Monòlegs políticofestius

No, no és una simple felicitació perquè toca.

No, no és una falca partidista perquè m’ho diuen.

No, no és un  quedar bé, perquè no em cal. 

Sí, és allò que fa dies que volia fer. Allò que tenia ganes que arribés aquest dia per poder-ho dir. Ahir et van anomenar regidora. Ara no només et vull felicitar també et vull dir de tot cor: Gràcies! 

Estic content, però potser sóc de les persones que, i sé que no sóc l’únic, que tenim una part de tristesa en tot plegat. 

Tinc moltes coses a agrair-te i moltes coses a continuar necessitant. 

T’haig d’agrair que formis part de la generació (i no d’edat, sinó de moment històric) que ha mantingut el partit i el Casal de Gràcia. Quan no érem gaires, i dic érem sense haver-hi estat, tu estaves al peu del canó, com sempre has fet en la defensa dels teus ideals. I a l’ajuntament de Gràcia, quan eres l’única consellera d’Esquerra, bregant el que calgués. I ara som tres, i tu també saps que hi ha una part gràcies a tu. 

I a nivell personal només puc agrair-te la confiança que vas tenir un dia en mi, un dia i un altre, quan et feia n preguntes, qui és aquell?, què és allò? Com va anar…? mil coses per posar-te al dia (un dels meus defectes, aquesta curiositat per saber), per fer, com has fet, una perfecte transmissió de coneixement i de valors. 

I avui ha arribat un reconeixement. I a la política de Barcelona li ha arribat una bona regidora, una persona que porta anys en la proximitat del dia a dia a Gràcia. 

Sí, la feina no m’ha permès ser-hi. He vist fotos, i n’he sentit tantes bones versions a qui hi ha estat que poca cosa més puc dir. Un dia feliç. 

Però no és un final, és una altra etapa en la teva llarga vida política. Diferent, però és allò que ja mereixies fa quatre anys i et vas quedar a tocar. 

Tinc sort, tenim sort, de tenir un referent del qual aprendre. Perquè un partit necessita d’exelquesigui per continuar existint, formant a la nova gent, opinant, allò de la memòria històrica que tota organització necessita, saber on érem per saber on volem anar. I espero que tothom ho sàpiga apreciar. 

I espero continuar tenint-te asseguda al meu costat als plenaris, o allà on et toqui, però sabent que hi ets. 

Res més, que si no semblarà que busco la llàgrima. Ja saps el que penso. 

Són les 2 del matí, però volia que aquest fos el darrer pensament d'un dia llarg.

Només demano que si hi ha algun comentari, en aquest article sí sigui sobre el tema i no es desviï, si us plau.

Avui començo una sèrie d’articles d’aquells de treure pit a nivell de país des del punt de vista del món bibliotecari i documentalista i Internet (el següent serà sobre el PADICAT).

Haureu llegit tots com el conseller de cultura, en Tresserras, i la directora de la Biblioteca de Catalunya, Dolors Lamarca, entre d’altres, presentaven l’acord amb Google per a la digitalització de part del fons no subjecte a drets d’autor de la Biblioteca de Catalunya (de fet biblioteca nacional tot i que es manté el nom del 1907), el Monestir de Montserrat, l’Ateneu Barcelonès, el Centre Excursionista de Catalunya i la Biblioteca del Seminari de Barcelona. Si us interessa el tema, podeu llegir més sobre digitalització de fonsen aquest article d'en Miquel Térmens.

Com destaca la pròpia biblioteca nacional (extret d’allà)

“El conjunt de biblioteques catalanes esdevé així el segon soci no anglosaxó que se suma al Projecte per a Biblioteques, dins el Programa Google Cerca de Llibres (després de la Biblioteca de la Universidad Complutense de Madrid) i el tercer d’Europa (Universidad d’Oxford).

