Monòlegs políticofestius

I arriben les festes, com cada any, en un període estrany, posat amb calçador, fruit de la història (i no parlo només de la judeocristiana, sinó de la mediterrània, que ho aplega tot). 

I com cada any, en digestions més o menys pesades, trobarem una estona per reflexionar, els programes de televisió al voltant del 31 de desembre ens faran qüestionar tot el que cal millorar de cara a l’any que ve. Salut és el principal motor: dietes, exercicis i menys fumar, sens dubte, són les estrelles. 

Per què ho fem? No ho sé, potser mai tenim explícitament un temps per aturar-nos i mirar enrere. Sovint tinc la sensació que les coses arriben, i entres en una espiral que va pujant, a poc a poc, on no sempre tenim les regnes del procés, on ens deixem anar i la vida ens va portant, símptoma en alguns casos de rendició i en d’altres de comoditat i seguretat. 

I sempre va bé aturar-se i mirar on som. I, sobretot, on volem anar. 

Per fer aquest procés, cal sempre fer una revisió del que creiem que durant aquest any no ens ha fet el pes. Allò que no esborraríem (no té sentit pretendre esborrar el passat), però que potser provaríem de no repetir de la mateixa manera. 

Cal, però, que aquest procés no sigui del tot negatiu. A voltes ens centrem en allò que creiem que no hem fet prou bé, determinades accions i converses, però a la vegada seria necessari autoafirmar-te en allò que hem fet bé. 365 dies donen per molt, no tot és trampejar la realitat. 

Bé, en aquest escrit malgirbat només volia deixar clar que sovint les reflexions poden ben ser per a recordar allò de realment bo que duem al sarró, tot i que cal sempre saber reconèixer allò millorable. 

I en aquest procés, no pot faltar mai una mirada al passat, no per millor, sinó per diferent. I com millor que amb una part de la meva banda sonora particular amb forts lligams a moments i gent.

En fi, bones festes a tots i totes. 

Començo amb la nina ensucrada de l'Adrià Puntí 

I continuo amb el Zu atrapatu arte de Kortatu, desitjant que el procés de pau no s'aturi.

I, ja més present, els Obrint Pas i la seva flama.

No podia faltar en Manu Chao amb "mala vida", de l'època Mano Negra però en versió present.

I, acabo, dedicat a en Raimon, l'Arnau i en Xavi, Zebda, banda sonora de molts moments!! (amb el fruiter d'Amelie al vídeo).

(escrit el diumenge) 

Sovint cal prendre una mica de distància a les coses per a poder-les observar i analitzar amb prou seny. 

Del resultat del pacte d’Entesa encara ens quedarà temps per avaluar-lo, sens dubte. Les màquines comencen a donar voltes. 

Avui vull reflexionar sobre un qüestió que darrerament estic donant voltes, en converses amb companys o en monòlegs interns. 

Primer de tot, i perquè en certs mitjans ha aparegut esbiaixat, dir que a Esquerra hi hagut 121 baixes (62 pel pacte, altres 53 sense explicitar, 6 per diversos motius) i sí, 114 altes, que sembla que aquesta part l’han oblidat molts mitjans, oblidadissos que són.  D’altra banda, CiU parla només de les seves altes i UDC no en diu res. 

Bé, l’altra dia llegia una notícia on en Madí, de manera estranya parlava que havien perdut entre 32000 i 42000 votants per defunció. Buff, fa de mal sentir la veritat, un partit que justifica la pèrdua de vots per la mort de la gent. Alguna cosa no rutlla a casa dels convergents, em penso, només cal llegir el bloc de Carme Laura Gil i altres notícies. 

Per què? doncs per mi són faves comptades. Per això el títol, CiU ha estat pal de paller o un pal a la roda? Estem en una Catalunya postnacional o postconvergent? Jo crec que ha estat un pal a la roda i que estem en una Catalunya postconvergent, que no postnacional. 

