universitat és la principal indústria de la província. 

I allà vaig poder parlar amb professors de moltes coses. Com no, es va parlar del tripartit, però també de la identitat de Castella, de les seves mancances, dels greuges seus respecte Madrid. De com veien Catalunya. 

I, com no, del tema dels arxius. Ells, com jo, tenien molt clar el tema. Des d’un punt de vista científic. I no diré el seu nom perquè no aparegui al google, però un professor especialment va sortir a la palestra defensant l’indefensable a la ciutat. I va presentar un llibre de la Comissió de la Dignitat a la Facultat quan l’Ajuntament no va cedir la Biblioteca.

Archivo de la Guerra Civil, al Colegio de San Ambrosio, aquest tipus de rètol sobre la pedra està per tot el casc antic. Per cert, peatonalitzat, suposo que estàveu esperant aquesta explicació. I hi ha botigues, i hi passa gent. 

Una ciutat que només vaig poder gaudir les 24 hores que hi vaig ser. Hi haig de tornar, evidentment. 

Vaig tornar la sort de dormir al Colegio del Arzobispo Fonseca, fundat el 1525. En altres llocs seria un parador o lloc d'estada de persones importants. Aquí pertany a la Universitat i hi dormen els professors visitants. Impressionant.

Colegio Fonseca I Exterior

Colegio Fonseca II Exterior

Colegio Fonseca III Interior

I ara algunes fotos més (en mida prèvia però millor qualitat, espero, Lord Henry). És difícil, perquè faries fotos de cada carrer i cada casa, d’aquells rètols en tinta vermella, peculiaritats del lloc.

Carrer Major, amb llums de Nadal

Catedral Nova

Un edifici perquè sí

Colegio Anaya

Mercat Municipal, sempre m'agraden aquests equipaments de la quotidianitat 

Portal del Hospital del Estudio, l'edifici més antic, del 1413!!!

 I la Plaça Mayor, molt bonica, més que la de Madrid, i una miqueta més que la de Vic, clar que no sóc objectiu.

A baix a la dreta, teniu la part d'àlbums, on podeu trobar aquestes fotos que vaig penjant. Ah, i els monclis, evidentment 


The Internet Archive, amb homenatge a Gracianet i Esquerra Gràcia

novembre 26, 2006

Fa anys, des que la vaig descobrir el 2000, a les classes de preservació de documents esmento l’Internet Archive, un megaprojecte coparticipat per la Library of Congress (la Biblioteca Nacional dels Estats Units), Alexa i HP entre d'altres, on es dediquen a guardar el contingut del món web. 

Aquest projecte que començà sense tenir les coses massa clares, ha anat consolidant-se fins al punt que per estudiar la història d’Internet és necessari. Tot i així, cal considerar que s’ha perdut molt contingut pel camí, des del 1991. 

Doncs bé, a Catalunya s’està engegant el PADICAT, el projecte de recopilació del Patrimoni Digital de Catalunya de la Biblioteca Nacional de Catalunya. És interessant veure com els diferents països prenen estratègies diferents. Mentre als països nòrdics, més petits, fa temps que funcionen projectes d’aquest estil, com el Kulturarw Project (on va tenir lloc una interessant discussió: què calia guardar, què era considerat suec a la xarxa?), a Austràlia van decidir fer només una selecció del més interessant, a Pandora. Crec que a Catalunyahem trigat però estem per davant de la Bibliteca "Nacional" espanyola.

Doncs, mentrestant, crec divertit poder veure com era Gracianet fa uns anys. També us he afegit el recorregut del lloc web d’Esquerra Gràcia, tot i que en haver canviat d’URL es fa més complicat el seguiment, per això no m’agraden gaire els canvis de domini bèsties, de .org a .cat sí, però mantenint l’altre domini viu per poder estudiar l’evolució. 


Article breu, recull de textos (actualitzat)

novembre 25, 2006

Ho titulo article perquè és el terme correcte per a post, segons el Termcat. A veure si el fem servir, tot i que sovint article sembla que hagi de ser més llarg.

En segon lloc, vaig prou liat però tinc temes pendents (ordenances, pla de mobilitat, etc.). Aniré fent, per fi és divendres.

En tercer lloc, veig que Nokia afegeix el català els mòbils i a més a més en fa publicitat, cosa que em sembla molt positiva, s'entén que a nivell de valor afegit en la competitivitat entre empreses es valora com una cosa que la gent podrà valorar a l'hora d'elegir mòbil. Si en tots els àmbits es fa així, anirem bé.

En quart lloc, com no tinc massa temps, us poso l'enllaç a un article com a conseller que apareix a l'Independent. Si voleu fer comentaris o preguntes, per això estem. Em reconec una mica Terribas (per què?  dons perquè…).