A més d’aquesta última, en aquest moment formen part del Programa Google Cerca de Llibres les biblioteques de la Universitat de Michigan, Universitat de Harvard, Universitat d’Oxford, la Biblioteca Pública de New York, Universitat de Stanford, Universitat de Virginia, Universitat de Wisconsin i la Universitat de California. Google també està treballant amb la Biblioteca del Congrés dels Estats Units en un projecte pilot conjunt de digitalització."

Eps, estem parlant de centenars de milers de llibres, poca broma.

 Per mi hi ha diverses coses destacables: 

1. Si la Fira de Frankfurt pot ajudar a dinamitzar el sector actual, aquell que publica ara, aquest acord dinamitza la cultura catalana de tots els temps. Evidentment, en el fons hi ha obres d’altres països i en altres idiomes.
2. És una mostra que el món bibliotecari és dels més potents, actiu dinàmic i preparat per les noves tecnologies.
3. Google, que no entén de polítiques d’estats (deixem de banda el tema de la Xina en el cercador, si us plau), ha triat el fons que ha triat tot tenint en compte el català, ja van ser dels primers cercadors a incorporar la interfície en català i el català en la cerca.
4. Penso en les comunitats catalanes a l’exili i els seus descendents (tinc pendent un article sobre els casals catalans), penso en aquell que està a la Xina escoltant el Barça i bevent Estrella, penso en tanta gent com nosaltres que hem estat un temps a l’estranger, com aprofitar per llegir els clàssics que no sempre tenim temps de llegir.
5. Penso que la gratuïtat i un format pdf és el que pot fer que ens llegim llibres dels clàssics que mai no havíem llegit si no els teníem per casa dels pares o avis.
6. Penso en tots els lectorats arreu del món de català (recordeu que n’hi ha més a Alemanya i altres llocs que no pas a Espanya) com els pot ajudar en la seva feina i com pot fer que gent que estudia filologia romànica agafi el català com a llengua d’estudi.
7. Coincideixo amb el conseller que pot ajudar a que la indústria catalana es posicioni de les primeres en el món postInternet, adequant el sector i el negoci a les noves realitats. El proper pas són els arxius sonors, no en tingueu dubte, i al final, el sector audivisual.
8. Cal felicitar la Biblioteca de Catalunya com a dinamitzadora, evidentment, bona gent, que treballa per la cultura i el país. Un gran petit país es mereix una gran biblioteca nacional i la tenim.

Buff, he decidit anar ràpid, perquè s'acaben els blocaires. Això és una cadena començada per en guillem i seguida per en Pellicer.

A  veure, cinc coses que no sabeu de mi:

– Vaig fer d'actor de repartiment a La Ciutat dels Prodigis. La paradoxa és que anava de guàrdia civil d'època (principis del segle XX) amb bigotet postís i tot. En Papa Oso pot donar fe.

– De petit no recordo què volia ser. Encara no sé què vull ser de gran, :-).

– Durant uns cincs-sis anys, em llegia un cop l'any la trilogia del Senyor dels Anells, començant primer pel Hòbbit, evidentment. Mentre llegia escoltava Cal o The Princess Bride, de Mark Knopfler.

– Sóc cinturó blau de judo, anava quan era petit al gimnàs del carrer legalitat.

– Vaig decidir militar a Esquerra mentre vaig estar cinc mesos a Loughborough el 2002, Anglaterra. El motiu principal fou la llei de partits del PP.

Li passo la pilota a en winston, en xavi florensa, la dolors, en greips i en cani. I encara quedarà gent. 

Per cert, com estic mig engripat, no espereu que segueixi els fils com habitualment. 

L'actualitat em duu a fer una segona part d'aquell article.

Primer de tot, els reis m'han portat dos discs de música en català: el Tribut a Sopa de Cabra i el de Sabor de Gràcia. Bons i recomanables tots dos.

D'altra banda, he vist que a través de la xarxa hi ha un debat sobre la qualitat de la música catalana, i m'he permés afegir l'opinió d'experts.

