Monòlegs políticofestius

Aquest article de reflexió, des d’un bloc polític, pretén opinar una mica sobre diverses de les notícies que aquests dies han anat sortint als mitjans i ens fan plantejar a tots els qui participem en la política què som i d’on venim (una mica pel·legrí, sens dubte). 

Sóc antisistema? Sóc part del sistema? Són adjectius innocus? 

Tota la meva formació s’ha basat en sistemes, el sistema mètric decimal, el sistema internacional, la IUPAC, sistemes d’informació, sistemes operatius, sistemes de classificació documental i ara resulta que el sistema és també el monstre que ho devora tot. 

Evidentment, no em puc definir com a antisistema, com alguns però tampoc com a inconformista sense més, com altres. Participo del sistema en el moment en què em faig militant d’un partit i més quan sóc conseller i ara portaveu. Vol això dir que no me n’adono de les imperfeccions del sistema? No, però crec que sóc més útil volent-ho canviar des de dins, evidentment, com una drecera útil de veritat. 

Cert que els primers temps que fas de conseller, quan veus moviments alternatius, independentistes extraparlamentaris, etc., tens una sensació incòmode, com si ja no formessis part d’aquell món. Però és que és així. Sap greu quan algú deixa de saludar-te com si fossis un empestat o un venut, quan tu no et consideres cap de les dues coses, però evidentment ho assumeixes, perquè, com diuen, mai no pots fer content a tothom. Podria ser antisistema i molt guai, però prefereixo participar amb la Cibeles, el carrer Astúries, la Plaça del Diamant i els Jardins Maria Baldó. 

Què està passant? N’hi ha per tant tot plegat? Un amic em va preguntar la setmana passada quan eren les eleccions municipals. Quan li vaig preguntar per què m’ho deia em va respondre: “Ara ho entenc” El què? i em va dir “que sortís l’Hereu al programa d’en Monegal”. Justa. Aquesta és la sensació que té la ciutadania. I correm un risc, que tota la feina que estem fent encara no sigui percebuda com a tal, sinó com a electoralista. 

Perquè el que em va saber greu és que el mateix dia que la Mayol feia aquelles declaracions, en Portabella parlava de propostes sobre regulació d’habitatge basant-se en el model d’Amsterdam, però això va passar desapercebut. I això és el que em sembla en part injust. El joc polític passant per sobre de la política i les propostes per solucionar els problemes. Ahir mateix, quan les declaracions encara cuejaven, sortia en Xavi Florensa i l’Eugeni Villalbí, secretari de Joventut de la Generalitat parlant de la proposta del traspàs de la Borsa Jove d’Habitatge de Barcelona al nou Servei d’Habitatge Jove de la regidoria de Joventut de l’Ajuntament de Barcelona. Ei, que a més a més, inicialment tindrà la seu a Gràcia.

I, ni que sigui per provar-ho, atès que és el primer cop que ho emprem, penjo aquest vídeo

Aquest cap de setmana ha estat intens, i amb dos termes amb els quals el definiria, festa i esperança, Sa Pobla i Sí al Procés. 

Aquest intens cap de setmana ha començat el divendres a la tarda, cap a les 19:00, on s’ha inaugurat una exposició col·lectiva d’artistes mallorquins, "Temptacions de Sant Antoni". Algunes d’aquestes obres, com la de Leo Bassi, que sé que no és precisament mallorquí, toca alguns dels temes d’actualitat com els urbanístics. Art de denúncia, per fer pensar. A l’Espai [B], a Torrent de l’Olla, 158. 

Després hem anat cap a la Plaça del Nord, on hi havia un concert d’havaneres del Tradicionàrius, i degustació de productes mallorquins. No n’he pogut tastar perquè havia d’anar a buscar uns fulls pel congrés d’Esquerra Gràcia a l’endemà. 

Sí, un congrés d’Esquerra Gràcia dissabte al matí on hem escalfat motors tot aprovant el programa municipal i els candidats a les llistes municipals i a ser consellers. Sí, recordo, som assemblearis. 