Com sembla que penjar documents ha estat una cosa agraïda en alguns blocs (al d'en Otch, la línia othc vaig penjar l'enllaç a l'ordenança de vianants i vehicles de dues rodes) us penjo algun document més per llegir el cap de setmana, si voleu o quan sigui si podeu:

– El discurs d'en Carod. Sense entrar amb consideracions personals o polítiques, crec que juntament amb en Piqué (tot i costi de pair el que diu) són els dos millors oradors parlamentaris. L'ús de la ironia i aquest punt de filosofia política i ideològica és molt bo. Sí, el repensament del catalanisme del segls XXI. Moderat en les diferències per l'Entesa, jo sí que em permeto afegir que la fita d'Esquerra és la independència.  

– El Document Programàtic de l'Entesa.

– A nivell de la ciutat de Barcelona i de Gràcia, algú em demanava què és la Barcelona dels Barris, doncs aquí en trobeu una descripció. Aquest projecte serà aprovat, si tot va bé, el plenari del dimarts 28 de novembre. A nivell persona, ho interpreto com que la ciutat es posa un nou zoom com a eina de treball, que ja no és el del districte sinó els barris. D'alguna manera, la ciutat es visualitza com un conjunt de barris més que de districtes. Des d'un districte aquest canvi és cómode, atès que ja treballem amb aquest zoom, diguem-ne.

 

 

 


Un Diamant finalment polit: plaça i refugi

novembre 17, 2006

La memòria històrica diuen que dura el temps dels qui la recorden. La meva memòria relacionada amb la Plaça del Diamant arrenca dels records del rodatge de la pel·lícula. Vivia llavors a Providència. Tenia poc anys. 

Han passat molts anys d’ençà que la Plataforma Salvem els Refugis es va posar en marxa i va aconseguir salvar el refugi del pas a aparcament per a cotxes. 

El passat divendres 10 va tenir lloc dos tipus d’acte. El primer, al matí, més institucional. Roda de premsa d’en Ricard Martínez (que en el seu darrer post també parla de la memòria històrica), premsa i primera passejada per un període encara massa gris, fosc i desconegut del nostre país i també de l’Estat. 

Al vespre, però, va tenir lloc un altre tipus d’acte, més íntim, discret però a la vegada personalment més emotiu. Es va convidar als veïns de la Plaça a que fessin una passejada pel refugi guiada i explicada per la Pilar Frutos, una de les persones que més ha fet perquè això fos possible. Especialment satisfeta estava també la Dolors Martínez, que porta molts anys seguint aquest tema de Drets Civils. Hi havia també en Ricard, en Miquel i la Sandra, però evidentment els protagonistes eren els veïns. 

I ho vam visitar. Especialment especial, si em permeteu, fou veure tres generacions d’una família junts en aquest procés. El senyor Giralt, la seva filla i la néta. El senyor Giralt era un vailet d’11 anys quan es va construir el refugi i hi va ajudar, més com un pas precipitat a la maduresa que no pas com un joc.

Algun cop he llegit algú que tractava la memòria històrica com una moda. Em sembla injust. Ara que finalment s’està posant fil a l’agulla, els governs s’ho creuen (alguns més que d’altres, només cal veure la decebedora llei del PSOE), la gent sembla més preparada, cal continuar. 

Darrerament i en primera persona he pogut viure dues d’aquestes cerimònies de retrobament amb el passat: la inauguració simbòlica de la Plaça Dones del 36 per Festa Major de la Vila i ara amb el refugi. I sé que no serà el darrer. Encara recordo el cop, fa potser 10 anys, que se’ls va fer un merescut homenatge a les Brigades Internacionals a l’Autònoma amb la presència d’alguns d’ells. Aquell dia d’unió de joves i gent gran pocs van poder aguantar les llàgrimes. 

Anar pel refugi fou una sensació estranya. Saps que no són les piràmides d’Egipte ni hi ha cap tresor, ni s’hi van viure emocions alegres que hom espera repetir. Això sí, és quelcom prou proper, massa proper fins i tot. Però no sempre podem triar les emocions. Però està bé recordar-les. Com dirien en altres litúrgies, era just i necessari. 

Per qüestions de logística, vaig tenir l’oportunitat de poder anar durant un tram en solitari pel refugi. Especial, molt especial. 

Personalment, us animaria a que vosaltres, sobretot els joves, hi anéssiu, a partir de gener i de la manera que es gestioni (han de ser grups petits i no cada dia per qüestions de preservació de l’entorn). I que no ho veiem com una pel·lícula o un videojoc. 

Una nena que corria per allà ens va preguntar per què baixàvem i si es feia per si ens atacaven (i no us diré qui em va dir que podia fer-ho) i li vam respondre que hi baixàvem per recordar allò que no volem que torni a passar. Per això serveix la memòria històrica, no pas per guanyar guerres perdudes o per reobrir velles cicatrius.

PD: aquests dies he tornat a estar fora del país per feina. El proper post possiblement versi sobre la preciosa ciutat de Salamanca, joventut sobre segles d'història.

 


Mérida, l’Emèrita, a velocitat lenta I

novembre 9, 2006

Ja us vaig dir que havia estat fa una setmana a Mérida, per un congrés de Ciència i Tecnologia de la Informació. La veritat és que per mala gestió vaig haver d’estar fora els quatre dies que durava perquè no em van dir quin dia em tocava actuar. 