Un article de la Laura Crespo, al seu bloc de La Vanguardia.

La diferents respostes:

– La més contundent, la d'en Titot, en el seu nou bloc. 

– Un debat al bloc d'en joaquim vilarnau, amb intervencions de la pròpia Laura Crespo.

Per acabar, un vídeo de presentació del disc de Sopa.

I un video clip de la primera cançó del disc de Sabor de Gràcia, Què volen aquesta gent.

Considero en Joan Ridao una de les persones més vàlides d'Esquerra, tenint en compte la feina feta a l'Estatut, i aquesta entrevista de Vilaweb TV planteja temes molt interessants.

Us afegeixo un enllaç a alguns dels cartells d'en Carles Fontseré

Encara que sóc republicà i antimonàrquic, que no són necessàriament sinònims, bons Reis a tothom!!

Bé, tradueixo de l’espanyol un text, el típic, que em van enviar pel nou any, em sembla divertit i curiós, una postal del ritme i condicions de vida i treball actual. 

Viure el 2006 implica que… (a veure què hi haurà el 2007)…

1. Accidentalment tecleges la teva contrasenya al microones.
2. No has jugat al solitari amb cartes de veritat en anys.
3. Tens una llista de 15 números telefònics per a ubicar a la teva família de només 3 membres.
4. Li envies un correu-e a la persona que s’asseu al teu costat.
5. La raó que tens per no estar en contacte amb la teva família és perquè no tenen correu electrònic.
6. Te’n vas a casa després d’un llarg dia de feina i quan sona el timbre de telèfon fix, et preguntes que et voldran vendre, perquè cap dels teus amics l’empra ja (si és que tens telèfon fix).
7. Quan fas trucades telefòniques des de casa, marques el "0" perquè et doni línia.
8. Has estat assegut al mateix escriptori  quatre anys i has treballat per a 3 empreses distintes. O bé has estat en edificis de 4 companyies diferents i tu sempre treballes per a la mateixa.
10. El teu jefe no té l'habilitat per a fer el teu treball.
11. Quan arribes a casa d’algú no el truques al timbre, sinó que li fas una trucada perduda per a que baixi.
12. No tens suficients endolls a casa per a tots els teus aparells electrònics. Si poses a carregar el mòbil has de treure el carregador de piles, el MP3 o la Palm.
13. Sortir de casa sense mòbil el qual no has tingut els primers 20, 30 o fins 60 anys de la teva vida et fa entrar en pànic i tornes a per ell.
14. T’aixeques al matí i et connectes a Internet a llegir el món abans de prendre el cafè.
15. Ntiends msjs cm st (no traduït, perquè desconec com seria, la figurita ens podria ajudar).
16. Estàs mirant al voltant per a assegurar-te que ningú et veu que estàs somrient davant del PC.
17. Estàs llegint això i t’estàs rient.
18. Pitjor que això, ja estàs pensant a qui li enviaràs aquest correu.

19. Estàs tan distret llegint que no t’has fixat que falta el número 9 en aquesta llista.
20. I ara acabes de comprovar per a veure que efectivament que no està el número 9.
21. I ara t’estàs rient de tu mateix, de la teva pròpia caricatura

PD: I no diguis que no.

Bon any a tothom…

Ahir al telenotícies, tal com ens havia avisat en Saül Gordillo a través del seu bloc, van emetre un reportatge sobre els blocs polítics. 

Es pot veure al mateix bloc, jo no el penjo del youtube, perquè els únics que l’han penjat són la gent de CiU i han corregut a posar el seu logo, em recorda el confidencialCat per la manera de marcar informació pública. 

Són sempre interessant les reflexions d’en Gordillo (més que les d’en Jordi Juan, que em sembla un pel corporatiu atès que marca distància d’una tasca que tota la vida els periodistes han fet). Volia afegir, però un punt de vista personal. 