Després, doncs bé, un vermutet a la Virreïna i cap a casona, que tocava descansar una mica, però no gaire, que venen foguerons! 

I han vingut i ja han passat de llarg, tímids i porucs, freds i picantons com els seus embutits, sentits, calents com els foguerons. 

Comentari polític del qual no me’n puc estar: el mateix PP que s’absté al protocol festiu ha vingut, amb un regidor i tot el seu grup. Estrany, si més no. 

Dit això, a les 19:30 hi havia la recepció a l’Ajuntament de Gràcia, amb els regidors de Sa Pobla. I un regalet pels consellers, una imatge de Sant Antoni fet per la gent d’Es Grif, una associació de discapacitats molt activa durant la festa. Si no m’equivoco m’ha semblat que han dut els caparrots, però no he pogut veure bé, estàvem a l’inici del cercavila. I, amb una molt bona presentació d'en Pep Fornés, el bateig del Drac d'Albopàs (sa pobla a la inversa, com la dolors m'ha explicat).

Arribem a la Virreïna. I encesa de la foguera, aquell moment és genial, veure com la rotllana a poc a poc es va fent més gran. I apa, cap a Diamant. Allà, en Toni Torrens ha batejat la zona de parcs infantils com el corralet, atès que l’han aprofitat per fer el dispositiu de la festa i del menjar. Sopar a la foguera, butifarrons i carn, i visca el pebre, i visca Sant Antoni! 

Després hem anat a donar un volt pels diferents carrers on es feia la festa: Verdi del Mig, Verdi de Dalt, Plaça del Nord (amb un talladet que se’t posava molt bé), Joan Blanques (això ja era com per Festa Major, je je), i Llibertat. A Virreïna ballaruca, senties l’accent mallorquí per tot arreu. Agermanament, Gràcia amb Sa Pobla, Sa Pobla amb Gràcia. I a dormir, un dia llarg, intens. No us perdeu les cançons que tenen a la seva web. 

I a l’endemà, un amic em truca i em pregunta si pensava anar a la Plaça Sant Jaume. Sincerament, tot depenia que em pogués llevar. Però hi he fet cap. Allà he pogut veure gent de Gràcia, com en David Fernández, com l’Eusebi i la Isabel.

Un acte emotiu, amb la gent d’Ahotsak, amb la Marina Rossell cantant el Cant dels Ocells i en Raimon cantant El País Basc. I com ha recollit la Montserrat Carulla i la Carme Sansa, NO HI HA TREVA PER LA PAU, una frase que trobo brutal, nua, crua i sincera. Esquerra hi era, sense banderes de partits, n'he vist algunes i no m'ha fet el pes, era un acte de la societat civil.

El darrer dels resums sobre el plenari del dimarts tractaré de dos grans temes: el Pla Especial de l'Equipament Comercial No Alimentari de Barcelona, d’ara endavant PECNAB, i la participació a Gràcia. 

El PECNAB fou aprovat. I què és? Tal com l’hem percebut, seria similar al Pla d’Usos que es va aprovar a Gràcia, incidint en els locals de pública concurrència i altres establiments, per tal d’establir una distribució amb sentit, cosa que va fer, a la pràctica que a la Vila, per exemple, no es poguessin obrir més bars, atès que ja estaven al límit proposat.

Primer la Casa Gran, l’Ajuntament de Barcelona, va aprovar el PECAB, que era el Pla per al Comerç Alimentari. Ara li ha tocat regular el No Alimentari. 

La filosofia general és la defensa del comerç de proximitat, que fins a 150 metres quadrats es podrà instal·lar allà on vulgui, cosa que pot permetre aflorar comerç en aquells barris on no n’hi ha gaire. També, i és una de les coses més interessants, estableix unes zones de comerç de centralitat (veure mapa), unes de no centralitat però de barris, els eixos consolidats i les zones especialitzades. 

Tot plegat ha de permetre una regulació que defensi el comerç existent i marqui unes pautes de funcionament. En una ciutat complexa la regulació evita desequilibris, la intervenció mitjançant plans especials és el que permet unes regles de joc on el peix petit no estigui indefens davant del peix gros. Per això ha tingut el consens i el suport de les associacions i gremis de comerciants. Doncs, vinga, a favor! 