Deixant de banda aquest fet, no voldria deixar de parlar de la ciutat i les impressions que em va donar. 

El primer que haureu pensat, el Teatre Romà. Sí, però sabíeu que Mérida, en una solució salomònica es decidí que fos la capital de la Comunitat Autònoma d’Extremadura? ni Càceres ni Badajoz, el mig, ciutat amb prou identitat (de fet, em recordà a Tarragona). 

Mérida Teatre Romà

Per deformació d’urbanisme, és una ciutat on les excavacions arqueològiques estan per arreu i amb un paper important dins el creixement de la ciutat. Per què és famós el teatre? Perquè és el darrer que n’ha quedat. En ell conviuen les dues tendències de la restauració del patrimoni. Hi ha unes grades com de plàstic dur que volen imitar i continuar els seients originals que de lluny queden bonics i permet fer el festival però de prop queden malament. Era l’època que es volia restaurar perquè no es notés la restauració, diguem-ne, mentre ara en alguns llocs de la bonica muralla han optat pel segon model, on queda clar que és original i que és restaurat. Què em sembla millor? Es fa difícil de dir, depèn una mica de lloc. 

I vaig anar al Museo Nacional de Arte Moderno (on diuen nacional, jo diria Estatal, però vaja). Curiós, és un edifici d’en Moneo, on resol molt bé el tema nou-vell. El millor per mi, la cripta, a sota del Museu es van trobar antigues restes de la ciutat i ho han integrat dins del Museu. Una mica el que es volia fer al Born fins que van decidir que la Biblioteca no quedaria bé allà. És impressionant seure en silenci i provar de veure com vivia la gent d’allà. I em va portar a una reflexió. Mosaics i tapissos, molt bonics, no deurien ser obres d’art sinó mostres de poder i diners, perquè la gent els veiés. 

Algú volia incloure Mérida dins d’un circuit de ciutats que van a velocitat lenta. I em va semblar genial la idea, perquè ho era, meravellosament relaxant en aquest sentit si no tenies pressa, i no en tenia. 

Cal dir que Mérida és de les poques ciutats extremenyes que governa el PP, 13 regidors davant dels 12 del PSOE. I tenen una televisió local divertidíssima, perquè diguem d’aquí, on sempre sortia algun regidor del PP fotent la canya al PSOE, però a més a més, l’entrevistador era més taliban que el propi polític. Dic divertit, però sé que en el fons és una manipulació brutal. 

Hi havia un carrer principal, el de les grans botigues, on de 17 a 19 havies d’esquivar mil cotxets de nens petits, com una cursa d’obstacles. 

Quins records em vaig portar d’allà? El terme tostada catalana (amb tomàquet), el barat que és tot per allà, rètols d’una AAVV que demanava votar a un tal josé antonio d’OT (curiós) que deu ser d’allà.


En resposta a un estel blanc

novembre 7, 2006

Es fa difícil respondre a un post amarg, però crec que cal fer-ho. Des de la prudència i provant d’entendre i/o justificar els passos que duen a cadascú a opinar. No pretenc entrar en una dinàmica que els ciutadans no seguiran i els continuarà allunyant d’allò que a molts ens interessa que és la política i la solució dels problemes. Que per això estem aquí.

 

En aquest post, Carles, descarregues el teu sentiment de frustració i no pretenc pujar el to, però sí rebatre amb arguments les teves 4 raons.

Perquè no és pot dir a la ciutadania que algú pren decisions, compartides o no, per l’odi, perquè no estem aquí per odiar.

 

La teva explicació “lògica” em sona a argumentari doctrinal per escampar entre la bona gent nacionalista que, com tu, esteu a Convergència. Perquè puc entendre que diguis que és un dia dolorós per a un convergent, però no per a un nacionalista. I no et penso defensar en Montilla, tots el coneixem, en tot cas seria feina per en Guillem, no pas per mi, no és el meu partit ni comparteixo molts dels seus punts de vista. Com també em passa amb tu, ja ho saps.

 

Anem, doncs, per les quatre raons:

 

1-     Odi a CiU? No t’enganyis, no és odi. Se’n diu diferències polítiques, se’n diu cultura d’esquerres, pot costar de creure que fora de la nació hi hagi un altre eix. I hi és, i no entenc que no en parleu mai vosaltres. Sempre us titllo de centre-dreta per ser amable, ja ho saps, sé que em llegeixes, com jo faig amb tu. Pots estar emprenyat i ningú com tu pot entendre que implica que Convergència no governi, però no parlis d’odi, que em sembla que tu en destil·les més que no pas nosaltres. La Generalitat no és cosa de Convergència ni tan sols el país. Teniu un 31% per cent de suport dels que van votar, és molt, però és només un 31%.

 

2-     Revolució. Aquí surt tot el teu rencor cap a les esquerres. Volem canviar les coses i les injustícies, però no ens parlis de revolucions ni de llenguatges obsolets. Com pitjor, millor? Qui està provant de confrontar la societat, permetent que bona gent es manifesti creant tensió dins de les famílies? No, ja no és temps de revolucions, la societat catalana demana polítiques, que és la forma de vehicular-ho tot. El adjectius que empres i el to em fan pensar que ets menys de centre del que creus o del que proves de fer creure.