El meu, per exemple, és un bloc polític o d’un polític? (per petit polític que sigui un conseller) M’explico. Quan vaig demanar-li a en Roger que volia fer un bloc, la meva idea era allò que deia el primer dia, un terç de lletraferit, un terç de política i un terç de vocació periodística. 

Haig de reconèixer, tanmateix, que la proporció no ha estat exactament així, sinó que suposo que hi ha de fet dos terços de política, un sisè de lletraferit (algun petit relat) i un sisè de periodista vocacional. 

Tot i així, el que no m’acaba de fer el pes, per exemple és la doctrina que veig que hi ha en el món del PSC-PSOE de crear blocs perquè sí, deixant de banda, o no, el fet que són contraris a la recomanació del termcat d'emprar bloc en lloc de blog (veure discussió als comentaris; merci, lluís) per tant, hi ha una blocsfera i no pas blogsfera, però això ja és cosa seva. 

D’altra banda, al món convergent hi ha una estructura on fins i tot donen pautes de temes a tractar, font d’inspiració en diuen, i crec que això és contrari al propi esperit del bloc, atès que marca més aviat una altra línia doctrinal política similar a les altres i no novedosa. Per cert, que blocs.cat, com ells posen al títol és un altre bloc, possible cas de ciberokupació? (ho seguiré)

En canvi, a Esquerra, o no m’ha arribat o no hi ha un toc de xiulet a l’hora de fer blocs. Justament, sempre he pensat que una de les coses interessants dels blocs és que es tracta d’una alternativa als mitjans de comunicació habituals, que ja sabem de quin per calcen. El món dels blocs ha estat una finestra nova on poder expressar allò que penses, allò que creus que no recullen prou i et permet fer èmfasi en aquella part de la nostra petita part del mirall. La gent de les JERC ha creat una interessant plataforma d’agregadors, jovent independentista, que permet seguir bons blocs, com ara el d’en Gerard Coca i en Dani Casanovas.

Però sovint, valores si cal que sigui un bloc exclusivament polític. M’explico. Ni jo em trobaria còmode només parlant de política, ni crec que qui pugui entrar sempre vulgui escoltar qüestions polítiques. Parlar de coses de la feina, llibres, viatges, pel·lícules, etc., de vegades està prou bé, crec. 

Tot i així, també haig de reconèixer que hi hagut moments emocionants, amb això dels blocs.

A nivell gracienc, crec que el concurs de monclis, els preparatius de sopars i alguna discussió sobre fets de Gràcia (la Fera, festa major) ha estat el millor.

A nivell nacional, la campanya de “Jo vull un Estat propi” ha estat molt interessant i emocionant, perquè ha permès conèixer gent i generar sinèrgies dinàmiques com la Xarxa de Blocs Sobiranistes, una xarxa potent fora dels partits a seguir, ideada, entre d’altres, per en Xavier Mir. 

Bé, mentre continuo donant voltes a això dels blocs, seguirem escrivint, en la mesura que el temps ho permeti. Aquest ritme només el puc dur aquests dies

Bé, amb la magnífica eina per saber d’on venen els teus visitants al bloc, hi ha curiositats que no puc deixar de dir. 

Per exemple, 

“pal de paller expresiones en castellano”, i arriba al meu article de Ciutadans de llautó

“MÀTRIX i MITE DE LA CAVERNA” i arriba a Agnosticisme del Segle XXI

“"jo vinc d'un silenci" acords” i arriba a Generacions desacomplexades

“el autentico final de doraemon” i arriba a Generacions desacomplexades

“sangtrait no son santo de mi devocion” i arriba a Generacions desacomplexades

“fotos plaza de vic” i arriba a Salamanca I

“mongetes i butifarres fotos” i arriba a Mérida

“sentimientos de l nación” i arriba a Mérida. Per cert, és el nom d’una universitat mexicana.