També, com a punt de l'ordre del dia, caldria destacar el fet de presentar la Memòria del 2006 a Gràcia, el compendi de tot allò que s'ha fet. Em penso que som l'únic districte que es presenta en el primer plenari de l'any següent, i això, sens dubte vol dir feina (es pot trobar la del 2005 a la xarxa) 

I, finalment, volia parlar de la participació, no com a concepte buit o de moda, sinó com a pràctica en el dia a dia. La participació implica feina, formació, informació, i tot per a ajudar-te a legitimar encara més qualsevol presa de decisions. 

A Gràcia es fa i molt. Ho preguntin als tècnics. Processos com el Debat de Festa Major, el Protocol Festiu, el Pla Estratègic de la Música, els usos del Casal de Joves, els de la Violeta, la remodelació del carrer Astúries, la Plaça del Diamant, les illes C2 i B1. 

Què s’aprèn d’aquests processos? 

D’una banda, perceps que hi ha col·lectius i persones que ja hi estan avesats, per la seva pròpia dinàmica a les reunions d’entitat, que ja tenen el xip de treballar en certs temes, esborranys, d’interaccionar amb tècnics i conseller, com per exemple associacions de veïns i veïnes, comerciants, entitats de cultura, etc. 

D’altra banda, ens trobaríem aquella gent que per primer cop és cridada per l’Ajuntament de Gràcia a participar i arriben amb un cert punt de desconeixement i, fins i tot, de certa incomoditat. Allò que sempre diem de “l’Ajuntament”, ara resulta que perceben que en formen part. És un procés molt interessant de copsar. Perquè a poc a poc es deixen anar i comencen a contribuir, notes una relaxació en la posició corporal i cares d’encuriosiment. Fins i tot he pogut veure militants d’algun partit de l’oposició sorpresos i encantats de com es feien les coses respecte com se les imaginava de fora, i això es bo, molt bo. 

Per mi, evidentment el repte està en millorar els processos de cara a incloure cada cop més a aquella gent del segon grup. Organitzativament sempre és complex, però a poc a poc a Gràcia estem anant en aquesta línia. 

És probable que això tingui certes repercussions, de manera que els organismes de participació reglats, com les comissions consultives, el consell ciutadà, alguns consells o comissions i la mateixa audiència pública s’hagin vist superades pels consells de barri, reunions de treball (fins i tot fora de l’ajuntament), grups de treball, reunions expresses amb veïns i veïnes d’un entorn concret. 

Però això tampoc ens ha de fer por. Perquè en acabat el que ens agrada és sentir-nos que formem part d’allò que ens regula i obliga a tots. 

Per dir-ho d’alguna manera, quan al govern de la Generalitat es comencen a fer plans nacionals de qualsevol tema i es fan propostes de consens, el que estan fent, segurament, és incorporar dinàmiques de funcionament municipal. Així, de la mateixa manera que el Pacte Nacional per l’Educació queda com una obra bona i amb poques crítiques pel propi procés de confecció, el mateix succeeix amb el funcionament municipal. Tot i que, evidentment, la clau de volta ha de ser l’escala, és a dir, poder confegir processos amb la màxima representació possible.

Bé, continuo parlant una mica de com va anar el plenari des del meu punt de vista.

Aquells qui van venir deurien percebre que hi havia com dues realitats, la que esmentava el Ricard i la que comentava l’oposició, que a poc a poc i a mesura que anem tocant temes, endreçant velles inèrcies i solucionant petits problemes i arranjant la solució d’altres més grans, es van quedant sense menys temes per dir. El recurs fàcil? L’okupació, com si fos només un tema municipal i no més aviat de conflicte entre propietaris amb la decisió final dels jutges. La resposta en forma de proposta la va fer ja en Jordi Portabella.