 

3-     Escassa democràcia? Democràticament justet? Qui no accepta el resultat de les urnes? Governaran tres forces que sumen un 51% dels vots? És justet, si vols dir que podria ser més, d’acord, però no diguis que no és democràtic, si us plau, fa anys pel que veig que et mous en la política, doncs, escolta, hauries de saber què escollíem, no pots provar de confondre la gent, com ahir en Mas comparant-ho amb el sistema nord-americà. Per un politòleg, una bestiesa científica.

 

4-     Por a Artur Mas? Problemes psicològics d’en Carod? Et creia més assenyat i seriós. I que no cauries en baixeses personals pròpies de Salsa Rosa i no de la política catalana i gracienca.

 

Aquestes són les teves quatre raons. Ben estranyes, et deixes les polítiques d’esquerres, els problemes del país i la feina ben feta.

Parles dels hereus de molts partits que mentre Convergència governava amb molts alcaldes provinents del franquisme construïen l’independentisme i el catalanisme del segle XXI.

 

Fem tots l’autocrítica que calgui i feu una bona oposició, un país normal necessita una bona oposició, també.

 

Carles, no t’he volgut atacar (i et faig publicitat, no et queixis)perquè entenc el teu estat d’ànim, sobreposa’t i construïm una nació tu des del teu eix ideològic i nosaltres des del nostre, i construïm i refem els ponts que calguin. Fins a uns Països Catalans independents. Llavors ens tornarem a trobar. És el que el país es mereix.


Ja faig tard per a anàlisis!

novembre 6, 2006

Bé, alguna cosa vull explicar, alguna cosa crec que haig de dir, alguna cosa hem d’aprendre. Com sempre, cercaré més la sinceritat que no pas la correcció. No tinc massa temps per a anàlisis i l’estat d’ànim no és el millor, així que aniré per feina. A partir del possible debat podem continuar parlant. 

El dia de les eleccions va ser un dia de contrastos, i avui, amb més fredor i distància, cal mirar algunes de les coses que van passar. Primer faré una anàlisi de Catalunya i després parlaré de Gràcia. 

Encara no m’he mirat prou bé les dades per fer anàlisis de corriment de vots. Feina de politòlegs. Aquí teniu les dades: http://www.parlament2006resultats.cat/auto/AUFTOP_L2.htm

No ens enganyem, esperava millors resultats. Potser no fa tres setmanes, però probablement sí al llarg de la campanya. De fet, l’anterior post no era una crida doctrinal sinó que era l’estat d’ànim que tenia. 

Al llarg del dia vas rebent inputs i semblaven anar en la línia de consolidació total dels escons. Després els primers resultats de TV3 ja anunciaven baixada però l’estona dels 19 va ser molt dura (Lluís Miquel, ja saps què vull dir). Anant cap al Casal des de l’Ajuntament de Gràcia vam pensar en comprar silicis al Relámpago, després no va caldre. 

Mires a l’engròs. La participació ha baixat molt. I hi ha 60.000 vots en blanc. Per mi és significatiu. 60.000 persones que han fet l’”esforç” d’anar a votar per dir que no estan contents. Prenguem-ne nota, encara que els altres no ho facin. I la gent que s’ha quedat a casa. 

Parlem de cada partit tot i que en general la gran sensació és que tots han perdut. 

PSC-PSOE: ha baixat, de la manera que pocs s’esperaven. Com deia, no es pot jugar a perdre i guanyar. Les coses s’estan movent, les tendències són clares, hi ha mar de fons, d’aquí a 10 anys les coses no seran com ara. Ja ho veureu. 

CiU: uix, gran decepció per a ells. No s’esperaven pas aquest resultat. En Mas ja es veia per sobre de 50 escons, com en la millor de les èpoques Pujol. Molts diners gastats per 2 escons. Masses DVDs per aquest final. Víctima dels seus propis errors. Van apostar massa fort per aconseguir poca cosa. I a sobre diuen de pactar en primera opció amb el PSC. Massa confiança en Zapatero. Sensació que algú des de Madrid els ha venut també. 

IC-V: han pujat, però crec que menys del que creien. Felicitats per ells. Ara toca demostrar que a més de saber quedar bé també saben imposar-se al PSC. En aquest camí ens trobaran, ja ho saben. 

Esquerra: sí, hem baixat en vots. I això és el que em preocupa, més enllà del manteniment d’escons. L’autocrítica que calgui. Estem en això. De fet, crec que tots els moviments que Esquerra ha fet després de les eleccions van en aquesta línia. Certament hem recuperat votants que no van votar NO a l’Estatut. Els vots perduts crec que van en tres línies: un terç els que s’han quedat a casa o han votat en blanc, un terç a Convergència i un terç a Iniciativa. Prenem nota del que cal fer. 