A veure, el meu raonament és que un pal de paller es crea per a aconseguir un objectiu polític, que no pot ser altre que la independència d’un país i per a un període curt. Ja està. 

És el que han fet diverses coalicions nacionals, sumar per avançar. Quin ha estat per mi el problema? Doncs que no s’ha avançat allà on es volia. Per por, per manca de convenciment, manca de lideratge? Crec que la pròpia Carme Laura Gil va en la línia de deixar llast per tirar endavant però aquest és l’error. 

CiU no pot aspirar a dir que tenen gent de totes les tendències polítiques (és a dir, en l’eix esquerra-dreta) i després fer un programa de centre-dreta (i com sempre, sóc generós) amb els xecs. No es pot dir que s’és socialdemòcrata amb polítiques que esgarrifen la socialdemocràcia clàssica. 

CiU no pot dir que és d’esquerres i després defensar més la concertada davant l’escola pública. 

CiU no pot dir que és d’esquerres i quan surt un projecte de Llei de l’Habitatge convertir-se en el defensor de la propietat privada picant l’ullet a la generació de la franja d’edat dels 50es i no oferir un projecte alternatiu amb solucions al jovent. 

CiU no pot dir que és d’esquerres i després defugir el contacte amb grups alternatius. 

Sens dubte el problema sovint és que el moviment social esdevingut partit sota el prisma i la personalitat d’en Jordi Pujol evitava fer-se determinades preguntes sobre l’eix ideològic. Per tant, era perfecte per a qui només mirava un eix i després no feia preguntes sobre les polítiques si eren socials, llavors hi havia l’adjectiu polítiques convergents, curosament i expressament ambígües, curosament i expressament “ara no toca”. 

Un pal de paller és una estratègia a la curta. Prou. El PNB no amaga la seva ideologia conservadora. De fet, cal reconèixer que UDC tampoc. Per què fa nosa, doncs? Que no és el que reflexa el programa en acabat? 

Crec que és un error estratègic. És dir, tot allò que no estigui sota el nostre control no és nacionalista. Però on està la línia entre regionalista i nacionalista? Per mi sempre ha estat el futur on es volia arribar. Algú de CiU, dels de dalt, diguem, sap quin és l’horitzó final? I ho ha explicitat? A banda de governar, evidentment, que en sí és un objectiu dels partits però normalment és per a aplicar la seva ideologia, no? O és que l’objectiu és governar només i després ja veurem? 

Un país normal necessita una dreta normal que s’entengui i es reconegui com a tal, sense complexes. I Catalunya, on tot és més que en altres llocs (un club és més que un club, una marató és quelcom més que una gala benèfica, una caixa és més que una caixa, etc.), la dreta no pot jugar a ser d’esquerres. 

I quan deia que més que pal de paller ha estat pal a la roda, em refereixo justament a això, que durant massa temps, la casa comuna del catalanisme (llegeixi’s amb l’entonació d’en Julià Peiró) ha dit a la societat que votant-los cada quatre anys, sent del barça, amb els diners a la caixa, anant un cop l’any a Montserrat i sent del RACC ja n’hi havia prou per construir un país. I no és això, companys, no és això. No es pot haver adormit vint anys la societat civil i quan desperta (manifestació del 18 de febrer) no anar a la manifestació o criticar quan no segueixen els seus postulats. 

Així doncs, construïm un país normal, amb una dreta clara nacional predominant (CiU, que jo no vull que s’enfonsi ni desaparegui, quedi clar) i una esquerra nacional predominant. I llavors fem el pas següent. Construïm el país independent que volem. Després la gent ja votarà si vol polítiques de dretes o d’esquerres, com fan a Espanya o Portugal. Jo estic disposat a lluitar per aquest escenari. Juguem tots?

Continuaré els articles sobre l’agnosticisme el dilluns, ahir em vaig deixar l’arxiu a mitges a l’Autònoma i es fa difícil tornar a escriure quelcom que ja has escrit. D’altra banda, ja us veig prou distrets, buscant a Déu.