A mi m’agradaria sovint que es digués allò que creuen que s’hauria fet més que no pas allò que no està sortint tan bé. Certament el paper de l’oposició ajuda a millorar, però no hi ha un procés de contrastació de models. Possiblement, perquè la política d’equipaments, amb OSI com a Casal de Joves i Escola Bressol més aparcament, el CAT, la Violeta, l’ampliació del Casal d’Avis Penitents, el PIAD (Punt d’Informació i Atenció a les Dones), el CIRD, els Jardins Maria Baldó, el refugi de la Plaça del Diamant, els aparcaments de Laguna Lanao i Esteve Terrades, la futura Plaça Dones del 36, la caserna de la Guàrdia Urbana al Parc Sanitari, l’edifici de Francesc Giner d’atenció al públic, la carpa del Mercat de la Llibertat per a remodelar-lo, la millora d’altres equipaments, com ara la finca SanSalvador al Coll, les obres al Parc de la Creueta, el carrer Astúries, la Plaça de la Vila, fa una suma de temes molt important. 

I, com ja vaig dir, darrera de cada pedra, de cada edifici hi ha un tema important a tractar: suport a la Joventut, a les Dones, Memòria Històrica, Espai públic de qualitat, Mobilitat i aparcaments, Camins Escolars, Modernisme i identitat de cada barri, comerç de proximitat, i això també és l’important perquè aquí roman la ideologia política del qui governa. Com el segell que hom impregna en cada cosa que duu a terme. 

Voldria esmentar evidentment el Protocol Festiu com, segurament, l’estrella del plenari de dimarts, pel que implica de tancament d’un procés i, també, pel que implica de defensa de quelcom proper. En Roger també està fent un debat sobre el tema. 

Vaig dir i, no em sembla agosarat, que Gràcia no es podia entendre sense la seva cultura popular. Ara, juntament amb Vilafranca, disposem d’una eina que ha de permetre defensar sense encotillar (més correcte que encorsetar, 🙂 les diverses colles i realitats. Crec que ha quedat prou clar a través de quatre anys, que la cultura popular no és quelcom banal sinó que també és convivència i xarxa de contacte, reunions de feina i sopars d’amistat, identitat gracienca i ideals de cohesió. Juntament amb el Debat de Festa Major, l’augment de subvencions i el Pla Estratègic de la Música ens dibuixen unes línies de futur amb molt bones perspectives. 

Però clar, no només des d’Esquerra ho hem impulsat i en Musons ho ha assumit com a propi i ho ha anat perfilant i treballant, és que a més a més s’hi ha implicat tot el món de les colles que hi duen dos anys, i en Pep Fornés i els tècnics. Jo crec que més que votar a favor perquè el PP s’hi absté (no opinaré sobre el seu paper en aquest moment del plenari, no en serà la notícia, hi ha molts més temes a destacar en positiu), diria que pel fet que les colles hi estaven a favor i com s’ho havien treballat, era llavors només per això que calia votar-lo. Política en positiu, no a la contra. 

Demà parlaré sobre el tema del Comerç, amb l’aprovació del PECNAB i altres temes, com la Participació, però avui no em volia deixar de comentar la notícia que sobre Gràcia ha sortit al telenotícies Comarques, amb el Regidor parlant, i al telenotícies Vespre, ja sense la imatge del Regidor: la proposta del Ricard, a la qual m’afegeixo com a conseller d’Urbanisme i perquè hi he treballat i contribuït a la proposta, sobre el futur de la Cibeles. Ahir en parlava ja el Punt, la Vanguardia, Transversal, BTV. 

El fet és que Gràcia fa una proposta sobre un espai etiquetat com a equipament, ara una sala buida després dels problemes que han tingut sobre soroll i insonorització. Davant de la realitat de dos col·lectius amb veritables problemes a Gràcia, la gent gran i la gent jove, una demanda raonable: pisos per a aquests col·lectius. Cal veure com es concreta, però em sembla molt interessant el fet que convisquin aquests dos grups junts, atès que es poden ajudar mútuament. Fer una quarentena de pisos en un espai com la Vila, ja molt dens i amb poc sòl públic per dur-hi a terme interessants projectes ja n’és un motiu suficient. 