“Videos de Miedo” i arriba a En Resposta a en Estel Blanc

“es legitim formar govern de coalicio deixant fora el partit mes votat” i arriba a Ja faig tard per a anàlisi.

“la vida sentimental de monica terribas” i arriba a Redebat

“el maquillatge dels grecs” i arriba a La política com a capacitat de...

“de quina edat es fet i amagar” i arriba a Memòria Histórica Personal 

Les reflexions evidents és que, d’una banda, i des del punt de vista documental, les expressions de cerca són molt diferents.

Deixant de banda el fet que faci certa gràcia, el que no té massa sentit alguns dels resultats, atès que el contingut no té massa a veure amb el que pretesament es buscava.

Això fa que em fa por, sincerament, que els blocs desvirtuen les cerques de Google, a més a més que la fiabilitat dels propis blocs, clarament i volgudament subjectius també. 

Espero que això acabi separant-se de la mateixa manera que els problemes que està tenint Wikipèdia.

El passat dia 27 vaig tenir la sort d’anar a veure la jornada esportiva de l’hoquei sobre patins al Palau Blaugrana. 

El meu nebot juga a hoquei i la federació catalana organitzava uns partidets a les 14:30 entre els equips de petits. Hi vaig anar, sabent que la jornada continuava amb el partit entre la selecció nacional femenina i Xile, campiones del món, i després jugava la selecció nacional masculina contra un combinat dels millors jugadors mundials. Tot plegat fins les 10 del vespre, amb un molt bon ambient, meitat esportiu, meitat reivindicatiu. 

La veritat, jo només havia vist un cop en directe un partit i me’l veia amb ulls de tiet. És un esport vibrant, certament. Potser les noves normes (porteries més grans, faltes directes per penalitzar un cert nombre de faltes, 10, diria) hi deurien ajudar, però fou espectacular. 

Vaig veure també diversos càrrecs relacionats amb l’esport. En Rafel Niubò, antic secretari general de l’esport, i ara secretari general de Vicepresidència; l’Anna Pruna, nova Secretaria General de l’Esport, ben flanquejada per en Jordi Eduardo; i en Carles Macian, nou director del Consell Català de l’Esport. Evidentment, no cal que digui el partit al qual pertanyen tres d’aquests quatre (una és independent), però no vaig veure gent d’altres partits. Potser no el feien per TV3 o no s'ho creuen això de les seleccions nacionals. I en Ramon Basiana, un dels treballadors infatigables per l’hoquei i pel seu país. 

A la mitja part em van donar el primer número d’una nova revista: Esforç, revista mensual esportiva on no només es parla de futbol, sinó dels equips del país, dels esports del país. I, evidentment, en la llengua del país. A poc a poc i bona lletra. Ara ja hi ha el 9 i aquesta revista. 

I Catalunya va guanyar els dos partits. I va ser molt emocionant. I vaig veure en Ivan Tibau, el que fou capità a Macao, i sobretot en Masoliver, que com ja vaig dir en article molt anterior, es va negar a competir amb Espanya. Herois sobre rodes, que no van pel carrer signant autògrafs perquè la gent no els coneix. Però em trec el barret. I Catalunya podria guanyar títols, però si no ho fa continuaran sent la nostra selecció. A Sudamèrica, Europa o a on ens deixin jugar.

Una nació, una selecció!

(continuació de I)

Bé, primer de tot, aclarir, per entendre el meu raonament, que parteixo d’una vessant del que la religió era antigament, és a dir, deixo Déu de banda i parlo de la religió i l’Església com a model i motor social, que és la vessant més antropològica i interessant per mi. És a dir, per què algunes religions fan la circumcisió, per què algunes no permeten menjar porc, etc. Allò de profundament humà que s’afegeix al teisme per formar una moral social. 

Dit això, el que crec que tenia el paper de motor social durant el segle XX i ara cada cop més, el que ha pres el paper de les religions són els partits polítics i les ONG’s. No m’interessa tant parlar d’allò que tenen, òbviament de diferent, sinó d’allò que tenen com a semblant. 