Ahir llegia al Punt un article molt bo d’en Miquel Pairolí sobre Ciutadans. Sí, m’havia fet el propòsit de no escriure sobre ells, jo, sembla que identitari irredent, que sembla que només pensi en banderes i fronteres, però vaja, jo que em sento ciutadà, no m’agrada que el concepte quedi reclòs i lligat a una gran mentida de màrqueting. També podria haver escrit que als Ciutadans se’ls veia la poteta de llop, però corria el risc que tingués algun error tipogràfic que m’hagués dut problemes.

Sembla que en Rivera és només a Catalunya que amaga les vergonyes, doncs. Dir a Madrid allò que esdevé el teu programa de futur és fàcil.

I, de fet, no hi hauria cap problema. És evident que, per sentiment o obligació, els partits amb un referent jeràrquic a Espanya (avui em sento políticament acorrecte), han vist darrerament modificats els seus postulats a nivell de Catalunya.

En el cas del PP, crec que és una estratègia de doble xarxa per provar de pescar en el món convergent de dretes i per efecte d’un dirigent que mai no acabes de saber què pensa tot i ser convincent, allò del viatge al centre (deu ser al de la terra com en Verne, perquè sembla que mai no hi acaben d’arribar).

En el cas del PSC-PSOE, es donen una sèrie de fets conjunturals de canvi de tendència en l’ideari del partit que ha fet variar els posicionaments. Cal un temps i potser una legislatura per veure si és una qüestió de pactes o pel que sigui.

Llavors, és clar, quedava una part existent de la societat catalana, ens agradi o no, sense referent clar polític. A qui voten els 180000 oients de la COPE a Catalunya? Una part, en funció del seu eix, votaven PSC-PSOE (via Foro Babel, un intent gens guarnit de tornar-se a carregar la llengua com si tinguessin un encàrrec diví) o bé el PP. Quan, per estratègia o pel que sigui, aquest sector no té referent clar, calia cercar-ne un altre.

I aquest ha estat Ciutadans. Ara bé, en aquest cas, el que no es pot fer és posicionar-se amb un pseudodiscurs populista i demagògic, és a dir, allò que hom vol escoltar. L’anàlisi fàcil sempre és dir allò que els altres volen escoltar. El difícil és convèncer amb el discurs que la gent no sempre vol sentir. Per tant, diuen que estem farts de debats identitaris i que volem que es solucionin els problemes de la gent.

Què és que els debats identitaris no estan farcits de debats sobre problemes, competències (lligades de fet a incompetències de qui les té, o el que hauria d’anar sobre rodes no hi va, per exemple) i finançament per tirar endavant un projecte nacional? Els partits han d’oferir la visió de societat que volen en el futur, no?

Perquè és clar, una cosa és que no tinguis la majoria social suficient per tirar endavant el teu projecte i calgui cercar el comú que tens amb altres (tipus Entesa, que sempre et deixa un percentatge important del que creus aparcat momentàniament), i l’altra que el teu discurs per arribar al poder o a la quota de poder justa que tinguis, no sigui ben bé el teu ideari. I això és molt diferent.

Veig el partit dels Ciutadans com una barreja d’ideari i d’oportunisme que “bacila”. Explico aquest darrer adjectiu. Quan la societat té les defenses baixes després d’un procés de discussió llarg i feixuc com el de l’Estatut, apareix un partit que diu renegar d’aquests debats. Però en el fons no ho fa. Això és el que fan els bacils de Koch que condueixen a la tuberculosi.

Què fa un partit d’aquests? Va a les zones on hi ha problemes i petits conflictes i prova de fer-hi falca, tot dient allò que volen sentir els altres. Com un modista que fa partits a mida. I diuen: no volem parlar de debats identitaris. Però, ai las, el temps sempre dóna i treu raons. I llavors vas a Madrid i dius que voldries que algunes competències les tinguessin ells. I que caldria homogenitzar els continguts curriculars d’Història de l’Estat. No, un bon minyó no identitari no diu aquestes coses, no? On queden els famosos problemes de la gent? Amb això sembla el discurs del PP. 