PP/Ciutadans: a uns ja no cal dir res. De Ciutadans el que haig de dir és que part de culpa la té els darrers moviments que ha fet el PSC. Si obres la caixa dels trons, trons tindràs. No m’agrada, però evidentment hem de fer la nostra igualment. 

I ara? Entesa d’esquerres. Fem feina i deixem un país millor que no l’hem trobat.

I ara? tornem a la feina, que Gràcia és prou important. 

 

 

 


Despertaferro: és el moment d’Esquerra!

octubre 29, 2006

 

Sí, avui, després d’estar cinc dies a Mérida per feina,  i després de 13 hores d’autocar rollo pel·lícula berlanga (prometo post, s’ho mereix) a les 11 h estava a un dels llocs més meravellosos i especials del país: el Palau de la Música Catalana.

Sí, després d’estar cinc dies fora del país seguint la campanya des de fora (em vaig sentir com el 2002 que vaig viure la Festa Major de la Vila a Loughborough) i tenint ganes d’estar amb els meus, he pogut participar en un dels actes polítics més emotius que recordo. Per cert, que a TV3 ha mostrat un grup de dones d’Esquerra gracienques i me n’alegro per elles: dolors, margarita, isabel i laura. 

Potser era el lloc, potser era que havia estat fora, potser era que estem en campanya, potser era el meu estat d’ànim dels darrers temps. 

Bé, doncs avui, en un únic post i abans del dia de reflexió (demà dimarts tancaré els comentaris per no haver de respondre), us demano directament el vot per Esquerra i us ofereixo els meus motius, el que seria el meu argumentari que parteix de la meva personal percepció del que és la política. He dubtat si fer-ho o no, per mi i per vosaltres, però a la fi sé que hi ha gent que vol saber què penso de tot plegat o necessita la darrera empenta. (I ho faig escoltant el CD de Porca Misèria, un disc brutal, amb les cançons que apareixien a la sèrie. Ben triades!)

No pretenc donar lliçons, només explicar-me, que per a això, també, tinc un bloc:

Intel·lectualment, avui ha estat un gran discurs d’en Carod, segurament el millor que li he sentit, i us asseguro que n’hi he sentit. Ha parlat d’il·lusió col·lectiva, de projecte de país, de mesures i amb coneixement. Crec que per ell deu haver estat un dia especial per fer-lo al Palau i tan a prop de la comissaria de Via Laietana. Ha fet una crida a venir a Esquerra a tots els sectors que s’estimen el país, a les diferents realitats geogràfiques, a les diferents realitats nacionals d’origen, a les diferents sensibilitats del centre-esquerra, a tothom que es reconeix català i d’esquerres, que som majoria en aquest petit país.

Les campanyes, com moltes coses a la vida, sempre són una cursa de resistència. Esquerra ha fet una bona campanya, tranquil·la, trencant els tòpics, no caient en els paranys, explicant el programa i transmetent il·lusió. I ha arribat al final millor que els altres. Estem remuntant les enquestes i convencent indecisos i gent que per l’Estatut va dubtar massa o va votar que sí.

Ja hem debatut diverses vegades en aquest mateix bloc el concepte del vot útil. Avui he entès que l’únic vot útil és aquell que compta el cervell i el cor a la vegada, la capacitat de gestió i la ideologia, no l’eterna tria que hi havia en aquest país entre una vessant o l’altre. Penso que només a Esquerra es referma que algú és catalanista i d’esquerres. Potser, m’apuntava un amic, el problema simplement rau en que algú s’adona que no és tan catalanista com creia o tan d’esquerres com creu ser. Som un pac, possiblement el pac. 

Mas o Montilla? Esquerra. Sí, molts em demaneu per aquesta tria. Ho entenc en part, però a la vegada em sembla injust. Ho entenc perquè hàbilment han volgut presentar aquesta campanya com una tria de qui serà president. I tots més o menys, hi hem caigut. Continuem sense difondre una cultura democràtica sobre què escollim. Escollim el que ha de ser el nostre Parlament, representació radiogràfica del poble. La gran enquesta global a tot un país (o part d’ell, fet i fet). Per tant, es fa una tria de representants que han de presentar què pensa el país i com es vol tirar endavant. Per tant, hauria de ser una radiografia de la gent. Els qui apel·len al vot útil en el fons pretenen tergiversar aquesta radiografia, perquè s’esbiaixa, perquè a gent que pertany a partits més petits se li fa entendre que el seu vot compta menys, que ha de canviar per sumar amb més gent. Això implica a la pràctica que potser hi ha 35-40 escons teòrics de gent d’Esquerra que no s’assoleixen perquè hi ha gent que creu que se’ls fa triar quin president voldrien entre en Mas i en Montilla. Injust. No? Farien les mateixes polítiques i prendrien les mateixes decisions els restants partits si Esquerra esdevé la primera força d’esquerres del país? No ho tenim tan lluny! 