Tot i així, és evident que un partit polític seria, per mi, un moviment, que prova de conduir, mitjançant l’hegemonia social, la societat a través d’uns criteris que pot plasmar a través de legislacions, processos executius i d’organització de la realitat. Això és el que explica el típic raonament que un partit polític es diferencia d’un moviment social en què el partit polític aspira al poder per poder posar en pràctica la seva ideologia, mentre el moviment social prova d’influir socialment i en el govern per tal de modificar el seu pensament. Amb les contradiccions que això genera, i més en el sentit de coalició de partits polítics, on es prova de buscar allò que en matemàtiques dèiem el màxim comú denominador amb els altres partits via pactes de govern i enteses. 

Bé, doncs jo crec que estem en una època d’agnosticisme polític. Encara estic donant voltes a les causes, dóna per diverses reflexions, no crec que n’hi hagi una només, seria com una combinació lineal de diverses, on caldria que els entesos poguessin assignar el percentatge adequat. Sovint sentim esquemes reduccionistes i de vegades un pèl demagògics sobre els motius. De fet, crec que és el típic error de concebre la realitat segons el nostre filtre. Allò que percebem o en som testimonis, ho extrapolem a la realitat. És com allò de provar d’interpretar què vota cadascú, o, per exemple, interpretar, encara més difícil, quin pacte preferiria. I ja no vull parlar de l’escepticisme de les estadístiques, que donaria per un parell d’articles (repeteixo, perquè no sembli vehemència: article és la traducció al català del terme anglès post). 

Qüestionar el model o el motor, fa avançar la societat, sense necessàriament que impliqui la substitució del motor. Dit d’altra manera, es pot criticar els partits polítics sense criticar els sistema polític. 

El que potser és més perillós per mi és una conseqüència, que consisteix en la dedicació d’esforços a allò únicament personal. Allò potser de votar pels propis interessos, enlloc d’entrar en un procés de decisió sobre com creiem que serà millor la societat. 

El sistema actual, de mercat, o capitalista, accentua la individualitat i no la lluita col·lectiva o corporativa, i aquesta individualitat pot anar normalment associada a un procés de trencament de la identitat col·lectiva. En la perversió del sistema, es prefereixen consumidors a lliure pensadors, i es valoren fets i idees en funció de com afecten a la nostra individualitat. I no hi estic d’acord, evidentment. 

I això fa que el procés d’entitats, moviments socials i partits polítics també es vegi afectat. Quan parlem més del NIMBY (Not In My Back Yard) que de concepcions globals, crec que és un període d’una certa crisi de concepció del sistema de societat, no tant en la vessant econòmica sinó en la d’interrelació. 

Algun cop he llegit que el NIMBY està més lligat a les plataformes i el PIMBY més a les associacions veïnals, tot i que no crec que sempre es pugui lligar. A Gràcia hem tingut i tenim diversos d’aquests efectes: Pla de Mobilitat, Pla Vallcarca-Farigola, els jardins Maria Baldó, i et fan plantejar sempre el terme mig, allò que permet avançar i seguir tot tenint la percepció i la distància suficient per a valorar el que és raonable en cada cas. I deixo de banda l’acostament més o menys oportunista dels partits d’oposició a tot nimby que apareix, per mi una falca complexa i una certa llosa a l’hora de donar un projecte coherent per a Gràcia. 

En fi, seguiré reflexionant. I si m’acompanyeu, millor encara. 

Per cert, recomano llegir el termes relacionats amb en Nimby, com BANANA, els anglosaxons són genials amb els acrònims, per exemple, la llei contra el correu brossa, l’SPAM del 2003 en van dir CAN-SPAM Act, Controlling the Assault of Non-Solicited Pornography and Marketing Act, amb una picada d’ullet a l’origen del terme, l’sketch d’SPAM dels python i tenint en compte que CAN vol dir llauna)