Què podem o hem de provar de fer? En principi, no caure en la seva trampa. I, després, vacunar la societat perquè no es xopi d’aquest discurs. Com? Amb molta pedagogia, a cara descoberta i la consciència tranquil·la. Doncs, som-hi, que per això estem.

Després de llegir algun article d’en Greips, m’ha fet pensar, i com era bastant llarga la resposta provaré de fer un article propi per poder explicar allò que em va fer anar donant voltes. Però serà en diversos dies, que un està una mica liat de feina i actes aquests dies.

El segle XIX i també el XX tenen una part d’agnosticisme religiós. En el fons, després de llegir la definició continuo pensant que agnòstic és un escèptic. 

Determinades èpoques concretes lligades normalment a fets històrics concrets poden fer caure en un cert escepticisme social. M’explico. 

Darrerament he vist en diversa gent, sobretot arran del tema de l’Estatut (sobre el qual ja he opinat abastament), una sensació de cert cansament social i polític. Si a això li sumes l’arribada d’una generació als 30 on no ha pogut canviar les coses tant com hauria volgut crec que pot explicar, tot i que no de manera unívoca, algunes sensacions. 

Suposo que hauria de defensar els partits polítics i les ONG’s. Ho faré a la vegada, tot i que pugui resultar estrany. 

Ambdues són formes d’associar-se amb diferents objectius. Un cop vaig fer un curs de voluntariat al Carrer Grassot. El primer que ens van dir és que fer de voluntari no servia per sentir-se millor ni era una teràpia. Em va fer pensar molt aquest pensament, atès que crec que hi ha sempre diversos factors que porten a la gent a formar part d’un moviment, sigui social o bé polític. 

El que diuen els experts és que el millor és estar bé per poder ajudar a un projecte i no a la inversa, és a dir, que els projectes ens facin la vida més feliç. Com si diguéssim, cal tenir un superàvit de felicitat per poder-la compartir i no tenir un dèficit i voler-lo tenir a través d’una activitat. Perquè, diuen, a la llarga, això comporta problemes de frustració i els qui en reben les conseqüències són qui menys culpa en tenen. 

En seguiré parlant, però volia fer primer aquesta descripció que em va semblar molt encertada.

Sí, encara que no ho sembli pel títol, parlaré de Xile, a títol personal.

Si fos tan fàcil opinar. I ho faig tard, però després d’un dia de sensacions. 

Vaig tenir la sort, com molts dels meus companys i companyes de promoció de tenir com a professor en Walter G. Xilè, exiliat, i una de les millors persones que he conegut. 

I avui pensava, què deu pensar ell? Segurament el seu sentiment ha de ser especial, és un dels que va haver de fugir. I va refer la seva vida, professor d’universitat, un professor estimat pels alumnes, ara ja jubilat. I trobes a faltar la manera en la qual et saludava cada matí, un somriure a les 8:30 i no és fàcil. No me’l veig ni odiant ni desitjant la mort, i ell ho va patir en primera persona. 

Tindrà odi en el seu pensament? Haurà estat content per la mort d’una persona deshumana com en Pinochet? 

I el cap m’ha dut a pensar en tot el que estem llegint als diaris. Opinions i consells sobre el que ha de fer Xile. Som un bon exemple a seguir? 

Quan sento la solidaritat internacional que dóna consells als xilens i no ha estat capaç de treure la veritat als dictadors (parlo en plural, és molt fàcil dir només Franco, però mai no és per una persona la qui fa un règim), de fer net de falsos demòcrates reciclats, penso si estan legitimitats per opinar. La prova del cotó, la llei de la memòria històrica. 

I si fos tot tan fàcil, aquells que parlen del patiment del poble xilè, amb qui sóc solidari, no haurien de fer una llei de la memòria històrica com Déu mana? I si fos tot tan fàcil, no hauríem de pensar també en un poble a qui van matar també un president? No vam tenir també un 11-S tràgic? Potser no tenim discursos com el d’Allende (trobareu l’enllaç al youtube a la tortuga), cançons com l’ojalà (la trobareu a cal txewaka), però som un poble que ha sofert i entenem el sofriment dels altres. 