Penseu una cosa. Quan un partit puja té un efecte mimètic sobre els altres. Interessadament o no, busquen ampliar la zona fronterera, i IC-V i PSC es tornen més nacional del que ho han estat mai, CiU pretén ser social (aquí ja no dic si ho ha estat mai). Per tant, hi ha un petit decalatge ideològic que empapa quan una força política puja. És moment doncs d’empapar les restants forces de la ideologia d’Esquerra. Per als qui volen enterrar el debat identitari i per als qui l’utilitzen per arribar al poder, deixar-lo al calaix i rescatar-lo al cap de 4 anys. 

I encara més, hi ha una part de gent que dubta si quedar-se a casa o votar Esquerra. Ho respecto, evidentment, però crec que és un error tàctic. Amb aquest fet no ajuda a legitimar el resultat de la tria que potser haurem de fer. És un “feu el que hagueu de fer, però jo no me’n vull sentir responsable”. 

Cert, potser haurem de fer una tria difícil. Difícil? Evidentment, si volguéssim Mas o Montilla, ja militaríem en aquests partits. És allò de Guatemala o Guatepeor! La gent que m’estimo de veritat es reparteix a parts iguals entre aquestes dues tries. Allò de “sí, us votaré però no feu president a…”. Fixeu-vos, en negatiu. No et diuen a qui prefereixen, sinó a qui no prefereixen. L’opció menys dolenta. No anem bé. Dic el que sempre he dit. No és el mateix pactar essent 20 que 30. La tria d’un partit és un acte de confiança, cap allò que creus i que defensa el partit i, sobretot, aquelles polítiques que tirarà endavant. 

Ho sento, no sé que farem el dia 2. Però el que tinc clar és que ha de dependre del dia 1, és a dir, del resultat que doni el poble. I ho dic no tant per amb qui pactem sinó per si pactem i què pactem. El país i el seu futur és massa important. 

Esquerra ha demostrat que no pacta per les cadires. Ja ens ho van dir molts cops. Després que diguéssim que NO a l’Estatut i ens van fer fora, ja no ho han tornat a dir. Com sempre, si jutges l’actuació dels altres en funció de com actuaria un comets errors. Ningú no ha demanat perdó, evidentment. Cal pactar per veure què fem amb el país, a nivell estratègic, no tàctic, no a la curta sinó a la llarga, per veure on volem arribar. Sí, volem governar, perquè és on es canvien les coses, on es solucionen els problemes. I ho dic perquè participo d’un govern i ho perceps i t’ho fan percebre. Però no a qualsevol preu, per sort el futur del partit moralment i econòmicament no en depèn. 

A Catalunya hi ha injustícies socials i injustícies nacionals, injustícies individuals i injustícies col·lectives. Esquerra és, per mi, l’únic partit que les considera totes i les vol corregir. Tan fàcil de dir que sembla, no? 

I ara, sense cap més pretensió, unes pautes subjectives per a indecisos i com tinc amics a molts d’aquests partits, quedi clar que no ho personalitzo ni en faig llei: 

PP o Esquerra? Perdona, company, t’has equivocat de web. 

IC-V o Esquerra? Esquerra. Un país amb ambició i amb problemes per afrontar els propers anys necessita prendre riscos polítics. La política de “no me la jugo – no cometo cap error – si cal, no gestiono res però surto a tot arreu – no baixo políticament i encara puc pujar i tot – intento estar al mig però sempre dono la raó als mateixos” funciona a la curta, però no a la llarga. No faré la broma de dir que són l’eco dels socialistes, només dic que a l’hora de la veritat qui s’enfrontarà realment als socialistes en casos de divergència quant al projecte de país? Podrà IC-V modificar les polítiques de CiU cap a l’esquerra si aquesta treu un resultat elevat i governa en minoria? Certament han fet una campanya intel·ligent, però recordo la imatge d’en Saura beneint el pacte Mas-Zapaterot sense conèixer el contingut. 

PSC o Esquerra? Esquerra. Sí, el PSC va de baixa. Finalment, el temps tard o d’hora castiga les incoherències. La doble xarxa s’ha tensat massa. El discurs de la gestió per dissimular la manca de projecte per a un país es nota. Fins i tot en Chaves té les coses més clares. No es pot defensar un país des de fora d’ell, mirant a Madrid constantment. No es pot escollir un mal candidat. No es pot jugar a perdre. No es juga amb un país per guanyar en un altre. No es pot anar a buscar només un tipus de votant oblidant els altres. Us imagineu un govern socialista amb majoria absoluta? Quants menys pes tinguin en cas d’un tripartit millor que millor. No ens enganyem. Per trajectòria penso que no haurien de ser el primer partit d’”esquerres” de Catalunya. 

CiU o Esquerra? Clar i català, Esquerra. No penso en un candidat pel seu perfil del passat ni pel seu to. Parlo en la credibilitat del que diu. Penso en la perpetuació del poder per continuar fent de flautista de Hamelin. Ja en tenim prou d’ambigüitat. No es pot treure uns nanos amb estelades i a continuació demanar el vot a la gent del PP. Quan Convergència governava, Esquerra estava construint el que havia de ser el catalanisme del segle XXI, . Quan no ha governat, no ha evolucionat amb un discurs modern, encara és el paternalisme pujolià amb pinzellades passades per una universitat liberal dels Estats Units.