Eps, però no s’acaba aquí, podrien sortir espai per a un o dos microespais, o petits equipaments i un aparcament per a uns 170 vehicles de quatre rodes, més si es transformen algunes en vehicles de dues rodes. 

Perquè sí, és cert, els habitatges que de moment s’estan fent, formen part dels que serviran per reallotjar els veïns del Pla Vallcarca-Farigola, i ja estan, diguéssim, assignats. 

És, doncs, en aquestes propostes que un marca prioritats i, també, ideologia. 

Finalment, un comentari en resposta a en Carles Agustí. Ser independentista a Esquerra és senzill perquè en forma part de la declaració ideològica. Tots ho som. És més difícil ser-ho en un partit que no ho ha demanat mai, diria, llegint això, dit per en Mas o això, dit per en Pujol.

I finalment, també agrair a qui m’ha esborrat els retroenllaços d’Spam, ho vaig fent però de vegades no dones a l’abast.

En faré cinc cèntims, com sempre la meva visió, el meu bocí de la realitat. Ho desgranaré en diferents articles per concentrar-me en diferents temes cada cop. Avui, l’estrena. Demà, el protocol festiu. Divendres, segurament urbanisme.

Sí, aquest plenari ha estat especial per molts motius. Un, evidentment, ha estat el comiat de la Dolors com a consellera i la seva benvinguda com a regidora. Ha pogut acomiadar-se i agrair a molta gent, alguns presents i altres no, el seu ajut. Després el districte li ha fet un obsequi. En aquest punt em quedo amb la intervenció de l’Albert Musons i la del Ricard, i el fair play de tota l’oposició. Gràcia també pot ser especial, tots som persones que dediquem un temps a allò que creiem, algunes més equivocades que altres, segons el punt de vista de cadascú. 

I, després? Doncs el joc polític que escau a un consell plenari, presentació d’obra de govern i intents per part de CiU i sobretot, PP, per a provar de no dir allò que s’està fent bé per distreure cap a temes menys municipals. 

Aquest plenari també era especial pel fet que m’estrenava com a portaveu. Sí, ho reconec, per molt que un estigui acostumat a parlar en públic, donis classes, facis comissions, el primer cop que actues com a portaveu d’alguna cosa és especial i tens un cert punt de nerviosisme. Cosa que en part és bona, doncs et dóna un punt de tensió, de no relaxar-te. 

I és que implica parlar en nom del Grup Municipal d’Esquerra-Gràcia, i això no és, per mi, qualsevol cosa. Per sort, com en tot, un té persones on emmirallar-se, tot i que al final un aplica la seva manera de fer les coses, allò que millor funciona. 

Estem a finals de mandat, es tanquen carpetes, i una cosa més interessant encara, en comences a obrir algunes de molt atractives. Mentre alguns, escoltant certs discursos ahir, ja estan en campanya, fins el maig encara podem tirar endavant moltes coses. I, sens dubte, és per a això que hi som, allà on posem més temps i dedicació. 

Què implica ser portaveu respecte al bloc? Doncs és una bona pregunta. Sóc ara més lliure que abans per dir les coses o a la inversa? Pel que jo crec, no canviarà massa. Continuaré donant el meu parer sobre les coses, però a la vegada sé que tindré probablement una lupa major o més petites lupes. De fet, els articles formals com a conseller ja els separava. Però continuaré posant fotos de viatges, encara que dolentes, i continuaré comentant la realitat com jo la veig. 

Possiblement, però, si abans ho escrivia en word primer per no tenir errades ortogràfiques i per llegir-ho bé abans de penjar-ho, ara ho hauria de passar a pdf, imprimir-ho, llegir-ho i llavors penjar-ho. Parlar en nom d’alguna cosa té un component especial, però en acabat i com diríem, som com som en cada cosa que fem.
 

Continuo amb la reflexió perquè no deixa de ser curiós que en una època on tothom comença a parlar dels blocs, ens trobem amb el fet de les manifestacions.

Per mi ens perdem amb un detall: la quantitat. Les xifres, Contrastant, la comparació constant més que no pas l’efecte catàrtic del propi fet de manifestar-se.