Lua, que el teu poble faci net, ràpid, i pugui la gent ser feliç. Però que no torni a passar. Evidentment. Ni allà ni enlloc.

Per penjar alguna cosa diferent, penjaré el "Te recuerdo Amanda" de Víctor Jara. 

Torno a manllevar, ara el títol de la famosa obra de teatre d’en Flotats. Buff, és de l’any 1986. 

Bé, el cert és que avui només volia donar-vos informació, no sé si objectiva, però sí una informació que no apareix a la majoria de grans i mitjans de comunicació. 

La sensació que tinc darrerament és que les coses es donen sovint per segures i sense discussió. I hom pot optar per estar-hi d’acord o no, i crec que ens hem de fer el nostre propi criteri. Així, crec que passa amb el Quart Cinturó. 

Sabem que hi ha un pla amb el qual estan d’acord la Cambra de Comerç, la Vanguardia, sembla que CiU i el PSC. I llavors sembla que s’acabi el debat. Us imagineu com hagués estat el pensament únic de la sociovergència? 

Doncs he estat llegint el bloc d’un company químic, en Lluís Soler, que a més a més és regidor d’Esquerra a Viladecavalls. Volia informar-me de primera mà de la seva opinió, atès que de vegades des de la capital no acabem de copsar del tot el tema. 

No sé si ens en sortirem, però els raonaments que allà hi trobo em semblen totalment coherents, un canvi de xip, justament, i ho lligo amb el Pla de Mobilitat de Gràcia. Quan el més fàcil és continuar donant camins als cotxes (que com ja he dit, des del meu passat químic, tendeixen a expandir-se com els gasos i ocupar tots els espais lliures que se’ls dóna), fa pensar que algú doni alternatives diferents. 

Però bé, no sé si tots plegats ens en sortirem amb el tema del Quart Cinturó, el corrent creat pels dos partits de sempre, CiU i PSC-PSOE, el que sé és que si bona gent i entesa i que està lligat al seu territori s’hi oposen, més que fer la broma fàcil, crec que tots plegats hauríem de provar de sentir i llegir el que diuen. 

Jo, a nivell personal i després de llegir els enllaços que us dono, estic en contra. Ànims!!

Opinió de l'Anna Simó, aquí

Opinions d'en Lluís Soler, aquí i aquí 

Opinions d'en Cesc Poch, aquí

Acabo de llegir el bloc d'en Víctor Alexandre.

I després de veure el vídeo no he pogut evitar manllevar-lo. Certament, emociona. Deixaré aquest article sense comentaris. Gràcies

També afegeixo un altre versió sense imatge però amb la música de fons.

Els dies de pluja de tardor, i més si són festa, et donen un temps per pensar i lligar diverses coses que passen, un poti poti lligats pel pensament del sofà, amb un cafè amb llet calentó i el soroll constant de la pluja que mulla el carrer.
I aquests dies han passat diverses coses. Un dia d’aquests sentia l’Àngel Casas dient que a partir de l’1 de gener es deixarien d’emetre programes en català a TVE fora de les notícies (igual que fan a les comunitats autònomes). I em va saber molt greu, i em va servir per pensar i recordar. 

Sí, formo part d’una generació, no sóc de batejar les coses però en podríem dir, igual que els nordamericans en van dir X, com la generació Ç. 

Una generació amb uns referents de creixement comuns. Jo sóc dels qui, de nen, els dissabtes al matí volava cap al planeta imaginari, recordo en Xesco Boix cantant, un dia de planetes que tenien Joan Miró com a imatge. 

Sí, compartia amb els nens d’Espanya les sèries de dibuixos animats que es retroalimentaven amb cromos Danone, però avui estic reconstruint un passat amb uns lligams més específics. 