Redebat: el debat del debat, o quan parlant la gent ho entén

octubre 21, 2006

Sí, ahir hi va haver el debat dels peixos grossos o fou un dels millors Polònia que recordo. Aquest cop no parlaré d’ulls vidriosos ni de la il·lusió, però sí de la comunicació no verbal i de les meves impressions i les que hem recollit avui voltant pels mercats de l’Abaceria i de la Llibertat. Tinc la impressió que aquest debat haurà servit per dir finalment: ei, estem en campanya, toca votar. 

El títol vol expressar com dues hores poden servir per veure els tarannàs i els ritmes que pot agafar cada govern si són presidits pels cinc candidats. Tanta poca estona, a mi se’m va fer curt, no pot servir per conéixer el programa. Us asseguro no ser objectiu, com sempre. 

No sé si començar de més a menys representació o a la inversa. Doncs, mira, faré un repàs a en Mas, Montilla, Piqué, Saura, en Carod i finalment comentaré el paper d’en Cuní. 

Mas, Artur. Decebedor, ho sento, veure’l fer el pinxo ha estat un dels moments més tristos pel catalanisme. Em venien al cap molta bona gent convergent que estic segur que no estaven d’acord amb el to. Ara es veu que en Pujol torna a fer campanya. Alguna cosa deu veure que no li agrada. Convergència enyora massa a en Pujol, no com a record sinó com a llosa. Un bon líder mana sense manar. Recordo un moment del debat on es posa a traduir directament de l’anglès, un cop baix, recordo en Carod rient per sota el nas. Molt forçat, molt forçat. Crec que al final ell mateix es va adonar del to que estava prenent. Tota l’estona mirava a en Montilla, no en to de seguretat sinó en to de desafiament. Potser en una altra vida es va creure mosqueter. Un missatge al mòbil que treia fum m’assenyala una frase: Mas prepotent, Catalunya independent. I no pas ell com a president, per qui m’ho envià. Referent audiovisual: el capità de l’equip futbol americà del college que vol lligar amb la cap de les animadores. Amb permís d’Schreck, evidentment. 

Montilla. No estic segur que fos ell el qui estava allà, o era una mala repetició del debat cara a cara del Polònia. I no era un problema de llengua sinó de carisma. Crec que l’Iceta mateix seria un millor candidat per a debats. No estava còmode. Ara entenc el perquè de les excuses dels debats. Crec que és part de la jugada, fer veure que hi ha un cert assetjament per part d’en Mas. Referent audiovisual: el líder de la Revolució dels Novells, em faltaven quatre bolis i una calculadora i un esparadrap a les ulleres. Deuria sortir amb pressa de casa i es va deixar el carisma al segon calaix, allà on hi ha els mitjons desaparellats. Pot ser un bon gestor però les conselleries ja tenen secretaris generals, els polítics han de tenir, entenc, un punt més d’empatia. Si Convergència enyora Pujol, el PSC-PSOE, en queco novell i el país ja enyoren en Maragall. Ja ho vaig dir en un comentari. En Portabella va proposar fa tres setmanes que el metro obrís les nits del dissabte i la resposta oficial socialista fou que hi havia problemes de manteniment. En què quedem? O era per no xafar-li la proposta? I no comentaré que no sembla saber per on s’entra el metro. 

Piqué. Què fàcil és presentar-se quan no tens res a perdre. Convergència va deixar perdre un bon element fa molts anys. Suposo que és qüestió del poder que hi ha a Madrid i el que tenim encara a Catalunya. És enginyós, però va pecar de maleducat, interrompent contínuament. És evident que cal no oblidar mai que és la cara amable volguda del PP, de l’Acebes, en Zaplana i tota la Família Adams. Doble xarxa, un concepte que ja vaig parlar. Però tant extrema que no és creïble. Referent audiovisual: algú que vol ser el centre d’atenció tot sabent que no compta amb les simpaties de la gent, una mena de bufó medieval que a qui feia més nosa era a en Mas perquè li recordava constantment que havia pactat amb ells. 

Saura: haig de reconéixer que va fer un bon debat, però la sensació era que hi havia com una mena de pacte secret (no dic que hi fos, de fet no ho crec) per ser ell el qui repartís mentre en Montilla pretenia quedar com més callat millor (curiosa tàctica). La sensació és que algú havia posat dues persones d’un mateix partit. Mirades constants cap a en Montilla, com si esperes que digués alguna cosa que no feia. Té el seu nínxol electoral molt clar però es va perdre en excessives dades, crec que havia encarat malament el debat. Referent audiovisual: Waylon Smithers, el secretari del senyor Burns dels Simpson.