M’explico, tenint com a referent la manifestació del 18 de febrer i les de l’Iraq, les que són per mi les més importants, a més a més, de la del divendres 12 de març a Barcelona després dels atemptats d’Atocha.

Crec que s’ha creat una pressió molt estranya sobre el fet de manifestar-se, que d’altra banda és un fet individual de demostració del que hom pensa. Certament, manifestar-se només hauria de ser que un determinat fet et fa deixar de fer qualsevol altra cosa perquè consideres que la teva consciència i el que creus et fa anar allà.

Però llavors apareix l’efecte sinèrgic, per sentir-te millor necessites que quanta més gent hi hagi millor, com una cerimònia catàrtica social, diguem-ne (i expressament sé que m’apropo als temes dels articles d’agnosticisme).

Recordo la gran manifestació contra la guerra d’Iraq que anaves caminant per la Vila cap als Jardinets i veies gent que sortia de les cases en la teva direcció i sabies que anava a la manifestació. I et senties molt bé.

De la mani del 18 de febrer, recordo la sensació d’anar avançant (vaig fer de servei d’ordre, penjo una foto que em fa molta il·lusió) i la gent que s’afegia i t’esperava mentre tenies problemes per obrir-te pas.

He vist que ara hi ha una manifestació proposada pel Fòrum d’Èrmua, una altra entitat que no fa política, diguem, ehem.

Personalment he anat a manifestacions de 50 persones o menys i no et senties malament. És evident que sempre és millor sentir-se acompanyat, però llavors tornem a allò dels valors col·lectius.

Aquests anys hem vist com el PP ha descobert, junt amb el sector mediàtic i certs estaments, que manifestar-se és una eina de desgast polític i a veure qui la té més grossa, la cua de la manifestació, diguem. I mentretant, la gent que dubta quina és la bona i si serà manipulat com una xifra més.

Finalment, com a complement de l'article, us poso una foto de la manifestació que més he sentit. La gent de la Plataforma va demanar col·laboradors, i evidentment vam anar a donar un cop de mà. Reconeixereu un altre gracienc, sens dubte.

La sensació d’anar obrint via amb la quantitat de gent que hi havia em va fer sentir molt especial. El poble sortia al carrer i això va donar una injecció de moral per fer feina que encara l’arrossego.

Per cert, les fotos no són meves, sinó del meu cunyat, en Roger de Sant Just, per tant estan més ben fetes, Lord Henry, ;-).

De tant en tant em dedico a buscar cites a Internet, m'agrada acumular-ne.

Ahir vaig descobrir una cosa que no sabia. Cercava la famosa cita que jo atribuia a Brecht per passar-la a un amic.

I resulta, segons la wikipedia, que no ho és pas d'ell, sinó d'un pare protestant, en Martin Niemöller.

La cita evidentment és:

Quan els nazis vingueren a buscar els comunistes vaig guardar silenci, perquè jo no era comunista.

Quan van engarjolar els socialdemòcrates, vaig guardar silenci, perquè jo no era socialdemòcrata.

Quan vingueren a cercar als sindicalistes, no vaig protestar, perquè no era sindicalista.

Quan vingueren a cercar als jueus, no vaig protestar, perquè jo no era jueu.

Quan vingueren a cercar-me, no hi havia ningú més que pogués protestar

Tot i que no vull entrar massa en el tema del País Basc, tema complex com n’hi ha pocs, sí que voldria reflexionar sobre el fet de les manifestacions. 

És un dret, el de manifestar-se. Evidentment. Però ara s’està convertint en una forma estranya de fidelització. 

I un dels fets curiosos és el lema. Canviar lemes per incloure o no a determinada gent és quelcom si més no forçat. I una forma de tensionar la societat una mica barroera, si se’m permet.

He llegit que el Fòrum d’Ermua promou una manifestació i ara l’AVT s’hi afegeix. Segurament, o no, el PP hi donarà suport. Sóna a allò d’ara sí són els meus, ara sí em manifesto i ara a veure si en som més que els altres. A veure qui pot pagar més autocars, ara que feia temps que el PP no es manifestava. A veure qui compta més gent, ara que governen a l'ajuntament i la "comunidad".