I sí, també vaig veure Verano Azul i la Bola de Cristal, els Tigres y leones (algú recorda com es deia el dibuixant? Recordo que era molt bo), però a la vegada s’anaven construint referents propis.

I vam anar creixent, i de la mateixa manera creixien els programes, de nens vam passar a Plàstic, un programa curiós i trencador, fins transgressor, on sortien la Marisol Galdón, en Tinet Rovira (ara un dels caps d’OT i gracienc) i en David Bagés. 

I va arribar TV3. I vam continuar creixent, ara amb els Joves, el Nan Roig, els inicis del Club Súper 3, l’Escurçó Negre (oh, sortia també el Dr. House, però l’estrella era en Rowan Atkinson i en Baldrich) i Bola de Drac. I el Força Barça a TVE ens feia un humor específic, del Barça (que llavors ja era un Dream Team) i en català. 

I música? Tenia referents d’en Lluís Llach, però eren cançons escrites anteriorment, un concert del Camp Nou que sempre hagués volgut anar, no tenia encara grups que cresquessin amb mi. I la Dharma ens lligarà el passat amb el nostre present. 

I arriben els finals del 80 i principis dels 90. I apareix el rock català. Per fi, i paral·lelament el creixement de la nostra generació. I tenim cançons que parlen dels nostres sentiments en la llengua que els expressem. Boig per tu esdevé la cançó que traspassarà edats i serà la cançó de molts casaments (com el de la meva germana), i l’Empordà com a himne generacional. I sentim el que sentim escoltant Vespre, i ens llepem les ferides amb Podré Tornar Enrere, podem ballar skà amb Doctor Calypso i els seus pardalets, i reclamar la llibertat nacional amb Brams, i Sau diu el que creiem, que no hem nascut per militars. Algú canta el que sentim, i sentim el que cantem. 

I anem al Sant Jordi, i ens sentim cerimoniosament part d’una generació que té els seus referents al país. I això ens fa sentir desacomplexadament part del que som, i tenir clar allò que no som. I pot costar d’entendre a aquells que no han tingut aquests referents. Som la suma del que hem viscut, entenent cada petita cosa que hem viscut se’ns pot provar d’entendre. I ja no ens definim com a nacionalistes, som independentistes. 

I ens anem fent grans, i continuem tenint referents. Els Pets canvien els acords igual que nosaltres, de festes i passar-ho bé passem a tenir inquietuds i plantejar-nos coses, i què difícil és anar creixent, però no ho fem sols. Primer, uns Plats Bruts ens fa sentir l’època dels estudis, després Porca Misèria ens fa veure que és difícil arribar al món laboral i als 30 i mantenir allò que creiem que som. I potser ho canviem, però quan volem i no quan ens ho imposen. 

I, a poc a poc, veus que gent d’una generació uns pocs anys davant nostre, va agafant les regnes del país, i la gent de Kràmpack ara Arriska fa productes de qualitat, i la gent de Minoria crea el Polònia. Gent d’edat similar que van prenent el relleu a tots aquells que hi eren abans. Amb un referent clar. I en Joel Joan no necessita sortir a les revistes del cor. I en Clapés omple la ràdio de les tardes. I hi ha en Laporta, en Portabella, en Puigcercós i en Ricard que prenen responsabilitats. Llei de vida. I en López Bofill diu les coses clares. I en Xavi Torres. I som aquesta generació la que vol més fortament les seleccions catalanes, i els productes en la nostra llengua, la que consumeix Sàpiens, Descobrir la Cuina. I llegim el diari en català. I volem viure plenament en la nostra llengua. 

I escoltes el CD de Porca Misèria, i veus que, lluny de la joventut, continues tenint referents en el teu idioma, cançons que canten allò que et passa i al ritme de la musica que et ve de gust escoltar. 

I avui es celebra l’aniversari d’un referèndum de la Constitució que no vam votar ni votaríem.