Carod: se’m difícil avaluar-lo, ja ho suposeu, però ho provaré. Crec que no va aconseguir fer entrar als restants candidats en allò que més hagués convingut al país: la cerca de consensos. I no ho dic com a crítica, sinó com a llàstima, atès que els altres estaven més dedicats a llençar les frases que tenien preparades. Ara sé perquè porta bigoti, perquè es va estar mossegant la llengua i el llavi superior molta estona davant del to que prenien els altres. Quan va caldre va emprar la per mi millor arma, la fina ironia, recordo el comentari que li va fer a en cuní sobre que segons en Mas no podria ser president. Un model de país, les coses clares i les propostes estratègiques millors, no el mercat de calaf. 

Cuní: aquest home és com és, igual que nosaltres som com som. Hagués preferit en Bassas, en Puigbo, o la Mònica Terribas, que sí que l’haguessin respectat. Les seves preguntes allargades per fer-se present trencaven el ritme. Ara millor que en Tàpia, evidentment, però això tampoc és massa difícil. Tampoc calia que anés repetint contínuament que se’n podien fer més de debats, ja ho sabem, gràcies. 

Crec que no s’hauria de parlar ara d’immigració, seria pur electoralisme, la veritat. Cal fer-ho, com proposa en Carod, dins de pactes. Si hagués quedat l’Estatut del 30-S, si fóssim independents! 

Finalment, no em puc deixar de parlar d’impostos. La meva opinió és que prefereixo pagar més impostos i no haver de confiar en mútues o bé escoles concertades, en telemaratons. 

Bé, aquesta és la meva visió.

PD: recomano llegir el darrer post d'en Ricard 

 

 


Donant voltes de campanya: primers dies

octubre 20, 2006

 

Em perdonareu el joc de paraules, és una manera d’explicar el ritme fort que comporta una campanya electoral, siguis una patum, siguis un conseller de districte, siguis un militant o siguis un simpatitzant.

Aquí faré la meva visió dels primers dies. Encara que no ho sembli, estem en campanya electoral, encara que no ho sembli estant passant coses i això ja va de debò. 

En primer lloc, a nivell nacional, només dir que algú s’ha gastat una fortuna per un tema que només ha durat dos dies. Crec que la inversió no compensa. Clar que per sentir com en Madí parla de Perpinyà com el sud de França ja no és gaire profitós. Suposo que la prova del cotó entre un nacionalista de veritat i un regionalista és aquesta: un nacionalista sent la nació i un regionalista només sent aquella zona on té possibilitats de tenir-hi poder. 

En segon lloc, donar suport a títol personal al col·lectiu de periodistes que no estan d’acord amb el seguiment obligat als telenotícies. Si jo, estant a classe, em vingués algú i em digués quant de temps haig de dedicar a cada tema tampoc em faria el pes. 

No he acabat d’entendre que algú comenci una campanya concreta com la dels joves d’IC-EUiA i el mateix dia ho deixi córrer. Suposo que hi ha manca de comunicació aquests dies. Ja he llegit en algun lloc que això de fer la marxa enrere i els preservatius no té massa sentit, bromes de campanya, diguem-ne. 

Ja a nivell de Gràcia, la veritat és que Esquerra està fent una campanya prou acurada. Podríem fer la campanya del som com som entre els caps visibles de Gràcia. Veus en Toni, el secretari d’organització, muntant un inflable, el primer candidat de Gràcia Marc Marsal aguantant amb cordes l’inflable, un conseller d’urbanisme vigilant que un nen no prengui mal, la segona candidata, Margarita Bisart, repartint marxandatge d’Esquerra, en Carles i la Dolors donant el programa reduït, etc. En fi, gent normal, el som com som de manera natural i a la gracienca. 

De moment, he pogut anar als dos actes que hem fet, al Parc de la Creueta del Coll i davant de la biblioteca jaume fuster (encara que algú no ho pensi, no sabíem que a la mateixa hora venien el PSC-PSOE, a fer un acte a dins). Són actes on en conjunt hi ha hagut dos candidats a les llistes (marc i margarita) dos regidors, en Ricard i en Xavi, els tres consellers (Dolors, Sandra i jo mateix), el president del casal, en Carles, diversos membres de l’Executiva i militants que han vingut a donar un cop de mà sempre necessari i crec que cada cop més agraït. 

Què m’agrada d’una campanya? Doncs les coses naturals, també. M’agrada que et vingui la gent ja convençuda a donar suport i ànims, i a demanar-te un globus o un imant de la nevera. M’agrada que et vingui aquella persona que no t’ha votat mai, que potser no se sent independentista però que decebut de com ha anat el procés de l'estatut (allò tant de shakespeare del molt soroll per a no res, en greips sap perquè ho especifico) vol el programa, té interès de llegir per ella mateixa les propostes que fem pel país. Això és bo, és la part activa, és la part on no es confia del tot en el que diuen mitjans i enquestes i et fa llegir-ho tu mateix. 

M’agrada veure cares conegudes per la teva feina al districte que et veuen en un lloc diferent al normal. En fi, demà anem al mercat de l’abaceria i el de la llibertat. Segurament afegeixi els comentaris del dia a aquest mateix post.

PD: Gràcies, greips, per solucionar-me els problemes amb el bloc! 

 


Aneu a la barra d'eines