Trist espectacle. Personalment m’hagués agradat veure una manifestació de PNB, EA, Aralar, Esker Batua, PSE-PSOE i Batasuma demanant junts la pau i el diàleg. Hagués estat important pel País Basc. Perquè, no ens enganyem, les manifestacions de Madrid tenien un to polític sobre Espanya i la del País Basc era la del poble que vol tirar endavant. 

Per cert, per proximitat al fet, recomano la lectura del bloc de l’Anna Simó, testimoni personal de primera mà de la manifestació de Bilbao.

Avui, un apunt breu, breu

Només per recomanar el corrector ortogràfic de català que s'afegeix al Firefox 2.0.

Va molt bé perquè es fa servir mentre escrius, per exemple, un comentari a algun bloc o un missatge electrònic.

Un cop de mà per millorar l'ús de la llengua, funciona com el de l'Office, marcant en vermell quan no està recollit al diccionari que té

Podeu descarregar aquí el Firefox 2.0 i aquí el corrector.

És una cosa que no vaig pensar a incloure i que ara afegeixo per diversos motius.

El Cap d'any del 2005 al 06 el vaig passar a Tunísia. Allà vaig poder tenir la sort de gaudir d'un somni.

Anar a l'escenari on van filmar la primera Star Wars. Sí, nosaltres teníem concertat un dinar a Matmatà, un poble entre coves on et donen el dinar i alguna visitada-teatre de les que et diuen que fan, com una casa antiga on es nota que tot està inactiu fins que arribes, la dona teixint, l'home fent el pà, etc (una mica l'anunci de Fabada). Allà et diuen que es va filmar StarWars, però no és del tot cert, no és ben bé el lloc.

Casualment, el grup del viatge, quasi tot catalans, érem de la meva generació i un d'ells ens va dir que sabia de gent que havia pogut anar a aquest escenari, oblidat tot i que alguns grups hi van. Després de la típica negociació (érem un grup que no sabien com portar, tot gent jove i poc amant de les estafades turístiques) vam aconseguir contractar l'excursió. Tot és possible si et poses d'acord amb el guia, diguem. Vam llogar uns 4×4 i cap al desert. Un cop allà, després de les típiques voltes per les dunes en zones amb les roderes ja marcades vam arribar a un lloc pelat on hi havia el que ara us presento. Va ser un moment especial, com el que tindré quan vagi a Nova Zelanda, quan hi vagi, a veure el del Senyor dels Anells.

De fet, es veu que va ser la primera pel·lícula que vaig veure. I ara conservo els ninos i naus que tenia. Com diu en Papa Oso, una pel·lícula amb filosofia de vida. Perdoneu la qualitat de les fotos, evidentment.

 De lluny, arribant-hi. Estem a sobre una duna amb un fort pendent que aprofita el 4+4, rollo el tutuki splash de PortAventura.

Vam anar-hi corrent uns quants baixant per la megaduna (com allò de baixar corrents per la neu) i vam arribar els primers. Especial arribar a un lloc així sabent que no hi ha ningú.

La Plaça de la Vila, je je, no és el Campanar de la Vila, però té el seu encant.

Ja veieu que no és el campanar, precisament, quant a alçada.

Un lloc més

I un carrer, allà on estava el Falcó Milenari

Vint i cinc anys després, encara conservava l'encant. Aquí encara no havien arribat una colla de nens i grans venent coses que no vam saber d'on sortien.

Testimoni de ser-hi, la típica foto del que viatja sol.

Un altre racó 

 Us imagineu la nau aquella amb en Ben Kenobi?

I finalment, dues curiositats.

A Sousse, on hi ha una mesquita, a dins hi havia una mica d'història del món àrab, molt desconeguda aquí. Penjada a uns plafons.

És la prova que el comtat de Barcelona sempre ha estat més que un comtat (més que un club, diguem) i que era situat a nivell dels regnes. L'Europa de l'any 1000.

I un menú interessant, no vam saber com eren els calamars a la catalana.

Totes les fotos s'amplien