En els darrers 10 dies he tingut 2 Comissions de les àrees que porto, Urbanisme i Seguretat i un Plenari. Mentre l’agenda ha demanat la baixa per estrès, us faré 5 cèntims d’impressions i opinions. He dit que seria subjectiu? Doncs ho repeteixo.La Comissió de Seguretat té un aire diferent, suposo que el fet que hi hagi representants de les forces de seguretat li dóna aquest caire més seriós. Comenten temes, de vegades tot plegat ens condueix a debats més inabastables però prou interessants (legislació, per exemple) i sempre hi ha una vessant per mi important, l’efecte subjectiu de la seguretat, allò que els experts anomenen la sensació de seguretat. És per això que em semblen perfectes aquestes reunions, una manera de prendre el pols a les sensacions del veïns i veïnes mentre a la vegada s’ofereixen dades reals, on es pot comprovar que Gràcia és el segon districte amb menys nombre d’incidències. La qual cosa no vol dir que no passin coses, però menys que a Barcelona.

Agraeixes que la gent vingui i et comenti coses. Et sents bé quan alguns dels temes tractats de fet es van tocar a la Taula Policial anterior, cosa que vol dir que la feina de previsió i coneixement van a l’hora.

I aquest dilluns vam fer la comissió d’Urbanisme, diferent en la concepció i l’assistència, vora 20-25 persones van venir. Com sempre, això suposa un esforç afegit de gestió de la reunió, evitar que es facin grups separats de discussió. Jo no vaig haver d’aprendre, per sort, la llista dels Reis Gots, però et sents una mica així quan descrius l’estat de les obres que des del Districte fem i/o seguim: el Carrer Astúries (què ample està quedant, no? curiós com s’eixampla un carrer), la Plaça de la Vila (ja s’enfila el final), els jardins Maria Baldó (aquest sempre m’ha fet especial il·lusió, per la zona i perquè és dels primers que vaig tractar en ser nomenat), OSI (bon ritme, ganes de veure’l enllestit), el Mercat de la Llibertat (bé, de moment, el trasllat del mercat a Gala Placídia), la nova Caserna de la GU al Parc Sanitari Pere Virgili, el CAT, etc. 

Algun cop penses com et sentiràs quan, de gran, jubilat, vagi a veure obres per Gràcia i potser, repapiejant una mica ja, li expliqui a qui em vulgui escoltar que jo vaig participar en aquesta obra (pensaran, pobre home). És fa difícil substreure’s a la sensació que participes en coses grans, amb responsabilitat però a la vegada sabent que ets una part de l’engranatge i no entro a dir si gran o no.

A més a més, a la comissió parlem del projecte d’arranjament del carrer Sant Camil. Algú va dir que feia més de 30 anys que no s’hi feia res, et fa sentir bé el fet que tu si que hi estàs fent. Com que no és un pla especial o PMU (és a dir, no modifica el PGM, el Pla General Metropolità, que identifica cada espai per a què està destinat), no caldrà que sigui aprovat al plenari. Això sempre causa confusió, perquè la gent que ve al plenari podria pensar que no es fan coses, però són dos mecanismes diferents. Tampoc es va portar a plenari per ser aprovat la Plaça del Diamant, els jardins Maria Baldó, el carrer Astúries, la Plaça de la Vila i altres projectes que fem. Algú que no hi entén podria dir que no es fan coses. Ja passa, és un doble esforç pedagògic que hem de fer. 

Millorant la participació hem comunicat la reunió a tots els veïns de Sant Camil i el passatge Isabel i n’han vingut força. Alguns estan sorpresos i un pèl incòmodes pel fet de ser el primer cop que venen a una comissió d’aquest estil.

Em fa especial il·lusió veure que tot el districte hi està representat: Vallcarca-Viaducte, Gràcia Nord-Vallcarca, Coll-Vallcarca, gent de la Vila, Penitents, plataformes diverses. Com sempre, provo d’afegir la vessant explicativa a la política, explicant perquès, justificant decisions. Qüestió de perfil, suposo.

I el dimarts el plenari. Sempre té un posat d’escenificació i de vegades com a final de dos mesos de feina, com si haguessis de retre comptes de les coses que has fet. Hi havia poca gent. Potser tantes reunions que tenim i els òrgans de participació hi ajuden, sens dubte, de fet hi havia més gent a la comissió d’urbanisme que al plenari. No ho sé, tampoc m’atreviria a parlar dels motius de la gent, no ho sé, em semblaria agosarat. Però sí que de vegades és un termòmetre de les queixes, doncs devem estar a 36.5º. 

És també el lloc on interacciones amb l’oposició, doncs sovint no els veus, a molt llocs on tu hi ets no hi són. Clar, no és fàcil, certament, jo ja vaig entrar com a conseller de govern i no puc comparar. Però de vegades crec que si fos oposició estaria obligat a fer un sobreesforç per ser a tot arreu, no ho sé. Normalment tenen 2 o 3 temes que segueixen o han pillat al vol seguint els mitjans de comunicació graciencs. 

Aquesta escenificació dels plenaris sovint fa que el comportament sigui diferent de com és en el tracte de tu a tu (el senyor…, la senyora… va dir). Entens que és una cosa més seriosa, un dia on prens el càrrec d’una altra manera, més formal i menys pròxim a la gent, per unes hores. 

Aquest cop em toca intervenir més, atès que la portaveu d’Esquerra, Dolors Martínez arribarà més tard per qüestions de feina. És el primer cop que parlo a un plenari en nom d’Esquerra, normalment ho he fet com a part del govern. Una sensació agradable, certament. 

L’oposició m’ha sobtat aquest plenari, com si fos un allargament del debat d’investidura, CiU parla de política nacional, curiós, esmenten en Saura i tot. El mateix van fer a la comissió de seguretat, jo pensava que parlaria d’algun tema dels barris. Em penso que els veïns i veïnes presents també els va sobtar, cadascú diu el que creu, però. 

I es van aprovar dues qüestions molt diferents i interessants.

D’una banda, la Barcelona dels Barris, un pla que s’està gestant per tal de dotar d’una altra visió la ciutat, més que una suma de districtes com a suma de barris, un zoom més gran per entendre millor la ciutat. És el primer pas per a moltes coses, entenc. Crec que està bé haver aprovat això ara i en la propera legislatura donar-li el contingut governi qui governi (de moment no hi penso, queden 5 mesos i moltes coses que encara es poden fer). 

D’altra banda, es dóna el nom de Dolors Lleonart a un vial prop del Parc Sanitari Pere Virgili. Bé, de les primeres metgesses catalanes. Anem endavant!!

Aquest dissabte vaig tornar a veure aquesta pel·lícula. L’havia vist quan la van estrenar, però ara, a casa, en la intimitat (on parlo català, també), encara em va tocar més. 

Consisteix en una recreació en clau documental. Probablement algú pot dir que no és objectiva, però amb un fet com aquest no hi ha com sovint sí, marge per als grisos. 

Té un ritme vibrant, angoixant, que fa que encara que coneguis la història, que encara que sàpigues el que passarà, et tombi fins a fer-te passar per la ràbia, el plor, la injustícia. 

En fi, una gran pel·lícula!

Recordo que vaig tenir la oportunitat d’anar el 2002 a Derry (sí, evidentment, mai LondonDerry) i quan em feia la foto de rigor a la zona d’homenatge ho feia com un lloc però sense sentir el pes de la història (aquí podeu trobar la descripció de wikipedia). I havia escoltat i ballat molts cops el Sunday Bloody Sunday d’U2. Ara ja no podria fer-ho igual després de veure la pel·lícula.

Per acabar,

la versió de la cançó que canten els manifestants feta per en Bruce Springsteen a Londres (ironies de la vida)

I més real, i més propera a l'època dels aconteixements, la versió a Woodstock de Joan Baez, el 1969. Dedicat als que creuen en utopies i hi lluiten des del darrere dels protagonistes.